dissabte, 23 de setembre de 2017

Un dia inoblidable


Dijous al matí, mentre conduïa el cotxe i escoltava la ràdio vaig tenir un moment d’inspiració dels que només esdevenen una vegada  a la vida, o potser dues o tres, o fins i tot un cop l’any, en fi que a mi em venen cada cinc minuts, però no per això deixen de ser importants, eh?
Total que era un moment així com qualsevol altre, quan vaig girar-me cap a l’Òliba i vaig proclamar:
- Vint de setembre, Òliba, avui és vint de setembre de 2017. Recordarem aquesta data durant molts anys.
-I tant, avui és un dia històric... -va contestar sagaç l’Òliba.- D’això... que em podries donar alguna pista de per què?
Li vaig clavar una mirada furibundament patriòtica abans de que ella afegís amb veu una mica alta, això és cridant com una boja:
-Mira endavant, hòstia! Que ens la fotrem!  I aleshores sí que ens en recordarem, sí.
 Després de passar la tarda pintant unes caixes de fusta i amb l’orella enganxada a la ràdio que no parava d’atronar  notícies apocalíptiques, a les 7.45 ens vam posar en marxa per aplegar-nos a la plaça del poblet del Priorat on tenim la casa i protestar junt amb una multitud, formada en gran part de vells i nens, que no superava les dos-centes persones, però que només calia ser Guardia Civil o Ministre del Interior per percebre que en el fons, molt en el fons, es tractava d’una turba tumultuosa.
L’Òliba experta en manis i protestes de tots tipus, de seguida va anar per feina:
- Vaig a buscar unes cerveses- em va engaltar abans de desaparèixer entre la turba.

Quan va retornar, ja havíem cridat Visca Catalunya unes quantes vegades i anàvem per la meitat dels Segadors. Acabada la sessió musical, per la meva part de playback la major part del temps (diguem que tinc mala memòria per les lletres) ens vam entusiasmar amb el Votarem. L’Òliba se’m va atansar preocupada:
- Què els fa mal a aquesta gent?

-    Eh?

-   Sí, dona, que no paren de demanar Voltaren.

Vaig respirar a fons.
Els fa mal la dignitat.

-   Aaah, ja... i, escolta, amb un Ibuprofe no farien?

De tornada cap a casa, i després d’una llarga xerrada, que vaig intentar que fos el més pedagògica possible, l’Òliba i  em va mirar amb posat seriós, sense ni rastre de la  feliç innocència amb que fins al moment havia rebut les notícies del dia.
-    Ja ho entec.- em va dir- Avui és un dia per prendre determinacions.

Acte seguit es va treure el mòbil i va començar a manipular-lo amb gest greu. Per uns segons em vaig témer el pitjor. A veure si m’havia passat amb el meu discurs i ara l’Òliba estava buscant per unir-se a la facció més radical del grup més radical pertanyent a l’assamblea més radical, adherida la branca més radical de la CUP.

- Què fas?

-  Espera... ara, sí, ja està fet.

-  Què has fet?- vaig preguntar amb un fil de veu.

-  He entrat al Clash Royale i m’he apuntat al clan dels Catalan Power.

-  Perdona?

- Sí, és que abans, per pura casualitat, estava al Clan de los Mostoleños.

A la nit, després d'un dia tan llarg, em va costar agafar el son i mentre donava voltes al llit em va venir al cap la frase de Junqueras de només el poble salva al poble. L'Òliba va interrompre els meus pensaments amb un ronc creixent i satisfet. Em vaig deixar caure, relaxada per fi, i mig adormida em va semblar que el respirar de l'Òliba que es transformava en paraules i em responia:

- Doncs que bé, perquè jo sóc de ciutat.

I em vaig quedar fregida.




