Coses sense sentit 2

El meu primer viatge a les Canàries

2012-01-09T23:14:00.021+01:00

Quan l’Òliba em va proposar anar a Tenerife per Nadal per presentar-me el seu cosí, la seva dona i un reguitzell d’amics, no vaig saltar d’entusiasme. Només havia estat una vegada a les Canàries i precisament a Tenerife. Sóc nefasta per recordar dates, però deu haver passat més d'una década des d’aquell primer viatge a l'illa. Vaig passar uns deu dies, en un bungalow, al poblet de San Andres, davant de la platja de Las Teresitas, molt a la vora de Santa Cruz. També aquella vegada hi anava per l’estranya raó de visitar la família d’algú altre, la del meu cunyat en aquell cas. La seva germana i marit, alemanys per més senyes, havien decidit traslladar la seva residència a l’illa, per la senzilla raó que els entusiasmava. A mi, ja abans i més encara després del viatge, em va semblar una decisió forassenyada però els que han visitat Wolsburg (la ciutat d’origen dels meus no familiars) diuen que qualsevol lloc del món és bo per fugir del seu fred i avorriment.

El bungalow on ens vam estar tenia un jardí enorme, això sí, com tot a les Canàries, amb una pendent vertiginosa, de les que et fa por trencar-te la crisma quan la baixes i que et posa el cul dur quan la pujes. Al jardí convivíem amb les mascotes de la propietària: uns trenta gats, dels quals vint-i-nou eren inofensius, però n’hi va haver prou amb un per fer-me la vida impossible. El molt cabró, es va passar els deu dies perseguint-me, intentant entrar a la meva habitació, provant de tirar-se’m a sobre i disposat en tot moment a mossegar-me i esgarrapar-me. La meva germana i el seu marit dirien que exagero, però creieu-me que aquesta era la sensació que jo tenia i al cap i a la fi, la única veritat autèntica és la subjectiva.

Com no era prou sofriment haver de córrer pel passadís exterior perseguida per un gat boig, un cop arribava al lavabo, m’havia d’afrontar a un water que s’embussava contínuament. Novament corrent i amb el felí casolà enganxat als talons, havia de passar la vergonya de demanar ajuda al meu cunyat per reparar l’excusat i malgrat el seu caràcter servicial, no s’estava de queixar-se amargament. Al final vaig acabar restrenyida a voluntat, és a dir, no anava de ventre per impediments no físics sinó psíquics. Evitava el water de la casa, però els dels locals públics no m’oferien gaire més confiança. Perdoneu el mal gust del relat, però per il·lustrar aquells que no han visitat l’arxipèlag i situar-vos en posició (amb el cul a l’aire en un cubicle pudent), cal que us expliqui que Tenerife, per un misteri en el funcionament de les canonades, no és recomanable llançar el paper de wc aigua avall. En tots els serveis públics hi ha una paperera on has de desar el paper després de fer-lo servir. Només de pensar quines malicioses utilitats poden trobar els nens i nenes dels col·legis al contingut radioactiu d’aquestes papereres, el terme bullying escolar adquireix una nova i aterridora dimensió. Per arrodonir-ho, a l’estiu l’illa pateix una invasió d’escarabats autòctons, això és una mica més petits del normal (com diu el refrany, Dios aprieta pero no ahoga) que, naturalment, havien pres els lavabos com els seus fortins. Només el bany dels cunyats emigrants es salvava de totes aquestes plagues. Per això cada vegada que els visitàvem (un gran motiu d'alegria per mi), trenta segons després d'haver-los dit hola, m'esmunyia cap al seu lavabo, controlava el desig de besar les rajoles del terra de tanta felicitat que em produia entrar en aquella petita habitació, i m'aposentava sobre el water fins que la meva germana em cridava per marxar.

Passant a temes menys escatològics, els nostres amfitrions es van esforçar en introduir-nos en les exquisideses culinàries locals. Així vàrem sopar a pràcticament tots els restaurants de San Andres. Jo sempre he estat, i més en aquella època, una mica snob, i la cutreria d’aquells establiments em desagradava, per no esmentar alguna trobada poc feliç amb els escarbats illencs. Poc aficionada al peix no vaig saber apreciar (ni beneir amb tot tipus d'exclamacions d’entusiasme, com feien tots els altres) cada vegada que el cambrer ens plantava davant del nas un animaló aquàtic, que se suposava que feia poques hores nedava en ple Atlàntic. Jo només veia un peix de nom impronunciable, fregit i ple d’espines. En conseqüència, vaig acabar saturada de menjar papes arrugades amb mojo picón. No vam tenir molta més sort en les nostres excusions. En un bar de la Laguna, quan ja havíem acabat el nostre àpat (unes insípides hamburgueses), un ratolí va emergir de sota la barra. El cambrer va considerar el seu deure professional eliminar-lo i allà mateix, escombra en mà, va posar fi a les aventures del pobre Dixie. Encara no sé com vaig conseguir avortar el vòmit.

Per compensar-nos de la sordidesa de la platja de Las Teresitas (que a mi em semblava prou agradable però els alemanys menyspreaven pel seu caràcter artificial: la seva fina sorra daurada va ser portada del desert del Sàhara) vam emprendre una excursió en cotxe muntanyes amunt, per després descendir cap a la costa de l'altra banda (és el gran avantatge de les illes: tenen aigua per totes bandes). Els dos cunyats, com a bons alemanys, van competir durant el viatge d’anada i tornada per veure qui podia conduir a una velocitat més suicida per aquelles carreteres estretes i plenes de revolts que discorrien per la vora dels barrancs. Cada vegada que baixava de l’automòvil, un trasto atrotinat, el cap em donava voltes i agraïa a Déu seguir encara en aquest món. Després del llarg trajecte vam arribar a una cala de sorra negra, de bellesa cor prenedora, però per accedir-hi calia baixar per una escala de fusta mig trencada, des d’una alçada d'almenys deu metres. Baixar i pujar aquella escala va suposar una dura prova pel meu vertigen.

Cansada de les aventures per platges inhòspites, vaig decidir provar sort a la ciutat de Santa Cruz, amb la intenció de fer-hi algunes compres. El resultat va ser decebedor. La capital em va semblar poc més que un poble gran, mancada de cap interès turístic, amb botigues avorrides i un Corte Ingles que no tenia ni escales automàtiques.

No recordo exactament com vaig fer-m’ho per suportar els deu dies llargs de vacances. Fins i tot la lectura em va fallar, doncs per combatre tanta incomoditat només comptava amb Les partícules elementals de Houellebecq, que és un llibre esgarrifós.

Recordo, malgrat tot, que algunes coses em van agradar. Per exemple, un dia vam anar d’excursió a la veïna illa de La Gomera i en la meva memòria vaguen unes vistes espectaculars. Va ser una llàstima que durant la major part del dia em vagi neguitejar una persistent migranya i que em vagi marejar en el ferri de tornada. I és que una vegada la mala sort s’apodera d’un viatge, és com rodolar per una pendent catastròfica.

Eleccions

2011-11-19T12:44:00.004+01:00

A El País, els millors escriptors del panorama literari publiquen “nanorelatos” sobre les eleccions del 20-N. A mi no m’han convidat a participar, ves a saber per què, però és igual, no sóc rencorosa, aquí va la meva aportació:

El candidat a President, es lleva el diumenge feliç i somrient. La seva dona se’l mira estranyada:
-Cariño, ¿te acuerdas que hoy vas a perder las elecciones?
- Claro, mujer. Te invito a comer para celebrarlo.

Temps moderns

2011-10-31T14:53:00.006+01:00

Cada dia surto de casa a la mateixa hora. A quarts de set agafo el metro, cinc parades, fins a enllaçar amb l’autobús que em deixa al polígon industrial. Barrejat entre tants altres, que es dirigeixen a la fàbrica, em sento un més, aliè, impersonal, sense pes específic. A dos quarts d’onze, em menjo l’entrepà que m’he fet a les sis del matí. Avui toca truita. I una llauna de Coca-Cola. Abans em prenia una cervesa, però l’empresa ens va passar un circular en la que es prohibia el consum d’alcohol durant la jornada laboral. Faig un rot i em fumo un cigarret.

- El mes pròxim ho deixaré -li dic a un company, que, sorrut, no em respon.

A les quatre torno a enfilar-me a l’autobús per desfer el trajecte, cap a casa. Em sento cansat i una mica trist. Ha plogut després de dinar i estic ben moll. Esternudo. Quan arribo a casa, la dona em pregunta com ha anat el dia, mecànicament, com una frase obligatòria. De fet ja fa temps que no escolta la resposta. M’assec a davant del sofà amb la tele a tot drap i em prenc tres o quatre cerveses. La dona diu no sé què de que la targeta no li funciona.

- I a mi què m’expliqués! - li responc enfurismat- Ja aniré a veure aquests del banc, que són una colla de lladregots!

Penso que l'endemà haig de buidar la bústia i desfer-me de les cartes. Les puc cremar en la foguera que encenen dins un bidó, alguns treballadors, al matí per escalfar-se les mans, mentre esperen per entrar a la feina.

Així que el dia següent en baixar-me de l’autobús, ensumo el fum i miro al voltant, buscant senyals d’una foguera. Algú em pica suament l’espatlla. Em giro i em trobo amb aquell malparit de recursos humans, amb la corbata torta i la camisa arrugada, que em mira nerviós amb els seus ulls miops. Igual que aquell dia. El mateix posat insegur, la mirada que es perd per esquivar la meva, l’aire culpable, la veu somorta.

- Què hi fas aquí?

- Aquest és un país lliure, oi?- sempre l’havia volgut dir, aquesta frase.

- Als teus companys... ex companys, els incomoda que vinguis cada dia i que et passis el matí voltant per aquí.

- Doncs, que es fotin.

- Escolta, amb els diners de la indemnització pots marxar de vacances. Agafa la família i aneu a algun lloc... – dubta uns segons- a la platja, per exemple, o a la muntanya.

- Jo no vull anar enlloc i, a més, ja no me’n queden de diners.

- Mira, ho he intentat per les bones- prem els llavis amb fúria i afegeix amb un murmuri carregat d’odi- No voldràs que algú t’ho faci entendre d’una altra manera...

M’acovardeixo i giro cua cap a la parada de l’autobús. Llanço amb ràbia el fotut entrepà contra un mur ple de grafitis. S’atura un bus que no és el meu. Porta un anunci d’una pel·lícula, “Temps moderns” amb Charles Chaplin vestit d’obrer sobre unes rodes amb guies mecàniques.

-Temps moderns? I una merda! - exclamo furiós.

Relats conjunts

Txékhov, consells per escriptors

2011-10-29T12:16:00.003+02:00

Llegir un llibre de Chéjov o Txékhov per aprendre escriure, sona ja de bon començament pretensiós. Tot i així me’l vaig comprar. Sé de Txékhov que és un gran escriptor de relats, però ho sé i prou, no l’he llegit, ho confesso. Precisament vaig trobar el llibre quan tractava d’esmenar aquesta llacuna, que de fet és més amplia: pràcticament no he llegit llibres de relats. Com que no crec en els músics que no escolten música ni en els pintors que no saben d’art, ja fa un temps vaig decidir que per escriure relats m’havia de capbussar-me en la lectura d’aquest gènere. Vaig començar amb Alice Munro i el seu “Demasiada felicidad” que em va fascinar. Com que sempre la descriuen com la Txékhov canadenca vaig pensar en anar directe a la font. Així que vaig sortir de la llibreria amén del llibre del títol, amb un recull de contes del mestre, i per completar, “Sueños olvidados” de Stefan Zwieg i "Relatos de lo inesperado" de Roald Dahl. He calculat que necessitaré un parell d’anys de lectura quasi exclusiva de llibres de relats, per poder dir que en sé alguna cosa. Ja veieu que faig plans a llarg termini.

Però retornant al dia d’autes, en sortir de la llibreria, malgrat els meus grandiloqüents propòsits, vaig deixar de banda els altres llibres i no vaig poder evitar llegir-me en un parell d’hores els consells de Txékhov. La meva lectura va ser àvida, impacient, esperant, contra tota lògica, descobrir una espècie de recepta màgica per l’escriptura.

La primera sorpresa va ser que Txékhov no va escriure pas aquest llibre, sinó que és el recull de fragments de cartes dirigides a altres escriptors o aspirants a ser-ho. Potser en aquí estaria la primera objecció: fer universal allò que ell va escriure de forma particular. En alguns moments els textos recollits són contradictoris, per exemple, en una carta escriu que els detalls són imprescindibles i en una altre que són excessius i fatigosos. Caldria llegir els relats dels seus dos deixebles per fer compatibles ambdós consells.

De tota manera, del conjunt és possible exteure'n uns quants principis essencials però diria que, més que formules per a ser un bon escriptor, són guies per a ser un determinat tipus d’escriptor. Segons Txékhov l’artista ha d’escriure únicament sobre la realitat que coneix bé, ha de ser breu i concís i s’ha de limitar a presentar les vides i les persones tal com són, sense entrar mai a jutjar-les i sense imposar en els seus escrits cap ideologia.

Tot plegat, consells que em van fer reflexionar. Però la feina menuda i silenciosa, no me l'estalviaré pas, però tant se val, perquè aquesta és la gràcia, ja que del resultat, amb o sense Txékhov, no crec tenir-ne gaire control.

Els nens bruixots

2011-10-15T12:13:00.004+02:00

El meu marit es va començar a trobar malament cap al migdia. Deia que li feia mal la panxa. Tenia un dolor tan fort que al vespre ja no podia ni aixecar-se. Li va pujar la febre, suava i delirava. Jo estava angoixada. Vaig demanar als homes de la família, els seus germans i cosins, que el portessin a veure els metges blancs. A mi m’havien ajudat feia uns mesos, quan la petita acabava de néixer i no em baixava la llet.

-Són molt lluny i el teu home no es pot estar ni dempeus- em van respondre.

-Potser si els aviseu vindran fins aquí- vaig suplicar.

Però ells van decidir que seria millor anar a buscar el sacerdot. L’església episcopaliana era encara més lluny que el campament dels blancs, però se’n refiaven més. El reverend va arribar a trenc d’alba acompanyat del germà gran del meu marit. Es va mirar el malalt de la porta estant i es va asseure a fora a resar. El meu home va morir poques hores més tard. Aleshores el sacerdot va entrar a la casa i va assenyalar la meva filla de sis anys.

-Ha estat ella!- va cridar- És una bruixa! Està posseïda pels dimonis i ha portat la malaltia a casa teva.

-No és veritat!- vaig respondre d’esma.

Els meus parents em van reprendre amb la mirada. El religiós va acostar-se a la meva petita i posant-li la mà al front va sentenciar:

-La seva germana l’ha encomanat. Ella també està posseïda.

A la tarda, acompanyat d’una ajudant, es van endur les meves filles a la seva església. Em van dir que les alliberarien, però que era molt costós.

-Com quant?- vaig demanar.

-Quan tens?

Vaig vendre’m totes les meves pertinences de valor, vaig manllevar diners a la meva família i juntament amb els minsos estalvis que teníem, ho vaig posar tot en un farcell i vaig marxar cap al temple. Tenia molta por per les meves filles. Inclús si aconseguien alliberar-les del diable, el nostre futur era incert sense un cap de família.

Quan vaig arribar a l’església, el reverend i la seva dona van sortir a rebrem.

-Les teves filles estan sota la nostra protecció- em van dir- Ara no has de témer res.

Me les van deixar veure. Estaven tancades en una habitació amb uns altres infants. Els més grans estaven lligats amb cadenes als turmells.

-És necessari?- vaig preguntar.

-No voldràs que els deixem lliures perquè a les nits escapin per reunir-se amb els esperits malignes, oi?

-No crec que a les meves filles facin res de tot això- vaig dir amb veu tremolosa.

Em varen conduir a una altra habitació i em van fer seure davant del televisor més gran que havia vist mai. Van posar una cinta i la pantalla es va omplir de nens amb cares deformades i mirada aterridora , que entre alarits salvatges devoraven les visceres d’un home encara viu i li treien els ulls. Aquells nens inhumans ballaven amb el diable en aquelarres nocturns i celebraven orgies de terror. La dona del reverend em va explicar que les meves filles eren com aquests nens i que si no les aturàvem podrien matar a tot el poblat. Vaig plorar.

-I a elles, què els passarà?

-Si les deixes amb nosaltres potser podrem alliberar-les. Els traurem els dimonis que les turmenten i te les podrem retornar guarides de tot mal. Però l’església té moltes despeses i tots els cristians hem de contribuir.

Vaig entregar-los el farcell i em vaig agenollar per suplicar-los que les alliberessin.

Volien que tornés al poble, però res m’esperava a casa. No em vaig voler separar de les meves dues criatures, tot el que em quedava en aquest món. Dormia en una cabana improvisada al davant de l’església. A les nits em despertaven els crits i plors dels nens captius. Cada dia visitava les meves filles. Tenien morats i talls, sobretot la gran, i els seus ulls esventats em miraven suplicants.

Van anar passant els dies i les notícies no eren esperançadores. Cap dels nens bruixots no millorava. Cada cop es feia més evident que no hi hauria guariment i començava a témer que el reverend i els seus ajudants, provant de treure’ls el diable, acabarien també pels treure’ls la vida. No volia pensar amb les meves petites mortes.

Una nit, quan tothom dormia, vaig entrar a l’església, i em vaig endur les nenes. Havia sentit parlar d’un refugi on homes i dones blancs, vivien amb aquelles criatures posseïdes i , vés a saber per què, a ells no els passava res de dolent. Vam caminar tota la nit i tot el dia següent, fins arribar-hi. Amb la primera foscor, vaig deixar les nenes davant la porta d’entrada.

-Aquí tindran cura de vosaltres- els vaig dir i vaig marxar sense girar el cap enrere.

De tornada al poble, vaig dir-los a tots que eren mortes. Se’n van alegrar. Havien matat el seu pare, s’ho mereixien, em van dir.

Encara no m’havia pogut acostumar a la meva nova vida sense família, quan uns policies es van presentar al poblat. Venien acompanyats d’un home alt i corpulent. Era africà i parlava com nosaltres . El cor em va fer un salt quan vaig veure la meva nena que li donava la mà i s’amagava entre les seves cames. Una dona blanca duia la petita a coll. L’home va parlar amb mi davant de tots els homes del poble.

-Has fet mal fet d’abandonar-les- em va dir- Les teves filles no són bruixes. No els passa res de dolent.

Jo callava, però els homes negaven amb el cap i s’exclamaven violentament. La seva fúria es dirigia contra la gran.

-Ha matat el seu pare i després ha posseït a la seva germaneta- repetien, sense escoltar les explicacions del foraster.

-Si es queda aquí la matarem- va amenaçar un dels cosins del meu marit.

Sentien un odi ferotge contra la nena que tremolava de por i s’agafava ben fort a les cames d’aquell home, que de tant en tant es recordava de fer-li una carícia tranquil·litzadora.

Els policies callaven i miraven cap a una altra banda. Acompanyaven aquella gent del refugi, però no semblaven tenir-los gaire simpatia. No s’hi volien ficar.

Vaig atansar-me a la dona blanca i vaig agafar la petita a coll.

-Es pot quedar amb mi, oi? És molt petita, segur que no ha fet res dolent.

Els homes van assentir atabalats. La seva fúria estava concentrada en la gran. Per ells era una bruixa terrible. Odiaven i temien a una nena de sis anys.

L’home corpulent em va dir:

-Queda’t amb la menuda. Jo m’emporto la gran perquè si la deixés aquí crec que els teus familiars la matarien aquesta mateixa nit.

Va fer una pausa i va afegir:

-No la tornaràs a veure mai més.

Es varen girar i van emprendre el camí cap als camions que els havien portat, amb la policia guardant-los les espatlles. Els homes van cridar encara unes quantes amenaces, les dones els insultaven i els nens els van llançar pedres, tot i que amb cura de no encertar-los perquè temien a la policia. Entremig vaig veure la meva filla allargant la mà cap a l’home, que li va estrènyer sense temor. Vaig cloure el puny i per un instant em va semblar sentir els ditets de la meva nena entre els meus. No vaig deixar de mirar fins que els camions no van ser res més que uns puntets en l’horitzó.

Aquesta història està basada en un reportatge que vaig veure a la televisió, sobre el Senegal, on ha esdevingut habitual acusar els infants de bruixeria. Els nens bruixots són abandonats, maltractats o assassinats amb total impunitat malgrat que els responsables i incitadors de tanta barbàrie tenen noms i cognoms.

El misteri de la fe

2011-10-12T12:28:00.005+02:00

Vaig de mitjana a uns tres o quatre funerals a l’any. Segur que alguns de vosaltres us semblarà molt, però si ho situem dins el context de viure i treballar en un poble no són gaires. De fet a la meva feina hi ha companys que jo penso que pel cap baix passen deu vegades a l’any pel tanatori, la parròquia o el cementiri. Sembla que estiguin abonats als funerals, fins i tot he arribat a sospitar que el rector els avisa per sms cada vegada que hi ha una defunció. No us estranyeu perquè les noves tecnologies no respecten ni el comiat definitiu. En el meu poble de moment es segueix confiant en el boca orella per transmetre les pitjors notícies, però em temo que aquest sistema té els dies comptats. Estem, però, lluny encara, d’arribar a la vetlla virtual o el condol electrònic a l'estil Steve Jobs.

Els funerals als que assisteixo no són en absolut tots iguals. Des del punt de vista purament subjectiu es divideixen en els que em mouen emocions i sentiments diversos (com el de la meva tia, la setmana passada) o els que només intento passar l’estona, fins el moment culminant de poder dir-li a algú de la família que em sap greu i, alliberada, sortir cames ajudeu-me. I no sóc pas l'única, doncs uns dels meus entreteniments preferits en els funerals de persones afortunades en vida, és comptar els delegats d'oficines bancàries assistents a l'acte.

Els capellans del poble, conscients de que gaudeixen de ben poques oportunitats de predicar amb tant públic, de forma unilateral, abusiva i injusta han decidit allargar la cerimònia d’un pim-pam-pum, vint minuts i al carrer, a uns interminables quaranta minuts amb missa inclosa. Els ateus i agnòstics podríem aprofitar l’avinentesa per fer una becaina si no fos per la mania aquesta que tenen de fer-te alçar i asseure’t cada dos per tres, com si enlloc d’una reunió espiritual fos una classe d’aeròbic. De tant en tant, algun fet inesperat ve a trencar la monotonia del aixeca’t-asseu-te, com aquella vegada que una senyora, a l’estil concert de rock, es va desmaiar a causa de l’aglomeració i la calor.

Però el curiós es que, senyores desmaidores a part, els sacerdots troben entre els assistents una col·laboració que a mi no deixa mai de sorprendre’m. No només perquè els membres de l’auditori, embarassades, vells i paralítics inclosos, no dubten a castigar els seus genolls tantes vegades com l’oficiant ho reclami, sinó que a més canten, reciten i es persignen amb una precisió matemàtica. Per exemple, el capellà clama braços enlaire i amb veu poderosa “Reciteu el misteri de la fe!” i el públic respon amb un murmuri inintel·ligible que deixa a tots el no iniciats veritablement intrigats. La part bona d’aquests murmuris es que conviden a qualsevol a participar. Així quan tota la congregació demana a Déu nostre senyor no recordo el què, jo movent els llavis però sense emetre cap soroll vocalitzo la meva pròpia pregària “us demano, Déu nostre senyor, que aquesta missa s’acabi aviat”.

I com que em temo que potser ara mateix no sóc l’única que està pensant en el final d’alguna cosa, aprofito per acomiadar aquest post amb l’humil esperança que se us hagi fet més passatger que un funeral de compromís.

Estacions de servei

2011-08-19T14:08:00.004+02:00

Què és més perillós fer autoestop o recollir autoestopistes? Hi ha qui confia en l’amabilitat dels estranys i qui tem un psicòpata en cada desconegut. La Irene estava més aviat entre els darrers, però el destí l’havia deixat sola en aquella estació de servei amb la motxilla a l’esquena i vint euros per fer quatre-cents quilometres i escaig. Amb el cap enterbolit per la ressaca es recordava vagament de la discussió de la nit anterior. Havia perdut el control altre cop, però aquella merdosa de la Sara s’ho havia ben buscat. Que la bombin, es va dir. A hores d’ara la Sara ja devia ser casa seva, arraulida al costat de la seva mama, la molt bleda. En canvi la Irene estava ben decidida a continuar el viatge i arribar a Milan on l’esperaven la colla d’amics. No estava disposada a rendir-se tan fàcilment.

Es va asseure a l’ombra al costat dels lavabos per poder observar la gent que entrava i sortia, mentre es liava el segon cigarret del matí. S’havia gastat dos euros en un cafè aigualit, no sense abans dir-li al cambrer que era un robo. L’home li havia respost asprament en francès quelcom que la Irene no va entendre però que va suposar que era un insult, així que per si de cas li va deixar caure un ràpid “fill de puta”, abans de fotre el camp amb el vas de plàstic fumejant entre les mans.

Només eren les nou i la xafogor ja era insuportable. Li suaven les aixelles i sota la llarga melena ondulada, el clatell li regalimava. Tot i així, feia traguets al seu cafè calent amb autèntic plaer. Esperava que la cafeïna li aclarís les idees. De sobte un rebombori de crits i rialles juvenils la va fer mirar cap a l’aparcament. Hi havia un altre d’aquells autobusos italians que deixava anar la seva càrrega d’adolescents cristians que es dirigien cap a la trobada del Papa a Madrid, amb la mateixa alegria estúpida que si anessin de colònies. Només els falta cantar allò de “los padres escolapios nos llevan de excursión”, es va dir la Irene. En aquell moment va trobar a faltar la Sara per poder hi compartir el comentari satíric. La Sara sempre celebrava qualsevol acudit seu amb un ampli somriure que engalanava amb un “què divertida ets” o “només a tu se t’acudeixen aquestes coses”. Sí, era una putada que s’haguessin barallat. Potser no li havia d’haver dit aquelles coses tan desagradables, però hòstia és que l’havia posat de molt mala llet i la cervesa amb l’estomac buit li havia pujat molt. En fi, ja estava fet, més valia deixar-ho córrer.

Els alegres adolescents es repartien sorollosament entre la botiga i els lavabos, seguits de prop per un parell de monges. Feien un estrany contrast, les faldilles curtes i samarretes de tirants de colors lluents dels joves amb els hàbits de les religioses. Decididament estaven ben pirats aquests catòlics, va pensar la Irene. El record d’una sotana li va venir al cap. Ho havia somiat o havia vist la Sara parlant amb un capella després de la discussió? Recordava amb claredat les llàgrimes de la Sara, que somicava que volia tornar a casa i desprès s’aixecava i marxava cap a la benzinera, però a partir d’aquí tot esdevenia un núvol de paraules i imatges inconnexes. Va cloure els ulls i va provar d’encaixar-les. L’havia seguit i l’havia vist al peu d’un autocar parlant amb un home. Després la sotana negre que s’hi acostava, estilitzada i fosca com una ombra.

A mig matí un camioner andalús es va oferir a portar-la. La Irene portava més de dues hores aixecant el dit i la calor la colpia com si l'apallissés. Va dubtar uns instants, desconfiada, però l’home va riure:

-No pensarà que te voy a hace nà, verdà?

A prendre pel cul es va dir, que passi el que hagi de passar però no puc seguir aquí tirada esperant que em reculli el Sant Pare en persona. Va enfilar-se al camió amb la idea d’estar ben alerta, però. El camioner xerrava pels descosits, explicant anècdotes sobre les persones estranyes que havia recollit a la carretera. El seu parlotejar va ensopir la Irene, els ulls se li tancaven de cansament i les forces l’abandonaven. L’home la va despertar sacsejant-la suament. Havien passat més de dues hores i s’aturava per fer un mos. La Irene molesta amb si mateixa per haver baixat la guàrdia d’aquella manera, va aprofitar per desfer-se’n. No, no volia acompanyar-lo a dinar, preferia continuar camí, li va dir. L’andalús no va insistir. No havia estat gaire bona companyia, aquella noia esprimatxada i sorruda que s’havia quedat fregida a la mitja hora de viatge.

La Irene es va anar a refrescar als lavabos. L’estomac li va fer un recargolament de gana, però no volia desprendre’s encara dels vint euros. Potser més endavant li farien més falta. Dissimulant quan s’acostaven els viatgers, va fer un cop d’ull a les papereres de la porta de la botiga. No hi va trobar res de profit. Es va acostar a unes taules de fusta instal·lades sota l’ombra d’uns pins on uns pocs grups es menjaven el dinar amb les seves carmanyoles impol·lutes i es passaven les llaunes de cola o taronjada que extreien de les seves neveres portàtils. Es va asseure a observar-los mentre se li feia la boca aigua. Un matrimoni amb dos nens petits se la van mirar de cua d’ull. No serien ells qui compartissin les seves viandes amb aquella jove malaguanyada. La Irene va optar per atacar un grup de tres joves, dos noies i un noi. En adonar-se de la seva presència se la van mirar reticents. Ella, amb gestos , els va fer comprendre que tenia gana. Es van parlar entre ells, van buscar a les bosses i li van donar un entrepà petit i una llauna. Va devorar el sandvitx i va escurar la beguda tan ràpid que de poc no s’ennuega. No els va donar les gràcies. Eren uns fills de puta rics, se’ls notava per la roba i les maneres, i que li donessin de menjar no era un acte de caritat sinó de justícia. I encara era poc. Els va dir adéu amb la mà i va tornar cap a l’aparcament.

No volia tornar a viatjar sola amb un home, així que va decidir ser ella qui triés i no a l’inrevés. Per això, es va quedar a prop dels sortidors i quan veia algú que li feia el pes, una parella jove, un parell d'amigues, una família no massa nombrosa, se’ls acostava per demanar-los directament si la podien portar. En una hora, es va endur unes quantes carabasses i es va posar de mal humor. No entenia que coi li passava a la gent, que potser tenien por que els embrutés les seves precioses tapisseries o es que creien que es treuria un ganivet i d'una revolada els degollaria a tots plegats. La ràbia se li escapava per la boca, "porcs egoistes", "fills de puta capitalistes" va escridassar als darrers conductors que la van rebutjar. Al cap de poc va sortir l’encarregat de la benzinera, un jove ros, alt i fornit, i la va imprecar en francès perquè marxés. Li va respondre que era un "nazi de merda" però el noi li va fer un gest amenaçador amb el puny i la Irene atemorida es va batre en retirada.

Va tornar-se’n cap a la botiga i el restaurant, decidida a buscar el camioner andalús que ara ja no li semblava tan mala opció. Feia un tomb entre les taules, quan es va quedar palplantada davant un televisor. El presentador recitava les notícies a la velocitat vertiginosa que només un francès es capaç d’assolir i la Irene no n’entenia un borrall, però aquella fotografia que mostraven era la Sara, n’estava ben segura! Com una boja es va posar a cridar. Demanava a crits algú que l’entengués i li expliques que estava passant. I li varen dir. Morta, assassinada, la tele diu, cadàver, trobada, no saben qui és. Es va esfondrar la gent, el restaurant es va diluir i la Irene va caure a terra estesa tan llarga com era. La ventaven, li aixecaven els peus, li passaven un mocador mullat pels polsos, la reclamaven perquè tornés en sí, perquè retornés a l’infern de la realitat. Al seu voltant hi havia molts curiosos, els francesos xiuxiuejaven i els italians s’exclamaven vivament. Una sotana blanca de monjo es va agenollar al seu costat i el jove religiós la va mirar amb amorosa preocupació.

L’amabilitat dels desconeguts, la follia dels psicòpates. L’únic segur és que tots paren a les estacions de servei.

L'estiu i la felicitat. Part III

2011-08-07T20:52:00.002+02:00

La Jetzabel, segona de les protagonistes d’aquest tractat capriciós i acientífic, està mancada per tirànica imposició de la seva creadora, o sigui jo, dels elements fonamentals per arribar a l’estat anímic de dolça manca d’inquietud, anomenada felicitat. No té parella, doncs la seva xicota fa uns mesos sense previ avís li va comunicar la seva voluntat de posar fi a la relació per discrepàncies irreconciliables, o dit en llenguatge entenedor, perquè n’havia trobat una altra que li feia més el pes.

La feina, un altre dels components bàsics de la felicitat, havia volat unes setmanes abans de forma igualment inesperada. L’encarregada de les relacions laborals de l’empresa li havia comunicat la notícia del seu acomiadament per raons econòmiques amb la fredor i la professionalitat pròpies de qui fa això casi a diari i que no conserva ja la capacitat de commoure’s. L’aire condicionat no va poder refrescar els seus pensaments aquella fatigosa nit d’insomni, per la senzilla raó que era hivern. Però allà estava l’aparell silenciós,mut testimoni del seu trasbals, amb la promesa de la futura frescor en les càlides nits d’estiu. Però amb la feina i la parella, va marxar també la possibilitat de seguir pagant el lloguer i va haver de dir adéu, amb profund dolor, al seu pis climatitzat (a 24 graus exactes!) per endinsar-se en la sordidesa de la seva habitació d’adolescent, amb un llit estret i pòsters de grups de música que ja no li feien dir res, a la tòrrida casa dels seus pares que semblava especialment construïda per emmagatzemar fred a l’hivern i calor a l’estiu.

Sobre viatges em sembla que les explicacions són sobreres: només un miracle o la primitiva la podria portar a terres llunyanes aquest mesos.

Amb aquest panorama a priori desolador, arriba a casa la Jetzabel, encara no massa entrada la tarda. Ha passat el matí al gimnàs (gratuït pels aturats), desprès ha dinat (de gorra) amb una amiga i s’ha entretingut una bona part de la tarda a la biblioteca del barri, d’on ha sortit amb un exemplar de “El arte de no decir la verdad”. De bon humor, arriba, com deia, a casa seva, i va directe cap al menjador on, aprofitant que els seus pares ja jubilats, han marxat a passar un parell de mesos al poble, ha muntat una espècie d’estudi de pintura. Amb la finestra oberta de bat a bat amb un intent no gaire reeixit de que circuli una mica d’aire, passa les tardes pintant aquarel·les, una nova afició en la que es concentra de tal manera que acaba per perdre el sentit del temps i, el que és més important, de la calor.

Abans de posar-s’hi avui, surt un moment al balcó per fumar-se un cigarret (de liar que són més barats) just en el precís instant que la veïna del davant, una noia que la Jetzabel troba encisadora, està regant les plantes. Es saluden amb els convenients comentaris sobre el temps: “quina calor, no?”, “Si i tant, Sort que han dit que demà plourà”, quan de sobte la veïna pregunta descarada:

-Que no marxes de vacances?

Una lleugera tristor creua pel rostre de la Jetzabel.

-No tinc diners. Aniré uns dies al poble amb els pares, però això és tot.

-Ah... Jo haig de treballar així que també estaré aquí aquest estiu- la veïna dubta un segons abans d’afegir- Podríem sortir algun vespre a prendre alguna cosa. Què et sembla? Convido jo, és clar.

-Seria fantàstic! – contesta la Jetzabel sense poder amagar el seu entusiasme.

-Perfecte. Et va bé demà a les vuit?

-Sí, i tant. Tinc tot el temps del món...

La Jetzabel s’acomiada amb un somriure il·lusionat i torna a entrar a casa decidida a acabar l’aquarel·la de la riba parisenca del Sena, en la qual com per art de màgia se li acaba d’acudir la idea de posar-hi dues noies caminant agafades de la mà sota la llum de la lluna. De sobte, un pensament lúgubre la fa aturar-se quan, pinzell en mà, ja és a punt d’esbossar la primera figura. Però si no la conec de res a aquesta noia, es diu. No és res més que una cara bonica, continua implacable el seu jutje interior. Durant uns instants es remou inquieta i està a punt de llançar el pinzell però , rebel , la Jetzabel esclata en una rialla mentre diu en veu alta:

- I a qui li importa! Al cap i a la fi ara sóc lliure de fer el que em roti.

L'estiu i la felicitat. Part II

2011-07-19T21:09:00.000+02:00

Per continuar amb el tractat sobre l’estiu i la felicitat he pensat deixar descansar els jos virtuals i crear dos personatges. A la primera l’anomenaré Marta, i que ningú hi vegi cap motiu al·lusiu, és simplement el nom femení més comú de Catalunya segons una estadística verificada científicament pels venedors ambulants d’Estàmbul, que quan detecten un grup de turistes catalanes sempre els criden “Marta! Marta!” coneixedors de l’altíssima probabilitat que alguna de les noies es giri en sentir el seu nom. A l’altra li posaré Jetzabel, per una pura qüestió de contrast, doncs un nom igualment comú podria portar a la confusió entre les dues protagonistes.

