diumenge, 7 de maig de 2017

Un wc, per favor.


Ahír em van venir ganes d’escriure quasi al mateix temps que d’anar al lavabo. Sense saber com em vaig descobrir a mi mateixa  discorrent un post escatològic sobre les diverses formes d’evacuar. Em vaig imaginar un retorn triomfal al blog amb un text de mal gust, rebel i divertit.
Potser encara no és tard per  escriure’l, tot i que no sé per què,  avui em sembla més trist que no pas còmic.
Es poden tenir unes ganes de cagar, satisfactòries, plenes, sòlides en ambdós sentits del terme, generades per àpats gegantins que pesen a la  panxa inflada i quan finalment acaben corrent per les tuberies, una, o sigui jo, es sent alliberada d’un pes, lleugera i feliç.
Però les d’ahir no eren d’aquest tipus. Eren unes ganes de cagar, d’enciam i escarola, de brots de soja, plenes de fibra i poc greix, delicades i minúscules, d’aquelles  que un cop liquidades en el wc, no proporcionen cap felicitat i que en contemplar-les fetes realitat no semblen més importants que les d’un gatet.
Hi ha un tercer tipus de ganes de cagar, que són les súper urgents, de les que venen quan una, altre cop jo, ha esmorzat quatre cafés i déu cigarrets, i que en cas de no tenir un recipient adequat a menys de dos minuts podrien convertir la meva vida de només depriment a  patèticament infernal, pitjor fins i tot que aquell malson infantil en el que anava al col·legi sense pantalons.
Mentre pensava en el post, un cop ja eliminades les ganes d’anar de ventre, malauradament del segon tipus (sí, ho heu endevinat, estic a règim), l’Ôliba em va cridar des del balcó: “Coses! Mira que ha passat!”. En treure el cap vaig descobrir el nostre nòrdic recent rentat i en procés d’assecat, amb una enorme i fastigosa cagarada de colom. I  em vaig preguntar si allò seria un senyal.

3 comentaris:

  1. Francament, em puc imaginar manera millors de retornar al blog, més triomfals, probablement, però encara que sigui només per parlar-nos del teu trànsit intestinal, bo és que escriguis de tant en tant. Aquí estem... esperant a que ho aboquis tot...

    ResponElimina
  2. Ah, que les noies també feu de ventre? Primera notícia

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies Xexu pel teu suport. No era un post fácil de comentar i t'ho agraeixo molt.

    Pons, m'has fet riure, com sempre.

    Una abraçada

    ResponElimina