dimecres, 11 de novembre de 2015

Teràpia de grup, enèsima temporada


El dissabte passat va començar un nou curs de teràpia de grup, perdó, taller de creixement personal. De fet, el primer dia va ser a l’octubre, però com que no hi vaig poder assistir, m'he incorporat al grup en el segon mes.

Vaig arribar una mica tard i me’ls vaig trobar a tots meditant. Per la meva sorpresa, eren més totes que tots. Què se n’ha fet d’aquells grups de gais més una lesbiana (servidora)?  Allò  semblava mestresses de casa en  teràpia (sí el comentari és de tacte zero i déu en prejudicis). Acabada la meditació va tocar una primera ronda de paraula d’aquelles insubstancials, jo em dic Perico de los Palotes i estic molt contenta d’estar aquí, etc. De seguida em vaig fixar en una dona de mitjana edat, que està clar que vol portar la iniciativa en el grup: és la mestressa de casa en cap. Aquesta senyora serà una murga, vaig pensar. Això també és de matrícula d’honor en el tema dels prejudicis, però què voleu, jo reconec una pesada a cent quilòmetres de distància. Al meu costat hi havia un home més aviat gran, amb barba blanca i que es veu que va  confondre el “porteu roba còmoda” de l’email de convocatòria, amb un “podeu venir en pijama” (al descans per dinar, vaig descobrir, esglaiada, que fins i tot surt al carrer, tot cofoi, amb els seus pantalons a quadrets blau cel).

El primer exercici del dia consistia a  treballar la culpa i la vergonya,  en grups de tres. Un havia  de preguntar: quina és la teva culpa? O bé: quina és la teva vergonya? Un segon responia i el tercer anotava en una llibreta. Després s’alternaven els papers.A mi em va tocar amb una senyora amb pinta, doncs, de senyora i l’home- del- pijama. Jo era la primera a confessar-me, la senyora-senyora anotava  i l’home- del- pijama va assumir la tasca de preguntar-me. M’havia semblat que tenia l’aspecte  d’un apòstol inofensiu i estava desprevinguda quan, de sobte, se’m va llançar a sobre, repenjant les mans en els meus malucs i plantant-me la barbota a tocar de la meva cara, quasi cridant com un ogre:

- De quèeee ets culpaaable??!!

Mare de Déu Santíssima, amb prou feines vaig poder contenir-me de fer un bot. Es va fer enrere i mentre jo tractava de recuperar la respiració, va tornar a col·locar la mà sobre el meu genoll i a interpel·lar-me:

-De quèeee?, de quèee ets culpaaaable???!!!

I raca, del cap a la boca, li dic:

-Perdona, no em toquis.

I va funcionar com un bàlsam: es va apartar,  tranquil i no gens molest, i es va comportar com una persona normal la resta de l’exercici. No li va durar més enllà. En el que quedava de dia encara em vaig haver d’empassar dues abraçades seves, d’aquelles que dius, ai Déu, que el boig ataca de nou. En una de les pauses en que tots asseguts en una rotllana, incomprensiblement rectangular, anàvem fent balanç dels exercicis, l’home-del-pijama va deixar anar:

-  Tinc la sensació que quan em moc per la sala, els altres s’aparten per evitar-me.

Que voleu que us digui, em vaig fer un tip de riure.

Però estàvem en el primer exercici. Un cop confessats, el terapeuta ens va demanar que, en el mateix grup de tres,  ens diguéssim els uns als  altres alguna cosa sobre les culpes i les vergonyes que havíem escoltat. Una cosa així, com donar-li un copet a l’espatlla al company. Tant jo com la senyora - senyora vam coincidir a animar el nostre estrany company a mantenir-se tranquil. I més que com un cop de mà, ell s’ho prendre com una manotada, perquè, quan ja altre cop tot el grup posats en rotllana-rectangular, va exclamar:

- Jo no estic gens d’acord amb el que m’han dit aquestes dues !!!! Jo no vull estar tranquil, ni callat !!!

Toma ja, una altra vegada millor dir-li que es faci l’harakiri directament.

 Mentrestant, la noia del meu costat va tenir un violent atac de culpa.

-És que jo li he dit a l’A. ... , ai Déu meu!, li he dit el què havia de fer amb la seva vida. I qui sóc jo per dir-li? Sóc una “niñata” estúpida- i va esclatar a plorar.
La tal A., la receptora del consell desafortunat, era l'única del grup que en lloc d’asseure’s a terra, en posició indi fumant la pipa de la pau, utilitzava una cadira, a causa de un problema de volum. Diguem que era obvi que en cas d’estirar-se, caldríem uns quants de nosaltres per tornar-la a posar dreta. No vaig poder evitar un pensament cruel: a veure si aquesta magdalena del meu costat se li ha acudit dir-li a l’altra que faci la dieta aquella de la resina, ja sabeu, aquella que et passes un mes bevent suc d’un pi i una de dues: o bé t’aprimes o t’hi quedes. En fi, mai sabrem el què li va dir, perquè cap de les dues no ho van explicar. De fet, la suposadament agreujada va intentar-ho:

-No ha estat pas tan greu, tampoc m’ho he agafat... - i la va interrompre un gemec ofegat seguit d’un sanglot de la culpable- Crec que millor no dic res més – va acabar amb cara de no entendre res, mentre l’altra seguia bramant.