A la Marta, per art d'omnipotència creadora li atorgaré els quatre punts de felicitat als que feia referència en la primera part: feina, parella, aire condicionat i un viatge a les vacances d’agost. En canvi a la pobra Jetzabel la deixaré òrfena d’aquestes béns. Amb elles, o millor gràcies a elles, espero poder mostrar l’altra cara de la meva pròpia teoria.

Arriba la Marta a casa, cansada d’un dur dia de feina. A última hora el seu cap ha passat pel seu despatx amb el millor dels seus somriures, en el que es podia endevinar allò que vindria a continuació: una esbroncada de cal Déu. Podríem dir ara que ha estat una total injustícia i un abús imperdonable del seu malèfic superior, però la veritat és que la Marta l’havia cagada.

La Marta té la desgràcia,de tenir un cap que poques vegades alaba els bons resultats i que en canvi es creu en l’obligació “pel bé de l’empresa” de burxar sempre en els defectes dels seus subordinats. Pot ser que a d’altres col·legues, aquest sistema els estimuli, però a la Marta l’ensorra. Li baixa l’autoestima, es bloqueja, i de manera inconscient potència les seves mancances mentre les seves virtuts fan figa, així que ben aviat torna a ficar la pota estrepitosament i de nou el seu jefe la repassa, tornant a posar en marxa la mateixa reacció, en un cercle viciós sense escapatòria. A tot això pot semblar que la Marta tingui un peu fora de la feina més que no pas dintre, però no patiu, el seu cap gaudeix massa de les “xerrades amb finalitat correctiva” que li engega com per prescindir-ne i a més amb el minso sou que paga l’empresa tampoc trobarien ningú millor. Així que sembla que la Marta té feina, errades i renys per llarg.

En aquest estat d’ànim arriba, com deia, la Marta a casa. Espera trobar-hi la seva nòvia, la seva mitja taronja, una font de cònsol i suport, la llum que il·lumina la seva vida. Però es deuen haver fos els ploms, perquè el pis és ben buit. A sobre la taula del menjador, una nota: “He sortit a prendre unes cerveses amb en Joan”. Traduït del llenguatge privat de les parelles al comú dels mortals, diu així: “Fes-te el sopar perquè jo passo. Vindré tard borratxa, fumada i pesada”.

La Marta es deixa caure al sofà disposada a gaudir almenys d'una estona de pau sota la relaxant brisa del l'aire condicionat. Just en aquell moment nota una fiblada a la gola i exclama per a si mateixa:

-Merda d'aire! Tornaré a tenir angines com l'any passat.

Apaga l'aparell i, per oblidar la calor i el mal de coll, es posa a fullejar la guia de Flandès. Contempla les fotografies de les tulipes i molins de vent i no pot evitar que la tristor s'apoderi d'ella. Ja tenen contractat i pagat el viatge per l'agost, però a la Marta, Flandès, les tulipes, els molins, les prostitutes d'Amsterdam i la mare que els va parir a tots plegats no li interessa gens. No ho confessaria mai en públic, però l'únic que li ve de gust aquest estiu és anar a passar uns dies al poble, banyar-se als tolls del riu, estirar-se al sol sobre les pedres com una sargantana , i als vespres sortir a fer unes cerveses amb la colla de l'institut.

La guia de Flandès li rellisca de les mans i com una nina trencada la Marta deixa caure el cap sobre el pit, les llàgrimes li cauen a la falda i uns sanglots trenquen el silenci de l'estança.

(La Jetzabel queda pendent per la Part III)

L'estiu i la felicitat. Part I

2011-07-13T20:30:00.003+02:00

L’altre dia, com aquell qui no vol la cosa, em vaig assabentar que la felicitat en aquesta vida, o si més no, durant aquest estiu, es fonamenta en quatre punts bàsics i un epíleg. En primer lloc, és imprescindible gaudir del privilegi (vacances i caps de setmana apart) de passar-te vuit o més hores diàries pencant, senzillament perquè això implica que no estàs en la situació oposada, és a dir, a l’atur. Per altra banda, és més que recomanable tenir parella i a ser possible que encara no te’n vulguis separar. En tercera posició, però no menys important que els punts anteriors, trobem l’aire condicionat. Per entendre la seva relació amb la felicitat només cal donar un cop d’ull al termòmetre. El de fora el carrer, clar, que dins a casa ja està tot convenientment climatitzat. En quart lloc, és molt important que s’acostin les (merescudes a causa del punt primer) vacances i tenir planificat un viatge que impliqui com a mínim pujar en un avió low cost i baixar-ne en territori estranger.

Per fer-ho més entenedor posaré uns exemples. Imagina’t que arribes a casa, cansada per un dur però emocionant dia de feina, en el qual has tancat aquell acord amb el pianista finlandès perquè vingui a tocar al teatre que gestiones i el teu cap t’ha felicitat efusivament. Corres directament cap al sofà, on t’espera la teva nòvia, que ha preparat uns sandvitxos i obert una ampolla de vi blanc per sopar, li fas uns quants arrumacos (no entrarem ara en detalls, no siguis porca!) i mentre una brisa suau a 24 graus exactes, procedent de l’últim model inverter, insonor i quasi invisible aparell d’aire, t’acaricia el clatell, li preguntes:

-Ja has comprat la guia de la Provença, amor meu?

Això és felicitat, sí senyor!

I mentrestant en un altre jo teu virtual, et passeges al vespre encara sense dutxar i en pijama, que no t’has tret des de que t'has llevat, perquè total tant hi fa si no has de sortir de casa.Quan et desplomes, més fastiguejada que no pas cansada, en el sofà de casa dels teus pares (ja fa mesos que vas haver de tornar a viure amb ells perquè no podies pagar el lloguer) per fullejar amb un propòsit clarament masoquista una revista de viatges, únicament t’acaricia els timpans la veu de soprano de ta mare que crida:

-Deixa d’una puta vegada aquesta merda revista, que no tens un duro ni per anar a passar el dia a Playa Fels , i obre la finestra que fa un calda insuportable!

Això no és felicitat, és evident. Però donant un tomb al raonament potser podriem imaginar dues situacions iguals en puntuació però ben diferents. Bé, serà en la Part II. Si vols ser feliç aquest estiu no te la perdis!

Juicy Salif

2011-06-17T19:48:00.002+02:00

Vaig adquirir el costum de remenar les escombraries quan em vaig quedar a l’atur. Primer només feia una volta pel barri els dies que llançaven els mobles, recollia els que em semblaven en bon estat i els arreglava per tenir-los a casa o regalar-los als amics. Era una manera de mantenir-me ocupat i sentir-me útil. Poc a poc vaig estendre el meu àmbit de recerca fins a deambular per tota la ciutat buscant trastos vells. La meva afició despertava comentaris i somriures condescendents però coneguts i veïns em guardaven les seves andròmines i en algunes botigues em reservaven allò que ja no els servia. Vaig convertir el nostre petit pis en una espècie de taller mal endreçat que treia de polleguera l’Amàlia.

-Ja ni tant sols busques feina! - em va dir un dia, emprenyada- Només omples la casa de porqueria.

-No n’hi ha de feina, prou que ho saps- vaig respondre alçant jo també la veu- I així aconsegueixo diners.

Era una veritat a mitges. Havia començat a revendre a botigues de segona mà moltes de les coses que em trobava i en treia alguns calerons. Però acostumava a reinvertir els guanys en comprar eines i altres estris per poder seguir amb les meves modestes restauracions. De tant en tant, tenia un cop de sort i podia vendre alguna cosa a bon preu, com aquella antiga làmpara amb el peu de bronze, que vaig tardar una setmana en netejar i per la que em van donar dos-cents euros. Les poques vegades que això succeïa, com si m’hagués tocat la loteria, malbaratava els diners convidant els amics a copes, comprant-me roba que no necessitava o qualsevol altra frivolitat. Per unes hores o uns dies, em tornava a sentir com una persona normal, una de les que no els hi cal comptar cada cèntim abans de gastar-lo. L’Amàlia no ho entenia i em repetia que em comportava com un nen petit. Ella també estava tipa de tants estalvis i tantes renúncies i a més, i això ho deia amb un èmfasis especial, es passava el dia pencant com una burra per mantenir-nos a tots dos.

-Jo també treballo!- li cridava enfurismat.

Generalment aquestes baralles acabaven quan jo marxava donant un cop de porta. Trist i enfadat, voltava hores i hores pels carrers foscos remenant la brossa aliena com empès per un deliri. En aquestes ocasions, estava tan fora de mi, que fins i tot, obria els containers i començava a treure’n la porqueria, llençant-la per la vorera, sense important-me la mirada entre espantada i compassiva dels transeünts nocturns. Va ser en una d’aquelles nits de ràbia i compulsió, quan el vaig trobar. En treure una bossa del container, vaig notar que una cosa metàl·lica em punxava la mà. Vaig trencar el plàstic i barrejat amb restes de menjar, en vaig extreure l’estrany artefacte. Me’l vaig quedar mirant, sense saber què era, astorat per la seva brillantor platejada malgrat la brutícia. Assegut en un portal, el vaig col·locar davant meu, per observar-lo millor. Era obvi que era una peça de disseny, esvelta i elegant. Semblava una aranya, amb un cos amb forma de pinya i tres llargues i primes potes que acabaven en punxa. De sobte, vaig comprendre que era quelcom més que un objecte decoratiu: era un exprimidor de fruites. Me’l vaig guardar a la motxilla i vaig alçar-me feliç. Amb la intuïció que acabava de fer una bona troballa, vaig decidir prendre’m la resta de la nit lliure i em vaig encaminar, brut i pudent, cap al bar més cutre i barat del barri, on sabia que no em negarien una cervesa, malgrat el meu aspecte de drapaire. Al cap i a la fi, la resta de clients també eren una bona mostra de les deixalles humanes que la ciutat pot amagar.

A causa de la baralla amb l’Amàlia no havia sopat, i amb l’estomac buit, la cervesa em va pujar com si m’hagués pres un parell de cubates. Una mica marejat vaig decidir tornar a casa. Pel camí vaig tornar a passar pel mateix carrer on havia trobat l’exprimidor i la meva sorpresa va ser majúscula quan hi vaig veure dos cotxes dels mossos d’esquadra i un munt de policies. Uns estranys personatges vestits amb granotes blanques de plàstic, amb guants i mascaretes, es movien per les voreres. En acostar-m’hi vaig poder comprovar que estaven regirant entre la brossa dels contenidors. La policia no deixava passar una filera de curiosos que malgrat tot es resistien a marxar. Em notava tremolar i un calfred em va recórrer l’esquena. Amb un fil de veu li vaig preguntar a una dona que anava vestida amb bata i sabatilles talment com si s’acabés de llevar:

- Escolti, que sap què passa?

- Ai Mare de Déu Santíssima!- va exclamar com si estigués a punt d’esclatar a plorar- Han matat a una dona.

-A on? Al carrer?

- No, i ara! A casa seva. La veïna del número 12, quart segona, la dona del metge, aquella rossa, que sempre anava tant posada -em parlava com si jo l’hagués de conèixer per força, així que vaig assentir amb el cap- Una mica estirada la veritat, però era bona mossa i ara... ai Mare de Déu Santíssima!

-Diuen que l’han colpejat i apunyalat. Ai, Mare de ...

Aquest cop no la vaig deixar acabar:

-Si l’han mort a casa seva, què fan aquests?- vaig preguntar assenyalant un dels homes de blanc.

La veïna em va fer un gest amb la mà com per indicar-me que el que m’anava a explicar era alt secret:

-Jo crec que busquen l’arma del crim- em va xiuxiuejar.

Poc va faltar perquè caigués desmaiat allà mateix. Les cames em van fer figa i vaig haver de recolzar-me en la pobra senyora, que es va desempallegar de la meva abraçada bruscament. Es va allunyar de mi, murmurant alguna cosa sobre els borratxos i on aniria a parar el barri. Vaig girar cua i em vaig apressar cap a casa. L’Amàlia dormia quan vaig arribar, així que vaig poder estudiar l’exprimidor sense que em molestés. A la llum de la cuina, vaig poder veure que tenia taques vermelles a les potes. Estaven seques i per molt que me les mirava i les rascava amb les ungles, m’era impossible saber si era sang o simplement tomàquet o qualsevol altre porqueria que se li havia enganxat mentre era a la brossa. En canvi, no em van caldre més que uns minuts per adonar-me que estava fet de plata autèntica.

Vaig engegar l’ordinador amb la primera idea de buscar a internet si existia algun producte que em permetés saber si allò era sang humana, com feien a CSI. Però quasi sense adonar-me’n em vaig posar a rastrejar quin podia ser el valor d’aquell exprimidor tan curiós. Em vaig quedar amb els ulls com a plats mirant la pantalla quan va aparèixer el preu que en demanaven. Allò era una autèntica peça de col·leccionista! Era la resposta a tants mesos d’arrastrar mobles vells pels carrers, tantes hores netejant, pintant i encerant, tanta incomprensió, tantes mirades de menyspreu, tanta frustració... Per fi, la meva recompensa. I qui ho deia que era l’arma d’un crim? , em vaig preguntar furiós. Per què no podia ser una casualitat? Per què no podien haver matat la dona amb un ganivet de cuina o amb una agulla de cosir llana? O amb unes tisores, com a la pel·lícula aquella del Hitchcock?

Vaig mirar pensatiu, l’exprimidor, em vaig posar dret d’una revolada, me’l vaig emportar de nou a la cuina i el vaig netejar amb furor fins que no va quedar ni el més petit rastre de les taques vermelles.

Totalment esgotat, en acabar, el vaig desar a l’armari, darrera d’unes olles i me’n vaig anar a dormir. Al cap d’unes poques hores, em vaig despertar sobresaltat i amarat de suor. En els meus somnis m’havia passejat per un pis laberíntic, on tot, absolutament tot, el terra, les parets, els mobles, la cuina era d’un blanc immaculat i glacial, banyat d’una llum tan brillant que feria la vista. Buscava la sortida amb desesper, per acabar sempre retornant a una sala d’estar igual de nívia que la resta. Però la darrera vegada en entrar-hi hi veia sobre una taula resplendent, un bassal, no gaire més gran que una taca, d’un estrany líquid platejat. Empès per una atracció insuperable m’hi atansava i allargava la mà per sucar-hi els dits. El fluid era enganxós i en alçar la mà s’estenia com si fos una pasta, formant una forma a l’aire, que creixia i es solidificava. Davant meu es formava, com per art de màgia, l’exprimidor en forma d’aranya. Astorat, l’agafava i just en aquell moment l’estrèpit d’un cop de porta darrera meu, em feia girar-me bruscament. L’objecte sortia disparat amb una força incontrolable per anar a clavar-se amb fúria en l’abdomen d’una dona rossa que de peu dret s’estava al mig de l’estança. La dona xisclava de dolor, queia a càmera lenta i la sang vermella fluïa del seu cos, transmutant en roig tot el que abans era blanc.

El costat dret del llit era buit: l’Amàlia ja havia marxat a la feina. Em vaig llevar confús i nerviós. Amb una tassa de cafè ben fort em vaig asseure el sofà i vaig buscar un canal de notícies a la televisió. Vaig escoltar impertèrrit la nova xifra d’aturats, vaig badallar amb les imatges de la guerra de Líbia i ja se’m tancaven els ulls amb la fumera d’un volcà islandès, quan el presentador, amb veu monòtona, va dir:

Un assassinat brutal va trasbalsar ahir a la nit, el barceloní barri de Gràcia. Una dona de 36 anys va ser trobada morta al menjador de casa seva, presumptament víctima d’un lladre que la va colpejar i apunyalar fins a la mort. El cos el va descobrir el seu marit, metge de professió, en tornar a casa cap al voltant d’un quart de dotze de la nit, després d’atendre una urgència. La casa tenia evidències de violència i varis objectes de valor havien desaparegut, entre ells un exprimidor del dissenyador Philippe Starck de l’any 1.990, considerat una peça única. L’arma del crim no ha estat trobada, malgrat que la policia treballa amb la hipòtesis que el presumpte assassí, en veure’s sorprès enmig del robatori, hauria utilitzat algun estri de la pròpia casa com a arma improvisada per llevar-li la vida a la víctima. No hi ha encara cap sospitós, motiu pel qual les autoritats policials sol·liciten la col·laboració ciutadana i encoratgen a qualsevol veí o transeünt casual que pogués haver vist o sentit quelcom a trucar al 90188920. La parella eren molt coneguts i estimats al barri, que avui afronta commocionat...”

Vaig apagar el televisor neguitós. Em vaig dirigir cap a la cuina i en obrir l’armari i apartar les olles, vaig haver de palpar amb les mans per comprovar atònit el buit i em vaig haver de fregar els ulls incrèdul per allò que els meus ulls no veien. L’exprimidor havia desaparegut!

L’angoixa i el cansament em vencien. De sobte, se’m va passar pel cap que tot plegat podia haver estat una al·lucinació. Potser la nit passada havia estat lleugerament diferent del que jo recordava. Tip de re-buscar a les escombraries sense cap resultat, potser havia anat al bar a prendrem una cervesa, o fins i tot dues. Amb les hores de dejuni em sentiria borratxo i en retornar tambalejant cap a casa i m’havia topat amb la policia acordonant l’escenari del crim. M’havien explicat què havia passat i algú m’havia parlat del valuós exprimidor aranya. Sí, n’ estava quasi segur, casi podia sentir la veu de la senyora de la bata dient “els hi ha robat un aparatu de fer sucs que val molt quartos”. Jo no l’havia trobat mai la cosa aquella, tot havia estat producte de l’estrès, de l’alcohol i l'esgotament. Podia respirar tranquil, tot estava en ordre. Buf, quin descans.

En aquell moment es va obrir la porta de casa i l’Amàlia va entrar visiblement alterada. Portava una bossa de plàstic a la mà i dirigint-se cap a mi en va extreure l’exprimidor:

-Es pot saber com arribat això a casa?- em va preguntar en un to entre alarmat i amenaçant.

Merda! La realitat paral·lela s’acabava d’esvair tan ràpidament com havia arribat. Com que jo no responia, l’Amàlia va continuar:

- Ha anat d’un pèl que no el porto a la botiga de segona mà! Sort que no l’he ensenyat a ningú! - es movia per la cuina presa d’una gran agitació- He llegit la notícia del robatori al diari del metro i de poc no em moro! No sabia on collons posar la bossa. He passat una por horrorosa.

- I per què l’has agafat?- vaig preguntar molest.

-A tu per què et sembla? Es veu d’un hora lluny que aquesta cosa val una pasta i volia evitar que llancessis els diners com fas sempre.- i va afegir contraatacant- Com coi ha arribat a les teves mans?

I aleshores, vaig cometre l’error del que m’hauria de penedir tota la vida. Li podia haver explicat la veritat a l’Amàlia i demanar-li ajuda. Hauríem pogut decidir plegats què fer. Però no suportava la manera com em tractava. Em sentia com un nen estúpid al que la seva mare reprèn per una entremaliadura i em vaig rebel·lar.

- L’exprimidor és meu i només meu. No tenies cap dret a agafar-lo. No saps quan m’ha costat aconseguir-lo, tot el que he hagut de fer per arribar fins aquí.

Em referia a la feina de drapaire, restaurador, venedor de trastos vells, que havia estat fent durant mesos, tractant de donar sentit a la meva vida d’aturat inservible, però vaig pronunciar les paraules amb ràbia i, una espurna de sospita es va encendre en la mirada de l’Amàlia.

-Aquella dona assassinada...- va murmurar confusa.

Adonant-me del malentès, vaig avançar cap a ella amb els braços estesos, però ella es va pensar que volia agredir-la i va retrocedir presa del pànic.

- Ajuda! Déu meu, ajuda! – va cridar fora de sí.

-Calla! Calla!- vaig perdre els nervis.

- Policia! Que vingui la policia!

Jo només volia calmar-la, volia que m’escoltés. El que va seguir és una taca fosca, un espai buit en el meu cervell. Només recordo l’Amàlia estesa a terra, inert, amb l’exprimidor al bell mig de la cara i una de les potes sanguinolenta clavada en la cavitat ocular esquerra, allà on abans hi havia un preciós ull verd.

A Plaça Catalunya passen coses estranyes

2011-05-29T20:02:00.012+02:00

Ja fa dies que diuen a la televisió i als diaris que en aquesta plaça s'estan produint una sèrie de fenòmens rars. Primer la van ocupar una sèrie de gent, majoritariament joves, que no paraven de cridar, i dir a tort i a dret que estaven indignats. Això sí quan es calmaven una mica, deien que la plaça els agradava molt, fins al punt que ja s'havien muntat un hortet, una biblioteca i una zona per nens.

El divendres per sorpresa, però, van aparèixer uns tios vestits com els dolents de la guerra de les galaxies, dirigits, segons diuen, per un tal Felip Puig, que no és de la familia de les colònies, sino el cap d'una empresa de neteja.

A la tarda, els joves van tornar a la Plaça Catalunya, més plena, més indignada i més neta que mai. L'Òliba hi era i va fer les fotos que heu vist.<

Finalment, jo avui he trobat un moment aquest migdia per anar a comprovar que està passant en aquest indret de la ciutat. Es veu que el missatge del tal Felip Puig, el senyor aquell que li agrada tant netejar, ha calat entre els misteriosos ocupants:

Després m'he trobat amb alguns missatges enigmàtics i amb una mirada més sorpresa que la meva.

Però, mireu, al final he vist una pintada que he entès, llàstima que algú ha confós culés amb aris.

Reflexions eurovisives

2011-05-15T12:49:00.011+02:00

Ho reconec, malgrat que no està de moda i que queda hortera, m’encanta el festival d’Eurovisió. No en sóc pas una fanàtica, però si estic a casa i me’l creuo fent zapping, m’hi quedo enganxada tota la nit. I això precisament és el que em va passar ahir.

El trobo un festival fascinant i molt formatiu: s’aprèn un munt de geografia (situar en un mapa els 25 països participants d’aquest any ja era tot un repte) i les votacions són un autèntic tractat de geopolítica. Es poden posar a prova els coneixements sobre un país amb les prediccions dels seus vots, perquè pràcticament tots premien els seus veïns o països culturalment afins. No era difícil intuir que Espanya rascaria vots (quasi els únics) de França i Portugal, que el Regne Unit votaria Irlanda o que les repúbliques bàltiques es votarien entre elles, per exemple. Votar els veïns és un tòpic del festival, però amb tant país de menys de vint anys cal fer un esforç mental per reconstruir el mapa d’Europa.

A alguns el vot geosimpàtic els pot semblar natural i d’altres indignant, segons si un és pragmàtic o idealista, però al cap i a la fi s’ha de reconèixer que els que ocupen els primers llocs recullen vots de tot arreu i no només de països amics. Això sí, hi ha vots que gelen la sang, com Sèrbia donant 12 punts a Bòsnia. Quantes vegades els hauran de votar per fer-se perdonar un genocidi? I el més inversemblant de tot, Bòsnia retornar-los el premi. Voldrà això dir que han oblidat els crims?

M'estic llegint Nits de glaç de Janine Matillon, una novel·la duríssima sobre les guerres de Bòsnia i Croàcia. Fugint de Sarajevo, la protagonista, una noia mig croata mig bosnio-musulmana, veu com els soldats serbis enterren els cadàvers dels musulmans degollats en fosses comuns junt amb cossos de porcs morts i exclama:

- Més val que t’enterrin amb els porcs que amb un serbi.

Ara es veu que anava ben errada. La frase hauria d’haver estat:

- Més val que t’enterrin amb els porcs que votar Sèrbia a Eurovisió.

Tornant a temes més frívols, la cançó d’Espanya, com sempre demostrant que Spain is diferent i és que la rumba de la gallega Lucía Pérez era com un pop en un garatge. Però què faria el festival sense la nostra inestimable participació? Sense nosaltres faltaria, sens dubte, el punt extravagant. I algú dirà: nosaltres? I ja hi he pensat, però és que si Catalunya fos independent només canviaria una cosa: hi hauria dos punts extravagants. Per què? Doncs perquè mentre els altres canten en anglès, aquí només ens plantegem si Espanya hauria de participar amb un tema en català, gallec o basc (llegiu els comentaris arrel del representant francès que va interpretar un tema, quasi operístic, en cors). I no és una crítica, almenys no necessàriament: saber ser diferent, a vegades, és una prova d’autoestima.

Però al final va guanyar allò de “A Roma, fes com els romans” i Azerbaijan amb una cançó de compositor suec, per suposat cantada en la llengua internacional del pop, per una parella estil Albano i Romina, però amb versió suportable, es va alçar amb una inesperada victòria i els estupefactes televidents ens en vam anar al llit amb un parell de dubtes: on deu estar Azerbaijan i a quina ciutat ha dit la cantant que ens esperen l’any que ve.

(Aquesta va guanyar l'any passat)

Una imatge, mil paraules

2011-05-04T13:35:00.003+02:00

Torna el concurs d'un bloc de contes, relats i pensaments que a més estrena nova categoria.

Jo no faltaré a la cita. I vosaltres?

Gràcia

2011-04-25T16:00:00.008+02:00

Del barri de Gràcia sempre s’ha dit que és “com un poble”. Durant anys vaig haver de suportar aquest tòpic, i fins i tot repetir-lo (per la meva incapacitat de dissentir) sense estar-hi en absolut d’acord. A mi Gràcia em semblava el súmmum del cosmopolitisme en la seva pitjor versió.

La meva germana gran sempre ha tingut una inexplicable debilitat per Gràcia. Inclús hi va tenir un pis durant uns anys. Jo, que seguia les seves opinions com si fossin dogmes, em veia incapaç de dir-li que els ionquis habituals de la plaça del Diamant o de la Plaça del Sol em feien por. Tampoc m’atrevia a manifestar que el barri em semblava lleig (i ho és sens dubte, amb les úniques excepcions de la plaça de la Virreina i Gran de Gràcia). D’aquesta manera em vaig auto obligar a “estimar” Gràcia i acudir fidelment cada agost a les seves festes, malgrat que les aglomeracions de gent i les llargues cues per anar al lavabo se’m feien insuportables.

Quan vaig conèixer l’Òliba, el fet que fos de Gràcia i visqués al bell mig del barri, digue’m que no va ser el que més em va atraure d’ella. A mi em semblava que el meu pis al Paral·lel estava tant o millor situat que el seu. Poc a poc, però, amb l’Òliba com a guia, vaig començar a conèixer millor el barri. Des de petites i antigues bodegues on encara fan un vermut casolà a botigues de segona mà i restaurants senzills vaig començar a congraciar-me amb aquesta part de la ciutat. Sola o amb ella he recorregut els seus mercats, sempre bulliciosos i engrescats, els seus cellers amb vins d'ofeta i d'elit i les seves més estrambòtiques botigues de productes d’arreu del món.

A Gràcia, una mica com al meu poble, cada cap de setmana és una festa, tantes són les activitats lúdiques, musicals, gastronòmiques, populars o esportives que s’hi celebren. Com avui que una banda de jazz formada per joves i nens tocava a la Virreina mentre una curiosa multitud de ballarins afeccionats feia piruetes per la plaça. Tot un espectacle. En contra del que seria d’esperar, en aquest any llarg que portem juntes, només un cop hem anat al cinemes Verdi (un dels millors de Barcelona i que jo pensava que era del poc que valia la pena de Gràcia) ni tampoc hem freqüentat els locals moderns i de disseny que abans feien les meves delícies ( jo buscava el Born de Gràcia). I haig de reconèixer que no els enyoro. No sempre l’encertem, he de ser sincera. Ahir vam sopar en un turc perfectament oblidable, per exemple. Però avui ens hem posat morades de vi de la casa a La Llesca al carrer Terol, on per un preu més que raonable et post polir un entrecot que es desfà a la boca. Sense més. Però menys tampoc.

M’he adonat que Gràcia és efectivament com un poble, en el sentit que constitueix un barri autònom, on pots trobar de tot, inclòs entreteniment, i en el qual pots viure com si la resta de Barcelona, no existís. Per altra banda, situat en ple centre de la ciutat aglutina molts dels problemes del cosmopolitisme: pobresa, drogoaddicció, violència, indiferència. En els seus carrers es forgen també les més radicals reaccions a aquests mals moderns: el moviment okupa, els temuts grups antiglobalització que destrossen mobiliari urbà com qui es pren un cafè amb llet, l'independentisme violent, l’extrema esquerra... Està clar que Gràcia, en aquest aspecte, no s’assembla a cap poble, on normalment aquestes tensions queden amagades darrera una pau social fonamentada en el què diran.

Potser per això resulta tan pintoresc que en aquest ambient de reivindicació i revolta permanent, dues àvies es saludin pel carrer Astúries, alienes a tot el que esdevé al seu voltant, amb un alegre:

- Que has baixat a Barcelona avui?

Excuses per un post

2011-04-15T19:28:00.007+02:00

Llegir Eduardo Punset és com enfilar-se per una pendent d’idees sorprenents, de tal manera que en algun moment, em sobrevé el vertigen d’estar-me allunyant massa de la terra ferma composta de certeses que potser no n’eren tant, però què carai, semblaven una base prou sòlida.

Aquestes són algunes de les idees que m’han cridat l’atenció:

Afirma Punset sense despentinar-se, al menys no més que de costum, que potser els extraterrestres (o millor dit, altres éssers vius desconeguts) no viuen en d’altres planetes sinó aquí mateix no gaire lluny nostre, sota terra per exemple. No és una broma.

Està demostrat que els homes tenen tota la vida una edat mental de dotze anys mentre que les dones abandonen la infantesa a l’adolescència per a seguir un procés de creixement o maduresa que no acabava mai.

Les persones ens consta reconèixer els nostres errors perquè d’una manera sistemàtica el cervell recull amb màxima eficiència aquelles dades que verifiquen la premissa de la que partim (que no ens hem equivocat) i menysté les que se’n aparten. Les nostres ments tendeixen a la consonància. No explica Punset quin problema tenim els que sempre donem per descomptat que alguna cosa haurem fet per espifiar-la.

Formar part d’una minoria és una sort, perquè les nostres societats dediquen grans esforços a reconèixer drets i ajudar les persones que les conformen, mentre que els mals de les grans majories passen desapercebuts i són constantment ignorats per governs, institucions, empreses i mitjans de comunicacions. Així, si ets estrepitosament pobre, rebràs més ajudes que si només ets un pobre dins de la mitjana. O com em passa a mi, que ara que tot el poble és coneixedor de la meva tendència sexual minoritària, tinc ganes de penjar-me un cartell que digui: "Ja podeu deixar tots de somriure'm i saludar-me efusivament, ja sé que no teniu prejudicis".

Les generacions han de morir perquè les persones joves pugin substituir els seus coneixements i prejudicis. Si no fos així no podríem avançar. El problema ve quan els joves no cumpleixen la seva part del tracte i els pobres vells es moren per no res. O potser és culpa dels més grans que s'entossudeixen en allò de que tot segueixi igual fins i tot quan ells no hi siguin. Aquí em faig un embolic.

El subconscient i el passat influeixen de manera determinant en les decisions que prenem. I si no que li preguntin a Obama per què no envaeix Líbia (el comentari és meu).

Els psicòpates abundaven entre els alts executius de les empreses dels anys noranta.

La compassió, l’empatia i l’amor, com qualsevol altra destresa humana, necessiten entrenament, pràctica.

La selecció natural ha perpetuat les persones optimistes per sobre de les pessimistes. Segons un estudi, als Estats Units, la única professió en la qual ser pessimista és un avantatge és l’advocacia. (aquest ha estat un cop baix, Punset).

La comunicació serveix per tractar d’intuir què pensen o senten els altres. Explicar allò que nosaltres pensem no és tan important i encara menys intentar convèncer als altres.

I només vaig per la meitat del llibre. Això promet.

Un matí impossible

2011-04-14T14:23:00.003+02:00

Resulta que vaig escriure un relat (de ficció) per participar en el concurs del metro, vull dir de TMB, però com és habitual en mi vaig posar-me en marxa molt tard i al final una sèrie d'aconteixements desgraciats s'han confabulat contra meu i m'ha estat impossible enviar-lo a temps (avui a les 10h acabava el termini). Així que reciclo i el penjo aquí, tot i que avui tornar-me'l a llegir he pensat que ben mirat potser el text no fa massa per mi. Per cert, quan l'hagueu llegit contesteu una petita pregunta i proveu una cosa (si voleu).

Cada matí (sí, el títol, ja és poc original)

Cada matí la mateixa cara, adormida i vulnerable, somiadora i fatigada. No m’era possible sostreure’m al seu encís. La buscava només pujar al vagó, sempre el mateix i a la mateixa hora, amb la precisió d’un rellotge suís. La contemplava durant tres parades que em semblaven eternes perquè mirant-la el temps s’aturava i paradoxalment, quan s’aixecava, una mica maldestre i amb posat despistat, per baixar i perdre’s per l’andana, el pocs minuts compartits em retornaven amb tota cruesa i amb la inevitable sensació de que havien estat injustament breus.

Fins que un dia em va sorprendre sotjant-la i amb els ulls mig clucs, com si acabés de llevar-se, em va retornar la mirada i un somriure tímid se li va dibuixar als llavis. Al matí següent vaig advertir que ella també em buscava movent el cap entre la gent. Estava asseguda i al seient del costat hi havia deixat la bossa. Quan m’hi vaig acostar, va retirar-la amb un moviment invitador. Les nostres cuixes es tocaven lleument. La seva mà reposava temptadora sobre el genoll i sense pensar-m’ho, la vaig prendre en la meva i li vaig estrènyer provant de dir-li tantes coses amb aquella carícia! Entre els meus dits vaig percebre el calor del seu cos i el fred tacte de l’or de la seva aliança.

No la vaig besar fins una setmana després. Ella estava dreta, recolzada a la porta del metro i un grup de joves col•legials riallers i mal educats em van empènyer cap a ella. Li tenia agafades les mans i amb l’estrebada les vaig deixar anar per aferrar-me a la seva cintura i no perdre l’equilibri. Els nostres llavis eren tan a prop que el petó va semblar el més natural.

En arribar a la seva parada ella va baixar, no sense abans, besar-me de nou. Com una parella que s’acomiada. Però nosaltres no ho érem. No ens veuríem després a casa ni dormiríem en el mateix llit.

Vaig maleir la meva indecisió. Demà la seguiré, vaig pensar, baixaré amb ella del metro i si cal aniré amb ella a treballar, sabré el seu nom, on viu, què li agrada menjar per esmorzar i si ronca quan dorm.

Però l’endemà no era en el vagó a l’hora de sempre, ni tampoc al dia següent ni a l’altre ni a l’altre ni el que ve després ni el dia que ja vaig perdre el compte de quants dies feia que l’esperava.

I aleshores les suposicions: era casada, li va fer por, no ens coneixíem, era una bestiesa...

Pregunta: de quin sexe us heu imaginat que era el/la narrador/a ?

Suggeriment: proveu a llegir-lo amb el sexe canviat. Funciona?

En fi, és una imitació d'un estil de personatge sense gènere que he après llegint Jeannette Winterson.

El ram de flors

2011-04-09T21:51:00.006+02:00

Basat en una idea original de Volar de nit és perillós

Un timbre més, una altra porta, l’enèsim ram per entregar. Apareix una dona morena i atractiva.

-Però si no és el meu aniversari!- exclama.

-I quants en faria si ho fos?- respon ell somrient. Una altra vegada se li ha escapat una broma inoportuna.- Perdoni, és un retorn.

-Un què?

-La destinatària no les ha volgut i les ha fet tornar.

-Però jo no he enviat flors a ningú.

De sobte l’espurna d’una idea li brilla als ulls i la sospita li enterboleix el rostre. Decidida, pren el ram de roses de las mans del noi, el deixa sobre el moble del rebedor i n’extreu la targeta. Un nom de dona desconegut, una cal·ligrafia que li és familiar i al final just després del “t’estimo”, la signatura del seu marit. Fa un pas enrere i es tambaleja marejada.

-Es troba, bé?- demana preocupat el noi, agafant-la pel braç en un moviment instintiu.

Ella es redreça, recobra el domini de si mateixa i com si res no hagués passat, es gira cap a ell, somrient, suplicant i coqueta.