dissabte, 8 de juliol de 2017

Una dama blanca


Un vent sec fueteja els tendals de les terrasses dels pocs bars oberts. La mar està plana com un llac. El sol brilla amb inclemència malgrat que encara és molt d’hora. Una llum intensa, d’una blancor feridora banya el passeig vora la platja. Unes dones grans amb uns ridículs vestidets de colorins es repengen a la barana metàl·lica, mirant el mar  i xerrant de les seves coses. Un noi amb un hasqui creua amb direcció al cementiri, caminant amb  gambades llargues i sense parar cap atenció a res ni ningú. Tot sembla normal. Un tranquil i avorrit matí de diumenge d’estiu. Però, de sobte, la nota discordant capta  la meva mirada. Una senyora gran, molt gran, octogenària diria, s’està dempeus al mig del passeig. Va vestida amb americana i pantalons de lli  blanc. Els pantalons són massa llargs i se li arruguen als turmells abans de deixar pas a unes sabates marrons amb una mica de taló. Una pamela també blanca li tapa la cara, però deixa veure   uns llargs i despentinats cabells grisos que li cauen sobre les espatlles amb poca gràcia.  Malgrat  la seva vestimenta pretesament elegant, el seu aspecte és llastimós. Empeny un carro d’aquells d’anar a comprar de color lila, ple d’alguna cosa que deu pesar molt, per l’esforç que li costa de moure’l. Mou el cap en totes direccions i aixeca el braç assenyalant per a ella mateixa una casa i després una altra. Com si busqués quelcom i s’anés preguntant, serà allà? O potser és més a la dreta? O més a l’esquerra? Espera, potser és aquest portal? Titubeja, mira a tort i a dret, empeny el carro cap a una banda com si  hagués trobat allò que cerca, per al cap d’un moment, amb gest decebut retrocedeix el camí fet, buscant de nou, assenyalant una altra casa. Finalment s’acosta a les dones que xerren i que se la miren amb sorpresa. Parlen una estona i les dones assenyalen molt lluny com si li diguessin que el seu destí es troba quilometres més enllà, passada l’església, a l’altra punta del poble. La vella gesticula també i, sense fer-los cas, continua fitant els  balcons que s’avoquen a la platja. S’aparta de les dones, que encara la miren una estona perplexes, abans de continuar amb la seva conversa privada.  Carro amunt, carro avall, la vella  s’acosta a un portal i pica al timbre, però no s’atura a esperar resposta. Assenyala la casa del costat i continua caminant. S’aparta de la porta per tenir perspectiva per donar un cpp d’ull a la façana abans d’atansar-s’hi i  picar un altre timbre. Tot d'una,  m’assalta una por irracional. I si la casa que cerca tan desesperadament és la meva? I si és a mi a qui busca? I si dins el carro porta alguna cosa terrible, com ara un cadàver i és a mi a qui ha d’entregar la seva funesta càrrega? Em fico dins a casa, i provo d’oblidar-me de la vella, com si fos un mal presagi que vull foragitar.

Gairebé una hora més tard, torno a treure el cap pel balcó. La senyora segueix allà fora, donant voltes com una baldufa. Estic a punt de recaure en la meva follia quan entra en escena  una patrulla de la guàrdia urbana. Imagino que algú els ha avisat perquè van directes cap a l’estrafolària dona. Parlen amb ella, i sembla que li demanen que es tranquil·litzi, tot i que la senyora no sembla pas nerviosa, només una mica amoïnada perquè segueix assenyalant una casa com si els digués, veieu és aquí, és aquí on vaig, però el problema és que ves a saber per què resulta que no és aquí. Un petit entrebanc de no res, vaig aquí però aquí s’ha evaporat, ai què hi farem.

Els guàrdies la convencen perquè vagi amb ells. Aquí és allà, li deuen haver dit. S’ha mogut una mica, però segueix sent aquí. Els contemplo allunyar-se i em pregunto per què carai els dos policies poden moure l’aquí cap allà i l’allà cap aquí, però no poden ajudar una pobra vella a empènyer un carro d’anar a comprar.

diumenge, 21 de maig de 2017

Amanda Knox



Casualment vaig topar per internet amb  un documental de Neflix sobre el cas d’Amanda Knox o com l’anomenaven els tabloides britànics Foxy Knoxy. Sempre m’han atret les històries dels falsos culpables, dels innocents acusats i sovint condemnats per crims que no han comés. Per fer-vos memòria, o per informar-vos si no sou afeccionats a les notícies de successos, Amanda Knox, i el seu novio italià varen ser acusats de l’assessinat d’una jove anglesa a Itàlia. Knox, americana i de només 20 anys, compartia casa amb la víctima des de feia cinc setmanes. Les sospites van recaure sobre ella per una  reacció “inapropiada”, “estranya” a la mort de la que es suposava la seva amiga. A partir d’aquí la premsa anglesa  va posar-hi tota la salsa i un embolic de declaracions contradictòries i proves científiques poc acurades va donar com a resultat una condemna a 26 anys per Amanda Knox i 25 per el noi italià.  En judici previ i separat, també va rebre la seva part un  tercer implicat, un jove de Costa de Marfil, sobre el qual les proves eren més fermes, si és pot dir així en mig d’una investigació que feia aigües per tot arreu, però ves per on, aquest acusat, pobre, emigrant i amb antecedents,  no li interessava a ningú. Knox i   la seva parella  varen  passar a la presó 4 anys, abans de ser absolts en l’apel·lació i, en un despropòsit de via crucis judicial, encara van haver de passar quatre  anys més fins que  van ser definitivament exonerats.  