L’afligida jo- tinc- la- culpa –de- tot encara va plorar una bona estona més i crec que deixant de banda algun ratet perdut així com poc inspirat, es va passar plorant la resta del dia. Això és un grup alegre, sí senyor.

Després d’aquest inici tan esperançador, vam fer una onada. I no, no consisteix a fer una "ola" com si estiguéssim al camp del Barça. És més aviat com un piromusical, però en terapiomusical. Això és que el terapeuta assumeix el paper de discjòquei i els altres, senzillament movem l’esquelet. Les cançons segueixen una pauta en què s’encadenen diversos ritmes, per tal d’ anar desfogant diferents emocions. Jo vaig dir-me, vinga, anem per feina, i m’ho vaig prendre tan seriosament que a la meitat de l’onada, ja m’havia quedat sense res per desfogar-me, a banda de sense respiració ni forces. Es veu que devia ser l'única, perquè el terapeuta no parava d’animar la discoteca a crits.

-Vinga, moveu-vos més, que encara ho podeu fer molt pitjor ! Va, feu més el ridícul! 

Predicava, al desert, pobre home, perquè em sembla que els únics que vàrem fer el ridícul total vam ser l’home-del-pijama i jo, mentre la resta feien poc més que ballar una sardana.

Abans de la pausa de dinar, a l'última ronda de paraula sobre com havia anat al matí, una noia rossa ens va ajudar a obrir la gana, establint un paral·lelisme entre el seu estat emocional i els seus problemes intestinals, sense estalviar-nos una referència explícita i altament estimulant al tap de merda que havia cagat feia pocs dies.Després d’això, com us podeu imaginar vaig sortir disparada de la sala per tal de dinar sola i ben sola.

A la tarda, vam continuar amb un exercici Saramago. Si a la seva novel·la el món s’enfrontava a una espècie de ceguera viral, nosaltres voluntàriament ens vam prestar a un experiment similar, tapant-nos els ulls amb uns antifaços i endinsant-nos en les tenebres. En silenci, ens movíem per la sala, tocant-nos, palpant-nos, olorant-nos i es veu que algunes es devien fins i tot fer pessigolles, o això semblava per com reien. Jo reconec que odio els Saramagos i que em vaig moure ben poc i encara menys vaig tocar ningú, més enllà d’alguna mà òrfena amb la que vaig ensopegar.

Tot seguit ,va tocar sessió de massatges per parelles. Jo sempre havia pensat que un massatge era més fàcil de rebre que de donar... fins aquest dissabte. Les mans de la meva massatjadora es movien frenèticament per les meves espatlles i esquena, saltant d’una banda a l’altra, com si fossin granotes espitoses. Només puc agrair que almenys no feia massa força, perquè si no hauria pogut acabar el dia amb una hèrnia discal. El terapeuta va aparèixer en el meu socors, i li va demanar que posés les mans sobre la meva esquena i tractés d’entrar en contacte amb mi, de sentir-me o alguna cosa per l’estil. No tinc gaire clar que la noia ho vagi aconseguir però almenys va deixar de fer córrer els seus dits pel meu cos com motos en un circuit de carreres.

L’últim exercici del dia, van ser les estàtues humanes. També per parelles, un esculpia el cos de l’altre que s’havia de deixar moure i quedar-se quiet en la postura que l’altre el deixava. Després s’alternaven els papers. Si no hi heu jugat mai, feu-ho, us asseguro que és ben divertit.

Ens vam passejar per la sala, primer com estàtues caminadores i després dient-nos coses els uns als altres i,no sé com, allò va derivar en una marató d’abraçades. L’home-del-pijama, no cal dir-ho, se’m va llançar a sobre. Tot seguit la cap de les mestresses de casa, em va trobar en una cantonada, em va barrar el pas i vinga, abraça que abraçaràs. Ja creia que em deixava anar, quan es veu que li va semblar que aquella abraçada li havia faltat alguna cosa i apa, torne-m’hi. Alliberada per fi, trontollant, em va venir una imatge terrorífica. Els onze membres del grup se’m tiraven a sobre amb els braços oberts, per a fer-me depositària de tot el seu amor. Aterrida, vaig obrir-me pas per aquell infernal camp minat de persones amoroses, per a refugiar-me en els lavabos. 


No en vaig sortir fins que el terapeuta-director va cridar a l’ordre a les hordes abraçadores per fer una última i final rotllana-rectangular. El torn de paraula va ser decebedor. L’home-del-pijama va fer una intervenció estranya, dient que no tenia “la gràcia catalana”, la cap de les mestresses es va mostrar molt satisfeta (faltaria més després de tot l’amor indiscriminat que s’havia despatxat), la noia del tap, superat l’ estrenyiment estava radiant de felicitat i la jo-tinc-la-culpa-de-tot s’havia quedat sense forces de tant plorar. I jo....jo estava destrossada i vaig cometre la imprudència de dir-los que em feien una mica de por i que, si no els sabia greu, ja els aniria abraçant més endavant, amb calma. Quasi tots em van mirar com si fos una extraterrestre i en l’esguard d’una de les mestresses de casa, em va semblar entreveure l’espurna d’una amenaça, que em té francament preocupada, que ja ho diuen que de l’amor a l’odi només hi ha un parell de sessions de teràpia.