Mitja hora més tard, per la mateixa porta, inanimat testimoni de l’incident, entra el marit. Després de quinze anys de casat, ha perdut el costum de cridar la seva dona en arribar a casa i, fins i tot, de saludar. Desa les claus sobre el moble del rebedor. No hi ha cap ram. Caminant pel passadís es treu la jaqueta i ja està apunt de descalçar-se, quan veu la seva dona i el noi, despullats al llit. Al seu llit. Al seu llit de matrimoni. Sense importar-los embrutar els caríssims llençols de seda. Es queda paralitzat. La seva dona aixeca el cap per damunt de l’espatlla del noi i el mira als ulls. No s’espanta, ni es sorprèn. Li clava la mirada i desafiant besa el coll del seu amant. El marit gira sobre si mateix i desapareix del llindar del dormitori. Tanca la porta de la casa amb un cop i això alerta, per fi, al noi, que es gira sobresaltat.

-Què ha estat això?

-El meu marit que ha marxat- respon ella, freda.

El noi la mira atònit però ella sembla absent. Es vesteix ràpidament, mentre ella es queda estesa al llit com si estigués inconscient. Té ganes de marxar d’aquella casa, però en l’últim segon, un dubte el reté:

-Oh sabies, oi? Vull dir que vindria.

-Sí

-Així doncs, m’has utilitzat per venjar-te?

La dona surt del seu esmorteïment, s’incorpora i li llança una mirada indignada:

-Els homes i el vostre etern egocentrisme! Sempre vosaltres! Només pots pensar que t’he utilitzat per ferir un altre home. Doncs t’equivoques. No m’interessa gens la venjança.

El noi es torna a asseure al llit, descoratjat. Ella sospira, li posa la mà sobre l’espatlla i li diu amb to conciliador:

- No m’agrada fer el paper de víctima.

Nanda i les joves llatines

2011-03-26T21:42:00.001+01:00

Dissabte i Sant Josep. Un dia de primavera abans de temps. Volíem anar als encants però feiem tard a la nostra cita amb la Nanda. La Nanda és una amiga alemanya de l’Òliba que ens havia convidat a dinar al seu pis del Poble Nou. Deu rondar els cinquanta cinc i és una persona tranquil·la i amable. Des del primer dia que la vaig conèixer em va caure bé, sobretot perquè malgrat la seves conviccions d’extrema esquerra, de lluita feminista i lèsbica i d’ecologista militant, no fa mai discursos grandiloqüents. No sabria dir si la seva actitud mostra tolerància o només cansament.

Em va agradar el seu pis ampli i lluminós, malgrat la cuina atrotinada. Com sempre que vaig a casa d’algu per primer cop, me’n vaig anar directa a investigar els prestatges plens de llibres. És com donar un cop d’ull al rere fons d’una persona. Digue’m què llegeixes i et diré qui ets. Doncs bé, no hi van haver sorpreses: la majoria dels llibres eren en alemany però Che Guevara és igual en tots els idiomes. Em va agradar veure que els pocs llibres en castellà eren simples novel·les. Una espurna d’aquesta nova Nanda que prefereix passar una bona estona llegint una història que no pas trencar-se el cap mirant de revoltar el món per fer-lo millor.

Com sempre vaig fer també un parell de visites al lavabo, perquè sóc com la protagonista de L'elegància de l'eriçó: una mica incontinent. No va sonar música clàssica en tirar de la cadena, sinó que no va passar res i jo em vaig quedar com un estaquirot mirant el water, suplicant amb la mirada, vinga va una mica d’aigua, sisplau. Però res. Vaig haver d’informar la Nanda del meu fracàs amb el seu sistema d’aigües i em va respondre tota seria que el lavabo no tenia aigua a propòsit, per estalviar. I tot seguit va agafar un cubell d’aigua bruta de la cuina i va desaparèixer pel passadís camí de l’excusat. Qualsevol li confessa a la Nanda que mínim un cop al mes omplo la banyera a vessar d’aigua ben calenta i m’hi submergeixo durant una bona estona. Bé potser la Nanda que llegeix novel·les ho entendria, però amb fa por topar-me amb la Nanda Che Guevara del lavabo sec.

Després del dinar vàrem anar a fer un tomb per la platja del Bogatell. Com que feia sol, el passeig estava ple de gom a gom, i es veien cues interminables de famílies senceres davant dels restaurants per aconseguir una taula, malgrat que ja eren quasi les quatre. Vaig fer broma dient que jo aquella hora i sense dinar, ja m’hauria cruspit els nens. Com a bona alemanya la Nanda no va entendre l’acudit així que em vaig disculpar amb un avergonyit, “és humor català”.

Ens vam comprar uns cafès en got de plàstic i ens el vam anar a prendre a la platja, estirades sobre la sorra-terra artificial del litoral barceloní. Com va dir un amic gironí: de tot en diuen platja avui en dia. Mentre érem allà estirades fent el manta, de sobte un brogit de joves rialles femenines ens va fer aixecar el cap i ens vàrem trobar davant la sorprenent visió d’una desena de jovenetes vestides amb uns ridículs vestits blancs de festa molt escotats i que amb prou feines els tapaven mitja cuixa. En mig de totes elles, una noia amb un horrorós vestit llarg de princesa de color rosa. Un parell d’homes càmera en mà els donaven ordres i les filmaven.

L’Òliba, salvadora, ens va recatar a la Nanda i a mi del nostre estupor i ens va explicar que entre els llatins americans és típic fer una gran celebració pel 15è aniversari de les nenes, perquè simbolitza que deixen la infància per esdevenir dones i d’aquí al matrimoni i als fills només és un pim pam. La festa en aquest cas era en honor de la noia del vestit rosa i les altres eren les seves amigues que feien de “dames d’honor”. A mi em va semblar que si a mi em pintessin un panorama tan depriment vers al futur, potser també voldria fer una festassa, rotllo carpe diem que en castellà es diu que nos quiten lo bailado.

Els homes de la càmera ordenaven, sense pietat, a les pobres noies, corre amunt i avall per la platja, formar rotllanes i altres estupideses semblants. L’Òliba es divertia cridant-los frases d’ànim. Tot d’una, es va trencar la màgia del moment quan a una de les noies se li va escapar un “parecemos gilipollas!”. Aleshores vaig pensar que la integració als costums i mentalitat del país d’acollida, pot esdevenir un problema quotidià per les segones generacions d’immigrants. La noia del parecemos gilipollas es debatia entre una tradició del seu país d’origen i del seu entorn més pròxim i la crua visió de tota aquella parida que, com la jove catalana que era, no podia evitar.

Després vaig pensar que només una ment tan rebuscada com la meva podia extreure tantes conclusions d’una simple frase. Aleshores vaig decidir donar-me un descans i cloure els ulls deixant que el sol m’escalfes la cara. Crec que em vaig adormir. Bona nit i bona sort a totes les joves llatino americanes i gràcies a la Nanda per un esplèndid dinar. Punt i final (per avui).

De la Rive gauche als ocells morts

2011-03-04T12:22:00.004+01:00

Ahir amb el grup del taller de literatura vam anar al teatre a veure La Rive Gauche. L’obra malgrat una trama una mica fluixa, és divertida i entretinguda. Les protagonistes són dos personatges reals, dues dones, parella per cert, que tenien una per davant de l’altra les dues llibreries més famoses de París als anys vint: l’una pels llibres francesos i l’altre pels de llengua anglesa. A l’obra apareixen o es fa referència a varis autors famosos de l’època, per lo que és especialment atractiva per un públic lletraferit. Gertrude Stein i James Joyce hi surten retratats sense pietat. D’aquest últim en diuen fins a la sacietat que és una sangonera i que voleu que us digui, no venen gaire ganes de llegir-lo amb la presentació que fan de la seva personalitat egocèntrica i egoista.

Això m’ha portat ha pensar, una vegada més, en la relació entre vida i obra. Jo sóc poc partidària de conèixer la vida dels escriptors que llegeixo, per un temor a sortir-ne decebuda, per una banda i per evitar les interferències que això provoca, per altra. M’explico: si es sap massa de la vida d’un autor es corre el risc de llegir la seva obra, buscant les referències a personatges reals que el varen inspirar i a les seves motivacions vitals, perdent així la possibilitat de que l’obra, amb independència de les cuites personals de l’escriptor, se’ns presenti fresca i lliure per ser interpretada d’acord amb la nostra pròpia visió de la mateixa sense imposicions exteriors.

Respecte a la primera de les meves pors, això és la decepció amb el capteniment de l’autor, el problema seria la meva incapacitat per a superar la impressió que em produeixen certs fets. Ja sé que existeix la molt difosa teoria de que vida i obra no tenen res a veure i un perfecte fill de sa mare pot ser el més brillant dels artistes, però, no puc evitar-ho: a mi no em convenç. Jo m’apunto a la tesis de Margarit de què no és possible creure ni un sol dels mots d’amor dels escrits per Neruda, després de saber que va rebutjar la seva pròpia filla perquè tenia una greu malaltia que li afectava al cervell. Aquest home ens ha de parlar d’amor? Impossible!

“Els poemes l'oculten com el vent
cobreix de fullaraca un ocell mort”

La pregunta és: quants ocells morts s’amaguen darrera el que ens venen com a grans obres?

Un conte de ratolins

2011-02-28T21:50:00.003+01:00

Els ratolins s’enfilen des del jardí del darrera, creuen el safareig i entren al pis per la balconada oberta. Es passegen impunes per la cuina, corren pels fogons i degusten les restes del formatge menorquí. Intrèpids s’aventuren pel passadís per arribar-se fins al saló i fer un cop d’ull a la tele nova, enorme i absurda. Escalen les cortines i llisquen per la fina superfície de bufets i taules.

Escapen a les mirades i viuen en les foscors de la nostra llar. A les nits, assalten el llit per tastar la dolçor dels nostres cossos. Rastregen les nostres olors i beuen els nostres líquids corporals a la seva desembocadura més íntima. Són als nostres malsons però, com els fantasmes, desapareixen quan obrim els ulls. Creixen i es multipliquen entre les rialles de l’Òliba i el meu pànic. Els declarem la guerra i omplim la casa de verí i trampes assassines. Els seus cossos inerts, els caparrons escapçats ens donen el bon dia i m’amarguen el primer cafè.

El terror m’oprimeix el pit, em paralitza les passes i m’agita les vetlles insomnes. Superar-ho es converteix en una obsessió. Per aniquilar la por cal travessar moltes vegades el túnel del terror, fins que et coneixes cada ensurt.

I així arriba el dia en que li puc dir a l’Òliba: “Ja no tinc por.” Ho hem de celebrar. He preparat un sopar exquisit: una ampolla de vi negre de Toro per acompanyar uns deliciosos ratolins estofats. “Òliba, què et passa? Estàs molt pàl·lida”.

Anticicló de merda

2011-02-10T18:41:00.004+01:00

Un anticicló terrible visita les nostres terres. Fa sol arreu, menys a la capital, on un núvol de merda, amb perdó, cobreix de gris el cel. I ara es veu que això és notícia. Deu ser que abans els cels de la nostra estimada ciutat comtal, com en diuen als telenotícies, eren clars i diàfans a tota hora, de gener a desembre, cap d’any inclòs. Però és que resulta que a més del malefici de l’anticicló i dels milions de milions de partícules contaminats que s’han instal·lat a casa nostra i que fan tossir a tort i a dret a tota una sèrie de gent que, diguem-ho clar, sempre han estat tossidors de mena, això repercuteix en la nostra velocitat d’urbanites estressats i per culpa de l’anticicló no podem arribar a casa dos minuts i trenta set segons abans. Ai quin drama!

Esperonats per uns comicis que es prometen avorrits, apareixen unes senyores i uns senyors, alcaldesses, alcaldes i alcaldables dels pobles i ciutats del país, que ens plantegen el següent dilema còsmic: hem de mantenir gossos orfes o tenir cura de la nostra gent gran? I és clar, com a tota pregunta llançada a l’arena mediàtica amb mala baba, ells ja en tenen la resposta: barra lliure d’eutanàsia canina pels ajuntaments. Però posats a ser pràctics no seria millor directament acabar també amb tots els avis i polir-nos els quartos? Un comentari cínic, i tant. Perdoneu-me, m'he deixat endur per la rauxa. En canvi, que assenyada la proposta dels nostres batlles.

Però no us preocupeu, que els ciutadans del nostre país no ens deixem enganyar per aquestes notícies que pretenen distreure'ns dels problemes reals, en aquests difícils temps que ens ha tocat viure. I ara! El conjunt de la ciutadania fent un esforç majúscul per sobreposar-nos al baix nivell del debat polític, fem tertúlia de carrer i debatem la qüestió primera i última de la nostra humil existència: la llei antitabac. Mai s’havia vist que la gent comentés tant, a un volum tan ensordidor i amb uns gestos tan eloqüents una mesura estatal.

Però, amb una mica de bona voluntat i un xic d’imaginació, tot plegat té solució. A mi se m’ha acudit que podrien fer amb el tabac com amb la velocitat: unes mesures variables. Així els dies d’anticicló i boirina d’un gris sospitós, donat que l’aire del carrer ja és pur verí, doncs tant per tant, podrien deixar fumar als bars. En agraïment per la generositat estatal de deixar-nos contaminar de portes endintre, tots els fumadors podríem adoptar un gos. I pels corredors de fórmula 1 frustrats que els agrada que el seu cotxe no talli sinó voli per sobre d’una escuma de merda tòxica, doncs enlloc de multar-los que facin unes quantes hores comunitàries de servei a la gent gran.

No em direu que no era fàcil d’ arreglar tot plegat. Ai, és que aquests polítics s’ofeguen en un got d’aigua.

El desembarcament de Normandia

2011-02-03T23:23:00.008+01:00

El capità Stone es va estremir quan el brigada Watts va pronunciar el seu nom. Va pressentir que el motiu dels malsons de les darreres nits, de la inexplicable sensació de fatalisme que l’havia envaït feia dies (si és que enmig d’una guerra es pot parlar de tal cosa) esdevenia realitat per boca d’aquell noiet espigat i amb la cara encara plena d’acne. Va escoltar el comunicat amb expressió de pòquer i va acomiadar el jove Watts amb tanta indiferència com li va ser possible. Un cop lliure de la mirada del brigada, va deixar anar un expressiu “Merda!” i un cop de puny sobre la taula. Tal i com li havia estat ordenat per mitjà del soldat, es va dirigir cap a l’oficina del general, més atemorit i neguitós del que mai hauria estat disposat a admetre.

En arribar-hi el secretari del general Wellman, el va fer esperar uns insuportables cinc minuts. El capità Stone suat i amb el cor desbocat, es va posar a pensar en la seva vida abans de la guerra. Era contable en una fàbrica de sabates, estava casat i tenia dos fills petits. Una existència voluntàriament anodina. Havia escollit deliberadament una forma de vida en que el pitjor ensurt era un compte que no quadrava o una malifeta del seu petit, en John, que era una mica entremaliat. La guerra havia fet miques el seu fràgil fortí de seguretat i previsibilitat.

Quan va entrar a l’ampli despatx, el general Wellman llegia uns informes amb aire concentrat, com si el capità fos una visita inesperada, malgrat que ell mateix l’havia fet cridar.

-Ah, sí, Stone, volia parlar amb vostè -va comentar sense gairebé mirar-se’l -A veure.. sí,.. aquí tinc el seu expedient. Un magnífic full de serveis, sens dubte.

Aixecant per fi la mirada, el general el va observar i adoptant un aire solemne es va posar dret.

-Com vostè ja sabrà, l’entrada dels Estats Units en el conflicte ha donat un tomb inesperat a la guerra . Tinc el gran orgull de fer-li saber que l’exèrcit aliat està preparant una gran ofensiva sobre França. No cal que li digui que aquesta és una informació del tot confidencial.

I coneguda per tothom, va pensar el capità, mentre responia amb un automàtic:

- Pot confiar en la meva absoluta discreció, senyor.

- Comprendrà que no li puc revelar els detalls de l’operació, però és imminent un desembarcament del nostre exèrcit a la costa francesa. Les nostres millors tropes hi participaran, entre elles el seu destacament.

La pausa va obligar novament al capità Stone a contestar :

-A les seves ordres, senyor.

- Sí, és clar. Però a més volia comunicar-li personalment que vostè i els seus homes seran els primers a trepitjar el continent. Sobre vostès recaurà la responsabilitat d’entrar en combat en primer lloc i de prendre les primeres posicions. És un gran honor, capità, que li sigui encomanada aquesta missió. La nació i sa Majestat compten amb vostè.

Els nervis del capità Stone es van afluixar com si fos un globus desinflat. Acabava de rebre la seva sentència de mort. Els primers a trepitjar les platges franceses, serien carn de canó per les bateries alemanyes. Els abatrien amb tanta facilitat com un home pot esclafar una formiga. Els més afortunats rebrien una medalla al valor a títol pòstum i tots plegats engrossirien les xifres de baixes que, després de tants anys de guerra, havien perdut tota capacitat de commoure. Els plorarien només una salva de trets i una Union Jack. El capità va sentir el quasi incontenible impuls d’agenollar-se , per demanar-li pietat a aquell home que l’enviava a una mort segura. “Sóc un simple contable. Tinc dona i fills, per Déu!” hauria volgut implorar. Amb un esforç incommensurable va reprimir el seu clam patètic.

- Serà un honor servir a sa Majestat, senyor- va respondre dolorosament.

I mentre les paraules sortien de la seva boca va sentir una onada d’odi cap el general, el seu botxí. Aquell home a qui el seu país havia acollit generosament malgrat el seu paganisme, ara el sacrificava sense cap mirament i a sobre s’atrevia a fer-ho en nom del Rei.

Va sortir del despatx amb les cames tremolant, no ja de por com en entrar-hi, sinó de ràbia.

-Maleït jueu!- va murmurar entre dents, mentre tancava la porta darrera seu.

Proposta de relats conjunts

El pozo de la soledad

2011-01-29T16:20:00.006+01:00

No és gens estrany que les lesbianes que ens agrada llegir passem una etapa de diguem-ne lectura temàtica. La meva va durar quasi dos anys. Però, al contrari que moltes de les meves amigues que afirmen haver “devorat” tots els títols d’Egales (editorial especialitzada en temàtica lèsbica), jo, potser perquè vaig topar amb unes quantes novel·les d’aquesta editorial senzillament infumables, em vaig dedicar a investigar per altres camins. I la veritat, vaig tenir ben poc èxit. Ja havia llegit Orlando de Virgina Woolf i Les bostanianes de Henry James (que no m'havia agradat gens). Vaig començar El bosque de la Noche de Djurna Barnes i al cap d’unes poques pàgines em vaig rendir a l’evidència que no entenia res. Em vaig avorrir amb Lucía Echevarria i sus cuerpos celestes y únicament vaig tenir un respir amb la magnífica Carol de Patricia Highsmith i les delicioses novel·les de Sarah Waters.

Un dels llibres que durant aquella etapa, va caure en les meves mans va ser El pozo de la soledad de Radclyffe Hall. El vaig començar emocionada: per fi un clàssic lèsbic. La novel·la publicada al 1928, va afrontar un judici per obscenitat que la va convertir en proscrita d’Anglaterra fins al 1948, cosa que no va impedir, sinó segurament ajudar, a la seva ràpida difusió per França i Estats Units, convertint-se en un referent per a moltes dones, que per primera vegada van comprendre que no eren les úniques ni estaven soles.

Suposo que jo mateixa buscava recolzament i orientació en aquest llibre, però els anys no passen en va i allò que podia ser revelador al 1928, al segle XXI va esdevenir carregant. Jutgeu vosaltres mateixes:

(després de llegir un llibre de Krafft-Ebbing sobre les teories congènites de la homosexualitat, que pren de la llibreria del seu pare,la protagonista exclama, dirigint-se al seu pare ja difunt:)

"-Lo sabías! Lo supiste desde siempre pero no me lo dijiste por piedad. Oh padre y hay tantos como yo, millares de seres despreciados, que no tienen derecho a amar, que no tienen derecho a reclamar compasión, porque estan tarados, fea y monstruosamente mutilados! Que crueldad la de Dios, que permite que nazcamos con esa lacra!"

(I quan esclata la primer guerra mundial)

"Se horrorizaba al contemplar lo grotesco de su condición; en esa hora de magnífico esfuerzo nacional, ella no era más que una especie de monstruo abandonado en tierra de nadie."

I tant, la lectura d’aquest llibre anima a qualsevol en les seves hores més baixes. No us sorprendrà, doncs, que us digui que farta de tant melodrama vaig abandonar la seva lectura i poc després la lectura lèsbica en general.

Però vet aquí que la casualitat i les ganes d’escriure m’han portat a un taller de literatura lèsbica, la professora del qual la setmana passada va dedicar més d’una hora a parlar d’aquesta novel·la i la seva autora. Salvant les crítiques de melodramàtica, antiquada i conservadora, en va fer una aferrissada defensa, comprant-la amb Oscar Wilde o Virginia Woolf i reclamant, dins de les corrents de pensament de l’època, la seva aportació a fer visible la homosexualitat femenina i a defensar, si més no, el dret de les lesbianes a viure amb dignitat en tant que criatures de Déu.

Fustigada per aquesta sessió de lesbianisme militant, he reprès la lectura de la novel·la i començat a apreciar la seva prosa elegant, la seva valentia en parlar de la homosexualitat sense ambigüitats, la seva lluita contra la societat i el seu, encara que petit, punt d’esperança:

"Ya no se sentían hambrientas proscritas, indeseadas, faltas de amor, despreciadas por el mundo. Eran amantes que paseaban por la viña de la vida degustando los dulces racimos de la vid. El amor las había elevado dotándolas de alas de fuego, infundiéndoles valor, tornándolas fuertes invencibles. Nada les faltaba, porque amaban, y la tierra misma les entregaba toda su abundancia. La tierra, al responder al contacto con sus cuerpos rebosantes de salud y enardecidos, se tornaba viva. Nada les faltaba porque amaban."

Fins i tot és possible, trobar-hi reflexions que avui segueixen vigents i pràcticament qualsevol homosexual encara es pot reconèixer en algun moment de la seva vida, quan la protagonista expressa el seu cansament dels enganys i les mentides necessaris per amagar la seva sexualitat.

Haig d’agrair a la professora del taller haver-me retrobat, en un moment més equilibrat de la meva vida, amb aquesta magnífica lectura. Però convida a la reflexió que després de la llarga dissertació de la professora bramant contra el machisme i homofòbia que han condemnat aquesta novel·la clàssica a un oblit immerescut, al preguntar a les participants qui l’havia llegit, de dotze parells de mans, només dues (una meva) es van alçar. I això malgrat que el llibre estava entre la bibliografia imprescindible del curs. Potser hem de deixar de mirar fora, oblidar aquest món, que ja no és tan hostil, per preguntar-nos sobre nosaltres mateixes.

El funeral del Sr.Ocell

2011-01-13T14:26:00.008+01:00

L’últim que hauria imaginat és que mai escriuria un post sobre el Sr. Ocell i, en canvi, aquí em teniu. El Sr. Joan Ocell, (pseudònim que he triat), permeteu que us el presenti, era un holandès, client i col·laborador del despatx, que ens feia de “comercial” entre la colònia de la seva nacionalitat assentada al nostre poble.

La nota de les trucades del dilluns al matí em va sorprendre. Recollia un missatge de la Sra. Ocell “diu que el seu marit ha mort”, vaig llegir amb dificultat per la mala cal·ligrafia de la nota. Durant uns instants em vaig sentir estranyament perduda. Mort? Com pot ser?

Després vaig saber que la meva incredulitat es devia a la meva falta d’atenció. Sabia que el Sr Ocell portava anys malalt, però no m’havia preocupat gaire d’investigar sobre el seu estat de salut darrerament. De fet l’últim cop que el vaig veure, assegut a la nostra sala d’espera de la recepció, jo sortia amb un altre client i em vaig limitar a saludar-lo, amb un concís “bon dia”. Feia temps que no el veia i m’hauria pogut entretenir un moment per demanar-li per la seva salut, però no ho vaig fer i, encara més, em vaig alegrar de anar atrafegada i tenir excusa per no aturar-me a parlar ell. No m’interessava, suposo. Per això la seva mort em va agafar d’imprevist i la sorpresa em va causar neguit.

I per què tanta reticència a parlar amb ell, us demanareu. Doncs no tinc més explicació que dir que el Sr. Ocell no era simpàtic. No feia bromes. No somreia gairebé mai. No era alegre. No tenia allò que els andalusos anomenen “salero” i altres simplement en diem alegria de viure.

El mateix dilluns al matí vaig rebre una sèrie d’emails que em van fer mirar la pantalla amb la boca oberta. No sé si m’acostumaré a això d’anunciar defuncions per correu electrònic i convocar així amics i parents a la cerimònia de comiat. Tampoc m’havia trobat mai que em demanessin confirmació per l’assistència a un funeral, ni que aquest inclogués un aperitiu i un brindis pel difunt. Tot plegat una mica atabalador per un dilluns al matí. Amb una negligència fingida no vaig donar cap resposta, però finalment el dia següent vaig haver de fer front als meus deures socials i telefonar a la vídua.

El Sr. Ocells era (com es va encarregar de repetir en veu alta una ex-treballadora, en mig del tanatori rodejada d’holandesos amics del difunt) “un tocahuevos”. Tenia tota la raó, malgrat el lloc i moment desafortunat del seu comentari. El Sr. Ocell durant uns anys venia a la nostra oficina casi a diari. Sempre es presentava sense previ avís, deu minuts abans de l’hora de plegar. Això ens feia posar dels nervis a tots.

Parlar del Sr. Ocell, em porta sempre al cap els diners i la seva manera de guanyar-los, aspectes sens dubte foscos de la seva personalitat. Feia gestions per compte dels seus clients, compatriotes seus recent aterrats al nostre país. Els encolomava una casa i cobrava la suculenta comissió, igual que també tenia una participació pels comptes, hipoteques o préstecs que subscrivien amb el banc on ell amablement els acompanyava. A nosaltres també ens treia suc: a canvi dels clients que ens aportava, pràcticament no li cobràvem els honoraris de la seva pròpia empresa. Tanta comissió feia que el nostre cap de comptabilitat el qualifiqués sovint de “gitano”.

Finalment el cap de comptabilitat i jo vam acceptar la invitació a l’acte en record del Sr. Ocell al tanatori. El meu company de feina, ho va fer a desgrat, o almenys això em va semblar a mi. “No érem pas amics” em va repetir un parell de cops. Per ser sincers, tampoc jo era amiga del Sr. Ocell. Ningú a la nostra oficina ho era. Un col·laborador lleial, educat i agradable era el màxim que podíem dir d’ell i, a vegades ni això. Els seus mals humors, queixes i rabietes eren conegudes per tots nosaltres.

Quan vaig arribar al tanatori el meu company de feina m’esperava a la porta. No volia entrar perquè es sentia fora de lloc entre tants estrangers. Mentre esperàvem em va obrir el cor. “En Joan Ocell era un bon home”, em va dir amb veu neutra. És curiós com la mort i la seva impressionant presència transforma els nostres sentiments i com el difunt passa de “gitano” i “no amic” a “bon home”, que tampoc és dir gaire cosa, per cert. Qui no és una bona persona? La que mata? La que roba? La que enganya? La que odia? La que no estima? Tot depèn de la puntuació mínima que demanem per passar l’examen. Una qüestió de tonalitats entre l’amplia gama de grisos que van del blanc al negre.

A tot això potser que us expliqui que coi hi feia jo en aquell funeral. Doncs hi vaig anar per un compliment social i també per una espècie de fidelitat. Si durant anys havíem acceptat els seus clients i la seva col·laboració, em va semblar lleig que ara que ja no podia reportar-me cap benefici econòmic em desfés d’ell, amb un simple “no érem amics”.

Així que allà em teniu, a l’amplia sala d’actes del tanatori, rodejada de guiris, sense saber massa bé què fer ni què dir. Lluny de la previsible cerimònia catòlica, amb un capellà que repeteix un munt de frases fetes i apa, en mitja horeta tots al carrer i tan contents, em vaig trobar amb un acte íntim i emotiu, en que les seves filles, el seu germà, el seu veí, els seus amics, es van anar aixecant un a un per dedicar-li unes paraules de record. Música de fons i fotografies seves amb la seva família que anaven apareixent a un televisor enorme. Les paraules finals de la seva dona, no van deixar pràcticament cap ull sec. Alguns dels assistents fins i tot feien fotografies del taüt.

Abans de que la seva malaltia l’obligués a reduir al mínim indispensable la seva activitat laboral, el Sr. Ocell i jo havíem passat moltes hores junts, algunes en avorrides sales d’espera de notaries o en reunions eternes i soporíferes, ens havíem emiliat fins a la sacietat, telefonat quasi a diari. I malgrat això, abans del funeral, jo no sabia pràcticament res de la vida del Sr. Ocell. Mai parlava d’assumptes privats, ni preguntava tampoc per els dels altres.

En aquella sala amb parets de vidre, envoltada d’un silenci respectuós i quasi majestuós, amb el Sr. Ocell de cos present, durant una hora, vaig sentir parlar d’un home que havia viscut a l’ Índia i a l’ Àfrica, que havia tingut fills, que s’havia divorciat i tornat a casar, que havia esdevingut avi. Un jove ambiciós i devorador de diaris, un treballador incansable, un pare no sempre fàcil, un entusiasta dels governs d’esquerres...

I em vaig començar a estranyar d'haver estat tan a prop d’ algú i al mateix temps sempre tan lluny. És fàcil culpar-lo a ell, no vindrà pas de l’altre barri per corregir-me, però faré autocrítica. A mi m’estava bé aquella relació freda, de feina i prou i, fins i tot, agraïa que no fes preguntes inoportunes sobre el meu estat civil. No vaig fer mai cap esforç per traspassar la línea formal que ens separava. “No érem amics”, ni volíem ser-ho.

Però al final, el Sr Ocell, s’ha acabat escolant a la meva vida, fins i tot, al meu bloc. Un final paradoxal després de tants anys d' esforços mutus per desconèixer-nos.

Any nou, vida nova?

2011-01-04T19:50:00.003+01:00

El veí de l’Òliba va començar l’any amb un vol vertical: del llit superior d’una llitera al terra. L’aterratge no va ser suau. S’ha trencat dues costelles.

Una companya de feina es va plantar ahir al al meu despatx per narrar-me la seva alergia post dinar de cap d’any, rotllo tinc tota la pell roja i cremant. Quan va acabar amb els seus patiments, va passar a la gastrointeritis de la seva mare i el seu fill.

L’Òliba va trobar ahir un bolet al sostre del passadís de casa meva. La bona notícia és que ara ja sé on va a parar l’aigua que perd la calefacció.

També ahir em va arribar un email per convidar-me al funeral d’un client. Demanava confirmació i assegurava que fariem un brindis pel difunt. Com que són guiris no crec que això del brindis sigui una metàfora.

Segons Telecinco a un poble de no sé on d’Estats Units, la nit de cap d’any van ploure ocells morts. Es veu que estaven estressats (els ocells, s'entèn, dels habitants del poble no en parlaven).

Aquest matí un client, un senyor gran i força pesat, ens ha felicitat l'any nou, amb la seva particular premonició econòmica: la crisis, diu ell tot content, durarà com a mínim 10 o 12 anys.

Després d'això molts de vosaltres en el meu lloc, pensarieu que els auguris pel 2011 són aterridors i us deixarieu endur pel pessimisme. Sort que jo no sóc d'aquesta mena de persones. Jo sóc seguidora del calendari xinès.

Qué pena de vida o queixar-se és alemany

2011-01-01T17:35:00.001+01:00

Estem a les dates de fer recompte de l’any passat i próposits pel próxim. Ara ja fa dos anys que vaig començar aquest blog i puc constatar que el 2010 he escrit molt menys que el primer any. És degut, suposo, en bona part, a cirmcumstàncies personals que fan que disposi de menys temps per escriure o potser, més sincerament, que fan que no vulgui dedicar-hi tanta energia. Per altra banda, ja fa un temps que em pregunto si els temes s’estan esgotant. Per exemple, ja vaig escriure sobre el Nadal i els sopars d'empresa al 2008 i al 2009, l'amor i sobretot el desamor ja no lluiexen tan atractrius com abans, la mort ha estat un tema recurrent fins al punt que ja cansa, les sessions de teràpia de grup ja no es poden exprimir més. I així amb tantes altres coses. No viatjo cada setmana, no tinc una vida plena d’emocions, ni conec gent nova i interessant cada dia.

Fa un parell de setmanes vaig conèixer el cosí de l’Òliba que és periodista i ha escrit un llibre sobre un viatge per l’Amazones. Va viure cinc anys a Brasil i després de dos anys a Madrid, ara se n’hi torna a anar. Allà farà de reporter per alguns diaris, en especial per les seves revistes dominicals i també escriurà articles per a una coneguda publicació de viatges. Malgrat que s’establirà a Sao Paulo, viatjarà sovint per el centre i el sud d’Amèrica. Li encarregaran reportatges sobre temes d’actualitat o per aprofundir en qüestions d’aquelles que habitualment passen d’esquitllentes per les notícies. Podrà entrevistar artistes i polítics, anònims lluitadors pels drets humans i foscos guerrillers, víctimes i traficants, apassionats defensors dels medi ambient i freds caps d’empreses. I clar, no s’haurà de preocupar per la manca de temes sobre els quals escriure. Quan vulgui publicar un altre llibre, el seu problema serà escollir alguna de les vivències que més l’han emocionat o marcat, triar-ne una d’entre tantes experiències extraordinàries. Ben bé el pol oposat del meu.

Em puc consolar pensant que jo no sóc periodista i que tinc la sort que a mi la realitat no em limita, però ara mateix em sembla un tros de fusta molt petit per la tempesta que m'agita.

M’hauré de conformar amb seguir intentant treure-li suc a les sessions de teràpia, els clients en situacions complicades, els matalassos que cauen al mig de l’autopista (aquest post encara està per escriure) i altres petites minúcies. Mare de Déu, que dolenta és l'enveja!

PD. Per cert, el títol fa referència a que els alemanys diuen de si mateixos que són un país de queixiques. Qui ho havia de dir que un dia escriuria que em sento alemanya.

Un matí de feina

2010-12-28T21:14:00.002+01:00

Entre abrets amb boles a l’entrada de les botigues, Papa Noels penjats als balcons, que no se sap si pujen, baixen o es suiciden, llums de Nadal esperpèntiques com cada any, camino cap a casa uns clients. Quan hi arribo miro l’hora en el mòbil i neguitosa em resisteixo a tocar al timbre. Dono un parell de voltes per la petita plaça, miro l’aparador d’una botiga de Movistar. Torno a consultar el rellotge i finalment em decideixo a pujar al pis. M’obre la porta l’Arnau i amb un somriure més voluntariós que espontani, em diu que passi, que la notària ja està llegint l’escriptura. La germana de l’Arnau, que és un parell d’anys més gran que jo i la recordo de quan totes dues estudiàvem als escolapis, s’aixeca per deixar-me seure en una butaca petita. La notària està asseguda al meu costat i llegeix impertorbable, paraules sèries, castellanes i pomposes que sonen més estranyes que mai en aquest petit menjador decorat a l’estil de fa quaranta anys. La senyora que ha de firmar l’herència del seu difunt marit, no sembla escoltar-la. Té un aire absent i un aspecte ridícul embotida en roba de dormir, una bata d’un blau estrident i unes sabatilles fúcsies. Quan la notària acaba de llegir, la vídua malalta col•loca els papers sobre un llibre d’Astérix que té a la falda i signa amb indiferència. La notària marxa i jo em quedo uns minuts que dedico a explicar-los quin són els passos que seguirem per tramitar l’herència. L’Arnau i la seva germana posen interès i fan preguntes. La seva mare, calla. Piquen a la porta i apareixen els fills de l’Arnau, els néts de la senyora malalta, acompanyats d’una dona de mitjana edat que no conec. Parlo encara breument amb l’Arnau i m’aixeco per acomiadar-me. La seva germana que acaba de tornar a entrar a l’habitació, s’eixuga les llàgrimes. Educada li dono la mà a la senyora vídua i li dic:

-Adéu i encantada de conèixer-la.

