dissabte, 8 de juliol de 2017

Una dama blanca


Un vent sec fueteja els tendals de les terrasses dels pocs bars oberts. La mar està plana com un llac. El sol brilla amb inclemència malgrat que encara és molt d’hora. Una llum intensa, d’una blancor feridora banya el passeig vora la platja. Unes dones grans amb uns ridículs vestidets de colorins es repengen a la barana metàl·lica, mirant el mar  i xerrant de les seves coses. Un noi amb un hasqui creua amb direcció al cementiri, caminant amb  gambades llargues i sense parar cap atenció a res ni ningú. Tot sembla normal. Un tranquil i avorrit matí de diumenge d’estiu. Però, de sobte, la nota discordant capta  la meva mirada. Una senyora gran, molt gran, octogenària diria, s’està dempeus al mig del passeig. Va vestida amb americana i pantalons de lli  blanc. Els pantalons són massa llargs i se li arruguen als turmells abans de deixar pas a unes sabates marrons amb una mica de taló. Una pamela també blanca li tapa la cara, però deixa veure   uns llargs i despentinats cabells grisos que li cauen sobre les espatlles amb poca gràcia.  Malgrat  la seva vestimenta pretesament elegant, el seu aspecte és llastimós. Empeny un carro d’aquells d’anar a comprar de color lila, ple d’alguna cosa que deu pesar molt, per l’esforç que li costa de moure’l. Mou el cap en totes direccions i aixeca el braç assenyalant per a ella mateixa una casa i després una altra. Com si busqués quelcom i s’anés preguntant, serà allà? O potser és més a la dreta? O més a l’esquerra? Espera, potser és aquest portal? Titubeja, mira a tort i a dret, empeny el carro cap a una banda com si  hagués trobat allò que cerca, per al cap d’un moment, amb gest decebut retrocedeix el camí fet, buscant de nou, assenyalant una altra casa. Finalment s’acosta a les dones que xerren i que se la miren amb sorpresa. Parlen una estona i les dones assenyalen molt lluny com si li diguessin que el seu destí es troba quilometres més enllà, passada l’església, a l’altra punta del poble. La vella gesticula també i, sense fer-los cas, continua fitant els  balcons que s’avoquen a la platja. S’aparta de les dones, que encara la miren una estona perplexes, abans de continuar amb la seva conversa privada.  Carro amunt, carro avall, la vella  s’acosta a un portal i pica al timbre, però no s’atura a esperar resposta. Assenyala la casa del costat i continua caminant. S’aparta de la porta per tenir perspectiva per donar un cpp d’ull a la façana abans d’atansar-s’hi i  picar un altre timbre. Tot d'una,  m’assalta una por irracional. I si la casa que cerca tan desesperadament és la meva? I si és a mi a qui busca? I si dins el carro porta alguna cosa terrible, com ara un cadàver i és a mi a qui ha d’entregar la seva funesta càrrega? Em fico dins a casa, i provo d’oblidar-me de la vella, com si fos un mal presagi que vull foragitar.

Gairebé una hora més tard, torno a treure el cap pel balcó. La senyora segueix allà fora, donant voltes com una baldufa. Estic a punt de recaure en la meva follia quan entra en escena  una patrulla de la guàrdia urbana. Imagino que algú els ha avisat perquè van directes cap a l’estrafolària dona. Parlen amb ella, i sembla que li demanen que es tranquil·litzi, tot i que la senyora no sembla pas nerviosa, només una mica amoïnada perquè segueix assenyalant una casa com si els digués, veieu és aquí, és aquí on vaig, però el problema és que ves a saber per què resulta que no és aquí. Un petit entrebanc de no res, vaig aquí però aquí s’ha evaporat, ai què hi farem.

Els guàrdies la convencen perquè vagi amb ells. Aquí és allà, li deuen haver dit. S’ha mogut una mica, però segueix sent aquí. Els contemplo allunyar-se i em pregunto per què carai els dos policies poden moure l’aquí cap allà i l’allà cap aquí, però no poden ajudar una pobra vella a empènyer un carro d’anar a comprar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada