diumenge, 18 d’octubre de 2015

Xiquets a la platja

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Sorolla_i_Bastida
 
Era la tercera vegada en una setmana que Marcel Parès visitava l’exposició. El vigilant li va llançar una mirada de gairell plena de menyspreu. Es va posar nerviós, però la necessitat de veure’ls era més gran que la seva vergonya. Com un corrent elèctric, l’excitació el va fer tremolar. Els ulls se li van entelar i un pànic arcaic el va fer retrocedir. I si allò tornava a passar? No, no, aquell era un passatemps innocent, es va repetir com una pregària.

 L’altre home se li va aparèixer al costat de sobte. No l’havia vist entrar i com una aparició fantasmagòrica s’havia fet visible a tocar d’ell, amb aquella horrible expressió petulant i altiva.

-    Tu també, oi? – li va etzibar el desconegut amb un somriure burleta.

Es feia dir Travis, tot i que no era el seu nom real. El va seduir el seu aire desimbolt, la seva confiança en si mateix, la  seva força. Res a veure amb en Marcel, que carregava remordiments, secrets i culpa. Al principi la seva amistat semblava un joc inofensiu. Quin mal poden fer unes quantes fotografies i un intercanvi d’emails amb pensaments morbosos? Però en Travis volia més, era evident, un home així no es podia conformar a viure entre les ombres, a construir un món de plaer de fantasia. Un dia en Travis li va parlar dels rínxols daurats, dels ulls blaus cel, del cos blanc, flexible, llis i sense màcula, com el d’una nina.  Tornava a casa sol cada tarda, en plegar de l’escola. Aquell era el moment d’abordar-lo. En Travis s’ocuparia de convèncer-lo perquè entrés al cotxe. En Marcel no havia de fer gairebé res, gaudir-ne només. Què més volia? 

Aquell va ser el primer cop, i després en varen venir tants d’altres. En Travis era com un gos afamat que no en tenia mai prou. En la seva companyia, en Marcel  aconseguia sentir-se pèrfidament lliure, però en la solitud de les nits a casa seva, una massa obscura ressorgia de les seves entranyes i el cos sencer li cremava de neguit i d'una por esfereïdora.

Hauria donat qualsevol cosa per ser diferent, per deslliurar-se del desig insadollable d’acaronar aquella carn tendra, d’estimar el seu esguard pur, de perdre’s en l’aroma de la infantesa. Qualsevol cosa...

 I una nit es va despertar amarat de suor, amb la darrera mirada de terror que l’atrevessava com una llança. Aleshores va comprendre què podia donar per deixar de veure aquells ulls infantils.

L’assistenta va trobar el cos d’en Marcel Parès  tres dies més tard. A  la mà hi tenia un paper arrugat. Era el retall de diari d’un article sobre una exposició amb una   fotografia d’un quadre amb tres nens nus estirats a la platja.

Relats conjunts

dissabte, 17 d’octubre de 2015

L'alzina


 
 
Quan era una nena, al carrer de casa meva hi havia uns plataners enormes. Però va arribar el progrès: voreres noves, canvis de tubs i aquestes coses. Uns homes amb monos taronges van serrar els plataners. El carrer es va omplir del polsim de la fusta i jo vaig plorar. Després varen plantar uns arbrets nous, dèbils i escarransits que mai van crèixer massa, no sé si perquè eren així o perquè amb tant progrés amb forma de tub, les seves arrels no hi tenien cabuda.

Vaig mirar-me l’alzina amb instint assassí. No era un arbre pròpiament, només un projecte: amb prou feines una mica més alt que jo. Les seves fulles punxegudes sempre m’havien molestat. El seu color verd caqui tampoc m’entusiasmava. I allà al mig! Quina molèstia, quina poca gràcia. Semblava fàcil desfer-se’n. El veí havia avisat de la prohibició, les alzines estan protegides, va dir-nos. Això encara ho feia més estimulant.

Amb les tisores de podar més grans que teníem, vaig tallar-li les branques fins que el tronc va ser accessible. Era molt més gruixut del que esperava. El vaig serrar amb esforç a tocar de terra. En acabat, regalimava suor i em cremava la cara. El sol era inclement. Vaig beure aigua i em vaig asseure en una pedra a fer una cigarreta per contemplar la meva obra. M’havia de sentir satisfeta, però no sempre funciona així. A vegades, en mig del camp, m’envaeix una sensació d’aïllament desagradable. Allà estava jo, suada i esgotada, rodejada d’herbotes i arbrots, de punxes, mosques i bitxos indesitjables, tots conspirant en la meva contra i jo sense poder fugir-ne perquè la boca de metro més propera era a cent cinquanta quilometres.

La feina no estava acabada encara. Si deixàvem el tronc, l’alzina tornaria a créixer. L’Òliba em va explicar la teoria. Hauríem de cavar al seu voltant, fins a poder-lo arrencar amb les seves arrels. Impossible a aquelles alçades. Les galtes em bullien, tenia els braços plens d’esgarrapades i les mans entumides. L’extermini és una feina complicada. Hi havia una altra manera, però. Li vaig serrar dos talls transversals a la base del tronc. Vaig clavar-li  piques de ferro a cops de martell, fins que els talls van esdevenir esquerdes, en les que vaig encabir pedres per impedir que es tornessin a tancar. Per elles havia de penetrar la humitat que podriria el tronc i mataria les arrels. Una mort lenta i cruel.

No vaig plorar el dia de l’alzina, perquè volem un hort, volem arbres fruiters, volem un jardí... Volem... alguna cosa semblant al progrès.