Sóc conscient que és una manera de parlar perquè ens haurem creuat pel carrer un milió de vegades i la veritat, no estic pas “encantada” d’haver-la conegut. De fet el que m’agradaria és preguntar-li: “És difícil morir-se?”. Però no ho faig, òbviament. Sé del cert que no me la tornaré a creuar pel carrer. Potser aniré al seu funeral, no n’estic segura, ens hem conegut molt tard.

Surto de la casa contenta de no haver-m’hi estat gaire estona. Fora, al carrer, encara és Nadal.

L'Òliba

2010-12-09T23:27:00.004+01:00

Aquest matí els paletes han començat el sarau que no eren ni dos quarts de vuit. I a mi que em desperta el caminar d’una formiga dos pisos més amunt! M’he llevat feta una fúria, he sortit al balcó i els he deixat anar quatre fresques. Quan estic enfadada no controlo gaire les meves paraules, per això quan he tornat el llit, li he demanat a la Coses:

-No he estat molt borde, no?

Ha mig obert un ull, m’ha abraçat i ha murmurat alguna cosa inintel·ligible. No estic segura ni de que s’hagi arribat a despertar. No sé com m’ho faig per acabar sempre amb parelles que dormen com marmotes.

Finalment resignada a l’evidència que no podria tornar a agafar el son, m’he llevat a fer cafè. La casa estava gelada, com sempre. He obert la finestra perquè entrés una mica d’aire calent. No és gens estrany que faci més fred a dins a casa que a fora. Xarrupant una tassa plena de llet d’arròs i amb només un rajolí de cafè, he fet un mot encreuat. Com sempre m’he quedat a unes cinc paraules d’acabar-lo. Després la Coses el rematarà, amb aquella cara tota seria que fa quan es concentra.

He sortit a comprar tabac i a xerrar una estona amb la Laia, la noia de l’estanc. Sempre que té temps m’explica els ets i uts del seu divorci. Fa deu anys que està separada però fins ara no han fet els papers o, millor dit, fins ara no s’han tirat els advocats pel cap. Diu que ella n’ha sortit guanyadora, però intueixo que si no fos així tampoc no ho reconeixeria. És igual, a mi m’agrada anar a fer unes canyes amb ella i parlar dels vells amics. Però avui estava enfeinada venent loteria i amb prou feines m'ha saludat amb un cop de cap i el seu sempitern somriure.

Les cigarretes han pujat: 30 cèntims el paquet. Sort que la Coses està decidida a que deixem de fumar per any nou. També serà per aquestes dates quan ens n’ anirem a viure juntes. “Anar a viure juntes”. Quina expressió més curiosa, com si marxéssim de viatge o ens traslladéssim a l’altra punta del país. El fet és que no anirem enlloc i ningú no es traslladarà, de moment. Viurem juntes a casa de totes dues, una mica aquí i una mica allà i quan comprem una casa a la muntanya, una altra mica més enllà.

He baixat per Gran de Gràcia per entrar a la perfumeria de sempre. Hi vaig dia sí dia no, per provar la mateixa colònia. La dependenta ja fa temps que s’ha adonat que no tinc la més mínima intenció de comprar-la i em somriu divertida. Deixar-me fer deu ser la seva petita venjança contra l’empresa. Si és que al final, encara m’haurà de donar les gràcies.

He baixat rabent cap a fer unes gestions i de tornada he pujat per Torrent de l’Olla. Davant de la biblioteca, just a sobre de l’enorme bústia on es poden retornar llibres quan la biblioteca és tancada, un noi havia aprofitat per abandonar-hi una pila de novel·les velles. Els he donat un cop d’ull. Altres persones s’han acostat a mirar i aviat estàvem tots una mica ansiosos, com un grup d’addictes a les rebaixes remenant calces de saldo al Corte Inglés. Haig de reconèixer que no sabia gaire el que em feia: les lletres no són per mi. Finalment n’he agafat un parell que m'han semblat en bon estat, per si a la Coses2 li agraden.

De tornada a casa, o Narnia com en diu la Coses en referència al fred que hi fa, he parat a comprar un parell de croissants i no m’he pogut resistir a entrar a una de les botiges de segona mà del barri. Em podria passar hores en aquests llocs. Són plens de petites i delicades coses que la gent s’han tret de sobre, bojos per la necessitat de comprar coses noves que en uns pocs anys també llençaran per poder-ne comprar d’altres. I en cap moment no en gaudeixen. Per un euro he comprat un pot de te xinès, que em sembla una autèntica ganga. L’amo de la botiga m’ha dit amb to escèptic i sacsejant el cap:

- No et pensis que és de ceràmica autèntica, eh?... segur que ha sortit d’una d’aquestes botigues dels xinos...

Tampoc em penso que vostè hagi fet un curs de màrqueting, eh?, m’ha vingut de gust dir-li, però m’he recordat que quan m’enfado puc ser molt borde i ho he deixat estar.

Quan he arribat a casa, ja devien ser les onze passades, però la Coses2 encara portava el pijama i s’estava amb una tassa de cafè a les mans i embolicada amb una manta, asseguda davant de l’ordinador.

-Que fas?- li he preguntat.

-Esperar que arribis i m’inspiris un post- ha contestat picant-me l’ullet.

Em pregunto que devia voler dir.

Quanta, quanta literatura

2010-11-27T13:36:00.007+01:00

Fa cosa de dues setmanes, vaig entrar en una llibreria per passar l’estona. El primer llibre que em va cridar l’atenció va ser La habitación de Emma Donoghue, publicada per Alfaguara. Vaig donar un cop d’ull a la contraportada i a la biografia de l’autora: irlandesa, resident a Canada, guanyadora d’un premi i poca cosa més. No vaig veure enlloc la paraula lesbiana, ni feminista, ni esmentaven els llibres que li ha publicat Egales. Tot ha de ser políticament correcte, perquè una massa de lectors desinformats consumeixin aquest llibre, intueixo, sense contingut homosexual. Em vaig apartar del taulell amb un regust amarg.

Una mica més enllà, en una altra taula, vaig veure Fi de David Monteagudo, traduït al català per no sé qui. Cal traduir al català un llibre originalment escrit en castellà? Ho han fet pensant en els lectors de la Catalunya Nord o els de l'Alguer?

Vaig sortir de la llibreria com si ho fes d’un temple profanat.

Vaig anar a la biblioteca a buscar un llibre d’en Puigpelat, que al final he acabat trobant en una botiga de segona mà d’una curiosa fundació a Gracia. El llibre em va sortir baratíssim. Ara falta llegir-me’l. Però jo estava en la meva visita a la biblioteca, d’on vaig sortir amb un llibre d’en Pessoa El banquer anarquista, que no m’ha interessat gaire i una gruixuda novel·la del escriptor turc Orhan Pamuk titulada Nieve. Per cert, ja li han donat al nobel a aquest home? (ara em podeu dir retreure el comentar sobre els lectors desinformats).

Tampoc és que calgui, vull dir que no ho sé. Jo estic absorta pel llibre i llegeixo aplicada pàgina rere pàgina intentant treure l’entrellat de tant personatge i tants punts de vista diferents. Però potser cal ser turca per comprendre certes coses, com ara que en una ciutat perduda d’Anatòlia les joves es suïcidin perquè no poden estudiar amb un mocador al cap, que un actor de teatre i uns quants militars organitzin un cop militar per impedir una victòria dels islamistes i per perseguir els nacionalistes kurds, que uns i altres matin i torturin a tort i a dret, mentre tot el país, inclosos tots els habitants de la ciutat, ploren emocionats cada tarda amb la telenovel·la mexicana Mariana i mentre el protagonista del llibre escriu poemes i sedueix l’amor de la seva joventut. A vegades voldria cridar-li a l'autor, sisplau diguem qui són els bons i qui els dolents, perquè jo ja no puc més. Però malgrat tot, continuo llegint.

El poeta Ka, protagonista:

La soledad es un problema de orgullo; uno se sumerge vanidosamente en su propio olor. El problema del verdadero poeta es siempre el mismo. Si es feliz durante mucho tiempo se vuelve vulgar. Si es infeliz durante mucho tiempo es incapaz de encontrar en si mismo la fuerza que mantiene viva la poesía… La felicidad y la verdadera poesía solo cohabitan durante un breve plazo. Un tiempo después, o la felicidad vulgariza al poeta y la poesía, o la auténtica poesía imposibilita la felicidad.

Fazil, jove islamista:

-Somos pobres e insignificantes-dijo Fazil con una extraña cólera- Nuestras miserables vidas no ocupan el menor lugar en la historia del mundo. Al final todos los que vivimos en esta pobre ciudad de Kars acabáremos muriéndonos y despareciendo. Nadie nos recordara, a nadie le importaremos. Seguiremos siendo gente insignificante que se asfixia en sus pequeñas y estúpidas peleas tirándose al cuello unos de otros por qué deben llevar las mujeres en la cabeza. Todos se olvidarán de nosotros. Y cuando me doy cuenta de cómo vamos a pasar por este mundo sin dejar huella después de haber llevado unas vidas estúpidas, comprendo con rabia que en la vida lo único que queda es el amor.

Terrorista islàmic al Director de l’Escola de Magisteri que prohibeix el vel islàmic:

Entonces responde a mi pregunta: ¿de qué le va a servir a este país que las jóvenes se descubran la cabeza? Dime una razón que te creas de verdad, que puedas admitir en conciencia, dime por ejemplo, que si se descubren, entonces los europeos las tratarán más como a personas.

Resposta del Director:

Yo también tengo una hija y lleva la cabeza descubierta (…) Me dice “Papá, yo no me atrevería a ir descubierta a una clase en las que todas se cubren, me pondría un pañuelo aunque no quisiera”.

El terrorista li dispara.

Jove nacionalista kurd:

-Lo que voy a decir es muy simple- dijo el apasionado joven- Que lo escriba el periódico de Frankfurt: ¡No somos tontos!¡Sólo somos pobres! Tenemos derecho a que se distingan las dos cosas.

El narrador:

¿Qué es lo que diferencia el amor de la agonía de la espera?

Això és literatura i els seus reptes.

Un dia

2010-11-13T11:53:00.004+01:00

En un dia qualsevol passen moltes coses. Per exemple, que arribo tard a la feina i ja ningú no se n'estranya perquè el meu problema amb els llençols ja és de domini públic. També és força normal que jo hi arribi de bon humor, disposada a tenir un bon dia, i en un no res tot s'acabi esguerrant (de tant en tant és a la inversa, per sort).

En un dia d'aquests, encara estic alegre, quan de tornada del registre a fer paperassa, em trobo una clienta que fa molt que no veig. Una senyora francesa, homófoba, racista i antisemita. Em sembla que no em deixo res. Ah sí, vota en Le Pen. Ella de sempre ha sentit un gran apreci per mi que jo no li corresponc. Però, misteris de la ment, m'alegro de veure-la (tots els que es van alegrar de la visita del Papa, queden desautoritzats per criticar-me). A les preguntes protocolàries de com està de salut i si tothom a la familia segueix bé, em respon:

-Sí, sí, todos muy bien- i de sobte es recoda d'una cosa i afageix -Bueno, mi nuera se quedó dormida al volante y chocó contra un camión. Fue un choque tan brutal que no quedó nada del cuerpo.

Fantàstic, sort que tot anava bé, que si no...

Continuem amb el meu dia anodí i de retorn a la feina, una trucada d'un client em fa primer, preocupar-me, després atabalar-me i finalment acabo emprenyada. Tot aquest procés dura unes quantes hores. Jo sóc així, emocionalment tortuguil.

Amb un estat d'ànim una mica estrany, a la tarda marxo cap a la ciutat a veure l'Òliba. Me la trobo prenent un cervesa a casa del veí i em sumo a la petita reunió. Truquen el timbre i apareix el nou company de pis del veí, que ve a recollir les claus per poder-se instal·lar l'endemà. És anglès, alt, moreno, tirant a guapot i força jove. Està a Barcelona fent un màster de no sé què de filologia anglesa (que deu ser l'equivalent a anar a Estambul a fer un màster de castellà? bé, segur que li és molt profitos). Va vestit amb elagància (els anglesos han superat per fi el tòpic de tenir mal gust), modern i sobri al mateix temps. Penso que sembla una mica fora de lloc a Gràcia. Se'l veuria més ubicat al Born, a Ciutat Vella o fins i tot a la insípida Eixample. Bé, jo i el meu descapotable també cantem una mica en el barri dels estudiants i dels okupes, així que millor no dic res més.

La conversa es centra en el tema de les llengues i el noi ens explica que ell ha après castellà gràcies a les baralles a crits que tenia amb una novia italiana i tots els altres ens quedem una mica parats. Us imagineu apendre castellà amb la Raffaella Carrà?

En fi, que seguim la llista de despropòsits i el noi ens informa que la paraula catalana eines, en anglés vol dir forat del cul. Ai, xicot ara sí que l'has cagada pel teu eines, perquè com tornis a sortir en aquest blog ja tens nom. Benvingut Mr. Eines.

I així acaba el relat d'un dia qualsevol.

Un Vermeer a casa

2010-11-05T14:32:00.006+01:00

Gener de 2007

Un home i una dona, conversen en un automòbil que corre per l’autopista.

- T’has fixat en el quadro? El de la noia que llegia...- diu ella pensativa

- Sí, un Vermeer, oi?

- Quina passada tenir un Vermeer a casa.

- No deu ser pas autèntic, dona.

- Jo posaria la mà al foc que és un original- respon ella amb una vehemència exagerada- Tota la casa era de súper luxe. Mai havia vist una cosa així.

- Escolta, tu creus que fem bé?- canvia ell de tema.

Ella rumia uns segons i respon decidida:

- Serà la millor inversió de la nostra vida.

- No em referia a això- diu ell amb un moviment de cap i amb un to lleugerament decebut- Però suposo que ara ja és massa tard per plantejar-se segons quines coses.

- Vinga, no et posis ara moralista, Joan! Fem com tothom. El món funciona d’aquesta manera, nosaltres només ens adaptem a la realitat.

- Quina adaptació més dura! - exclama en ell rient, amb un sobtat canvi d’humor.

- Sí, durissíma- riu ella també.

- Seriosament, quan creus que en treurem?

- El terreny pujarà com a mínim un 150%, després de la requalificació.

- Dos milions?

- I ara! No siguis rata, noi. Seran 5 o 6 pel cap baix.

- Així val la pena pagar-li el que demana, no?

- I és clar! I que es compri un altre Vermeer amb tot el que reculli, si li ve de gust.

- I això del compte a Suïssa, no serà perillòs?

- Ai, home que ets un cagadubtes. Vols tranquilitzar-te i deixar-m’ho tot a mi. Ja veuràs com tot surt bé.

- Mira, nena, un Mercedes- diu en ell amb un mig somriure- Que et sembla si ens comprem un d’aquests?

- Que en feia d’anys que no em deies, nena- respon ella coqueta.

- És que feia anys que no em sentia tan, tan... No sé com definir-ho.

- Com a la cresta d’una ona- l’ajuda ella.

- Sí... Bé potser, no. Em sento en un impossible. Com una bombolla a punt d’explotar.

Relats conjunts

Terror sorpresa

2010-10-31T16:36:00.005+01:00

T’endinses en un local fosc quan de sobte s’encenen els llums i una quarantena llarga de persones criden:

-Sorpresa!

I, aleshores, només veus cossos, pantalons, faldilles, camises i jerseis, però no cares. Quan intentes acomodar els ulls a la llum, enfocar i asserenar-te, t’adones que tots els presents tenen el teu rostre. Al teu voltant, el teu propi somriure congelat t’envolta, els teus ulls burletes et miren des de tots els racons del bar.

No, no és un malson. És una festa sorpresa, en la que algú ha tingut la brillant idea, de donar-los a tots els convidats, caretes d’una foto teva.

Aquest post està basat en fets reals.

Aquest terrorífic succés va tenir lloc ahir a la nit. La receptora de la sorpresa era una amiga en el seu quaranta aniversari. Jo estava amagada darrera d’una de les caretes, sentint-me força incòmoda. Uns minuts abans de l’entrada de l’homenatjada, l’Òliba i jo ens havíem mirat als ulls, per fer-nos la tendra promesa de que a la nostra futura vida juntes nos faríem mai una cosa semblant.

Però, suposo que tot és qüestió de gustos, perquè la noia de l’aniversari, en contra dels meus pronòstics, no va caure a terra fulminada per un atac de cor a causa del pànic, sinó que va riure feliç i una mica emocionada i va anar traient les caretes als presents, per a donar-nos les gràcies.

Aleshores, va ser quan la festa va deixar de ser una pel·lícula de terror per convertir-se en un thriller titulat “Qui no vol disparar a la pianista?” i és que una amiga sacrificada va posar-se davant del teclat per regalar-nos un seguit de cançons infantils a ritme de marxa fúnebre. Un amic va afirmar que acabar amb la pianista seria un acte heroic i en defensa de la humanitat.

Quan per fi l’aplicada destrossa melodies va decidir abandonar la seva vocació musical per dedicar-se a la barra lliure de vi i a la difícil persecució d’algun tros de pernil, i semblava que la calma havia arribat a la festa, sense previ avís, els organitzadors de l’event van decidir transformar-lo en un comiat de soltera. Van muntar una espècie de concurs dalt d’un escenari i van obligar a la pobra noia dels quaranta tacos a guanyar-se els regals a base d’imitar personatges. Com que tots els imitats eren o bé futbolistes o conegudes personalitats del poble, jo no vaig entendre un borrall del què passava, tret que tot plegat era una pantomima força ridícula. Finalment li van entregar el regal consistent en els diners per fer un viatge a Londres i en aquell moment es va sentir un crit:

-Que las pelas son para el viaje, no para que te operes las tetas!

Ai, que tendres i boniques són les festes sorpresa... I això devien pensar els organitzadors que, impertorbables, van continuar amb el seu guió i ens van obsequiar amb un muntatge en vídeo de fotos divertides de la noia, des de la infantesa, passant per l'adolescència fins l'actualitat. Algunes estava ella sola, altres en grup i unes poques amb el seu nóvio. Mentre uns quants ulls s’omplien de llàgrimes, jo, sempre crítica, pensava que era una mica trampós que no hi hagués cap instantània dels molts anys passats amb dues parelles anteriors. En acabar el vídeo, una amiga es va acostar a la meva germana, que també acaba de fer-ne quaranta, i li va dir innocent:

-Ostres, sorties a moltes de les fotos!

-Sí i ara a qui em digui que estic igual, li clavo una hòstia- li va respondre amb mal humor la meva germana.

Amb una família així, no em cal patir perquè m’organitzin un sarau com aquest, vaig pensar alleujada, està clar que compartim certs valors. I amb aquesta certesa tranquil·litzadora vaig decidir recollir l’Òliba de sota la taula on dormia la mona, encara amb un porro penjant-li dels llavis, per pirar-nos cap a casa.

Teràpia galàctica

2010-10-15T17:44:00.005+02:00

El dimecres passat vaig començar el nou curs de teràpia de grup, amb un petit disgust i és que el psicòleg ens va advertir de la confidencialitat de tot el que es deia o passava a la teràpia. De fet, ja m’imaginava que anava així: és evident que no es pot anar esbombant a tort i a dret allò que la gent explica en la intimitat d’una teràpia, però fins l’altre dia, m’havia fet la sueca. Ho dic perquè porto ja uns quants posts indiscrets.

El cas és que ara que el terme confidencialitat ha estat expressament esmentat, em sento com si hagués fet un jurament de silenci en el sí d’una germanor universitària rotllo ianki, d’aquelles que a les pel·lícules sempre acaben matant algú. Però, ai, quina mala sort, hi ha un noi que sembla arribat al grup com el pomer al jardí de l’Edèn, que dic jo que si Déu no volia que Adan i Eva mengessin la fruita prohibida, no hauria estat més fàcil plantar l’arbre en un altre lloc? Total que el xicot en qüestió cada dia ens relata unes experiències tàntriques, que són una temptació quasi insuperable. M’hauré de contenir i explicar-vos només que cada vegada que parla d’aquestes curioses experiències, això és sempre que obre la boca, diu coses com “tot això us deu semblar molt estrany” o “us deveu pensar que sóc boig”. Així que el, sempre atent, terapeuta va decidir donar-li un cop de mà i preguntar “A veure, algú es pensa què és boig?”, esperant un no clamorós per resposta, però es va fer un silenci incómode i jo em vaig haver de dominar l’impuls de contestar "I tant! Com una cabra!".

Per sort, no era el meu torn de parlar, sinó el d’un altre company, també repetidor de l’any passat, que es va presentar dient “Yo me llamo J. y este es mi segundo año gestálico” i en copsar la cara astorada d’alguns, va aclarir “... de terapia Gestalt”. Però el mal ja estava fet i des d’aquell moment no vaig poder parar de pensar que érem un grup galàctic.

Acabades les presentacions, ens vam haver de col·locar cada un de nosaltres un antifaç d’aquests que s’utilitzen per dormir i que no et molesti la llum. O sigui que ens vam quedar a les fosques, sense veure tres dalt d'un burro i al ritme de la música ens vam anar movent i ballant, amb el psicòleg animant-nos a lluitar contra el nostre jutge interior, aquell que et diu “no et moguis tant que te la fotràs” o “quina fila més estúpida que deus fer ballant així”. Amb el tam-tam d’una cançó africana ens vam posar tots a picar amb els peus a terra (el veí de sota devia quedar content) per tal de contactar amb la nostra energia i deixar anar tot allò que no volíem del nostre jutge. Però el meu, mira que és llest el cabró, se’n va anar volant per agafar una vista aèria de la situació i contemplant-nos des de dalt, em va murmurar a cau d’orella, “Vaja colla de galàtics de pa sucat amb oli, tots aquí cegatos picant de peus a terra com si perseguissiu escarbats, apa que no seria un bon vídeo per penjar al youtube”.

Ja veieu, jo i el meu jutge interior patim del mateix defecte: som una mica bocamolls (o blogmoll i youtubemoll, respectivament).

L'home que no riu

2010-10-07T13:29:00.005+02:00

Vet aquí un home que va deixar de riure. No recorda el dia que això va passar, ni en sap la causa. Cap malaltia incurable ha marcat la seva vida, cap tragèdia li ha arrabassat la seva familia (al contrari la seva dona i filla segueixen sanes i estalvies), el banc no li ha embargat la casa, ni l'actual crisis l'ha deixat a l'atur. L'infortuni i la desgràcia no s'han acarnissat amb ell. A la seva vida tot és normal, anar fent com tothom, només que ell no esclata mai a riure. A vegades a la seva cara es pot dibuixar un somriure, però res no li fa prou gràcia, ni acudits, ni bromes, ni comèdies, ni el Polònia, com per obrir la boca i deixar anar una rialla. Ja no recorda ni com es fa ni què es sent. No està deprimit, ni amargat, ni té malt geni. Simplement, no riu. Passa la vida com tots nosaltres. Va a la feina, menja i dorm, besa la seva esposa, abraça la seva filla, toca la guitarra i de tant en tant, sospira. Quasi ningú s'ha adonat de la seva incapacitat. Alguns el qualifiquen de "seriot", altres el troben avorrit, i algun amic comenta que "ha canviat", però la majoria el veuen ben normal. Al cap i a la fi, només els beneits riuen a tota hora.

¡Que nos pilla el Toro!

2010-09-26T19:02:00.012+02:00

Ahir vam veure ¡Que nos pilla el toro! al petit i acollidor teatre-cafè Llantiol (les entrades surten per un mòdic preu de sis euros a atrapalo). Confesso que hi vam anar pel senzill motiu que una de les actrius és amiga de l'Òliba. Ara ja sabeu quines motivacions personals em porten a fer-li publicitat, tot i que podeu confiar en la meva integritat: si no m'haguès agradat no el recomanaria, i per altra banda, la veritat és que a l'amiga en qüestió només la conec de saludar-la un dia al bar on treballa. Sí, en realitat, ella és cambrera i en el seu temps lliure fa teatre... o potser és a l'inrevés... en fi que té dues feines.

De l'espectacle em va flipar que és tot aboslutament improvisat. Sobre una espècie de joc en que algú del públic escull una tarjeta que dóna als actors un escenari o un tema (per exemple, parc infantil) i el presentador demana al col·laborador del públic que digui una frase que d'alguna manera s'ha d'incorporar a l'obra (jo després d'uns segons eterns absolutament en blanc i amb una vintena llarga de parells d'ulls clavats en mi, vaig aconseguir murmurar "se acaba el tiempo"). Amb aquestes condicions els actors respresenten un breu esquetx. Sense temps per pensar, discutir, valorar ni acordar un argument i uns personatges. I tot i així els sortia tan bé, tan rodó i tan divertit que jo, fins al moment que em va tocar a mi, em creia que entre el públic hi havia uns quants infiltrats conxavats amb la companyia de teatre per pendre'ns el pél a la resta.

Fins aquí he complert amb el meu autoimposat paper de bona amiga d'amiga amb pretensions a convertir el blog en una revolucionària nova guia del ocio. I ara el motiu ocult, aquell que corre per l'inconscient i que quan treu el caparró fora, se l'ha d'agafar pels cabells i estirar-lo amb tota la mala llet. I és que em va quedar un estrany regust al sortir del teatre perquè una pregunta insidiosa em rondava pel cap: seria jo capaç de fer una cosa semblant? La resposta evident és no. Un no de dimensions col·losals. Perquè sóc una persona poc espontànea, amb molt sentit del rídicul i si em va costar dir una frase davant de tanta gent observant-me i esperant, imagineu-vos crear del no-res tota una obra de teatre.

El curiós és que no em treu el son no ser capaç de pujar una muntanya o de baixar un barranc, o no tenir ni idea de com es canvia la roda del cotxe, per exemple, però això de no poder improvisar una història i fer riure una mica al públic, em va posar de mal humor. Quina falta d'imaginació! Quina manca de gràcia, de salero, de creativitat...I així unes quantes idees d'aquestes súbtils que sembla que quasi no les hagi pensat, però sí, sí que ho he fet i allà estan, les cabrones, matxacant l'autoestima.

De moment, em puc consolar pensant que a l'hora d'improvisar paranoies sóc única.

Joe Black o la mort s'agafa vacances.

2010-09-24T17:41:00.013+02:00

Veient l’altra dia la peli Joe Black a la tele, em va venir al cap la idea de que passaria si la Mort es declarés en vaga indefinida. Ja ho sé, ja ho sé, no és gaire original, de fet Saramago ja en va escriure un llibre sobre aquest tema. Però tot i així m’atreviré a escriure aquest post.

Seguint amb la peli, resulta que la Mort, un insípid Brad Pitt, decideix prendre un cos humà i agafar-se un merescut descans, després de tants segles o mil•lenis de feina impecable i implacable. I patatam, va el tio i s’enamora. I clar, ja sabeu que en aquest deliciós estat venen ganes de fer moltíssimes coses, però pencar no està entre elles. Així les vacances s’allarguen indefinidament.

Al cap d’uns dies comença a estendre’s l’alarma entre la policia i els funcionaris dels jutjats. El món segueix tan violent com sempre però de forma quasi miraculosa els apunyalats no la dinyen, els tirotejats sobreviuen o els que es tiren al tren acaben fets un nyap però vius contra tot pronòstic Els hospitals estan a petar. Els desnonats no expiren, els malats terminals allarguen la seva lenta agonia, les operacions més inversemblants són un èxit, les medicacions equivocades curen i, ai quin caos, no queden llits lliures. Els ferits s’amunteguen a les urgències i tant és que s’estiguin dos minuts esperant com dos dies, no n’hi ha ni un que estiri la pota. Mentrestant els familiars dels malats s’esperancen o es desesperen perquè el final anunciat no arriba.

A la Xina i als Estats Units estan tips d’intentar executar condemnats a mort sense èxit. Si es que l’hem electrocutat déu cops i el paio ja fa olor a cremat, però no hi ha manera que es mori!, s’exclamen els botxins. Els parents dels condemnats a mort de la Xina, ja pateixen per la factura, perquè enlloc de cobrar-los el preu d’una bala, els en faran pagar uns quants centenars a aquest pas. Al Cel, Déu ha encarregat un ERE per acomiadar el porter- Sant Pere- i uns quants àngels i és que la crisi és d’unes dimensions mai vistes. I a l’altre extrem, a l’Infern, Lucífer és queixa de que amb tan poc material inflamable se li estan apagant les flames.

El món sencer s’ha col•lapsat i, mentrestant, la Mort, tan odiada i denostada temps ençà, segueix de flirteig, aliena al caos que la seva nova situació està provocant. Així van passant, els dies, els mesos, fins i tot els anys. Sembla que els humans ja s’han acostumat a la nova situació. Han deixat estar el tema de les execucions, els caps de govern dels països més poderosos ja s’han reunit en secret i en públic per tractar el tema i han creat una nova institució mundial anomenada Comissió Mundial de la No-Mort, en la qual treballen uns quants enxufats que cobren sous multimilionaris i bàsicament no solucionen res.

Com a bolets han aparegut fundacions i associacions dedicades a crear cases d’acollida per als malferits i malalts que ja fa temps que s’haurien d’haver mort i han sorgit vàries plataformes reivindicatives del dret a no morir dignament. Una monja carmelita ha fet un vídeo a youtube acusant les empreses farmacèutiques de fer un complot contra la Mort, per condemnar-nos a tots a una vida malaltíssa i medicada infinita. Degut a l’augment vertiginós de la població la NASA està accelerant els seus esforços per trobar en algun punt de l’univers un nou planeta habitable. Les funeràries ja han fet totes fallida. En fi, que la vida continua, aquesta vegada literalment.

Però vet aquí, que la núvia de la Mort un bon dia se’n atipa. Mira noi, que estic farta d’aquesta cara de cadàver que fas i de que sempre vagis de negre i que, vaja, resumint, que n’he trobat un altre que em fa més el pes. I clar la Mort, com ens ha passat a tots, s’agafa un cabreig d’allò més terrible. I entre l’emprenyada i la depressió, decideix que no hi ha res a la vida (o la mort, en el seu cas), millor que una bona feina en la qual posar-hi totes les energies per intentar esborrar les ferides sagnants d’un cor maltractat. Amb empenta i mala llet, arrasa el planeta amb huracans, pluges torrencials, tsunamis, bombes terroristes, epidèmies, fam i guerra. I aquesta vegada les persones moren, però moren de veritat, expiren, estiren la pota, traspassen i la dinyen per tot arreu, per centenars i per milers, sense importar edat, ni sexe, riquesa o posició. La Mort arriba implacable per llevar-los la vida tant si els agrada com si no.

Vaja que tot torna a la normalitat.

A la ciutat on ara t'estàs

2010-09-19T11:49:00.006+02:00

Vaig veure a les notícies que feien una manifestació de zombies a la teva ciutat. Vull dir a la ciutat que ara t'estàs. Em van venir ganes d'escriure't un mail. Però no ho vaig fer. Una trobada de gent guarnits de morts vivents no em va semblar una excusa prou bona.

I l'altre dia em va tornar a passar. Estava veient un documental sobre una cantant punki assassinada quan em vaig adonar que tot havia passat a la ciutat on ara vius. Immediatament em va tornar a passar pel cap la idea d'enviar-te un missatge. Però què t'hauria dit? Que a la teva nova ciutat violen i maten jovenenetes amb una cresta al cap? Que tinguissis compte perquè vius en un lloc molt perillós? Però és que no sóc la teva mare i no et puc escriure cartes per recomanrt-te que no parlis amb estranys, ni preguntar-te si ja menges bé i acomidar-me amb el típic "abriga't molt". A més, per tranquil·litat teva, haig d'afegir que el crim es va cometre fa uns quants anys i que ja han atrapat a l'assassí.

Però tant se val el que jo t'escrigui perquè aquest no és el problema. De fet jo sóc capaç d'escriure sobre qualsevol cosa. La qüestió és què em respondries tu. I el teu email, que mai no hauràs de redactar, em temo, és tan previsible que em sento com si ja l'haguès llegit. Insbustancials informacions sobre l'encant de la ciutat, una breu ressenya dels llocs que has visitat, una aclaparadora aglomeració de paraules ben ordenades, formals i correctes, plenes d'entusiasme i optimisme prou mesurat, farcit amb cares rodonetes que somriuen, treuen la llengua, piquen l'ullet o es sorprenen. Tot plegat innecessari i absurd.

Perquè l'únic que jo desitjo és que no retornis. No vull rebre cap missatge, ni que el teu nom s'esmenti en converses alienes, ni que per un segon m'angoixi la possibilitat de creuar-me amb tu a la sortida del pàrking, a la cua del supermercat o a les escales del metro. Vull que et quedis en aquesta nova ciutat tan llunyana, impossible d'imaginar perquè no hi he estat mai, que hi fixis la teva residència definitiva, que hi facis el que et doni la gana, tot menys tornar.

I això que jo dic és ben possible, perquè com només és una necessitat meva, no em cal pas que la realitat em seguexi. En tinc prou en situar-te en aquesta ciutat inaccessible per sempre més dins el meu cap. I així si algun dia sento el teu nom o et trobo per casualitat, em serà ben igual, perquè només sentiré o veuré el fanstama corporal de la persona que jo vaig conèixer. Bones formes i paraules buides que relliscaran per sobre meu com gotes d'aigua apenes perceptibles. Mentrestant tu seguiràs habitant a la ciutat llunyana on ara t'estàs.

...

2010-09-04T17:54:00.001+02:00

Crítiques gastronòmiques: Espai Menorca

2010-08-25T14:11:00.003+02:00

- Òliba, he pensat que podríem escriure un blog plegades...
- Ehhhh?!- cara d’incredulitat i estupor.
- Si mira, he pensat que podríem compartir un blog sobre alguna matèria que ens interessi a les dues...
- Sobre plantes! –exclama entusiasmada.
- Bé, jo més aviat pensava en pel·lícules, llibres, restaurants...
- Ahh... – fa un posat desil·lusionat- Doncs, no.
- Com?
- Que no.
- I si...
- Que no.
- Vale.

Pràctica que és una, vaig decidir començar el blog jo sola. Però quan m’hi anava a posar, em va fer pal tot això d’escollir una plantilla, omplir els links, etc, així que he pensat introduir-ho en aquest mateix blog.

Per començar descriure el meu perfil:

Hola, sóc Coses2, també coneguda com Empaná, Patosilla, Marmota i Osito de Goma. Sóc gèminis, mentre espero que els meus pares em confessin que sóc adoptada i que vaig néixer un 30 de febrer. Les meves aficions són per aquest ordre, dormir, escriure i llegir. M’agrada el cine i no massa el teatre. Passo dels concerts, massa gent. No sé si m’agrada cuinar i menjo com una llima. Sóc despistada i desordenada. El meu propòsit a la vida és arribar a caminar amb les espatlles rectes, la panxa encongida i el cap amunt... no sé si ho aconseguiré.

I ara comencem, primera crítica: Restaurant l’Espai Menorqui.

Preparant les nostres pròximes vacances a l’illa balear (que no hi anem per amor boig a Menorca, ni tant sols per efecte de l’anunci de l’ Estrella Damm, sinó per la pragmàtica raó que l’estada ens surt gratuïta) vam decidir sopar un dia en el citat restaurant per tal d’ambientar-nos.

La veritat que ambient, allò que es diu ambient, doncs poca cosa, perquè el restaurant estava més buit que l’illa del seu nom a l’hivern. La segona decepció va ser comprovar que el cambrer, un tio plasta, però que molt plasta, no tenia accent menorquí. Com que en els restaurants italians quan els cambrers tenen accent d’aquest país llatí, jo sempre sospito que són catalans a qui han donat un CD per aprendre a parlar amb accent italià, vaig atribuir la manca de parla menorquina en el local a dos possibles causes: a) (improbable) honestedat dels promotors del negoci, i b) (molt probable) inexistència de CDs amb accent menorquí.

Amb accent o sense, vaig decidir posar a prova els coneixements sobre Menorca del cambrer i amb aire intel·lectual vaig deixar caure:

- És veritat que la salsa maionesa és originària de Maó?

El cambrer va arrufar el nas, es va encongir d’espatlles i amb un, ara sí, inconfusible accent argentí va dir:

- Che... no sé. Este... es que jo soy de Ciutadella.