El documental repassa tots aquest fets i  deixa que els implicats parlin per ells mateixos, des del fiscal inquisidor al el periodista sense escrúpols, però el fil conductor és la protagonista,  Amanda Knox. El resultat és un al·legat a favor de la presumpció d’innocència que  posa la pell de gallina.

Durant molts anys molta gent intel·ligent i sensible, cineastes, escriptors, juristes, polítics, s’han interessat per tema dels innocents acusats de crims terribles sense proves. Les nostres lleis han evolucionat i s’han fet tota mena de reformes per tal d’evitar que aquestes injustícies es repeteixen, però malgrat tot aquesta lacra no s’ha aturat amb els anys. Els mitjans de comunicació juguen moltes vegades un paper lamentable. Un crim resolt, amb un culpable clar i evident, no resulta especialment atractiu per la premsa. Són força més interessants els casos en que les proves són poc sòlides, perquè aleshores tots plegats podem jugar a ser detectius. Actituds, reaccions,  tics facials o postures corporals són analitzats fins a l’absurd. Ser fred i controlat, antipàtic, orgullós o simplement raret esdevé una prova de càrrec. Una afirmació de l’encausat  ambigua, de mal gust o desafortunada,  gairebé sempre fora de context, constitueix un indici. Un rumor sobre qualsevol aspecte de la vida del fals culpable, es transforma en una veritat que ens permet jutjar  el seu estil de vida. Mentides i contradiccions en la versió de l’incriminat, són també un tòpic i tothom oblida que si bé poden ser causa de sospita, no són per elles mateixes evidències de res. Quan a la fi l’opinió pública arriba  a la convicció de la culpabilitat, la presumpció d’innocència ja és paper mullat i no hi ha jurat al món capaç de vèncer l’onada irracional que clama justícia. Són culpables i han de ser condemnats. Les proves són el que menys importa.

I s’oblida allò fonamental i és que és mil vegades millor absoldre un culpable que sentenciar a un innocent. No només per  compassió per el patiment de l’ injustament condemnat, sinó per nosaltres mateixos. Quan un innocent va a la presó, tots esdevenim vulnerables i quedem a mercè de la sort. Com diu Amanda Knox  en el documental, amb una mirada que gela l’ànima, o sóc una psicòpata amb pell de xai o sóc com tu.

diumenge, 7 de maig de 2017

Un wc, per favor.


Ahír em van venir ganes d’escriure quasi al mateix temps que d’anar al lavabo. Sense saber com em vaig descobrir a mi mateixa  discorrent un post escatològic sobre les diverses formes d’evacuar. Em vaig imaginar un retorn triomfal al blog amb un text de mal gust, rebel i divertit.
Potser encara no és tard per  escriure’l, tot i que no sé per què,  avui em sembla més trist que no pas còmic.
Es poden tenir unes ganes de cagar, satisfactòries, plenes, sòlides en ambdós sentits del terme, generades per àpats gegantins que pesen a la  panxa inflada i quan finalment acaben corrent per les tuberies, una, o sigui jo, es sent alliberada d’un pes, lleugera i feliç.
Però les d’ahir no eren d’aquest tipus. Eren unes ganes de cagar, d’enciam i escarola, de brots de soja, plenes de fibra i poc greix, delicades i minúscules, d’aquelles  que un cop liquidades en el wc, no proporcionen cap felicitat i que en contemplar-les fetes realitat no semblen més importants que les d’un gatet.
Hi ha un tercer tipus de ganes de cagar, que són les súper urgents, de les que venen quan una, altre cop jo, ha esmorzat quatre cafés i déu cigarrets, i que en cas de no tenir un recipient adequat a menys de dos minuts podrien convertir la meva vida de només depriment a  patèticament infernal, pitjor fins i tot que aquell malson infantil en el que anava al col·legi sense pantalons.
Mentre pensava en el post, un cop ja eliminades les ganes d’anar de ventre, malauradament del segon tipus (sí, ho heu endevinat, estic a règim), l’Ôliba em va cridar des del balcó: “Coses! Mira que ha passat!”. En treure el cap vaig descobrir el nostre nòrdic recent rentat i en procés d’assecat, amb una enorme i fastigosa cagarada de colom. I  em vaig preguntar si allò seria un senyal.