dissabte, 23 de setembre de 2017

Un dia inoblidable


Dijous al matí, mentre conduïa el cotxe i escoltava la ràdio vaig tenir un moment d’inspiració dels que només esdevenen una vegada  a la vida, o potser dues o tres, o fins i tot un cop l’any, en fi que a mi em venen cada cinc minuts, però no per això deixen de ser importants, eh?
Total que era un moment així com qualsevol altre, quan vaig girar-me cap a l’Òliba i vaig proclamar:
- Vint de setembre, Òliba, avui és vint de setembre de 2017. Recordarem aquesta data durant molts anys.
-I tant, avui és un dia històric... -va contestar sagaç l’Òliba.- D’això... que em podries donar alguna pista de per què?
Li vaig clavar una mirada furibundament patriòtica abans de que ella afegís amb veu una mica alta, això és cridant com una boja:
-Mira endavant, hòstia! Que ens la fotrem!  I aleshores sí que ens en recordarem, sí.
 Després de passar la tarda pintant unes caixes de fusta i amb l’orella enganxada a la ràdio que no parava d’atronar  notícies apocalíptiques, a les 7.45 ens vam posar en marxa per aplegar-nos a la plaça del poblet del Priorat on tenim la casa i protestar junt amb una multitud, formada en gran part de vells i nens, que no superava les dos-centes persones, però que només calia ser Guardia Civil o Ministre del Interior per percebre que en el fons, molt en el fons, es tractava d’una turba tumultuosa.
L’Òliba experta en manis i protestes de tots tipus, de seguida va anar per feina:
- Vaig a buscar unes cerveses- em va engaltar abans de desaparèixer entre la turba.

Quan va retornar, ja havíem cridat Visca Catalunya unes quantes vegades i anàvem per la meitat dels Segadors. Acabada la sessió musical, per la meva part de playback la major part del temps (diguem que tinc mala memòria per les lletres) ens vam entusiasmar amb el Votarem. L’Òliba se’m va atansar preocupada:
- Què els fa mal a aquesta gent?

-    Eh?

-   Sí, dona, que no paren de demanar Voltaren.

Vaig respirar a fons.
Els fa mal la dignitat.

-   Aaah, ja... i, escolta, amb un Ibuprofe no farien?

De tornada cap a casa, i després d’una llarga xerrada, que vaig intentar que fos el més pedagògica possible, l’Òliba i  em va mirar amb posat seriós, sense ni rastre de la  feliç innocència amb que fins al moment havia rebut les notícies del dia.
-    Ja ho entec.- em va dir- Avui és un dia per prendre determinacions.

Acte seguit es va treure el mòbil i va començar a manipular-lo amb gest greu. Per uns segons em vaig témer el pitjor. A veure si m’havia passat amb el meu discurs i ara l’Òliba estava buscant per unir-se a la facció més radical del grup més radical pertanyent a l’assamblea més radical, adherida la branca més radical de la CUP.

- Què fas?

-  Espera... ara, sí, ja està fet.

-  Què has fet?- vaig preguntar amb un fil de veu.

-  He entrat al Clash Royale i m’he apuntat al clan dels Catalan Power.

-  Perdona?

- Sí, és que abans, per pura casualitat, estava al Clan de los Mostoleños.

A la nit, després d'un dia tan llarg, em va costar agafar el son i mentre donava voltes al llit em va venir al cap la frase de Junqueras de només el poble salva al poble. L'Òliba va interrompre els meus pensaments amb un ronc creixent i satisfet. Em vaig deixar caure, relaxada per fi, i mig adormida em va semblar que el respirar de l'Òliba que es transformava en paraules i em responia:

- Doncs que bé, perquè jo sóc de ciutat.

I em vaig quedar fregida.




4 comentaris:

  1. un bon dia inoblidable ....genial escrit i amb humor que ens farà molta falta

    ResponElimina
  2. Quanta ironia en el teu escrit, una mirada molt hilarant de tot plegat. Però també els joves respondran, ja ho han fet. Sí que era un dia per prendre determinacions, per prendre partit com diuen els de la CUP. Perquè la política, o la fas o te la fan. Ara és hora de que ens la fem a mida.

    ResponElimina
  3. Les manifestacions amb cerveses passen molt millor, i més quan són tan pacífiques

    ResponElimina
  4. Elfreelang, gràcies pel cop de mà amb el títol i sobretot no perids el bon humor.

    Xexu, gràcies pel teu comentari i bona sort en la teva determinació.

    Pons, les manis són terriblement avorrides i una cerveseta sempre ajuda.

    ResponElimina