Així doncs, vam demanar patates braves, especialitat de la casa (i de la meitat dels bars de Barcelona) samfaina i albergínies farcides. Aquestes últimes, però, no van arribar mai a la taula, doncs el cuiner va considerar que era millor que tastéssim la sèpia. Traduït això volia dir, que, opció a) se’ls havien acabat les albergínies, o, opció b) la sèpia estava perillosament apunt de caducar i se la volien treure de sobre. Decidida a descartar aquesta darrera possibilitat i pensant en la nostra salut, qual gos de Baskerville vaig enfonsar el nas en la sèpia rastrejant l’olor a podrit. Estava tota concentrada ensumant, quan vaig sentir la veu de l’Òliba, en un to entre avergonyit i irritat, que deia:

-Patosilla, t’ha caigut el nas dins el meu plat. Vols fer el favor de treure’l !!

Vaig aixecar el cap com si hi tingués una molla. Em sentia com si m’haguessin enxampat fent una dolenteria i just en aquell moment el cambrer es va atansar cap a nosaltres preguntant:

-Todo bien?

De sobte es va quedar mirant-me la cara esgarrifat. Vaig sentir l’Òliba que em murmurava:

-Coses, que tens una pota de sèpia penjant del forat del nas.

I jo dissimulant, vaig somriure al cambrer i el més digna possible, amb el tros de peix ballant-me sota el nas, vaig dir-li:

-Sí, todo perfecto. Es que en Ibiza tomamos la sèpia esnifada, sabe... Gracias.

El cambrer va girar cua i l’Òliba em va arrencar la pota de sèpia de la fosa nassal amb brusquedat, mentre deia amb un sospir:

-Alguna cosa em diu que en aquest restaurant, no hi tornarem...

El càmping quatre estrelles

2010-08-24T12:35:00.009+02:00

Una parella de mossos d’esquadra es passegen pel càmping. Semblen més fora de lloc que nosaltres mateixes, així que me’ls miro amb curiositat. Acabem de tornar de la piscina. Allà tot estava tranquil. Els més menuts es banyaven a la piscina que no cobria i els adolescents feien tonteries a la gran. Nosaltres, com a quasi tot arreu d’aquell macro càmping quatre estrelles, estàvem una mica desplaçades. Dues dones que es fan petonets no tan discrets com les mirades que ens segueixen.

Faig càbales sobre què pot haver portat la policia a entrar en aquell campament d’harmonia familiar. Un accident, tal vegada. Algú que s’ha cremat amb el foc de gas. Però amb aquelles rulots enormes i super equipades, totes provistes de tendes adjacents que els fan de porxo, i alguns fins i tot amb neveres tan grans com la que tinc jo a casa, tot sembla tan ben organitzat que costa de creure que en aquí hi hagin accidents domèstics. Aquesta gent sembla haver fet això tota la vida. Si em diguessin que no tenen casa i que viuen tot l’any en aquest càmping, m’ho creuria.

Una baralla, potser? Impossible, aquí tothom actua com si es coneguessin de tota la vida. Saluden els seus veïns de parcel·la com si fossin vells amics. Ni idea del que es diuen, perquè la majoria són holandesos, però semblen formar part d’una comunitat pacífica i ben avinguda. Els nens corren amunt i avall amb les seves bicicletes, mentre les seves mares van a la perruqueria del càmping o a la bugaderia o a rentar els plats. Els adolescents s’ajunten amb colles, per anar a la platja (que és al final del càmping) a menjar pizzes que han comprat al restaurant. És un paradís d’harmonia, almenys aparentment.

La policia s’atura unes quantes parcel·les més enllà de la nostra. Un petit grup de gent s’arremolina al seu voltant. Parlen amb ells. Uns grups més petits miren i xiuxiuegen, una mica més apartats. Nosaltres ens en anem a cap a la petita plaça de davant del bar on hi ha muntat un escenari i fan un espectacle de màgia per entretenir la canalla. Comença a fer-se fosc i jo reprimeixo un badall. No tardem gaire en anar a dormir. No és pot dir que les nostres vacances hagin estat plenes de vida nocturna.

L’endemà al matí ens desperta d’hora la llum del sol, que es cola per l’entrada de la tenda que hem deixat oberta perquè entrés la fresca de la nit. No notem res estrany. Ens prenem un cafè al bar, visitem el bany i decidim anar a fer un vol per la platja. Sabem que caminant un parell de quilòmetres per la sorra podem arribar a la desembocadura del riu. Quan ens hi acostem, està ple de policia. Aquesta vegada en passa alguna de grossa, penso, en veure el desplegament. Ens atansem per fer-hi un cop d'ull. No podem veure res, però entre els curiosos hi ha gent ben informada. Ahir va desaparèixer una nena holandesa de dotze anys i avui han trobat el seu cadàver flotant al riu, ens explica una senyora que sembla estar-s’ho passant d’allò més bé.

Se’m posa la pell de gallina. Tornem cap al càmping i ara sí, que tot em sembla diferent. La gent parla en petits grups, els nens ja no corren pels llargs camins de terra, la gent camina amb el cap cot i la mirada baixa. Nosaltres vam arribar ahir, ningú ens coneix i estem en aquell lloc com un pop en un garatge. De sobte les mirades que ahir em semblaven mig curioses mig divertides, aquest matí se'm revelen receloses. Recordo la dita aquella de que tothom és jueu en algun lloc.

Recollim la nostra minúscula tenda i ens posem en marxa. A la sortida del càmping, de nou, la policia. No em sorprenc quan ens aturen. Em tremolen les cames, però almenys els mossos són d’aquí, com nosaltres. Ens pregunten quan vam arribar i cap a on anem. Ens demanen els DNIs. No, no vam sortir del càmping ahir al vespre, responem al seu interrogatori. Sí, viatgem soles. No, no coneixem ningú al càmping. La nostra parcel·la és la 14. Consulten un plànol. Esperem amb la respiració una mica agitada. Jo sé que estàvem a prop de la rulot de la nena desapareguda. Desapareguda. Aquesta no és la paraula. Em costa escriure les correctes: morta, assassinada.

Em pregunto si la vam veure quan encara era viva. Rossa i d'ulls blaus, segur. Prima, bonica i coqueta, imagino. Innocent. Vulnerable. Espero a veure si ens mostren una foto, però no ho fan. Potser no en tenen cap encara. Pregunten per les nostres professions i les nostres adreces. Ens demanen un número de telèfon mòbil i ens deixen marxar. Respiro alleujada, no sé ben bé per què. Estic delerosa per allunyar-me d’aquell lloc i al mateix temps, em costa posar-me en marxa. Em sento culpable, perquè des del mateix moment que vaig arribar al càmping paradisíac, vaig desitjar furtivament que alguna mà negra trenqués aquell miratge de perfecció.

Però com que no tinc poders malèvols m’he hagut de conformar amb fer-lo miques amb aquest relat inventat.

Saturn devorant un fill

2010-07-06T22:38:00.004+02:00

Hivern de 1940, en un poble del Pirineu.

Els protagonistes.

El capità Negre. Un oficial de l’exèrcit franquista. Negre pel color del seu uniforme, pels seus ulls brillants, per la foscor de la seva ànima.

En Blau i en Verd. Dos detinguts acusats de col·laborar amb els maquis. No n’hi ha proves, però això és igual. En Blau i en Verd són germans. En Blau és pastor i en Verd és pagès. El primer sempre pensa en el blau del cel i el segon, en el verd dels seus camps.

El senyor Blanc. El pare d’en Blau i en Verd. Blanc pel color dels seus cabells, per la camisa que vesteix, per la puresa del seu cor.

La mare d’en Blau i el Verd i esposa del senyor Blanc és morta ja fa temps. El seu color és igual.

La història.

El senyor Blanc encorbat pel pes dels anys, pels disgustos viscuts, per les males collites, les sequeres i les riuades, els temps de guerra i un llarg etcètera que ens remuntaria a històries que ara no venen el cas, va a veure el capità Negre per suplicar-li clemència pel seus fills.

-Són l’únic que tinc en aquest món- li diu angoixat- Ja sóc massa gran per treballar. Si ells em falten, qui tindrà cura de mi, un pobre vell?

El capità Negre, reflexiona. Ell també tenia un pare, el general Groc, que va morir en una altra guerra, enmig d’un desert de sol groc ardent i sorra daurada.

-El comprenc senyor Blanc- diu el capità fosc, amb una guspira que li brilla als ulls- Farem un tracte. Com que no vull privar-lo de la seva única font de recursos, ergo la seva infame prole, li deixaré quedar-se amb un dels seus fills. Però haurà de triar vostè. Elegeixi’n un i jo l’alliberaré per manca de proves. Així seré caritatiu. L’altre, serà ajusticiat demà al matí, a trenc d’alba, culpable de col·laborar amb els rebels, vull dir, jueus, separatistes, maçons, traïdors a la pàtria, etc, vostè ja m’entén. Així donaré exemple al poble i la meva reputació negra com una nit sense lluna, quedarà intacta, vostè ja m’entén.

-Entendre’l, capità, allò que es diu entendre’l, no sé si l’entenc, però és ben clar, diàfan fins i tot, que això que em demana, no ho puc fer.

-Vostè mateix senyor Blanc, però si no accedeix a escollir un dels seus fills, demà, a trenc d’alba, els executaré a tots dos!- brama emprenyat el capità de nom obscur.

El senyor Blanc, sembla ara el senyor pàl·lid i tremola com una fulla. Pensa en el seu fill petit, en Blau, sempre amb el cap als núvols, i en el seu hereu, en Verd, responsable i pràctic. Si tingués seny, el senyor Blanc hauria de triar en Verd, que ja se sap, que els pastors no són mai a casa, sempre amunt i avall amb les maleïdes cabres. Però ai, el seny és un desertor de les situacions dramàtiques, així que el senyor Blanc, que sent debilitat pel seu fill petit, quasi sense esma, murmura:

- Deixi en llibertat en Blau i que Déu em perdoni.

Demà al matí, a trenc d’alba, els és usurpada als galls l’exclusiva de cantar la sortida del sol, per l’aterridor espetec dels fusells, que desperta tot els habitants del poble, excepte el senyor Blanc, que ha passat tota la nit del color del seu nom. Una estona després algú truca a la seva porta.

-Blau, Blau, fill meu !! –exclama l’ancià, mentre corre a obrir. Quasi s’abalança sobre el nou vingut però s’atura en sec.

-Hola, pare. No t’alegres de veure’m?

-I en Blau?- balbuceja el vell.

- En Blau és mort. Per cert, el capità Negre, em va explicar la vostra conversa. Va afegir que ell tampoc havia estat mai el preferit del seu pare, un tal general Groc, que va morir en un desert arrebossat de sorra groga fins a les celles. Després, el capità em va picar l’ullet.

El senyor Blanc i el seu fill Verd, es miren amb un esguard negre com una nit sense lluna.

Imaginant

2010-06-27T11:36:00.006+02:00

Una parella jove discuteixen al tren. Ell parla més baix i no el puc sentir però es veu que no em perdo gran cosa:

-No dices más que estupideces. Esto es una cosa muy seria y me jode mucho que me respondas con gilipolleces, cariño.- li engega la noia indignada.

La discussió, pel que puc deduir dels trossos de conversa que m’arriben, versa sobre si el noi ha de pagar o no vuitanta euros al mes per una assegurança mèdica privada. La noia presenta la qüestió en termes dramàtics. Sembla que subscriure aquesta assegurança representi la garantia de viure sà i estalvi fins als noranta i escaig, mentre que la temeritat de prescindir-ne el portarà de cap un infaust hospici, a un llit brut de sang i vomitades, amb una suposada infermera que en realitat només ha estudiat per auxiliar administrativa, mirant-lo compassivament i dirigint-se a un home amb bata blanca:

-Què li sembla que hem de fer amb ell, doctor?

-I jo què sé. Jo només sóc cirugià.

-Però bé que és metge...

-Qui? Jo? Què dius! Jo sóc carnisser. Total, tallar, obrir, buidar... tot és el mateix.

Compungits es miren el malalt, fins que el carnisser exclama:

-I si li amputem una cama?

La infermera-administrativa li llança una mirada estupefacta.

-És que les amputacions són la meva especialitat- es justifica ell.

El tren s’atura en una estació i la parella es perd més enllà de les portes del vagó. Un altre passatger, vestit amb trajo i amb una voluminosa cartera sobre els genolls, pren decidit el seu telèfon mòbil per discutir amb el mecànic la reparació d’un cotxe. Acabada la conversa amb el taller, truca a la seva mare i segons sembla propietària del vehicle per explicar-li, peça per peça, les reparacions imprescindibles per motius de seguretat. Pneumàtics, amortidors i molles, han de ser tractats amb urgència. Déu meu, quina cafetera amb rodes, penso. M’imagino una dona de cabells blancs, molt mudada i excessivament maquillada, que fumant un cigarret amb una boquilla de plàstic, es puja dalt d’un cotxe dels anys seixanta, mentre tres homes forçuts empenyen el cotxe, i ella els crida:

-Vinga, vinga! Que faig tard al bingo!

El tren s’atura de nou i aquest cop sóc jo la en descendeixo per mesclar-me amb una multitud dispersa i atabalada, que torna de la feina o de les classes o de visitar a una tieta malalta per anar cap a casa o cap a una altre feina o unes altres classes o a visitar una altra tieta malalta. El metro em porta a casa de l’Òliba, que feliç i somrient em fa pujar al terrat, on una noia rossa i d’ulls blaus em saluda amb accent estranger. No goso preguntar i tu que hi fas aquí, fins que apareix un noi morè amb el cabell llarg recollit en una cua i amb vestimenta lleugerament hippy que l’Òliba, em presenta com en Joan, el cosí d’en Xavi (el veí). Ah, és clar, ara recordo que en Xavi rebia aquesta setmana la visita d’un cosí de València i aquesta noia deu ser la seva xicota. Alleujada perquè ja tothom em quadra, pregunto:

-I quan veu arribar?

-Jo ahir en avió- respon en Joan- I a ella la vaig conèixer a l’autobus i com no tenia on estar-se, la vaig portar cap aquí- afegeix, desmuntant la meva teoria de que són parella.

I tant, i tant, és d’allò més natural conèixer algú a l’autobus i oferir-li que es quedi a passar uns dies a casa del teu cosí... natural, en algun altre planeta on jo no dec haver estat mai, penso esparverada. Ràpidament la meva imaginació paranoica s’imagina la dolça joveneta rossa, que fa cara de no haver trencat mai un plat, llevant-se a mitjanit amb un ganivet de proporcions increïbles a les mans i apunyalant en Xavi i el cosí en un tres i no res.

A soles amb l’Òliba, li pregunto dissimulant el meu esverament:

-Però i aquesta noia, com és que s’està a casa el Xavi?

-És que no tenia enlloc on anar i està millor aquí amb nosaltres que som bona gent, que no pas en qualsevol altre lloc on vés a saber amb qui s’hagués pogut topar.

- Clar i tant. Jo també patia per la pobra noia.- responc aixecant una cella.

De tornada al terrat, m’assabento que ara en Joan està provant d’escriure relats.

-Yo leí uno en el autobus y era muy bueno- es manifesta la noia giri.

Començo a pensar que el viatge aquest en autobus, potser va ser com el vol en avió de la sèrie Perdidos, i vés a saber en quantes realitats paral·leles han estat aquests dos. Abandono el terrat per anar al sopar del grup de teràpia, mentre em pregunto si la meva imaginació és del tot normal.

Las tres velas

2010-06-25T22:27:00.005+02:00

Ahir a les 15.45, al Museu Sorolla, una dona de 35 anys, burlant els serveis de seguretat, es va llançar contra un quadro del famós pintor valencià, destrossant la valuosíssima tela amb un ganivet de tallar pernil. Segons fonts policials consultades per aquest diari, la dona volia apunyalar les tres figures femenines retratades per Sorolla, passejant per una platja amb tres velers al fons. El director del Museu, en una roda de premsa improvisada va confirmar als periodistes que les destrosses són irreparables. La dona, que va ser detinguda pocs minuts després de l’atac per membres de l’equip de seguretat del museu, va ser traslladada a la comissària, on després de prestar declaració, va passar a disposició judicial. La jutgessa, Maria del Carmen Sales Marimon, prendrà durant el dia d’avui una decisió sobre les mesures cautelars que s’han d’aplicar a la detinguda. S’espera que després de l’informe del psiquiatre forense, molt probablement la jutgessa ordenarà el seu ingrés en una institució per malalts mentals, com a mesura provisional mentre duri la instrucció del cas. Aquest diari ha pogut tenir accés al contingut del sumari, segons el qual, la imputada hauria declarat davant la jutgessa que les figures del quadro eren avantpassades seves i que estaven interferint en la seva vida actual, de manera que no li havia quedat altre sortida que eliminar-les. Segons les mateixes afirmacions de la detinguda, tot va començar arran de la seva participació en una web anomenada Relats Conjunts, en la que es presentava la famosa obra de Sorolla, com a inspiració per escriure un relat curt. La dona va participar, mitjançant el seu blog, en la citada proposta literària. Reproduïm a continuació, per el seu evident interès periodístic, el text que va escriure l’atacant del quadro i que segueix penjat en el seu blog:

- Per què vas de negre, besàvia?
- Que no ho saps que el meu marit va morir?!
- Però fa molt de temps d’això.
- Vint anys, dos mesos i cinc dies, exactament.
- I no creus que seria hora de deixar el dol?
- Quan mor el teu home, el dol es porta per sempre més.
- Doncs el meu marit va morir fa dos anys i jo només vaig vestir de negre el dia de l’enterrament.
- Vaig jurar ser-li fidel tota la vida i això faré. No hi ha dia que no el recordi i que no l’enyori. El negre del meu vestit és el senyal del meu compromís, del jurament que un dia vaig fer a l’home que sempre estimaré. I tu hauries de portar també el teu marit sempre en el teu cor, sigui quin sigui el color de la teva roba.
- Jo no puc, besàvia.
- I ara, per què?
- Perquè no el vaig estimar mai el meu marit.
- Mala dona! Caurà sobre teu el càstig de Déu, en pots estar segura.

- Àvia, és la mare aquesta que portes en braços?
- Sí. És la meva petita.
- I te l’estimes molt?
- Més que cap altra cosa al món.
- I ets feliç?
- No, no ho sóc. Però ho puc suportar pel bé de la meva filleta.
- I no t’agradaria marxar i deixar-ho tot enrere?
- La meva filla em lliga aquí.
- Jo també estimo el meu fill.
- Però no estàs disposada a sacrificar-te...
- Tinc dret a viure la meva pròpia vida.
- Ets una mala mare! No estimes el teu fill com cal.
- Això no és cert!
- Et tries a tu abans que a ell. No penses en el que és millor per ell.
- Para, àvia, sisplau.
- Te’n penediràs i aleshores ja serà massa tard.

- Tieta, tu que vas ser una dona soltera i independent, em deus entendre.
- Jo també he fet sacrificis.
- Ah sí? Quins?
- El desig, l’amor...
- Estaves enamorada d’un home, tieta?
- No. Jo era com tu. Sospirava secretament per la meva cunyada. L’espiava quan es desvestia per anar a dormir, acaronava les seves galtes quan dormia la migdiada al jardí, tremolava per una paraula seva... i tenia una gelosia terrible del meu germà.
- I li vas dir a ella?
- Això mai! Vaig patir la meva desgràcia en silenci, fingint-me feliç pel bé de la meva família.
- Tenim dret a expressar els nostres sentiments!
- Parla per tu, egoista! Fas mal als altres, ho saps?
- No és la meva intenció.
- L’infern n’és ple de bones intencions.

De vocabulari

2010-06-15T20:56:00.003+02:00

No m’arboro pas per admetre que el meu català, baldament sigui la meva llengua materna, pateix de manca de vocabulari. En aquesta sendera de reflexió em trobava, quan em va passar pel magí fer una llambregada a algun clàssic de la literatura per si en podia escatir quelcom. D’aquesta guisa, porto uns quants jorns que quan arribo a la llar, afadigada de la feina, llegeixo, o almenys ho provo, Silas Marner de George Eliot, traduïda per Josep Carner. A pleret intento capir aquesta història d’un vell i gasiu teixidor que acerbament malmenat pels seus i bandejat de la seva ciutat nadiua, s’instal·la en uns topants desconeguts on es consagra a la feina i a la gasiveria, malfiant-se de son proïsme, sol i vern, fins que un acte de rapissaria el descomparteix d’allò que li és la saba de la vida: el seu tresor colgat. A l’ensems que aquest trontoll sembla portar-lo a la vora de les timbes de la follia, el mena a la fretura de iniciar una nova existència amb la tramesa per atzar d’un infant de dos anys a la seva llar. No estic segura de xalar amb aquesta lectura i confesso que un pregon capolament m’envaeix cada vetlla, baldament haig d’admetre que ha estat causa d’alguna subtil trasmudança en el meu estil, que espero no us hagi paregut en excés infatuada.

Forasters vingueren...

2010-05-21T22:36:00.003+02:00

Quan van arribar en Pere Domic, la seva dona, l’Amèlia, i els seus tres fills, tots els habitants del poble es van adonar que s’acostava una desgràcia. Els nou vinguts es van instal·lar en l’antiga casa de colònies, coneguda també com Cal Llop Negre, que quedava a la vora mateix del pantà, a una mitja hora caminant per la carretera. Només això ja era suficient mal auguri. El primer que li van preguntar a l’Amèlia, quan comprava a la botiga de queviures del poble, va ser:

-I com és que us esteu a la casa de colònies? Si està en ruïnes...- va deixar caure la Sra Pons, propietària de la botiga, dissimulant un interès morbós.

-L’hem comprada. És una preciositat i ens uns quants mesos l’haurem arreglada- va respondre l’Amèlia, alegre i innocent.- Teníem tantes ganes de marxar de ciutat i aquest poble és ideal.

La paraula ideal va ressonar en les orelles de la Sra. Pons, durant uns quants segons. Ideal, ideal. Quina bestiesa i quina gent més estúpida, va pensar, mentre li responia amb un somriure lleugerament sorneguer:

-I tant, aquí us hi trobareu molt bé.

Ben aviat, tot el poble, grans i petits, homes i dones, van saber que l'estranya familia de ciutat trobava la seva nova llar ideal. Això va provocar no poques bromes i rialles cruels que es van esvair, però, de seguida. S’acostava alguna cosa massa fosca perquè la burla durés gaire.

L’antiga casa de colònies, era, de fet, una masia de pedra i fusta. Havia pertanyut a la família Puigmal, temps ençà, els pagesos més rics no només del poble sinó de tota la comarca. Els Puigmal havien ampliat l’antiga masia, amb pretensions de donar-li un aire més senyorial, i al davant hi havien plantat un jardí de rosers i camèlies. El camí de l’entrada estava escoltat per dues fileres de xiprers podats en forma cilíndrica. També havien fet talar bona part del bosc de pinedes i alzines que l’envoltava, per substituir-lo per roures i acàcies. Tots aquells canvis no van agradar, com és natural, a un poble regit per estrictes i no escrites normes d’austeritat que menystenien qualsevol demostració forassenyada de riquesa o excentricitat. L’enveja és un sentiment molt obscur i provocar-la, una temeritat.

La casa va ser batejada com a Cal Llop Negre, després de la desaparició d’un dels fills dels Puigmal, l’estiu del 1936. El nen només era un nadó i una calorosa nit de primers de juliol la seva mare el va deixar al bressol de l’habitació amb la balconada oberta. Una criada va sentir uns plors i gemecs i va anar a donar un cop d’ull. El seu ensurt va ser enorme en descobrir el bressol buit i taques de sang que conduïen al jardí. En sortir precipitadament a fora, va afirmar haver vist un llop negre fugint amb el nounat entre els ullals. Aquella mateixa nit es va organitzar una batuda d’homes per rastrejar el bosc en busca del nen i el seu ferotge raptor, però no va servir de res. Tant el llop com el nen van desaparèixer sense deixar rastre.

En un altre moment, segurament s'hauria esbrinat alguna cosa més, però la coincidència, poc dies després, amb l’esclat de la guerra va sumir les autoritats en d'altres preocupacions més urgents i es van oblidar dels Puigmal i la seva desgràcia. Més endavant s’haurien de penedir de no haver-se esmerçat prou a resoldre l’enigma d’aquella desaparició, perquè els fets que havien de venir, canviarien per sempre la vida del poble i els seus habitants.

De palmeres i cocos

2010-05-05T21:21:00.007+02:00

Sabieu que a Cuba, cada any moren unes quantes persones esclafades per cocos que cauen de les palmeres? (Bé, cau el coco i alguna cosa més, que de fet, el coco va tot embolicadet dins d’una espècie de closca peluda que he llegit a la viquipèdia que es diu pericarpi fibrós). Us imagineu a Cuba de vacances, ridículament vestits amb uns pantalons curts i una camisa de flors, quan pataplaf, t’aixafa un coco gegant? ... Jo, sí. Sóc així de rara.

Quan m’ho van explicar em va venir al cap aquella vegada, al meu poble, que en anar a buscar el cotxe que havia deixat aparcat al passeig marítim, em vaig trobar una palmera enorme espatarrada contra el terra, just al costat. Un home va sortir de la botiga del davant, per donar-me la bona nova:

-Quina sort que has tingut! La palmera s’ha desplomat i per ben poc no t’ha esclafat el cotxe. Ha estat per un cop de vent- em va informar tot content.

Jo vaig aixecar la vista al cel per donar gràcies a l'omnipotent i omnipresent personatge que diuen que hi habita. Gràcies Senyor per dirigir aquesta feixuga palmera uns centímetres més enllà del meu automòbil, murmurava, quan em vaig adonar que el sol lluïa esplendorós i que ni un núvol creuava el firmament. Umm, què estrany. Em vaig llepar el dit índex, vaig assenyalar al Senyor, una mica mosca, i vaig esperar uns segons.

-No fa gens de vent- li vaig respondre a l’home, mentre continuava amb el dit ensalivat acusadorament alçat.

- Ha estat un tornado- em va respondre ell, engrescat.

Ostres, ara resulta que tinc que donar gràcies al Totpoderòs perquè, sense venir a tomb, ha llançat un tornado contra aquesta pobra palmera i no m’ha destrossat el cotxe de miracle, vaig pensar. Total, que vaig deixar córrer la idea de ser agraïda i vaig arribar a la conclusió que tots els paradisos amaguen un peatge. Envoltats de sol, llum, sorra blanca, palmeres esbeltes i amb un mojito a la mà, no pensem que en qualsevol moment s’aixecarà una ona gegant i ens engolirà, que tremolarà el terra i les cases s’esfondraran, que un tornado s’empassarà un palmera i la deixarà caure sobre el nostre cotxe o un coco triarà el nostre cap com a pista d’aterratge.

Però això no vol dir que els paradisos siguin llocs pitjors que els altres, tot al contrari. Posaré un exemple. Aquest matí a prop de Drassanes, estava a punt d’entrar a un bar a pendre’m un cafè, quan m’he creuat en una espècie de manifestació de treballadors acomiadats, que, convenientment identificats amb uns adhesius al pit, unes poques pancartes, un megàfon i uns quants xiulets, seguien a una dona i li cridaven les següents floretes “Esa que va delante despide a la gente” y “Esa que va delante es una hija de puta”.

Plovisquejava, el dia era fosc i l’espectacle depriment. Però, ei, no tot estava perdut: hi havia una palmera. Així que mirant l’escena, de sobte m’he imaginat a un Déu sindicalista emprenyat, bufant amb força i enviant un tornado directament cap a la palmera, que després de girar una mica sobre ella mateixa, es desploma i fulmina a la dona en qüestió. Pataplaf, una palmera esclafada contra l’humit asfalt i un cos inert a sota.

Que haurien fet els treballadors? Cridar “Esa que la ha chafado la palmera, despide a la gente”? O “Esa que la ha chafado la palmera es una hija de puta” ?

Ho veieu? No em direu que no és mil vegades millor que si t’ha de caure a sobre una palmera o aixafar-te un coco, sigui a la platja amb un sol espaterrant, uns pantalons curts, una camisa de flors i un somriure babau a la cara.

Històries de Lisboa

2010-05-01T10:53:00.004+02:00

Diumenge, dimarts i dijous eren les seves nits. A la menuda taverna li reservaven una cadira en un racó. Arrastrant la seva cama inútil, hi arribava ben d’hora. No es volia perdre ni una cançó. La propietària la saludava amb un somriure i una breu conversa sobre el temps i com anava el negoci. Quan feia bo, el local s’omplia de turistes, en canvi, a l’hivern eren més els portuguesos que si deixaven caure per fer un mos o una cervesa. La propietària preferia els estrangers perquè gastaven més, però a ella li feia ràbia la seva cara de badocs.

Els músics la saludaven alegres i li preguntaven com anava la vida. Ella tenia ben poca cosa per explicar, doncs a banda d’aquelles nits de fados, res trencava la seva monotonia de soledat i mitja pobresa, però orgullosa, responia amb un silenci misteriós o amb una mirada lúgubre. Amb el seu hermetisme protegia un passat buit i un present frustrant. Preferia que li suposessin amors tràgics i patiments terribles, que imaginessin truculentes històries sobre la seva cama esguerrada, que els rumors li forgessin una existència inventada de passió i dolor. Guardava amb cura el secret dels seus cinquanta i llargs anys de llastimosa mediocritat, la vulgar realitat de que la seva cama era un defecte de naixement i el seus grans amors el Cary Grant i el Brad Pitt.

Cap al final de la nit, quan els turistes ja anaven pels postres i se’ls escapava algun badall, era el seu torn. Recollia la crossa, s’aixecava i tant solemne i digna com podia caminava entre les taules per situar-se davant dels músics. Tenia un repertori escàs que no anava més enllà de deu cançons. Només alguna vegada a l’hivern, quan el públic era del país, li semblava que valia la pena arriscar-se amb alguna novetat.

La seva veu potent semblava massa enorme per la petita taverna i el seu lament profund de les penes no viscudes feia trontollar les copes. Amb ella la trista nostàlgia dels fados esdevenia drama i tragèdia i a ningú deixava indiferent. Recollia amb fingida humilitat els aplaudiments i els bravos del seu escàs públic que, en realitat, eren per a ella com gotes d’aigua dolça per a un nàufrag. Sempre sentia recança quan havia de deixar pas a un altre cantant, com si en acabar la seva breu actuació, se li escapés una mica més la vida, li fugís dels dits una darrera oportunitat de quelcom més.

El més trist era quan la propietària anunciava el final de la vetllada i com els altres cantants feia una volta entre les taules intentant vendre alguns dels seus CDs. Amb la crossa a una mà i els compacts a l’altra li resultava difícil mantenir el seu posat superb, però li calien prou els diners com per esforçar-s’hi cada nit.

Quan de matinada els llums s’apagaven i els clients es dispersaven, després de acomiadar-se, tornava cap a casa, arrastrant la cama dolenta pels carrerons foscos i empinats de l’Alfama, fingint-se capficada en els seus records dolorosos, mentre mentalment calculava les hores que faltaven per la pròxima nit a la taverna.

Madrid-Barça (post no apte per culers acèrrims)

2010-04-13T22:39:00.003+02:00

Estava jo a la perruqueria feliçment entretinguda mirant les fotos de les filles de la Letizia (com han crescut aquestes nenes!) i escoltant a mitges la conversa entre la noia que porta l’estètica i una senyora francesa a qui li feien la manicura, pensant Déu meu quina senyora més francesa-xominista i quina paciència aquesta noia, quan de sobte vaig sentir a aquesta última quasi cridar:

-Como que usted es del Madrid??!! Pero como se puede ser del Madrid!!

Es veu que en aquest país nostre, està més ben vist ser francesa que ser del Madrid. I és clar, em direu, és que amb el primer s’hi neix i en canvi, el segon s’escull. I tal i com va dir la noia-estètica-culer:

-Pero si el Madrid es muy prepotente!

I tant, vaig pensar, ni punt de comparació amb la gent del Barça que són tots tan humils. Una mica a imatge i “semejanza” del seu president que va manifestar, així com si res, que després de dirigir el Barcelona es sentia preparat per presidir la Generalitat. Què diu aquest home, amb un bagatge com aquest no hauria de rebaixar-se a un càrrec tan insultament fàcil, què carai.

Alguns de vosaltres direu que altres menys experimentats han arribat a càrrecs molt importants. Però, vés per on, ara no tinc ganes de parlar d’aquests altres, sóc així de capritxosa. Així que segueixo amb la meva injusta dissertació.

Per més inri, el no-citat president barcelonista pretén portar-nos cap a la independència. Però no veu aquest bon home que aquesta anormalitat (permeteu-me l’expressió i no us enfadeu gaire) d’un sol país, un únic club, no té futur en una nació lliure i ja autodeterminada? Perquè hi ha algun país on tothom, sense excepció, veneri el mateix club de futbol, ignorant o menyspreant qualsevol altre opció? I què seria el Barça sense el Madrid? És com imaginar Tarragona sense Reus, Sabadell sense Terrassa o Sitges sense Vilanova o fins i tot, Barcelona sense allò que abans en deien la gent “de províncies”, després “de comarques” i ara, amb un deliri de vocabulari políticament correcte, s’ha convertit en “el territori” (és veu que els de ciutat viuen en un núvol). Inclús en el meu petit poble existeixen dos clubs socials i fins no fa gaire, ser d’un o l’altre et definia més que ser pobre o ric, de dretes o d’esquerres.

Jo proposo que de cara a preparar-nos per una futura i per ara incerta, secessió de l’Estat Espanyol, ens hauríem de començar a plantejar democratitzar l’esport patri i tenir una mica més de varietat. Vist que el pobre Espanyol, malgrat tenir una tradició catalana i molts seguidors autòctons dels quals (oh miracle!) n’hi ha un bon grapat que no són fatxes, té poc futur per causa del seu desafortunat nom, caldria que algú inventés un altre gran equip català. Perquè si tal com clamen els sempre humils culers, el Barça és més que un club, jo no em resigno a pertànyer a un país que no sigui més que un club. I ja posats, que fos més que un esport de masses, també estaria bé.

D’excursió (en cotxe) pel parc del Garraf

2010-04-05T10:59:00.002+02:00

Vam canviar els papers i convertida en improvisada i poc informada guia de la comarca, vam anar en cotxe fins a Port Ginesta per pujar a la Plana Novella en cotxe. De camí ens vam aturar en una Pleta que feia les funcions d’oficina turística, amb un encarregat que no sé com se li dóna la flora i fauna però que em va quedar clar que les persones més aviat li destorbàvem. Passant d’ell, vam aprofitar per saquejar l’oficina i en vam sortir carregades d’uns llibrets gratuïts amb un munt de rutes pels parcs de la província de Barcelona.

Fent una passejada pensada per ciutadans avesats a l’asfalt i al metro, vam poder observar unes quantes plantes, arbustos i arbres degudament identificats amb cartellets: “olivera”, “farigola”, “romaní”, “margalló”. Deu ser una iniciativa del Carod Rovira que l’altre dia en una entrevista a TV·3 va clamar contra l’empobriment del llenguatge que ho resumeix tot en plantes, arbres, peixos, ocells, sense diferenciar. En tot cas li queda molta feina per fer al pobre Carod, perquè ja a la Plana Novella, vaig poder comprovar una vegada més que el turisme massiu ja no identifica esglésies, palaus, monestirs, catedrals, etc sinó que només veu “castillos” vagi on vagi.

Acorant el meu escàs vocabulari, vam donar un tomb pels jardins del palau que ara fa funcions de monestir budista. No vam tenir temps de fer la visita guiada per l’interior, però vam poder comprovar com els monjos budistes ja fa uns anys que estan explorant la vessant més materialista de la seva immaculada espiritualitat i tenen muntat un xiringito que no vegis, amb bar i restaurant i botiga de souvenirs inclosa, tot saltejat d’unes quantes fotos de nens orfes del Katamandú perquè no sigui dit.

De tornada a l’aparcament, mentre ens dedicàvem a l’acte poc rústic de fumar-nos un cigarret recolzades en el descapotable, vam veure un grup de persones que tot just arribaven. Una de les noies era cega i sembla que malgrat no li havien dit, havia endevinat que es dirigien al Garraf. Entusiasmada una altra noia li preguntava “I com ho has sabut?” amb cara d’esperar una resposta de cega de pel·lícula tipus “Pel lleuger flaire de farigola, mesclat amb un toc d’espígol mediterrani dins d’una brisa lleugerament humida de vora el mar” o bé “Perquè per sobre les vostres veus he pogut escoltar el remor de les onades del mar i el cruixir de les rodes del cotxe en passar per sobre el terra porós propi del Garraf”. La resposta de la noia, però, va ser força menys romàntica: “Només se m’ha acudit que potser anàvem al Garraf”. L’acompanyant, que no es resignava a la prosaica realitat, li deixa anar “Aaah, així ets clarivident!”. Ai, és que hi ha gent que malgrat tenir la vista perfectament, no veuen tres dalt d’un burro.

De tornada per la menys transitada i estretíssima carretera d’Olivella, vaig haver de contenir l’entusiasme de la meva copilot que s’hauria quedat a viure a cada masia que vèiem, mentre jo comptava els kilòmetres que faltaven per retornar a la civilització.

Coses de ciutat

2010-04-04T11:22:00.001+02:00

L’altre dia vam anar a un dels mercats de Gràcia. Era molt tard i la majoria de les parades estaven tancant. Hi havia gent esperant que els donessin la verdura i la fruita passades. Algunes peces estaven podrides però altres tenien cops o estaven massa madures per vendre, però eren comestibles. Una noia jove ens va fulminar amb la mirada. Temia que li féssim la competència i ella, ens va dir amb els ulls, ja portava molta estona esperant. Finalment entre ella i una senyora gran es van repartir el botí desprès de remenar sense manies un cubell d’escombraries. Pobres? Potser només gent que els costa arribar a final de mes o simplement garrepes. La meva guia privilegiada, afirma que la dona gran està farcida de diners.

Fora el mercat, més gent espera, la majoria immigrants, al voltant d’uns homes que han recopilat unes poques caixes de menjar “escombraria”. Un dels homes els dóna uns sobres de sopa en pols. Semblen contents però segueixen esperant amb mirades àvides. La meva guia m’explica que l’home pertany a un grup religiós i organitza la recollida de les verdures inservibles ja per la venda, per després donar-ho a famílies necessitades. Jo m’ho miro, ho reconec, absolutament flipada.

Una vegada més la ciutat em sorprèn, no precisament pel seu exuberant disseny ni pel seu cosmopolitisme.

I va esclatar la guerra

2010-03-22T21:50:00.003+01:00

El nostre grup de teràpia camina a passos de gegant cap a l’autodestrucció. I no, no té res a veure amb la senyora argentina que va desaparèixer un bon dia sense deixar rastre. Per no deixar, ni tant sols va quedar una espurna d’enyorança. Jo em pensava que amb aquesta benvinguda absència ja havia arribat la tranquil•litat, però no comptava amb la capacitat natural i inesgotable que tenim les persones per barallar-nos.

Ja portàvem un parell de mals entesos resolts amb sessions força tenses, quan l’altre dia vam descobrir que un dels nostres companys ha superat el seu odi vers als nens: ara ens odia a nosaltres. La darrera sessió se la va passar emmurriat, quasi sense parlar i sense participar, posant-nos a tots ben nerviosos. La raó del seu cabreig és que un dia va perdre jugant a indis. Sí, sí, no faig conya.

Vam fer un exercici de relaxació en el que sobrevolàvem un campament indi i poc a poc ens hi anàvem acostant. “Ara trieu una de les persones de la tribu que esteu veient i que sereu vosaltres” ens va dir el terapeuta. Ja cada un amb el seu personatge i el nom que havíem triat (Riu Tranquil, Toro Sentado, Fletxa Veloç, etc), ens vam asseure en grup, vam elegir un nom de tribu (Peus Vermells) i vam haver d’idear un conflicte. Se’ns va ocórrer una sequera que ens deixava sense aliments. Vam escenificar, com si fos una representació teatral, les baralles entre tots els de la tribu davant l’angoixant situació de falta d’aliment, que bàsicament van consistir en un intercanvi de retrets.

Aleshores els terapeutes es van dir que la solució per la nostra fam era matar a un de nosaltres i menjar-nos-el i que ens havíem de posar d’acord per decidir a qui sacrificar. El ex-odia-nens s’havia auto erigit en jefe de la tribu i no parava de repetir frases tipus “aquí mano jo” i “es fa el que jo dic, que per això sóc el cap”, i clar, no ens va costar gaire posar-nos d’acord per fer-ne carn a la brasa i de passada alliberar-nos de la seva dictadura. Però deu ser veritat que fins i tot els tirans tenen el seu corazoncito, perquè al pobre noi li va doldre tant l’assassinat caníbal que va haver d’anar al lavabo, no sé si per amagar les llàgrimes o la mala hòstia.

Total que aquesta mort figurada li ha desencadenat “un sentiment de desànim amb la vida en general i amb el grup en particular”. Alguna cosa així ens va dir, atenció, ja una setmana després de la mort figurada, però com allò de perquè li diuen amor quan volen dir sexe, no vaig entendre perquè ara d’una pataleta en diuen “desànim”. En fi, que l’ambient al grup es pot tallar amb un ganivet i estem a punt de començar a practicar si no el karate físic, almenys el judo verbal.

El final... potser

2010-03-03T14:05:00.000+01:00

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part: La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part: Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona)

(Cinquena part: Nadal a Roma)

Cinquanta parells d’ulls clavats en ella, esperant les seves paraules. Unes gotes de suor al front, les mans sobtadament fredes i la seva veu titubejant:

-El personatge de la meva novel·la ignora la fina línea que separa el bé del mal, l’ambició del delicte, l’ego de l’assassinat...

Aixeca el cap dels fulls que llegeix i comprova sorpresa que els assistents l’escolten atents, concentrats, gairebé fervorosos. La seva veu continua més ferma. Poc a poc deixa de llegir i el discurs va fluint dels seus llavis mentre mira directament als ulls admiratius dels oients. El públic riu les seves bromes, somriu amb les ironies, es posa seriós en els moments dramàtics. L’escolten, la segueixen, l’adoren, l’estimen.

Aquesta nit en matarà un d’ells, pensa. Vol veure aquesta mirada de reverència fins a l’últim segon, fins l’instant final, en que l’adoració es transformarà en sorpresa i en pànic en sentir la freda fulla del ganivet penetrar el seu cos.

Arriba el torn de preguntes:

- Com se li va acudir l’argument de la història?- li demana una noia jove amb la cara plena de granets.

- Va ser una nit a Roma. Una nit especial en que alguna cosa va morir i una altra va néixer.

- Quant temps ha dedicat a escriure la novel·la?- pregunta un home gran.

- Poc. Va aparèixer en l’ordinador portàtil quasi com per art de màgia.

- Pensava que tindria tant éxit?- diu un altre.

- Jo no, però un vell amic meu, lamentablement ja mort, estava absolutament convençut que seria una gran obra.

Les seves respostes imprecises i una mica misterioses augmenten la fascinació del públic. Una dona molt elegant i tranquil·la aixeca el braç. En començar a parlar es fa evident que la senyora no participa de l’ambient d’adulació que impregna la llibreria.

-No creu que el final, amb l’assassinat de la noia, l’ànima bessona del protagonista, l’altra assassina que també ha venut la seva ànima, és una mica masclista?

- Perdó?

La pregunta l’ha descol·locat i com un llampec sent retornar la seva passada existència de conferenciant fracassada.

-Sí, masclista- continua la senyora sense pietat- perquè el protagonista menysté les capacitats del sexe femení. Les dones potser som físicament menys fortes però molt més astutes. Em sembla poc creïble que la noia caigui en una trampa tan òbvia.

-Deixi’m que li digui que té tota la raó- somriu irònica la conferenciant, recobrant el domini de la situació- Les dones som més desconfiades i també més maquiavèl·liques. En escriure la novel·la em vaig voler posar en la psique d’un home, per això la vaig narrar en primera persona. I crec que ho vaig aconseguir tant que potser vaig acabar per tenir síndrome d’Estocolm- aquí es senten algunes rialles- Les novel·les són ficció, però crec que a la vida real tot hauria anat d’una altra manera... És clar, que a la vida real, ningú no es ven l’ànima, oi?

Doble assassinat

2010-03-02T20:16:00.007+01:00

Podeu llegir un primer final al relat per capítols de La conferenciant escrit per en Josep B.

El meu final ja quasi està a punt i arribarà ben aviat.

En venda

2010-02-15T21:51:00.004+01:00

Pou, patí, jardí i bigues de fusta. Un llit tou i un rosari penjat a la paret. Déu vos guard, diu a l’entrada. A vegades la imatge del sant portàtil que toca uns dies a cada veí i quan et canses de mirar-lo, tanques les seves portes de fusta, de casa de nines. Les escales difícils, el terra inclinat. La teulada sobre els nostres caps. El misteri de la sitja de raïm. El retrat dels besavis, tan guapos que costa de creure, cabells rojos i rossos, ulls verds verds i blaus que s’amaguen darrera tons sèpia.

Margarites que apretarien a córrer si tinguessin cames, en sentir les nostres veus infantils contant m’estima, no m’estima. Un petit gronxador. La riera al cap de vall del carrer i l’enorme garrofer que anomenàvem nostre només perquè hi jugàvem.

Dinars llargs de festa major, de sopa, carn d’olla, canelons i sarsuela. Carrers sense asfaltar i cotxes amb pedres a les rodes perquè no llisquin pendent avall. Cadires als portals i veïnes que ens saluden. Veus andaluses barrejades amb accents catalans que diuen antes, per favor, naltrus, aiga i fesoletes.

Figues i panellets. Castanyes i síndries. Cistelles cobertes amb fulles verdes. I raïm, sempre raïm. Preat i odiat. Qui no sap en aquesta terra quan és la verema? Terres de vi pobre i collites a repartir amb l’amo. Diumenges de missa, palmes i palmons, mones de pasqua amb ous durs. Fred i sol, estufes de butà i mànegues d’aigua per dutxes improvisades.

I ara diners. Quant ens pagareu per la nostra casa? Quant ens donareu pels nostres records? Per quin preu deixarem enrere un passat de sòbries renúncies, fe senzilla i pobresa amb gust d’amor? La casa de la meva àvia es ven. Algú la vol?

Avui m'han fet un regal

2010-02-15T14:53:00.006+01:00

El meu post De llocs robats ha quedat finalista als premis d'Un bloc de contes, relats i pensaments.

Moltes gràcies a tots!

L'exercici de la llei

2010-02-10T20:40:00.006+01:00

A la meva universitat van fer una prova pilot per fer pràctiques en bufets d’advocats. La idea era superar el clàssic problema de les facultats del nostre país que només ofereixen una preparació teòrica. Les pràctiques no consistien de fet en treballar, sinó senzillament en acompanyar un advocat en el seu dia a dia, per veure judicis, assistir a reunions amb clients o viure en directe una negociació. A mi i a dos companys més ens va tocar un noi jove amb qui de seguida vam establir una relació alegre i fluida. Era tan diferent als professors distants i superiors de la universitat, que ens vam sentir molt afortunats de poder aprendre amb aquell advocat divertit que ens tractava com iguals i que no tenia problema a prendre’s una cervesa amb nosaltres al final del dia. Però a la meva inicial felicitat aviat li van començar a sortir esquerdes.

Els primers dies ja vaig poder constatar que aquell noi era com una espècie de caixa registradora. Quan rebia un client nou no parava cap atenció al problema que li exposava, únicament li interessava quants diners en podia treure. Ens resumia els casos en xifres d’honoraris i a vegades deia coses com “un plet molt suculent, llàstima que no hi ha cap possibilitat de guanyar”. Òbviament tots els litigis es cobraven per endavant. La clau de l’ofici semblava consistir en satisfer al client al principi, per més esbojarrades i absurdes que fossin les seves pretensions (“si home té tota la raó”, “no hi ha dret”, “una injustícia i tant” els deia amb cinisme) amb la intenció de treure-li una provisió de fons el més elevada possible per després embarcar-lo en un procediment llarg, tediós i condemnat al fracàs.

Les negociacions dels contractes eren, en canvi, lleugerament més nobles, doncs enlloc d’enredar el seu propi client, l’advocat només tenia com objectiu estafar a la part contrària mitjançant clàusules indesxifrables, confoses o manifestament il·legals. A sobre sempre intentava que fos precisament l’altra part qui pagués els honoraris. Una cosa així com cornut i pagar el beure.

Però l’experiència més desagradable encara estava per arribar. Els meus companys i jo esperàvem amb ànsia poder assistir a un judici. Quan finalment va arribar el dia d’acompanyar el nostre mentor, vam quedar per trobar-nos als jutjats. Ens va sorprendre trobar el jove advocat, habitualment extrovertit i alegre, en un estat d’ànim apagat i apàtic. Estava, fins i tot, una mica pàl·lid. Silenciosos vam esperar una bona estona al passadís fins que una oficial del jutjat ens va comunicar que en uns minuts ja entraríem a la sala. Aleshores, el noi ens va indicar amb un cop de cap que el seguíssim. Darrera seu ens vam ficar dins els lavabos i desprès de comprovar que no hi havia ningú més, ens va dir en to misteriós: “Ara veureu com es fa per aconseguir l’actitud adequada per un judici”. Va demanar a un dels meus companys que vigilés la porta per si venia algú i es va treure de la butxaca un sobre de pols blanca, la va buidar sobre el màrmol de la pica i amb la targeta de crèdit la va ordenar formant unes ratlles. Ens vam quedar tots tres allà, plantats, mirant bocabadats com esnifava la cocaïna sense dir ni una paraula. “Apa, ja està! Som-hi!”, va quasi cridar l’advocat, que semblava haver tornat de cop a la vida.

Durant el judici, un tema civil aparentment sense massa importància, l’advocat va demostrar una gran agressivitat, va interrogar els testimonis com si aquella fos una causa de vida o mort, va interrompre constantment a l’altra part amb el propòsit de fer-los posar nerviosos i va fer un al·legat final dur, sense estalviar-se acusacions desmesurades. Els clients, asseguts al nostre costat, somreien satisfets amb el show que estava desplegant el seu lletrat. I de fet, era molt convincent, de manera que calia força sentit comú i serenitat sumats a alguns coneixements de dret, per adonar-se que tot plegat només era fum.

Habitualment els dies de les pràctiques, feia una bona part del trajecte de tornada a casa amb els meus companys, parlant animadament de tot el que havíem après. Aquell dia, en canvi, ens vam separar ràpid amb algun pretext i no vam comentar res del que havia passat. Jo crec que tots tres frisàvem per quedar-nos sols amb els nostres pensaments.

No tinc ni idea d'on els van portar les seves reflexions, però jo em vaig adonar amb tristesa que fer-se gran volia dir assumir decisions irreversibles i vaig enyorar el temps de la infantesa, quan els adults et pregunten allò de “què vols ser de gran?” i pots canviar la resposta cada dia si et ve de gust.

Demanant un taxi

2010-01-20T19:56:00.003+01:00

Un fet fatídic s’inicia amb una dona sota la pluja aturant un taxi. Com pot ser que un gest tan simple com aixecar un braç desencadeni una desgràcia? Aquesta és la història d’una mala decisió. Presa en un instant. Just quan diu:

-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!

I sense donar temps a una resposta penja el mòbil. Baixa de la vorera, veu un cotxe groc que s’acosta i alça el braç. Es fica dins el taxi i li dóna l’adreça.

-Vagi ràpid que faig tard- li ordena.

El conductor li respon amb cara de mala hòstia. Poc després enceten una discussió. El taxista no només no vol córrer sinó que, segons ella, ha agafat el camí més llarg. S’acaloren, les paraules pugen de to. El taxista es gira per cridar-li un improperi.

-Atenció!- crida ella espantada.

Una furgoneta que ha sortit del no res i s’ha creuat el seu davant. El taxista dóna un cop de volant a la desesperada. El cotxe patina per la calçada mullada. El semàfor dels vianants està en verd. Un nen creua el carrer. El xiscle dels neumàtics frenant. Un cop sec i un cos petit que salta sobre el capó i xoca contra el parabrises. El cotxe s’atura i el cos rebota contra el ciment.

A la ciutat quasi tots els atropellaments tenen resultat de mort. Un accident. Un fet tràgic. Un número més en les estadístiques. Si ella no hagués anat amb presses, si no hagués agafat el taxi... Què conforma una decisió i no una altra?

Retrocedim altre cop. Escoltem una mica més de la conversa que ella té just abans de pujar al taxi.

-On ets?- li diu la veu a l’altra banda del telèfon.

-Estava mirant sofàs en una botiga

- I bé?

-I bé, què?

-Que si n’has trobat algun?

-Només estava mirant, per comparar preus i qualitats- respon ella irritada.

-Però si ja n’has mirat a trenta de botigues. Ningú diria que comprar un sofà sigui tan complicat.

-Només em vull assegurar de que comprem el millor possible.

-Ja- diu l’interlocutor amb sarcasme.

-Un sofà ha de durar anys, durant els quals ens hi haurem d’asseure cada dia. És una decisió important.

-D’acord- es rendeix- però vens ja?

-Agafo el metro i en vint minuts sóc aquí.

-Buf, escolta la pel·lícula comença d’aquí a res. No arribaràs a temps.

-Merda!-exclama- Agafo un taxi i arribo en cinc minuts.

Una casualitat. Un fet de la vida. Una decisió que sembla intranscendent i que conjura el destí contra una altra persona, personeta en aquest cas, que res hi té a veure. Després de l’accident, del succés, la noia li explica al policia:

-Feia tard al cinema.

La mirada del jove uniformat sembla recriminatòria.

-Era una pel·lícula molt bona- es justifica ella- Avui era l’últim dia que estava en cartellera.

El policia no respon, però ella sent la veu del seu nòvio una estona abans al telèfon.

-No cal que agafis un taxi, dona. En podem veure una altra- li diu amb to suau.

-No, no, que aquesta només la podem veure avui i és molt bona.

-Ja la veurem en DVD.

-No és el mateix.

-Mira, també fan aquell thriller que et feia gràcia i comença una mica més tard.

-Però l’altra és millor. L’hem de veure.

-Però...

-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!

Què conforma una decisió i no una altra? El policia no ho pregunta però ho pensa i ella sembla que li llegeixi la ment. Dubta només un instant. Serra les dents i li diu al policia:

-Si el taxista hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon conductor, tot això no hauria passat.

El policia amb cara resignada omple un imprès. Causa de l'accident. Estrés modern, escriu.

La poma de la Blancaneus

2010-01-13T22:00:00.000+01:00

Llegint el blog de l'Elvira i Calaix que parlaven de pomes, m’he recordat de la poma de la Blancaneus. No sé si us heu fixat mai en el lapsus d'aquest conte. Suposo que ja coneixeu la història: tot allò de la madrastra, el mirall, els set nans, la poma enverinada i el Príncep Blau. Bé, doncs, resulta, aquí està la confusió del conte, que quan la Blancaneus va mossegar la poma, no se la va empassar sinó que se li va quedar el tros de fruita travessat a la gola. O sigui que no va morir enverinada sinó escanyada. La poma era màgica, fatídica, embruixada, però no verinosa.

El que poca gent sap és que segueixen existint pomes d’aquestes. Són una varietat molt especial, que produeixen uns pomers plantats en terres sinistres, amb llavors i arrels que han estat prèviament sotmeses a un procés d’encanteri maligne molt complicat. La seva collita és molt minsa i per aconseguir-ne una, t’has de dirigir a alguna de la vintena de bruixes més reputades de l’inframón.

A Catalunya tenim la gran sort d’acollir una d’aquestes bruixes, que amagada en una casa solitària d’un paratge remot de Lleida, del qual no m’està permès revelar-ne ni el nom ni la ubicació, cada deu anys té el privilegi de vendre una i només una, poma assassina. No la ven a qualsevol, com us podeu imaginar. La dificultat de la compra, no és tant el preu, una bona suma, que per raons de bon gust ara no diré, sinó que entre els molts possibles compradors la bruixa ha de creure que ets la persona adequada per endur-te la fruita de la mort.

Jo conec una senyora que ara fa uns anys, es va dirigir justament a l’hivern i com ara, en uns dies de molt fred, cap aquella masia centenària i feréstega per aconseguir-ne una. Es va endinsar a peu, enmig d’una tempesta de neu i vent, per camins que amb prou feines podia seguir, estirant de la mà el seu pobre fill de set anys, que no parava de plorar.

No sé què li devia dir a la bruixa, tot i que suposo que no van ser pas les paraules allò que la va convèncer. Puc imaginar que en contemplar el seu rostre, la bruixa devia descobrir la innocència d’aquella mirada espantada. O potser com nosaltres tantes altres vegades, va veure també la bruixa, un ull morat o algun blau que mal tapava el jersei de coll alt i no li van caldre preguntes per saber que aquella era una dona desesperada. El cas és que va ser aquella dona del meu poble, l’elegida entre molts altres.

Poc dies després, un migdia de febrer, al final del dinar, de postres, ella, el seu home i el nen, van menjar una poma cada un. Tots tres van mossegar la seva fruita al mateix temps, les dents de tots tres es van enfonsar en la dolçor d’una poma madura i saborosa, però només un d’ells es va escanyar. El tros de poma se li va quedar travessat a la gola i va començar a fer senyals desesperades a la dona i el fill perquè l’ajudessin. Però ells només es van mirar i van somriure.

Tot això m’ho va explicar la, aleshores ja, vídua, quan vaig encarregar-me dels papers i impostos de l’herència. Ja ho diuen que els advocats som com confessors. Després de sentir aquella terrible història, que la dona em va relatar en un moment de debilitat, em vaig passar unes quantes nits sense dormir, agobiada per esbrinar si era o no el meu deure moral acudir a la policia. Finalment, vaig arribar a la conclusió que de tota manera, ningú em creuria, així que vaig deixar de preocupar-me. Però segueixo sense poder evitar una esgarrifança que em recorre tot el cos, cada vegada que veig algú mossegar una poma vermella.

Sense neu altre cop

2010-01-11T16:10:00.003+01:00

Per segona vegada (a la tercera podré parlar de tradició) és hivern i jo escric un post per informar-vos que aquí no ha nevat. Aquesta entrada també és per a no publicar una foto de les platges emblanquinades. I per dir-vos, que no esperem (ni volem) que nevi.

Això sí, fa un fred que pela. Així que mentre a mitja Catalunya, els nens no poden anar a escola, els cotxes aparcats al carrer desapareixen sota capes blanques i les carreteres es converteixen en pistes de gel, aquí ens limitem a viure un episodi de moda-hivern.

Això és, que el fet més remarcable dels darrers dies, ha estat descobrir que molts dels meus veïns, qui ho havia de dir, tenen gorres i barrets, bufandes i guants amagats al fons de l’armari, que per fi s’han pogut posar. Però això no és res comparat amb aquells que hi tenen unes quantes bèsties mortes, vull dir, abrics de pells i, ostres, una significativa minoria també hi guarda botes d’aquelles d’anar a la neu, que crec que s’anomenen descansos (els peus no sé, però la vista no descansa gaire veient-les).

Així que vestits de maniquins del Corte Inglés, secció “vamos a esquiar” (dit amb veu nasal), es passegen impunement pels nostres carrers. Caminen convençuts i feliços, trepitjant fort el dur ciment, que la blanca neu brilla per la seva absència, i miren al cel esperançats, potser l’onada de fred durarà un parell de dies més i podré estrenar aquell conjunt d’anorac vermell cridaner amb botes d’esquimal em-bullen-els-peus i bufanda a joc, que em vaig comprar l’any passat per anar un dia a Baqueira, que és un dir perquè vam acabar a la Molina que és més barat.

Fins i tot jo, que sempre m’he caracteritzat per la sobrietat i elegància de la meva indumentària (ejem), he decidit aprofitar aquest desgavell col·lectiu en el vestir per entaforar-me una bufanda verd fosforito a joc amb una gorra del mateix color i amb una bola de llana peluda al capdamunt, o el que és el mateix, damunt del cap, i passejar-me a la vista de tothom, tota orgullosa, amb la meva guarnició estil arbre de nadal.

Buscant pis II

2010-01-10T11:26:00.002+01:00

M’he adonat que hi ha preguntes que oblido fer quan concerto cites per veure pisos. Per exemple, en una de les visites, no se’m va passar pel cap que calgués informar-se de si el lavabo estava tot junt o bé escampat per la casa. Quan després de veure el pis, que digue’m que no era per tirar coets, però tampoc estava malament, innocentment vam dir, “però on és el quarto de bany?”, ens vam quedar de pedra al veure al noi de les finques assenyalant en dues direccions oposades, “el lavabo aquí i la dutxa allà”. I el allà era fora la galeria!

I en un altre, quan aquell venedor tan poc simpàtic, em va informar que era un tercer sense ascensor, jo ràpida i desperta, sabent que els de la capital tenen problemes per comptar les plantes, li vaig dir, “però real?” i ell em va respondre “la casa tiene entresuelo y principal”. Buf, vaig pensar, però vaig acceptar fer la visita. El curiós va ser, descobrir que el venedor s’hauria de dedicar a cultivar patates, suposant que fos capaç de trobar l’hort cada dia, perquè l’entresol i el principal en aquella casa brillaven per la seva absència i el pis era un tercer, tercer, d’aquells que els de poble, anomenem, doncs, tercer. Però la pregunta que no li vaig fer va ser, "però l’escala fa por?” I és que poques vegades he passat tanta ànsia pujant i baixant tres pisos. Em sentia com quan de petita entràvem en finques mig abandonades perquè creiem que hi havia fantasmes i ens moríem de por i al mateix temps ens ho passàvem pipa. Ara que ja m’he fet gran, ja només em moro de por. Però feliç com estic últimament, que penso les coses i patapam les dic, li vaig demanar “i no tenen pensat pintar l’escala?” i es veu que aquesta pregunta a ciutat no es fa, perquè el venedor i un estrany representant de la propietat que l’acompanyava, em van mirar com si hagués preguntat si pensaven posar-hi una estàtua d’en Subirachs, “nena, que això no és la Sagrada Familia”, vaig llegir a la seves cares.

Per sort, ni va haver un que la pregunta oblidada va ser “i aquest pis ens enamorarà?”. Així que aquesta és una història amb final feliç, amb forma de cinquè, importa un bledo si real o no, perquè té ascensor i 70 metres on passarem molt de fred, però ai que bonica és aquesta vista!

Què faríeu si fóssiu multimilionaris?

2010-01-06T11:09:00.002+01:00

Res de minúcies, de m’han tocat 180.000 euros amb un dècim de la grossa de Nadal, parlo en termes grandiloqüents, de fortunes inimaginables, de tants milions que la vostra ment no és capaç de valorar, com quan ens diuen que s’han mort mil persones a l’Índia i tan ens faria que fossin 10.000, perquè més enllà d’una determinada xifra tot esdevé abstracte.

Imagineu-vos que sou en Bill Gates o qualsevol d’aquests, amb tants diners que podeu tenir cases amb més dormitoris que dies té l’any per dormir-hi, que qualsevol caprici per excèntric que sigui està el vostre abast. Podeu comprar la capella Sixtina i posar-vos-la al menjador o podeu viatjar pel tot el món en jet privat, podeu tenir una casa a cada país, podeu viure a Londres, Nova York, Paris o Tegucigalpa, podeu adquirir una illa (això ho va fer l’Onasis, oi?), fer-vos un zoològic al jardí de casa o contractar persones que cada dia facin la mona per vosaltres.

Sigueu valents i digue-me que faríeu convertits en déus totpoderosos que només els cal ordenar per rebre. No s’hi val dir que ho donaríeu tot per fer el món millor. Com tots som bones persones, ja destinem d’avançada un 10% a bones obres, a persones disminuïdes, malalts, pobres i etc. Es tracta de l’altre 90% que ens quedaríem, perquè, oh sí, ens el quedaríem, la gent no renuncia al poder que donen els diners tan fàcilment.

Tampoc si val dir-me que faríeu una vida normal, és que les excentricitats no van amb mi, jo sóc així normal i corrent, perquè sabeu què, estar forrat i fer una vida normal, ja constitueix una excentricitat en sí mateix. La gent us assenyalarien pel carrer i dirien, mira la rata aquesta, que està farcida de calés i agafa l’autobús com si fos una de nosaltres, i fins i tot, és possible que us fotessin fora de l’autobus a espentes. Els rics que fan veure que no ho són, no agraden.

Jo compraria una editorial, no pas per publicar llibres, sinó pel pur plaer de tenir gent que llegís per mi, que buscarien entre els autors vius i morts i m’assenyalarien les obres que val la pena llegir, o millor, encara me les servirien resumides i citarien les millors frases. Així també podria conèixer escriptors, poetes i pensadors. No vull pensar que tal vegada em decebrien i serien uns plastes egocèntrics o uns rarets d’aquests que no obren la boca si no és per demanar una altra ampolla de vi al cambrer (tots els escriptors beuen i fumen, oi?), perquè avui, dia de Reis, estic visitant el terreny dels somnis impossibles, així que tots serien interessants, amb converses altament estimulants i em farien confidències sobre les seves obsessions i preocupacions més profundes.

Desprès, deixaria espai al meu jo més superficial, i tindria un munt de cotxes, quasi tots descapotables, antics o nous de trinca, grans i petits, una col·lecció d’automòbils portadors de felicitat insubstancial, i els conduiria tots jo mateixa, però com els prínceps i infantes de la nostra caduca monarquia, quan arribés al destí, baixaria tranquil·lament del cotxe i deixaria que fossin els guardaespatlles qui l’aparquessin. Perquè una persona d’aquesta gran riquesa viu rodejada de personal de seguretat, de servents, de directors de finances, de secretaris i assessors d’imatge, amb una vida que pot ser tan privada com es vulgui, mentre t’acostumis a que la teva privacitat la segueixin uns quants parells d’ulls pagats per ser discrets.

Us toca a vosaltres.

I ara què?

2010-01-03T19:41:00.002+01:00

-Tinc por.

- I ara. Per què?

- Em passa una cosa molt estranya- fa una pausa i afegeix- Sóc feliç.

- Carai! – rient- Que bé, no? No t’ha de fer por això.

-Però és que sóc feliç, així perquè sí.

-Doncs millor.

-No, en absolut. És perillosíssim.

-Ja ho entenc, tens por de que la felicitat marxi. Et sents fràgil.

-No, no ho has entès. D’això tindria por si alguna cosa o persona em fes feliç, però no és el cas. Sóc feliç sense causa.

-Però tens por de deixar-ho de ser, oi?

-No. Tinc por de que duri. De que aquesta felicitat enganxosa no m’abandoni.

-Em rendeixo, no t’entenc.

-És que la infelicitat és una gran font d’energia. Et força a buscar la felicitat. Ara la meva vida no té objectiu.

Violada. Una història d'amor

2010-01-03T16:30:00.003+01:00

Violada. Una història d'amor de Joyce Carol Oates.

Primera frase: “Després que un grup d’individus la violés, l’apallissés, li clavés puntades de peu, i la abandonés a la seva sort en el immund hangar de barques del parc de Rocky Point”.

“Va prendre la decisió en un segon de la seva vida, i aquest segon li va canviar l’existència per sempre més”.

“Com es decideix una vida. Com s’acaba una vida.
Bona sort, mala sort. És pur atzar.”

“... perquè el cor humà desitja que el distreguin i el confonguin. La veritat només és una atracció, i no sempre la més forta”.

Haurien de fer una pel·lícula d’aquest llibre. Una de bona per guanyar oscars o una de dolenta per entretenir-nos les tardes de diumenge mirant la tele. Acostumada com estic a les formes de pensar nord americanes en els mitjans audiovisuals, segurament li perdonaria més fàcilment el seu fals desenllaç d’ull per ull i dent per dent i m’ empassaria sense més que la nostra vida l’escapça el crim i la reconstrueix la justícia, vingui d’on vingui. Però a un llibre, no li puc pas deixar passar. Malgrat que es llegeix com un sospir i que la primera frase colpeix com poques.

Nadal a Roma

2010-01-01T11:17:00.017+01:00

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part: La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part: Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona)

Jo mateixa li vaig donar la idea, sense adonar-me’n. Estàvem a Roma el dia de Nadal. Portàvem varis dies a la ciutat, gaudint de les seves meravelles, de l’alegria vital dels seus habitants, el caos del seu tràfic i l’elegant decoració nadalenca. Em vaig posar tendra i li vaig dir:

- Creus que avui també ho haurem de fer?

- El què?- Va preguntar ell, despistat.

- Ja ho saps... matar.

Es va posar en guàrdia, com si hagués tocat un tema prohibit.

-I per què no?- va respondre lleugerament agressiu.

-Doncs perquè és Nadal.

-I què? Creus a que ens afecta? No siguis bleda.

Vam quedar-nos silenciosos, fins que jo hi vaig tornar.

-Potser avui hauríem de fer alguna cosa diferent.

-Vols deixar-ho estar d’una vegada.

-Escolta’m un moment, estava pensant que avui, enlloc de matar dos pobres innocents, podríem buscar algú que s’ho mereixés. Saps que vull dir? Així podríem contribuir una mica a fer el món millor.

- I què faràs? Aniràs a la policia i els demanaràs l’adreça d’un psicòpata? No diguis tonteries.

I així va acabar aquella conversa. Però, potser dolguda per com m’havia parlat, una idea es va disparar dins meu. Ni falta que em feia anar a la policia a demanar-los on trobar un assassí: en tenia un al costat.

No se’m va passar pel cap, que ell podia estar pensant el mateix.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

Sabia que el meu gran èxit literari, el definitiu, el que em posaria el meu nom entre els grans, al costat de Tolstoi, Shakespeare, Garcia Marquez i tants d’altres, seria pòstum. Ja portava mesos treballant en les meves memòries, menys extenses que les d’en Pujol, però molt més intenses. Només es podrien publicar un cop jo no hi fos, d’altra manera la meva llibertat i potser també la meva vida correrien perill. Quan la vaig conèixer a ella, el meu alter ego, la meva ànima bessona, companya de tribulacions i de pacte inconfessable, de maledicció i benaurança al mateix temps, el primer pensament que em va venir al cap, va ser quina gran secundària seria per la meva novel·la autobiogràfica.

No vaig pensar en matar-la, fins aquell dia a Roma. Era Nadal i es va posar cursi. Volia convertir el nostre pacte pel qual estàvem obligats a servir a la mort cada nit, en una espècie de mala còpia de Dexter. No li podia pas consentir una cosa de tan mal gust. De sobte, com una premonició vaig veure clar quin havia de ser el final del seu personatge: l’havia de matar. Per gelosia, per enveja, per venjança, perquè n’estava fart, per fer un favor al món, perquè cada dia morís algú menys o visqués algú més. Ja acabaria de perfilar els motius més endavant i si calia, després em podria prendre alguna llibertat literària, que tampoc cal que unes memòries siguin fil per randa fidels a la realitat, no siguem estrets de mires. El cas és que quan més aviat me’n desfés millor.

No vaig caure en que ella podria tenir la mateixa idea. Els escriptors no acostumem a considerar la possibilitat de que els nostres personatges pensin pel seu compte.

Buscant pis I

2009-12-30T21:46:00.003+01:00

Hi ha qui diu que quan et submergeixes en internet a la busca i captura d’un pis, et trobes amb fotos trucades, que per alguna cosa existeix el fotoshop i els de les immobiliàries també el saben fer servir.

Però, vet aquí, que jo puc constatar que no només hi ha persones que no tenen ni idea de retocar una foto, sinó que encara diria més, que no estan gens interessades en llogar el pis que anuncien. És la única explicació que trobo a publicar fotografies d’una cuina amb totes les portes dels armaris trencades (tan costava tancar-les o si calia enganxar-les amb cola abans de prémer el botonet de la càmera?), d’un lavabo amb una televisió al costat el seient del wc, just a sota del rentamans, que ni posant el cap entre les cames mentre t’alleuges, podries mirar-la, o d’un menjador amb un lluent sofà nou hàbilment retratat al costat de la rentadora (serà perquè et quedi clar que el pis es prou petit per omplir la rentadora sense aixecar-te del sofà?).

I aleshores ve quan em dic, ostres, aquest pis amb la nevera i la rentadora a la cuina, el sofà i la televisió al menjador i els armaris sencers, és una ganga i, aventurera, truco a l'agència que l'anuncia.

-Se.

-Bona tarda, és això Finques Sensecasa?

-Se.

-Ah, doncs, truco per l’anunci del pis del carrer Fetpols, 69.

-Seee... a veure, dues habitacions, 30 metres, un cinquè sense ascensor, 750 euros.- dit a tota castanya i sense entonació.

-Molt bé.

-Se. Però si els vols veure hauràs de trucar a partir del 7 de gener.

-D’acord. I el podré veure el mateix dia?

-Depèn. Si truques a última hora, no- dit amb to de son dos quarts de set i m’estàs tocant allò que no sona.

-I per què no quedem ara pel dia 7?

-Perquè no va així- em talla.

Déu meu, quina gent més rara, penso, serà millor seguir-li la corrent a la boja aquesta.

-I primera hora què és? A les 7? A les 8?

-Nooo! A les 9.30!

Quan penjo em sembla que el telèfon treu fum. Esperem que la noia estigui de millor humor al començar la jornada laboral que a les tardes, perquè si no, em sembla que no el veure mai aquest pis.

La mitja hora màgica

2009-12-22T23:16:00.005+01:00

Em deia una amiga que ella té mitja hora al dia, així com positiva i activa i que l’aprofita per trucar a immobiliàries. Jo encara diria més, jo tinc cada dia mitja hora màgica.

Normalment el fet es produeix al matí, just abans o just després d’esmorzar, entre les 10 i les 11. Així perquè sí i sense causa aparent, m’embarga un amor il·limitat per totes les coses i persones, una bondat miraculosa, una pau d’esperit substancial, una cursileria una mica enganxosa i em sento flotar com si estigues levitant per sobre la taula de l'oficina amb les cames plegades i les mans tocant-se els palmells, com un monjo budista. Només em falta la túnica i seria clavadeta al Dalai Lama.

En aquest estat d’il·luminació, emprenc accions per lluitar contra la violència, la incomprensió i la incomunicació que assetgen la meva existència altra hora buida i superficial. I aleshores envio postals felicitant el nadal a tot quisqui (hi ha amigues meves que ja n’han rebut fins a tres), escric emails delirants de bon rotllo, planifico la compra de regals per un munt de gent que, més que col·laborar, descol·laboren (si no existeix aquesta paraula, l’haurien d’inventar) a la feina, convido a dinars i sopars a persones que m’importen un rave i, en general, faig el bé d’una manera absurda i indiscriminada.

I després, de sobte, s’acaba la mitja hora i caic de les altures de la meva santedat i em pego una, ara sí, santa nata contra la taula, que de poc un boli no em treu un ull, em clavo la grapadora a les dents, l’entrecuix topa amb el canto de la pantalla de l’ordinador i em trenco un parell de costelles, en rebotar contra el terra. I és que de cop, se’m passen les bones intencions, l’amor universal se’n va a fer punyetes i m’adono que, hòstia, la que acabo de liar, amb lo tranquil·leta i feliç que estava jo sent una egoista, una antipàtica i una tacanya.

Però ja és massa tard, les postals ja estan enviades, els emails corren per les línees telefòniques cap el seu destí, els convidats a dinar o sopar ja s’estan llepant els llavis amb impaciència, els regals estan encarregats, ja he dit sí al sopar d’empresa o he promès aquell augment de sou injustificat. Déu meu, quantes coses bones es poden fer en mitja hora, cago en tot!

Una de dues, o em converteixo en el Dalai Lama a jornada complerta o la meva mitja hora màgica acabarà amb mi.

Senyals

2009-12-21T20:54:00.003+01:00

Si mesurem els dies per senyals podria dir que avui ha estat un dia lúgubre. De bon matí, a banda, de la pluja, només engegar l’ordinador m’he topat amb una notícia de yahoo que parlava dels suïcides cèlebres. Més tard he ensopegat amb un enllaç que m’invitava a clicar per descobrir l’hora de la meva mort. Segur que si entro em demana que posi el meu nom, el dia del meu aniversari, el sexe, les meves aficions, l'adreça d'email, la professió, el número del telèfon mòbil, el compte corrent i el codi super secret de la visa i després em diu: hora de la mort 13.17. Però quin dia? I quin any? Ah, no, l’enllaç deia “hora de la mort”, a veure si llegim bé.

En fi, jo no ho he provat per si de cas, no sigui que em digui les 16.43, just quan són les 16.42 i que del susto, perdó espant, m’agafi un atac de cor i m’hi quedi. I seguint amb internet, també he llegit la notícia d’una actriu de 32 anys que s’ha mort d’una parada cardíaca. Serà que va clicar el link, però en anglès of course ?

I per acabar aquest desorganitzat escrit sobre senyals depriments, al tornar a casa m’he trobat una rata morta davant la porta d’entrada. Crec que s’havia ofegat. No feia cara d’haver clicat el link d’internet, així que suposo que la riuada i la mort l’han agafat desprevinguda. Pobreta. Bé, demà ja no hi serà, imagino que els gats del barri se la cruspiran. Tot i que amb la quantitat de menjar que la gent els dóna, potser ara s’han tornat selectius i passen dels cadàvers de rata.

Aquest post està començant a ser desagradable, oi? Deu ser que sóc una rebel (sense causa però incomparablement menys guapa que la Natalie Wood) i estic tipa de l’esperit de Nadal. Que ja em direu, on cony és la màgia del Nadal en un dia que no para de ploure, que les botigues són buides, que les llums decoratives del meu poble es veuen més esperpèntiques que mai i que les rates s’ofeguen a les portes de gent tan bona com jo, aquí em cau una llagrimeta, que no ens ho mereixem.

Ah sí, ara em recordo que avui varis clients agraïts m’han regalat un moneder (super xulo), una caixa de torró, una bossa de neules i, atenció, sis ampolles de vi, ai, que monos ells. Ostres, ara aquests m’han fotut enlaire la meva teoria de que avui era un dia de senyals depriments. Quina mala idea, no? Segur que ho han fet per fastiguejar-me. Però res, que jo no em deixo ensarronar tan fàcilment i és que qui no té un mal dia és perquè no vol.

Bratislava Christmas Market

2009-12-18T22:14:00.019+01:00

Advertència: aquets relat pot ferir la sensibilitat de les persones romàntiques.

-T’estimo molt.
-Jo a tu més.
-No, jo més.
-Jo t’estimo segur tres quilos més que tu.
-L’amor no es mesura en quilos, coseta meva.
-I en què es mesura, dolcet meu?
-En accions. En allò que estàs disposat a fer per l’altre. Jo per exemple, per a tu seria capaç d’anar caminant fins a Montserrat.
-Descalça?
-També.
-Doncs, jo per tu aniria fins a la fi del món, amor meu.
-El món no té fi, reina del meu cor.
-Doncs aniria fins al pol nord.
-A peu?
-I en trineu.
-Doncs, així t’agradarà la sorpresa que t’he preparat.
-Què dius, amor? M’has preparat una sorpresa. Què bonic!
-Aquí tens, vida meva (i li allarga un sobre)
-Ai quins nervis més dolços. A veure que diu... un bitllet d’avió! És un viatge!! Que bé!... Per anar a... (canviant l’expressió de sobte) a Bratislava...
- Quina il·lusió, veritat?
-Però a Bratislava no fa molt fred?
-Quinze graus sota zero. Però hi ha mercats de Nadal. Ja veuràs que bé que ens ho passarem!
-Tu t’has tornat boja! Jo no vaig a la Bratispava, aquesta o com es digui, ni de conya!
-Però, què dius?
-Que no m’agrada el fred, ni el Nadal.
-Però l’important és que estarem juntes.
-Jo no vaig enlloc. Ves-hi tu si vols.
-Però ja he comprat els bitllets i reservat l’hotel i ara no em tornaran els diners.
-És el teu problema. Haver-m’ho preguntat abans.
-Mira que ets egoista!
-Jo? La que només pensa en si mateixa ets tu, que planifiques viatges sense pensar en el que a mi m'agrada i sense preguntar-me.
-Ves-te’n a la merda.
-Ves-te’n tu a la merda.
-No, tu te’n vas a la merda tres vegades més que jo.
-Tu te’n vas a la merda fins a la fi del món.
-I tu fins el pol nord.

Relats conjunts

De projeccions

2009-12-15T23:48:00.005+01:00

Fa ja unes setmanes, un dissabte, la meva mare em va trucar per dir-me que s’havia mort l’àvia del meu cosí. La bona dona, que per poc no arriba a centenària, no era parenta meva i feia anys i panys que no ens havíem vist. Recordo que quan de petita anava a jugar a casa de la meva tia, a vegades, ella hi era. Impressionava amb els seus cabells blancs i sempre vestida de negre, amb un dol rigorós per la mort del seu marit, que li va durar dècades. Era una dona amable però molt seriosa. Gràcies a ella, el meu germà va descobrir el seu autèntic nom.

- Antonio, ven siéntate a mi lado- li deia amb veu greu

- Toni, ves-hi, que l’Antonio ets tu- li dèiem jo i les meves germanes.

- Antonio, a ver, como estás?- seguia ella, quan el tenia al costat. I el meu germà se la mirava entre al·lucinat i espantat.

Com sempre m’estic desviant del tema. Estava explicant que la meva mare em va telefonar per informar-me de la mort de la nonagenària senyora. Pot no semblar gran cosa, però el cert és que la meva mare, excepte quan va de viatge, em telefona ben poques vegades. Jo vaig deduir de la trucada que la meva assistència a l’enterrament estava fora de tot dubte. I em vaig emprenyar. Una estupidesa però va ser així. Com que em vaig molestar per al que a mi em semblava una imposició de la meva mare, vaig decidir que no hi aniria. Bé, entre que em vaig cabrejar i que vaig prendre la decisió, van passar unes quantes hores. Un cop vaig haver decidit que no tenia cap obligació d’anar a aquell coi d’enterrament, em vaig tranquil·litzar immeditament.

I sabeu que vaig fer l’endemà? Doncs, tan feliç (si es pot dir així, donada l’ocasió) me’n vaig anar a l’església per assistir al funeral en qüestió. Li vaig donar el condol al meu cosí i vaig portar amb el cotxe la meva tia a casa seva, contenta de fer-li aquest favor.

Per entendre bé aquesta història, us heu de fixar que en cap moment he dit que la meva mare, de fet, em vagi exigir res.

Ànima bessona

2009-12-13T19:56:00.005+01:00

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part: La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part: Praga i Kafka)

Seguint-lo a ell, ha arribat a Berlin. Està contenta de llevar-se al Radisson i contemplar la decoració moderna de la seva habitació. Estava tipa de Praga i de la pensió de mala mort (ai quina expressió més encertada). Mandrosa es lliura al plaer del luxós bufet de l’esmorzar. Una copa de xampagne per començar el dia. Devora pastes, ous passats per aigua i fruites estrambòtiques i somriu irònica quan al marxar la cambrera li desitja bon Nadal. La nit passada va matar un home vestit de Papa Noel . Sí, i tant, bon Nadal.

El telefona per passar el dia junts. A la tarda ell ha de fer una altra presentació del seu llibre, en una renombrada llibreria de la Unter den Linden (l’ Avinguda Sota els Til·lers). Hi aniran plegats i aprofitaran el pica a pica posterior, per xerrar tranquil·lament amb els assistents. És un bon lloc per conèixer gent i escollir una víctima, pensa ella amb delit. Espera que ell sigui més prudent que a Praga i no mati a l’encarregada de la llibreria. És francament de mal gust carregar-se a l’amfitriona de la trobada, pensa, altre cop irònica.

Des del primer dia, quan es van trobar a Praga en aquella primera presentació, es van adonar que estaven units per un destí comú. Per a ella, havia estat una revelació, conèixer algú que gaudia dels seu desig durant el dia i pagava cada nit el seu preu, sense ombra de remordiment.

-Què vas demanar a canvi?- li va preguntar un dia, mentre prenien un cafè.

-La immortalitat- va dir ell- Però no la física, sinó l’autèntica, aquella que perviurà més enllà de mi mateix.

-Perdona, no et segueixo.

- Res, dona- va respondre rient- que vaig desitjar ser un escriptor d’èxit en vida i passar a la posteritat. Vaig demanar la genialitat.

-Caram- va dir ella pensativa- potser jo em vaig vendre per poca cosa... Bé, regatejar no ha estat mai el meu fort.

I tots dos varen riure alegres. Després mentre visitaven la casa de Freud, van planificar el seu primer assassinat conjunt. Varen acostar-se a una parella anglesa, que semblaven avorrits l’un de l’altre i que van estar encantats de conversar amb ells i després d’acceptar la seva invitació a sopar. Tots dos eren professors universitaris i es van passar la vetllada parlant de bajanades intel·lectuals. Si haguessin sabut que seria el seu últim sopar, potser haurien dit alguna cosa amb una mica més de seny i menys parafernàlia. Va ser divertit fer-los la rosca, mentre d’amagat es picaven l’ullet. Es van desfer d’ells, en un carreró fosc, on els van conduir amb la falsa pretensió de que allà hi havia amagat un dels millors clubs de jazz de la ciutat. Ell es va ocupar de la dona, agafant-la pel cap i girant-li amb un cop sec i brusc, de manera que li va trencar el coll com si fos un pollastre. Ella, fidel al seu estil, va apunyalar l’home i es va esquitxar la roba de sang.

-Sempre t’embrutes tant?- li va preguntar ell sorneguer- Apa, posa’t el meu abric, que sembles una carnissera.

Van quedar-se a Praga quasi una setmana, durant la qual, ell li va ensenyar alguns dels trucs de l’ofici. Era evident que gaudien de la seva mútua companyia, així que van decidir trobar-se a Berlin. Ell va volar ahir al matí amb Easy Jet i ella, a la nit, amb dolços somnis.

Es troben a l’Hotel Adlon, on ell està allotjat i passen el matí en un museu perquè fa massa fred per passejar. Dinen en un restaurant alegre i bulliciós i aprofiten per explicar-se els respectius assassinats de la nit passada. La història del Papa Noel el fa riure. Ell per la seva banda, es va citar amb una noia que havia conegut xatejant. Internet, sempre proporciona víctimes fàcils, li explica.

-Però la policia no et pot seguir el rastre ?

-No, si sempre et connectes en llocs diferents, locutoris d’internet, biblioteques, bars...

- I avui, què ? Ja tinc ganes d’anar a la presentació i triar alguna de les teves admiradores.

Ella somriu, però ell, de sobte, s’ha posat seriós:

-Això no pot ser. Ja ens vam arriscar prou a Praga. Has de pensar que jo no em desplaço cents de quilometres només amb un pensament abans d’anar a dormir- mentre parla va sonant cada vegada més enutjat.- Jo haig de ser curós amb les víctimes i no em puc permetre que les relacionin amb mi.

-Està bé, perdona, no hi havia pensat- diu ella, una mica decebuda. És la primera vegada que ell demostra por.

-Anirem a un mercat de Nadal, després de la presentació i t’ensenyaré com matar, enmig d’una multitud, sense que ningú se’n adoni. Ja veuràs que bé que ho passarem.

Ell vol semblar altre cop alegre i despreocupat i ella li somriu de nou, però no es queda del tot convençuda. Realment es diverteix tant com vol fer veure, es pregunta. La seva relació ha topat amb la primera esquerda.

Wreck of the day

2009-12-12T02:56:00.006+01:00

M'he decidit a posar-li text al post.

Vint cigarrets al dia són molts. I són més els caps de setmana. I el pitjor és adonar-se que amb llevo amb la sola idea d’encendre el primer cigarret i que a la feina, busco excuses per a poder sortir a fer qualsevol encàrrec i així poder fumar caminant o millor saltant pels carrers en obres. Mentre busco l’encenedor en el desordre del meu bolso, compto els locals buits. És hivern en un any de crisis. Fumar també es propi de les crisis, de les personals, siguin o no econòmiques.

Al sopar d’empresa, espero impacient que els altres acabin de menjar per poder fumar. Jo mateixa crec que menjo més ràpid, per poder omplir-me la boca de fum tòxic. Sóc un núvol de fum mentre, un a un, els meus companys van obrin els seus regals d’amic invisible. Jo m’he negat a jugar. Sóc així de rara i com que sóc la jefa, només la meva germana i un company amb qui tinc confiança, s’han atrevit a confirmar el meu diagnòstic. Els altres han fet veure que no se’n adonaven. Però, què voleu que us digui, jo em sento molt més tranquil·la. Odio obrir regals, davant de disset parells d’ulls. I tampoc m’agrada comprar regals, que si són divertits ningú entén el meu particular sentit de l’humor i si no ho són, doncs, encara pitjor.

I mentre fumo i contemplo de reüll com els altres es diverteixen, penso que passaria si organitzéssim els sopars com si fossin teràpies de grup. Cada persona hauria de dir com es sent allà assegut rodejat de companys de feina i per què ha vingut. Uns dirien, sóc aquí per compromís, per quedar bé, uns altres admetrien que només venen perquè és una de les poques excuses que tenen al llarg de l’any per sortir sense la parella. Algú confessaria que el seu únic objectiu és emborratxar-se i només uns pocs dirien que realment hi són perquè gaudeixen de la companyia. Jo hauria de respondre que hi he anat perquè em van insistir i no se’m dóna bé ni dir mentides, ni dir no.

Podríem continuar preguntant-nos els uns als altres que és el que més en agrada d’aquests sopars i el que més odiem. I també, com a plat fort, podríem fer una ronda en que cada persona parlés d’allò que li fa més por o vergonya que els companys descobreixin. Un exercici de valentia. Un obrir el cor de veritat per dir allò que temem que els altres no entenguin. Potser així se’m passarien les ganes de fumar. Deixaria d’avorrir-me als sopars i no em caldrien tres gintònics per tenir ganes de parlar amb algú (no sempre me’ls prenc, l’alternativa és anar-me’n a casa).

Amb una calada de cigarret, torno a la realitat, seguim tots allà, enganxats a les bromes de sempre, a les converses trivials, a les mentides o les mitges veritats, fins que finalment ens en anem tots a dormir amb la mateixa sensació de buit. O potser només sóc jo la que marxo amb aquest sentiment, qui sap. I omplo el meu buit de fum, un cigarret rere l’altre.

Nota: perquè la cançó i el text encaixin només heu de canviar "love" per "sopar d'empresa".

Consulta piscològica

2009-12-06T18:53:00.008+01:00

-Vull que em guareixi d’aquesta obsessió anormal.
-I ara! Per què dius què és anormal?
-Home, estic bojament enamorada d’una noia que és en tot el meu oposat...
-Bé, els pols oposats sovint s’atrauen.
-.. i que em maltracta
-Et maltracta? Com?
-Doncs de paraula. Em diu unes coses...
-Per exemple?
-L’altre dia, a la platja, vaig portar a totes les meves amigues el meu llibre de poesia dedicat...
-Un per cada una?
-Sí. Excepte per ella perquè diu que la poesia és una cosa inútil i que no li agrada llegir. A més diu que les meves poesies són de pre-adolescent.
-I bé?
-Que es va enfadar perquè no n’hi vaig portar un.
-I això és tot?
-Nooo. Em van demanar que llegís en veu alta alguna de les poesies i sap què va fer ella? Es va quedar adormida!
-Tampoc és tan greu. A mi també... Vull dir que conec gent a qui la poesia també els fa venir son. I digue’m, ha passat alguna cosa entre vosaltres?
-Com ara què?
-Que si només sou amigues o alguna cosa més?
-Ja li dic que estic enamorada d’ella.
(impacient) -Que si heu tingut relacions sexuals, et pregunto.
-No, és clar que no.
-Per què “és clar que no”?
-Doncs perquè jo no sóc així.
-Així com?
-Ja m’enten.
-No.
-Ella ho va intentar però jo no vaig voler... Una nit, de marxa, en una discoteca, em va dir que com que jo no tenia experiència amb noies, si volia podíem passar la nit juntes i ella m’ensenyaria.
-I què li vas dir?
-Em vaig enfadar.
-Aaahh, i què va passar?
-Es va anar a demanar una copa i quan va tornar em va dir “mira millor n’aprens primer i quan estiguis ensenyada, ja en tornarem a parlar”.
-I tu et vas enfadar més, oi?
-Sí. És que és una neardental ! No té tacte, ni sensibilitat, ni ni ni...
-Calma’t que t’estàs posant vermella com si anessis a explotar.
-Com vol que estigui, si estic enamorada d’una picapiedra!
-No serà, que en els fons t’agrada perquè voldries ser com ella?
-Com diu?
-Tu ets tan bona noia, tan innocent, tan càndida i prudent, que costa de creure. Segur que dins teu també hi ha aquesta dona primitiva que actua de forma primària.
-Vostè creu?
-N’estic segur. Per què no proves a comportar-te com ho faria ella?
(dubta uns segons)
-Ves-te’n a la merda!
-Eh?
-Que te’n vagis a la merda. Aquestes sessions són una estupidesa!
-Com t’atreveixes a parlar-me així!
-Perquè tu m’ho has demanat, tros d’ase.
-Però què dius?!
(recobrant un to normal) – Que fa un moment m’ha dit que em comportes com ella.
-Aaah.... (fa una breu pausa) I ella diu aquestes coses?
-Sí
-Doncs, potser sí que tens un problema...

Praga i Kafka

2009-12-05T15:14:00.011+01:00

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part: La conferenciant a la ciutat de l'amor)

Es desperta, de nou, en un lloc desconegut, però aquest cop només li cal un cop d’ull per adonar-se que no és ni de lluny el Hilton. L’habitació és càlida i acollidora, però està decorada amb senzillesa. Els llençols aspres de pensió barata li rasquen les cames nues. No hi ha ni televisió (que total per què la vol, si tampoc l’entendria), ni moble bar, ni menú de servei d’habitació. Fins i tot, la seva maleta sembla més vella i gastada en aquell ambient.

Obre les cortines i un cel cobert i gris la rep. Plou gotes fines i invisibles que endevina en bassals inquiets. Es vesteix amb texans i un jersei de coll alt. Agafa un jaqueta perquè tot apunta a un dia fred. Les parets de la recepció de l’hostal necessiten de fa anys una mà de pintura i la dona que li dona el bon dia en un anglès titubejant té un posat lleugerament melancòlic.

Igual que ahir, surt a buscar un cafè on esmorzar, però els seus pensaments són molt lluny de l’alegria de París. El seu marit, en Roky, en Pierre (el noi que ahir va matar) ronden al seu voltant com fantasmes enganxosos dels que no es pot desfer. No sent, però, remordiment. La culpa i el penediment, són judicis de valors, que ella no es pot permetre. Ha entrat en un nou món, on no hi té cabuda la moral, el bo i dolent, que ens ensenyen de petits i que no són més que una trampa per fer-nos obeir. Senzillament, sent. Sap que els seus dies seran d’ara en endavant vida i les seves nits, mort. Com combinar ambdues coses? Com viure sabent que allò que cada dia ha trobat,viscut i sentit a la nit ho matarà?

Camina distreta pels carrers, amb la pluja mullant-li la cara. Entra en una llibreria, amb la intenció d’escalfar-se una mica i acaba fullejant els únics llibres que entén: les guies turístiques sobre Praga, que hi són pràcticament en tots els idiomes. Finalment en compra una en castellà, més per tenir alguna cosa per llegir, que no pas perquè tingui ganes de visitar la ciutat.

Entra en un cafè i mentre esmorza, s’adona que té por d’aixecar la vista i que la seva mirada es creui amb la d’algú altre. Ella porta la mort a sobre, ningú que s’acosti a ella, està segur de poder viure per explicar-ho. Per evitar doncs, qualsevol contacte, llegeix la guia. Passa les pàgines sense concentrar-se, fins que troba un text que parla de la Praga de Kafka. Aquest cèlebre escriptor txec va escriure en aquella mateixa ciutat. La metamorfosis i El procés, malgrat que ho va fer en alemany. És difícil relacionar-lo amb la ciutat, perquè no hi ha escriptor més reclòs en un univers propi i malaltís que Kafka. Com ella mateixa, es diu, que malgrat ser on és, no és enlloc més que dins la seva pròpia ment.

Retorna a la llibreria i demana si tenen La metamorfosis en anglès. El dependent amb un anglès rudimentari, que no va gaire més enllà del necessari per vendre guies turístiques, li fa entendre que no tenen novel·les en altres llengües, però amable, li anota l’adreça d’una altra llibreria. Amb l’ajuda del plànol que incorpora la seva guia, desprès d’agafar un autobús i un tramvia, aconsegueix arribar fins a la llibreria que molt imaginativament és diu “International Book Shop”. La dependenta, que parla un anglès excel·lent, li assenyala el prestatge on podrà trobar tots els escriptors txecs haguts i per haver, que han estat traduïts a la llengua més internacional. És una noia rossa, culta i somrient, que, encara que no ho diu, li demostra que troba la seva elecció poc original. Hi ha tants escriptors txecs quasi desconeguts, que val la pena llegir, li comenta, mentre en cita uns quants.

-Em quedaré La metamorfosis, gràcies- li diu després d'escoltar-la pacientment. La dependenta, sembla profundament decebuda, però li somriu igualment.

- Demà tindrem un escriptor nord americà que vindrà a presentar la seva darrera novel·la. Potser li agradaria venir- continua la dependenta, mentre li allargà un fulletó publicitari.

Demà. Però ella no té demà... O potser sí. Una nova idea, ronda la seva ment, primer com una possibilitat i poc a poc madura cap a una certesa.

Amb el llibre de Kafka, torna a la seva habitació de l’hostal, on passa la resta del dia, tancada, llegint, pensant i fumant. Quan arriba el crepuscle, que incendia la ciutat amb els seus tons rogencs, surt a donar un tomb. Ja no plou i el cel s’ha mig aclarit. Menja una pizza en un restaurant que pretén imitar l’estil italià amb tovalles de quadres blancs i vermells incloses.

Al sortir-ne, ja s’ha fet negra nit. Vagareja per carrers foscos i deserts. Arraulit en un portal, veu un sense sostre. En acostar-s’hi, comprova que dorm. Una olor indescriptible a brutícia, alcohol i misèria la colpeix. Aguantant la respiració, treu el ganivet de la bossa. Es tan a prop de l’home que pot sentir la seva respiració. És l’hora, diu la veu dins seu, mentre una set de sang li torba els sentits. Sense dubtar, com si ho hagués fet tota la vida, li talla el coll, ràpida i destra. Irresistiblement, suca els dits en la sang que brolla i s’humiteja els llavis amb ella. El vagabund obre els ulls i emet un ronc que vol ser un gemec. La seva mirada, que ja no hi veu, esdevé de vidre.

-Ja tens el que volies- diu ella en veu alta.

I s’allunya corrents de la víctima, fins a girar la cantonada, on recobra el seu caminar tranquil. Fa via cap a l'hostal i en ficar-se dins el llit, murmura:

- Demà tornaré a ser aquí. Encara no he acabat amb Praga.

La conferenciant a la ciutat de l'amor

2009-11-30T22:00:00.006+01:00

(Primera part: La conferenciant)

L’endemà la desperta la llum del nou dia que s’escola per entre les cortines mig obertes. En obrir els ulls, per un moment no es recorda de res. Té aquella estranya sensació de no saber on és. Però, ep, un moment, això no és una sensació, és que realment aquella no és la seva habitació i no té ni idea d’on és.

Es lleva d’un salt, espantada. Amb una ràpida llambregada al seu voltant, s’adona que és en una habitació d’hotel. S’acosta a l’escriptori que hi ha davant del llit i mira la capçalera d’uns fulls en blanc. “Hotel Hilton”, hi diu. Pren d’una revolada un menú que també descansa sobre la taula. Les lletres que conformen entrants, segons i postres, són escrites primer en francès i després en anglès. La clau sobre la taula, amb un número, 712.

De cop es gira cap a la finestra. S’hi acosta i descorre les cortines amb gest decidit. La Torre Eiffel s’alça davant seu. La vista és espectacular i el cel és d’un blau intens, sense cap núvol que amenaci el radiant sol. Es queda atònita. Poc a poc un somriure s’obre pas en el seu rostre i acaba en una gran rialla. Per una vegada la vida ha respost a les seves pregàries. És l’hora de prendre justa venjança de tanta infelicitat.

Es dutxa i es vesteix (ha trobat a seva maleta plena sobre una banqueta). La brusa amb un botó més descordat de l’habitual, la faldilla una mica més amunt, les sabates de tacó. Es mira al mirall feliç i decideix que avui no es recollirà el s cabells, no li fa cap falta, està prou guapa així amb la melena caient-li sobre les espatlles. Es pinta els llavis d’un vermell llampant i es llança un petó des del mirall.

No té ganes d’esmorzar a l’hotel així que surt al carrer i entra al primer cafè que troba. S’encén un cigarret tranquil·lament i espera que la cambrera la serveixi. Al cap d’un minuts se li acosta un noi morè, no gaire alt, vestit informalment, força atractiu.

-Perdoni, sabria dir-me quin metro haig d’agafar per anar al Louvre?- li pregunta el noi.

-No en tinc ni idea- respon ella, mentre li somriu de forma lleugerament maliciosa- Sóc estrangera. Estic aquí... estic aquí passant unes breus vacances.

-Ah, sí? Doncs la feia francesa, la veritat. Té un aire tan de París...- continua el noi allargant la conversa i mirant-la fixament als ulls i una mica més avall, també- Jo sóc francès, però de Tolouse i estic fent una mica de turisme per la capital. Vostè viatja sola?

-Sí.

-I li destorbaria si li fes companyia?- es llança el francès.

-No, és clar que no. Vol prendre alguna cosa?- diu ella mentre li fa un gest amb la mà perquè segui.

No cal que us entretingui amb tota la conversa de flirteig, ni amb el dia romàntic que passen la nova parella visitant la ciutat de l’amor, tot i que en aquest cas potser s’escauria la pregunta aquella de per què li diuen amor quan volen dir sexe. Però la nostra protagonista després d’una vida tan gris, es mereix totes les fases preliminars del sexe. El noi li diu coses boniques i la fa riure, la fa sentir única i especial, la porta de la mà cap on ella mai no havia estat mai, un món nou ple de felicitat i despreocupació. Sopen plegats en un restaurant típic francès, això és tirant a fosc. Al sortir, es besen per primer cop. Ell li demana amb veu dolça, que l’acompanyi al seu hotel i ella, és clar, li diu que sí amb els ulls ardents de desig.

L’hotel no és tan luxós com el Hilton, però l’habitació li sembla prou agradable. Per un moment, es sent una mica cohibida. Però el noi li prepara una beguda, s’asseu al seu costat, al llit, i li parla tranquil·lament, sense demostrar cap pressa o ansietat. Torna a entrar en calor i besant-se es deixen caure sobre el llit. Ell li va descordant els botons de la brusa.

Ella s’aparta els cabells de sobre la cara i, com si aquest gest hagués estat una senyal, sent una veu que flueix del seu interior, però que no és la seva, que li diu persuasiva “recorda, són meves les teves nits”. I repeteix “meves, i només meves”. El rostre se li enfosqueix i la seva mirada esdevé inexpressiva. Actuant com una autòmata, allarga dissimuladament la mà cap al bolso que ha deixat també sobre el llit. Amb compte que ell no la vegi, en treu un ganivet de cuina, llarg, punxegut i afilat. Amb un gest brusc i autoritari, s’incorpora per asseure´s sobre el noi. Te les cames plegades a cada banda del seu cos, el cul sobre el seu sexe i les mans darrera l’esquena amagant l’arma. El noi la mira una mica sorprès però de seguida li somriu excitat.

-Tanca els ulls- li ordena ella.

Encara amb el somriure als llavis, clou les parpelles, confiat. Ella aixeca el ganivet, l’agafa fort amb totes dues mans i amb un gest brutal l’apunyala. El ganivet li queda clavat sobre el cor. El noi deixa anar un crit sord, obre desmesuradament ulls, que mostren més sorpresa que dolor . Ella, impassible, li arrenca el ganivet i la sang brolla com si fos una font. Ell es tapa la ferida instintivament amb les mans, però no serveix de res. Mor en uns segons.

Sense immutar-se s’aixeca, es treu la roba bruta de sang, es renta al lavabo i es posa uns texans, una samarreta i un jersei que troba a l’armari. El noi no era gaire alt ni corpulent així que la seva roba li va bé. Surt sigil·losament de l’habitació. A la recepció, com si res, saluda amb un cop de cap el porter de nit que li diu:

-Bonne nuit, madame.

Agafa un taxi fins al seu hotel i, sense creuar paraula amb ningú, puja a l’habitació 712. S’asseu al llit i lentament la seva expressió va canviant fins a esdevenir agitada i nerviosa. Déu meu què he fet, pensa. I ara què, s’interroga morta de por. El porter l’ha vista entrar amb ell i sortir tota sola, la policia la trobarà aviat, es neguiteja. Com s’ho farà per fugir?

De sobte, la cara se li il·lumina amb un pensament, quasi somriu. Es desvesteix i es fica dins el llit, entre els suaus llençols de seda.

- Praga és a mil quilometres d’aquí- diu en veu alta- Demà vull ser a Praga. Serà meu el dia i teva la nit.

I cau en un son profund i tranquil.

Teràpia de ràbia

2009-11-28T21:15:00.015+01:00

El dijous passat a la teràpia de grup, quan ens van fer la ja coneguda pregunta d’inici de “com esteu?”, es va fer un silenci incòmode. Estranyada, em vaig girar instintivament cap l’argentina, i la vaig veure fent morros i mirant fixament endavant. Feia por de veure, us ho juro. Però és que la bona senyora ha resultat ser força diferent a l’esperat. Ja fa un parells de setmanes, ens va regalar la següent confessió:

-Quiero estrangular a mi nuera.... Que digo, estrangularla, quiero matarla a hachazos, hacerla pedacitos.

I l’altre dia, devia seguir emprenyada, perquè quan va ser el seu torn de dir com estava, va dir amb veu de mala hòstia:

-No quiero hablar.- (miracle!).

-Nos quieres decir, al menos, como estás?- li va preguntar sol·lícit un dels psicòlegs.

-Que no quiero hablar.

- Carai, das miedo.

Mirada d’odi i un silenci rabiós. Per un instant, vaig tenir un atac paranoic i em vaig imaginar que ves a saber com, havia descobert el meu blog i llegit Teràpia de grup II i que estava a punt de desenfundar una destral del bolso per tallar-me a trossets tan prims que, en acabat, semblaria un roast beef.

També tenim al grup un noi que ja fa temps que ens delecta amb una fúria que sembla inesgotable, especialment dirigida al que ell considera una classe subhumana: els nens. A part de la putada de que el món està ple de nens, el noi en qüestió resulta que treballa de cap de manteniment en una escola. Imagineu-vos els pobres nens els de la seva escola que no els cal tenir por de vingui l’home del sac, perquè ja el veuen cada dia.

El darrer dijous tampoc va ser una excepció i va explicar el seu estat d’ànim amb una colèrica despotricada contra el món sencer i contra els nens en particulars. L’argentina, que sobre ella no volia parlar, però es veu que opinar sobre els altres si li venia de gust, va intervenir:

-Como no puedes matar a un niño porque tu moral te lo impide...

-No m'ho impedeix la meva moral- la va tallar en sec, l’home del sac- m'ho impedeixen les lleis.

Jo i alguns més vàrem riure amb la sortida del noi, que a vegades sembla que gaudeixi fent una caricatura d’ell mateix, però l’argentina va concentrar la seva mirada furiosa en ell i va emmudir de nou. Ai, si les mirades matessin...

Amb aquest ambient tan relaxat, el noi que sembla de la sèrie Hotel Fawlty, va dir innocent:

-Pues yo estoy de buen humor.

-Tranquil que ja t’espatllarem el dia- li va respondre algú en conya.

Una noia va dir que estava cabrejada. Jo em vaig confessar de mal humor i un parell més es van quedar en un ni fu ni fa. Sorprenentment, l’habitual amant de Morfeo, que s’adorm dia sí, dia no, va contestar, la mar de despert, que ell havia entrat en una nova i excitant fase de la seva vida: estava emprenyat amb tothom.

-Sento molta ràbia i a la que algú em diu alguna cosa, salto immediatament i foto quatre crits- ens va explicar.

Si és que despertant la ràbia oculta de la gent som un grup genial. Però es veu que aquesta nova fase li crea alguns problemes a l’escola on treballa, atenció, de professor de religió, perquè fot mocs a tort i a dret a pobres nens espantats. Jo no vaig poder evitar imaginar-me’l, donant un cop de puny sobre la taula i cridant als seus alumnes:

- Calleu, me cago en Déu!!

Això sí, va poder comptar amb tot el recolzament de l’home del sac, que li va assegurar que totes les bronques que els clavés als nens, encara serien poques per compensar l’immens crim que suposa la seva mera existència.

Total, que no ens va estranyar gaire, que els terapeutes ens proposessin tractar el tema de la ràbia i l’enuig.

-Trieu de parella, la persona del grup que pitjor us caigui- ens van dir.

Uns quants es van aparellar ràpidament, suposo que per què tenien clar a qui no suportaven. Jo vaig pensar immediatament en l’argentina, però la imatge de la destral encara em perseguia, així que em vaig quedar asseguda esperant que algú altre m’escollís. L’home del sac, va venir cap a mi, no sé massa bé el per què, ja que en realitat ens portem molt bé, o potser només m’ho sembla a mi. El cas és que en aquell moment es va sentir la veu de l’argentina:

-Menos mal, porque yo lo mato.

Toma bon ambient i sentit de la convivència.

Ens vam passar uns minuts parlant per torns amb la nostra parella dels nostres cabrejos, els actuals primer i els de la infantesa després. Per acabar vam fer un exercici de relaxació i per connectar amb el “nostre nen interior”, personificat en un coixí que ens van donar a cada un. Quasi tots vam abraçar el nostre coixí carinyosament, que el cap i a la fi, per insuportables que siguin alguns nens, el coixí-nen era el nostre. L’home del sac va fer lo propi, però es veu que no es devien entendre gaire perquè tan bon punt ens van dir que l’exercici havia acabat, li va fotre un cop al coixí, que va sortir disparat.

Finalment vam fer la ronda de paraula de tancament, en la que vàries persones del grup es van emocionar. Però malgrat que tots vam semblar sortir més relaxats i menys combatius que a l'inici, m’estic plantejant alternar la teràpia amb classes de karate, només per si de cas, no sigui que algun dia acabem la teràpia repartint-nos garrotades.

La conferenciant

2009-11-25T20:53:00.006+01:00

“Les indemnitzacions pagades per les asseguradores contractades per les empreses per cobrir el risc d’acomiadaments...”

-Quin rotllo, no?

-Buf, i tant. Jo marxo que són més de les set i encara haig de fer unes compres.

Endevina la conferenciant les paraules que murmuren els assistents i observa consternada com, un a un, es van aixecant i marxant.

“... en expedients de regulació es poden satisfer en forma de capital o de prestacions periòdiques i en la part que excedeixen del legalment previst...”

Sempre li toquen a ella les exposicions més avorrides i a darrera hora. No és pas culpa meva, es diu. Ja han marxat tres més... Donaria el que fos per ser com d’altres companys que fan bromes i es posen el públic a la butxaca. Però ella no en sap de ser divertida. Una vegada que ho va provar, ningú va riure i encara va ser pitjor.

“... vint dies per any treballat, han de tributar com a rendiments del treball en la base general de l’impost, sense dret a reducció...”

La veu li comença tremolar de ganes de plorar. Respira profundament i tira endavant fins que ja només queden cinc persones: un home gras de mitjana edat que s’ha quedat dormit, dues noies joves que ja porten una bona estona xerrant entre elles en veu baixa, completament alienes al que ella explica, l’organitzadora de la conferència que fa cara d’estar pensant que farà avui per sopar i dos homes més que segurament només són allà perquè no els ve de gust tornar a casa a sentir les queixes de les seves dones o perquè la sogra va arribar ahir de visita.

“...del quaranta per cent per a rendiments obtinguts de forma irregular en el temps, que preveu la Llei 35/1995. Això és tot. Moltes gràcies per la seva atenció.”

Recull els seus papers, es posa l’abric i marxa cap a casa sense pràcticament escoltar les poc convincents felicitacions de l’organitzadora. Es fica dins el metro entre la multitud que camina ràpida i decidida. Quan està comprant el bitllet a la màquina expenedora, un home l’empeny i li cau la cartera i les monedes a terra. L’home no s’atura per disculpar-se. S’ajup a recollir les monedes, una per una, esquivant cames i sabates. Algú s’exclama perquè destorba el pas i una noia jove que espera per utilitzar la màquina, bufa exasperada. Camina pels passadissos, puja i baixa del vagó, es col·loca com pot entre la gentada a les escales automàtiques, i en tota aquesta estona es sent invisible. Ni un sol cop una mirada s’atura en ella.

Camina pels foscos carrers fins a casa. A l’entrar crida, amb més voluntat que gràcia:

-Hola!

Un silenci sepulcral és la resposta. Es treu l’abric, deixa el bolso i la cartera i entra al menjador. Sobre la taula hi ha una nota.

“No puc suportar-ho més. Et deixo”, llegeix.

Per un moment pensa en el Roky. Però dona, no siguis absurda, els gossos no saben escriure, es diu. Tarda uns segons en adonar-se de que la nota és d’en Manel, el seu marit. Confosa s’asseu al sofà i de forma una mica automàtica, crida el gos. El silenci, tossut, li respon. Torna a mirar la nota, que encara té a la mà.

“PD. M’he endut en Roky i la televisió (ens la va regalar la meva mare).”

Surt del seu estat d’estupor i plora, gemega, somica, sense noció del temps, fins que, rendida, es queda adormida al sofà. A les dues de la matinada, es desperta amb la cara banyada de llàgrimes. S’aixeca a buscar un somnífer i es fica al llit. Voldria ser a mil quilometres d’aquí, pensa i potser fins i tot, ho diu en veu alta. En un estat de semi vigília, li sembla sentir una veu llunyana que pregunta:

- I què em donaries a canvi?

- Les nits, les meves nits et donaria- murmura, abans de caure en un profund son químic.

(continuarà)

Concurs: un bloc de contes, relats i pensaments

2009-11-22T11:32:00.011+01:00

En Ramon, en el seu blog Opinalia, ens proposa un concurs d'entrades. Jo trobo que és una gran idea, donat que a vegades quan descobrim un nou blog no ens entretenim a llegir tot el que ja s'ha escrit i gràcies a aquesta proposta podem rescatar de l'oblit alguns dels millors posts de la xarxa.

Us deixo l'adreça del blog del concurs:

Un bloc de contes, relats i pensaments

Animeu-vos !

Festa d'aniversari

2009-11-18T21:20:00.017+01:00

Va estirar el braç enrere i primer lentament i després accelerant bruscament la velocitat perquè fos un cop sec, va fer xocar la raqueta d’esquaix contra la pilota amb tota la ràbia de que n’era capaç. La pilota va sortir disparada com una bala, va rebotar contra la paret i es va perdre en les altures de la pista per anar a caure a la del costat. Frustrat per la mala jugada , va cridar:

-La pilota!!!

Ni sisplau ni hòsties. Segur de que el seu crit faria l’efecte d’una ordre d’obligat compliment per els pobres jugadors de l’altra pista, es va quedar palplantat amb el cap aixecat i la vista fixa en el tros buit entre el mur de separació i el sostre, esperant el retorn de la pilota. Pràcticament no la va veure venir. Com un llampec, va copsar alguna cosa en moviment rapidíssim que venia directe cap als seus ulls i després va notar un cop de pilota, dura com una pedra, al bell mig del front. El següent va ser només foscor i amb prou feines la sensació de que les cames se li havien tornat de plastilina i el seu cos queia.

Quan va tornar a obrir els ulls va veure la cara amoïnada de la Joana.

-Estàs bé? Estàs bé?- repetia.

-Sí, sí. No ha estat res.

Lentament es va incorporar fins quedar assegut sobre la pista.

-He tingut una visió.- va dir mirant a la Joana.

- Vols que cridi un metge?

- He vist una festa... era el meu aniversari.

- Avui és el teu aniversari, carinyo i la festa la farem aquesta nit- el va interrompre ella- Crido un metge?

-No, no era la festa d’avui. Era una festa al jardí d’una gran mansió, amb una piscina espectacular. Tothom anava amb vestits de nit. Les dones escotades i ...

-Doncs quin fred.

-No feia fred. Era l’estiu.

-Amor, el teu aniversari és al novembre, sempre fa fred.

-Doncs en aquesta festa no en feia- va respondre irritat- Totes les persones eren molt xic, riques, famoses i glamuroses.

-I vols dir que era el teu aniversari?- va riure la Joana.

-Sí, ho era- va dir emprenyat- I jo era com ells.

-Ric i famós? Ara sí que crido un metge.

-No te’n riguis! He vist el meu futur.

-Sí, apa, ara has tingut un flashforward.

-Digues el que vulguis. – i es va posar dret d’un sal- Me’n vaig.

-On vas?- va fer la Joana, preocupada altre cop.

- A casa a fer la maleta.

- Eh?

-Doncs això que marxo, et deixo, haig fer realitat el meu futur, tinc coses a fer.

Va marxar tot decidit. La Joana, òbviament el va seguir. Li va demanar que s’esperés, que anés a veure un metge, li va dir que s’havia tornat boig, que havia perdut el cap, que no sabia el que es feia, però tot va ser inútil.

Desprès de marxar de casa, es va recloure en un pis de mala mort que va llogar per quatre duros, va deixar la seva feina i es va posar a fer l’únic que realment sabia fer: escriure. Relats, contes, novel·les, guions, poemes, de tot i més. Ho va enviar a editorials, setmanaris, revistes, productores... Li va costar molt que algú li fes cas, però poc a poc van anar apareixent les oportunitats i al cap d’uns mesos el van cridar d’una productora d’una sèrie perquè els havia agradat una idea seva. Va haver de treballar molt, però la sèrie es va fer realitat i va ser tot un èxit, primer a escala nacional i després internacional.

Els americans, que tenen bon ull pels nous talents, el van fixar. Se’n va anar a viure a Los Angeles. En un parell d’anys, els directors més aclamats de Hollywood es barallaven pels seus guions. Va començar a guanyar allò que se’n diu pasta gansa. Va conèixer una jove actriu,guapíssima, alta, rossa i amb ulls blaus, com la Kim Bassinger fa deu anys, vaja. No tenien molt en comú ni molta conversa, però tampoc era important.

Quan es va sentir a la cúspide, va decidir comprar-se una casa. Va buscar i rebuscar fins que en va trobar una que fos clavada a la de la seva visió de la pista d’esquaix. L’octubre s’acabava i l’etern estiu de Califòrnia era ideal per fer una festa al jardí vora la piscina. Va començar els preparatius per la seva gran festa d’aniversari. Sabia que havia arribat l’hora. Va contractar una banda famosa de pop per tocar, els millors cuiners de la ciutat es van encarregar del càtering, caixes i caixes de xampagne van arribar de França, i el més important, els convidats eren tots famosos, rics i glamurosos i encara més, tots ells, es delien per assistir-hi: era la festa de l’any, que dic, de la dècada!

Unes hores abans de que la festa comences, una mica inquiet, va sortir al jardí a fer unes últimes comprovacions. Volia que tot fos perfecte. En sortir al porxo, no es va adonar que acaben de fregar i el peu li va relliscar endavant i, com una fitxa de dominó que empenyem suament amb el dit, va caure lentament enrere i va picar amb el cap a terra.

La foscor es va estendre com una taca i després va deixar pas a una imatge d’ell mateix en la seva festa d’aniversari. Però no hi havia ni mansió, ni piscina, ni rics, ni famosos, només un pis senzill i atrotinat i la Joana, i els seus amics de sempre, tots cantant “Anys, per molts anys!!”. I tot era autèntic i aquella gent l’estimaven tan, sense importar-los si era famós o no, si tenia diners o quatre rals, o si la seva nòvia s’assemblava poc o molt a la Kim Bassinger.

I precisament va ser la cara de la seva Kim Bassinger, el primer que va veure quan va obrir els ulls:

-Are you ok?- li preguntava amb accent americà.

-Sí, sí... – va respondre- però veuràs... és que me’n haig d’anar. ..haig de fer realitat el meu passat.

Relats conjunts

No m'escriguis més

2009-11-16T21:04:00.002+01:00

-No m’escriguis més.
-I això que és?
-El títol d’un post.
-I per què aquest?
-Perquè és una frase que no em puc treure del cap.
Rumia.
-I de què anirà el post?
-De que un dia vaig llegir aquesta ordre en un mail i l’endemà em vaig cremar els dits amb cafè bullent.
-I és verídic?
-Sí. Mira la cremada- allargant la mà
-Buf, devia de fer mal...
-Sí. La cremada també em va fer mal.
Pausa.
-I per què t’ho van escriure?
-Perquè jo ho vaig voler.
-A sí? Que estrany, no?
-No. Sóc així.
-De rara...
-De boja- somrient.
-No ho sembles.
-Enganyo.
Silenci.
-I també et vas cremar perquè vas voler?
-No, això va ser un accident.
-Com va ser?
-Tenia son. No havia dormit bé.
Pensa.
-I ho fàs?.
-El què?
-No escriure.
-És clar. Sóc obedient. Per això ho vaig voler.
-No t’entenc
-Jo tampoc ho entenc.
-Ah. Doncs deu ser difícil...
-Sí.

El cielo es azul, la tierra blanca

2009-11-11T19:49:00.014+01:00

"Había metido la pata. Un adulto debe evitar palabras que puedan desconcertar a los demás, y nunca debe decir nada de lo que pueda avergonzarse a la mañana siguiente."

"Yo, sin embargo, todavía no me podía considerar una “adulta” hecha y derecha. Cuando iba a la escuela primaria era bastante madura. Empecé a estudiar primaria y luego pase a bachillerato, pero mi nivel de madurez disminuía a medida que pasaban los años. Nunca me he llevado muy bien con el tiempo."

"Los temores nocturnos son como bolas de nieve que acaban formando un alud si no se detienen a tiempo."

"Divertida. Dolorosa. Agradable. Dulce. Amarga. Salada. Cosquillosa. Picante. Fría. Caliente. Tibia.
¿Qué clase de vida había llevado hasta entonces?"

"¿Qué estaba haciendo con mi vida? Estaba en una isla que no conocía, arrastrando los pies por un camino desconocido y había perdido de vista al maestro, a quien creía conocer pero en realidad tampoco conocía. No me quedaba otra opción que emborracharme. Había oído decir que las especialidades gastronómicas de la isla eran el pulpo, la oreja marina y la langosta. Comería orejas marinas hasta reventar."

Tsukiko, la protagonista d’aquesta novel·la,té 38 anys. L’autora és Hiromi Kawakami.

Teràpia de grup II

2009-11-08T19:34:00.008+01:00

Sabia que existien crisis de parella, crisis econòmiques, crisis familiars, crisis dels trenta i dels quaranta, crisis post menopàusiques, crisis d’amistat i un llarg etcètera, però mai havia sentit parlar de les crisis de grup, fins que dijous passat, a la teràpia, els nostres psicòlegs ens van plantejar si estàvem en crisis.

Resulta que som un grup de tímids introvertits i que quan ens pregunten, "Com esteu avui?", en lloc de contestar tots BIEN !!!, com quan els pallassos de la tele cridaven allò de "Como estan ustedes?", doncs, es fa un silenci incòmode que s’allarga fins que pràcticament ens obliguen a participar.

Així que els responsables del grup ens van preguntar com estàvem vivint la teràpia. I com no, ens vam quedar tots callats. Finalment, vam anar parlant i va resultar que al loro que no estamos tan mal, o sigui que la crisis es va dissoldre com una tempesta en un got d’aigua. Però per si de cas, un dels terapeutes havia fitxat un nou crac: una senyora argentina.

Coneixeu algun argentí que parli poc? Doncs això, que els nostres silencis incòmodes, han passat a millor vida, vilment assassinats per monòlegs amb accent bonarense. Li van demanar a la bona dona que es presentés i va dir “Yo soy agua y estoy en constante movimiento fluyendo” i acte seguit va començar a parlar dels seus estimadíssims néts i a plorar d’emoció. Mentre ella s’enrotllava amb els ulls plens de llàgrimes, el noi del seu costat pesava figues tan descaradament que jo em prou feines em podia contenir el riure.

Aleshores, ens vam haver de presentar nosaltres també “de forma creativa” i un altre noi, amb una mica de conya, va dir “Jo sóc foc i tempesta” i després jo vaig seguir, “Jo sóc géminis i, per tant, aire” i és que realment, comparada amb la senyora argentina, em sentia molt lleugera. El noi del meu costat es va bloquejar amb això de ser creatiu i només va aconseguir dir “Jo em dic Jordi”. Però cap problema, l’argentina li va prendre el relleu i va dir "Yo estoy aquí descalza y con los pies desnudos y estoy desnuda ante vosotros, aquí delante vuestro, abriendo mi corazón ante unos desconocidos" i bla, bla, bla i altre cop els ulls plorosos, mentre el pobre Jordi se la mirava atònit.

Després ens vam estirar a terra i vam fer un exercici de relaxació. El noi que abans pesava figues, va superar aquesta fase transitòria del son i directament es va quedar adormit com un tronc i els seus roncs es sentien per tota la sala. Aquí jo ja no em vaig poder contenir i vaig tenir un atac de riure. Amb esforç vaig aconseguir parar de riure i finalment, em vaig relaxar. De fet, em vaig relaxar tant, que em va costar aixecar-me i tornar altre cop a l’activitat. Diria que la transició va ser més ràpida per l’argentina, que tres segons després de que ens diguessin “obriu els ulls”, ja estava obrint la boca també.

Vam seguir dibuixant en unes cartolines el jardí que havíem visualitzat durant la relaxació. El Rafa, un dels terapeutes, li va demanar silenci a l’argentina i ella en va fer cas a mitges. Jo vaig pintar el meu jardí, com vaig poder, oblidant la vergonya que em fa dibuixar en públic. Després vam posar comentaris als jardins dels altres i per últim, vam fer una ràpida ronda de paraula, en la que, miraculosament, el nou crac, no va parlar gaire.

Al marxar, en Juan, un noi gai, ros amb ulls blaus i que, per la roba i el posat, sembla tret de la sèrie anglesa L’hotel Fawlty, em va acompanyar un tros i em va dir rient, "Esta senyora nueva nos va a contar de todo. No veas lo que nos espera."

Doncs, això, prepareu-vos pel que us espera en pròxims posts...

La Nena Sirena

2009-11-01T18:34:00.016+01:00

La mare es va sorprendre de trobar el seu fill retallant una fotografia del diari. Es va acostar per fer-hi un cop d’ull i va llegir el titular “Mor als deu anys la Nena Sirena americana”. L’article explicava la dura història de la Shilon Pepin, una nena amb una malaltia congènita, anomenada sirenomèlia, que afectava a les seves extremitats inferiors. A més li mancaven varis òrgans, com l’úter, la bufeta i l’intestí gruixut. La seva curta vida havia estat un via crucis d’hospitals i operacions. Però, malgrat tot, a la fotografia, una nena pleneta (segurament inflada per efecte de medicaments i no pas per una generosa alimentació) somreia feliç, tan innocent que era impossible no retornar-li el somriure. La mare, però, va pensar que aquella notícia no era una lectura adequada per un nen de només nou anys.

-És un treball per l’escola?- li va preguntar, mentre mentalment ja desenfundava l’espasa per matar la mestra.

- No. La vull per penjar-la a la meva habitació -va respondre el nen.

-Però, carinyo, no és una sirena de veritat. És una nena que estava malalta i que s’ha... que ara està al cel.

-No està al cel -va interrompre el nen amb veu ferma- Està nedant al mar.

I dit això, amb el tros de diari a la mà, va sortir corrent cap a la seva habitació. La mare es va quedar palplantada al mig del menjador, entre sorpresa i preocupada però va decidir deixar-ho estar, de moment.

Al cap d’uns dies, un dissabte al matí, mentre esmorzaven, el nen parlava alegrament.

-Aquesta nit m’ha visitat la Nena Sirena i hem nedat junts envoltats de peixos de colors.

-Fill, ho has somiat- va intervenir el pare amb to indulgent.

El nen va continuar, indiferent a les paraules del seu pare:

-La Nena Sirena diu que us divorciareu d’aquí tres anys. Vol que us digui que no heu de discutir davant meu, ni barallar-vos per la meva custòdia perquè em podríeu traumatitzar.

A la mare li va caure la cullera plena de melmelada i el pare es va abocar el cafè amb llet per sobre el xandall. Aquell vespre, quan el nen ja dormia, van decidir que el portarien al psicòleg el mateix dilluns.

El terapeuta en va tenir prou amb tres sessions per determinar la causa de tot plegat:

-Pateix estrés encomanat per les dures vivències dels seus companys i amics d’escola que són víctimes innocents d’una epidèmia incontrolable de divorcis paterns.

Els pares van acceptar el diagnòstic com a correcte. Al cap i a la fi, feia només uns mesos havien donat per bones les explicacions d’un conseller conductual de gossos que els havia assegurat que el seu petit fox terrier es creia que era el pater familia i l’amo de la casa, mentre que ells eren un simples i subordinats membres de la manada. El assessor caní els va donar una llista tan llarga i complicada d’exercicis per redreçar la personalitat del gos, que finalment van optar per regalar-lo a un amic amb un marcat complex d’inferioritat, pensant que segurament s’avindrien.

Així que quan el psicòleg infantil els va assegurar que al nen li passaria aviat i que només calia que li reiteressin sovint el seu amor mutu i cap a ell, van sospirar alleujats. S’ho van prendre, però, molt seriosament. La mare cada matí despertava al seu fill amb un:

-Bon dia, és hora de llevar-se. El pare i jo ens estimem molt i tots dos t’estimem.

I el nen responia:

-Mama, jo vull viure amb tu però que em deixis anar a veure el papa sempre que vulgui.

El pare al tornar de la feina, abraçava el seu fill i li deia a cau d’orella:

-Estimo molt la teva mare i també a tu.

I el nen responia:

-Quan et sentis culpable després del divorci, vull que em portis a Disneyland Paris.

Després de repetir aquestes absurdes converses dia rere dia i setmana rere setmana, els pares, esgotats, van decidir provar la psicologia tradicional. Li van prohibir al nen esmentar el divorci i la Nena Sirena, sota amenaça de castigar-lo sense veure la televisió de per vida. El nen va passar tres angoixosos segons debatent-se entre la separació dels seus estimats pares i la televisió, passat els quals, no cal que us digui que va triar, oi?

D’aquesta manera la tranquil·litat va tornar a la família, fins que un dia a casa l’àvia, aquesta, amb un cop d’originalitat, li va preguntar al nen:

-I tu què vols ser de gran?

- Diu la Nena...- la mirada fulminant del pare va interrompre la resposta i va haver de tornar a començar- Diu una amiga meva, que de gran seré científic i que ajudaré a prevenir malalties com la se... la de les nenes sirenes. Seré famós i guanyaré molts diners.

-Què simpàtica la teva amiga- va riure l’àvia i els pares van somriure alleujats.

Però el nen es va animar i va continuar:

-Iaia, també diu la meva amiga que et digui que t’estimo perquè aviat et moriràs.

Els pares es van quedar blancs. Anaven a intervenir però l’àvia els va silenciar amb un gest. Acaronant-li el cap, i mirant-lo amorosament, va respondre:

-Sí, rei meu, ja ho sé. A mi també m’ho ha dit.

Dedicat a la Shilon Pepin.

D'amor i enamoraments

2009-10-27T21:15:00.010+01:00

-Ja no em sento viva al teu costat- li diu ELLA. És una d’aquelles converses importants, el moment de sincerar-se, de dir-se les veritats per dures que siguin.

-Sí- respon la Berta- també fa temps que a mi em passa.

- Ha desaparegut aquella il·lusió del principi- continua ELLA, ignorant la intervenció de la Berta. Vol que quedi clar que és ELLA qui la deixa -No sento el mateix desig. La nostra relació està estancada. Penso que ho hauríem de deixar córrer, almenys un temps.

- És el que hauríem de fer, sí - murmura la Berta, amb esforç.

- És el millor per a totes dues- remata ELLA.

És el millor per a tu, egoista, pensa la Berta, però calla. Sap que en el fons hi està d’acord. O potser senzillament sap que toca estar-hi d’acord. Les dues són persones raonables, amb sentit comú, i saben que l’AMOR s’ha de viure amb lletres majúscules. AMOR o ENAMORAMENT i SEXE són les bases d’una vida satisfactòria... oi? Volen tornar a viure els nervis de les primeres cites, l’excitació del primer petó maldestre que sembla com si toquessis el cel, tornar a descobrir pas a pas la intimitat amb algú altre. Tampoc cal enumerar ara aquí els múltiples avantatges dels AMORs novells, ja que tothom els coneix i els anhela.

-Hauríem de passar una temporada sense veure’ns -ordena ELLA, tot i que pren la falsa forma d’una proposta.

- Sí, és el millor- repeteix la Berta, i una llàgrima se li escola galta avall.

Recomencen les seves vides, soles, solitàries fins i tot. ELLA enyora la Berta, especialment al llevar-se i quan cuina el trist sopar unipersonal. Abraça el coixí per adormir-se, magre substitut del cos tebi de la Berta. Però les perspectives de futur, les promeses dels nous AMORs que vindran, el somni de carícies diferents, li impedeixen despenjar el telèfon per dir un senzill, torna sisplau.

Comença a treballar en el seu DESTÍ. Fins i tot l’AMOR més pur requereix iniciativa, no apareix pas de sota les pedres. Consulta vàries pàgines de contactes d’internet. Obsessiva i esforçada respon casi una vintena d’anuncis. S’ha de crear una base de dades, amb noms, llocs de residència , feines, estudis, interessos, esports, etc, perquè sinó s’hauria fet un garbuix amb tanta noia resumint-se per escrit. Mail a mail, va descartant les candidates, immadures o massa grans, excessivament superficials o buf quin toston, depriments o estúpidament optimistes, mala ortografia o pedants, gustos insòlits o avorrits i així un llarg etcètera. Fins que queda una sola emailadora.

ELLA utilitza un alies, que mai se sap quina psicòpata, assassina o maníaca es pot amagar darrera la pantalla. Li amaga també el barri on viu i altres dades que poguessin permetre a l’altra identificar-la i perseguir-la un altre dia, rotllo Atracción Fatal, que en moments de paranoia reviu l’escena de la banyera i s’imagina ofegant-la i la boja ressuscitant, que és una veritat universal que les psicòpates mai es moren a la primera.

Quan toca parlar-li de la vida professional, li fa l’efecte que dir-li que està a l’atur no resulta del tot atractiu, així que s’autoconcedeix la feina que sempre a volgut tenir: editora. I què ha estudiat? Doncs, Econòmiques, perdó que ara és diu Administració i Direcció d’Empreses, queda molt poc romàntic. Filologia, millor, que sempre he estat una mica bohèmia, escriu. Si coneixeu algú que hagi estudiat Dret o Econòmiques, ai, un altre cop, ADE, i que mai s’hagi sentit bohemi, me’l presenteu, si us plau. Ironies, a part, es pot sostenir que no menteix, si ho mirem sota el prisma que es presenta com qui hauria de ser i no exactament com qui és. I a més, què podem dir, tots tenim el dret a reinventar-nos cada dia, si ens ve de gust. Potser, l’altra està fent el mateix, s’autojustifica ELLA.

No s’envien fotografies, això no fa per elles que estan buscant AMOR, però per si de cas, es descriuen somerament per assegurar-se que també tindran SEXE. Alçada, pes, color de cabells, edat, regularitat de les faccions. Aquí ELLA no l’enganya... gaire.

Els seus mails són cada cop més íntims. Són dos cors en comunicació directe. ELLA explica aquelles emocions que sempre ha mantingut ocultes, fins i tot a la Berta, despulla els seus temors i inseguretats, però també les seves fantasies i desitjos més atrevits. Li dóna el millor i més profund d’ELLA mateixa. S’avenen tan bé, que ELLA sent que ha trobat la PERSONA, la PARELLA, la tan sobada MITJA TARONJA, que mai he sabut perquè precisament ha de ser aquesta meitat de cítric, jo sempre he pensat que busco la meva mitja patata. En fi, deixem-ho, que aquest no és el relat de les meves desventures amoroses.

Arriba, inevitablement, el dia de trobar-se, de veure’s, a més del cor, també una mica d’anatomia. ELLA té molta por. Tem no agradar-li. No està,en canvi, preocupada per la perspectiva contrària: sap segur que la trobarà atractiva, no pot ser d’altra manera. Així és l'AMOR a primer email, versió moderna i inversa de l'AMOR a primera vista.

Han quedat en un cafè que totes dues coneixen. Han decidit identificar-se amb un llibre: les dues portaran la mateixa novel·la. ELLA arriba lleugerament tard, per culpa del metro que s’espatlla perquè han caigut quatre gotes. Quan entra, la veu, o millor dit, la intueix, d’esquena, asseguda a una taula, i s’hi acosta silenciosament. Per sobre la seva espatlla llegeix el títol del llibre que reposa sobre la taula i, amb un intent de sonar alegre i despreocupada, li diu:

- Hola, hola, ja sóc aquí - ELLA té poca memòria històrica i no s’adona de la ridícula cita.

La noia de la taula es gira somrient i es queda glaçada en veure-la. ELLA, estupefacta, es sent a si mateixa dir amb veu tremolosa:

- Hola Berta.

La Hikaru Utada ens explica el mateix però en japonès.

Cuinant plaer

2009-10-24T14:15:00.004+02:00

- Per què em segueixes quan ens banyem?- pregunto.

- Perquè vull ser a prop teu.

Em capbusso dins l’aigua i amb els ulls oberts m’hi acosto. Poso les mans en la seva cintura i emergeixo altre cop a la superfície. Dreta, palplantada davant seu, amb les meves mans estrenyent-li suament els malucs. Els nostres caps a tocar un de l’altre.

Volia escriure sobre la noia que ven menjar preparat. Havia de ser una història sensual, quasi eròtica. Però la meva imaginació és molt tossuda i no es deixa enganyar tan fàcilment. La noia de la botiga de menjar, és alta i corpulenta. Sensual tota ella, des de les cuixes, passant pels seus pits grossos fins a la salvatge melena negra. Els llavis carnosos, els ulls grans, rodons i foscos. Qui podria no desitjar-la?

L’altre dia menjant les seves llenties, em vaig sentir com si les hagués preparat especialment per a mi. Enlloc de xoriço, portaven bolets.

- Jo no menjo carn- em va dir un dia- Haig de fer provar a algú altre els plats de carn que cuino.

Que difícil ha de ser preparar menjar que no tastes, vaig pensar. Però no, perquè sempre cuinem pels altres. Cuinar és l’art de donar plaer. És com acariciar un altre cos, és com portar a l’altre amb els nostres dits a l’orgasme.

Me la imagino amassant la pasta amb les seves mans grans i dits prims, batent els ous per la crema amb tossut caràcter, barrejant-la amb les mores i després abocant-ho sobre el motllo cobert de la pasta, escalfant el forn, ficant el pastís dintre, calculant els minuts impacient. I sense haver-ne provat ni un bocinet ja té dins a la boca el tast del plaer que donarà. Es delecta en les boques alienes que mossegaran, les llengües que xuclaran, la crema que es desfarà en els paladars, els llavis que murmuraran “què bo”.

- He aconseguit que deixis el pastís de poma- em va dir somrient. El pastís de poma, no el cuina ella, vet aquí la seva satisfacció.

I segur que també prepara el tabulé pensant en mi, i la vedella amb curri i el pastís de verdures i potser, fins i tot, el pollastre amb prunes. Llepo la pruna dins la boca, dolça i banyada en el suc del rostit, la xuclo fins que es desfà i només en queda l’os. Faig un petó a l’aire i amb la llengua empenyo el pinyol, amb restes de pruna enganxats, perquè surti entremig dels llavis oliosos. I ella ve cap a mi, per recollir-lo amb la seva boca molsuda. Un petó amb gust de pruna i suc de pollastre rostit.

Móns paral·lels

2009-10-18T11:37:00.016+02:00

Els va costar força trobar l’apartament ideal a Berlin. Però era important fer una elecció acurada, tal i com ella no es va cansar de repetir-li. Hauria de passar moltes hores sola a casa mentre ell treballava.

- Però tu també treballaràs- li deia ell.

- Sí, però ho faré a casa i és imprescindible que m’hi trobi a gust i que m’inspiri per escriure.

Ja feia anys que s’havia acostumat a tolerar el que ell anomenava les excentricitats literàries de la seva dona, així que una vegada més la va deixar fer.

Per fi, desprès d’un llarg peregrinatge per quasi totes les immobiliàries del que havia estat el Berlin est (l’oest va ser descartat, ja el primer dia, per la seva manca “d’autenticitat”) i de visitar un munt de pisos i cases, la seva dona sobtadament va exclamar:

- Aquest és el nostre lloc!

-Carinyo, és un apartament motl bonic- va començar ell amb compte- però ja t’has adonat que en aquest barri hi ha molta prostitució?

-I això què importa?- va respondre ella, tallant.

-Com vulguis, només és que em creia que et repel·lia veure... putes.

Com que era veritat, ella va optar per canviar de tema i va fer una relació detallada de tots els avantatges del pis: sostres alts, parquet, acabats de bona qualitat, banys i cuina remodelats amb un gust exquisit i sobretot aquella magnífica façana de principis del segle XX, la portalada de l’entrada, l’escalinata senyorial, l’ascensor de ferro forjat (que s’espatllarà dia sí, dia no, va pensar sense dir-ho, el marit), la història, la serenor, la màgia que desprenen les parets.

Heu provat mai de discutir amb una escriptora? És impossible guanyar. El seu marit ja ho sabia, així que es va rendir ja per avançat. Un cop es van haver instal·lat en el nou pis, no sense abans repetir en innumerables botiges de mobles, un procés d’elecció idèntic al descrit, ella per fi va poder començar a treballar en “òptimes condicions”.

A Barcelona ja havia acumulat un munt d’idees sobre el tema de la seva nova novel·la, però un cop a Berlín, impregnada de la història de la ciutat i d’una “estranya força que sembla sorgir de les parets d’aquesta casa” (bajanades romàntiques, en deia el seu home) es va trobar inesperadament escrivint sobre una família de jueus alemanys.

Golberg, va ser el cognom que va triar. I vivien en aquell mateix apartament seu (una bona escriptora ho aprofita tot) tal i com devia ser als anys trenta. A l’antic menjador imaginari hi havia al costat de la finestra un rellotge de pèndol i un gerro verd enorme. En una taula sempre tenien una planta o un ram de flors.

Es va capbussar per complet en la història d’aquella família i per suposat, inevitablement, en el nazisme i la terrible època que els havia tocat viure als seus personatges de ficció. Va dedicar tot un capítol al dia en que les temudes SS van presentar-se a casa seva. "Eren tres quarts de dues", va escriure, "i va ser com si el temps del món s’aturés amb aquells dos cops secs a la porta”.

Aquella novel·la se li va presentar com una revelació. Les paraules fluïen soles. A vegades li semblava que a les nits somiava el que havia d’escriure l’endemà. Mai havia escrit tan febrilment i tan clarament al mateix temps. Amb un temps record va tenir enllestit el llibre. Casualment, aquella nit tenien uns amics convidats a sopar. Exaltada, gairebé eufòrica, els va explicar l’argument del seu llibre.

- I com es diuen els protagonistes?- va preguntar amablement un dels convidats.

- Goldberg és el cognom familiar...

- Ah, clar- va somriure l’altre.

- Perdona? – va dir ella, sorpresa.

- Com la família jueva que vivia aquí- va continuar l’amic. I en copsar la cara astorada d’ella, va afegir- Que no has vist la petita placa daurada que hi ha a la vorera, just al costat de la porta d’entrada? Hi ha plaques com aquestes per tot Berlín. Hi diu el nom de les famílies jueves que abans de l’holocaust varen viure a cada casa. És una manera de recordar-los.

A l'escriptora semblava que li faltava l'aire de tan agitada que estava. L’amic, que no ho era tant, començava a gaudir amb l’impacte de les seves paraules, així que va seguir burxant:

- Ja has visitat la sinagoga i el museu jueu? Són en aquest mateix carrer... No us heu adonat que viviu al bell mig de l’antic barri jueu? – i va rematar amb- Potser t’hauries d’haver documentat una mica abans d’escriure la novel·la.

No aporta res a aquest relat com de malament va acabar aquell sopar, així que ho deixem aquí. L’endemà, l’escriptora, entre humiliada i enfurismada, va sortir ben d’hora cap al museu jueu. Al final del recorregut, el museu explicava, com no, els dramàtics fets de l’holocaust. Però per fer-ho més càlid, personal i humà, es centrava en la història real d’una família en concret: els Golberg. Hi havia retrats de tots els membres de la família. Tots i cada un tenien els mateixos noms i eren idèntics als personatges que ella havia creat. També hi havia fotografies de casa seva, amb un finestral, un rellotge de pèndol i un gerro enorme que semblava verd (la foto era en blanc i negre). Sobre una taula una planta. El rellotge marcava tres quarts de dues.

Relats conjunts