diumenge, 30 d’agost de 2015

Refugiats


Durant la segona guerra mundial, alguns jueus, fugint d’una mort segura, es van aventurar a creuar els Pirineus. Per burlar la vigilància de les fronteres, pagaven a gent dels pobles per a que els guiessin pels difícils camins, desafiant la cruesa de l’hivern. Els refugiats carregaven quatre coses que havien arreplegat. I potser, algunes joies. I diners, si en tenien. Els habitants de les muntanyes eren pobres de solemnitat. Per ells una simple bicicleta era un tresor. Quina temptació eren aquells desgraciats  jueus. Per què a la fi, ningú preguntaria per ells si no arribaven al seu destí. Morts a cops, assassinats amb crueltat o simplement abandonats a la seva sort enmig del bosc perquè la natura implacable acabés la feina dels covards.

I a les viles, els veïns murmuraven i es miraven  de reüll. Els secrets es transmetien als vespres a la vora de la llar de foc, amb la mirada perduda en les flames crepitant. Sospirs, confessions i acusacions. Ningú en parlava en veu alta d’allò que tothom sabia, de la ignomínia que planava sobre algunes famílies que avui eren una mica menys pobres que ahir.

Els refugiats siris s’amunteguen a la frontera de Macedònia amb Sèrbia. Els soldats els barren el pas. No cobegen les seves magres pertinences. No els atacaran aprofitant la fosca de la nit. Els siris desesperats amenacen amb l’únic que els queda: les seves pròpies vides. Volen fer vaga de fam. I el soldat serbi els respon: “Feu el que vulgueu: ningú preguntarà per vosaltres quan sereu morts”.

dimarts, 25 d’agost de 2015

La pobresa de les petites coses

 
 
La casa era un desastre. La taula del menjador era d’una fusta tan vella i foradada pels corcs que semblava que en qualsevol moment es desintegraria deixant només una estela de pols. El sofà sempre estava tapat amb llençols o cobrellits per amagar el seu deteriorament, però només calia deixar-hi caure el cul per adonar-se que tenia més anys que Matusalem i que en feia uns quants que havia perdut qualsevol traça de comoditat. La pintura de les parets s’amagava darrera una capa de brutícia i no era d’estranyar que els nens les haguessin redecorat amb els seus  dibuixos  o simples guixades, sense que ningú se’n preocupés. La cuina funcionava amb gas butà i els armaris estaven trencats. Estava neta, però. I ordenada. Més que la meva pròpia casa.
Res de tot allò em va sorprendre, ni molestar. Però no vaig poder amb la vaixella. Tots els plats, gots i tasses  eren diferents, com si fossin una col·lecció arreplegada al llarg dels anys i cap ni una d’aquelles peces estava sencera. Plats escantonats, gots esquerdats, tasses sense ansa, culleres torçades i ganivets que no tallaven. Són les petites coses les que més colpeixen. Les més insuportables.
 
 

dimarts, 18 d’agost de 2015

Tren nocturno, de Martin Amis

 
 
"Permítame disculparme por anticipado por mi palabras soeces, por mi sarcasmo morboso, por mi intransigencia. Todos los polis somos racistas. Forma parte de nuestro trabajo. La policia de Nueva York odia a los portorriqueños, la de Miami a los cubanos, la de Houston a los mexicanos, la de San Diego a los amerindios y la de Pórtland a los esquimales. Y aquí odiamos a todo lo no sea irlandés. O Policía"
 
 
 
Groller és un adjectiu insuficient. "Soez" com diu el propi autor (o el traductor) s'ajusta més al llenguatge i contingut dels llibres d'Amis. Depriment, també hi seria aplicable. Cínic, a vegades.
I quan es posa transcendental, a mi em sona buit.
 
Aquest és el millor paràgraf del llibre, l'únic que em va posar la pell de gallina:
 
"El suicidio es un tren nocturno, un tren que te lleva velozmente a la oscuridad. No podrás llegar tan rápido de otra forma o por medios naturales. Compras el billete y subes a bordo. El billete te ha costado todo lo que tienes. Pero no hay trayecto de vuelta. Este tren te lleva al interior de la noche, y te deja en ella. Es el tren nocturno."
 

diumenge, 16 d’agost de 2015

Tu també, Bruto, fill meu !


Escriure sobre Joc de Trons no és gaire original, ja ho sé, i per això, per no repetir-me en tot el que ja s’ha dit, resulta un repte. He llegit (per internet i en diagonal, ho admeto) articles sobre les claus de l’èxit de la saga tant la literària (que desconec) com la televisiva (que m’he empassat de dalt a baix). Aquestes  són, entre d’altres, el sexe, la violència, el poder i la seva  imprevisibilitat (gràcies a l’existència de tantes trames que converteix a tots els personatges en candidats a morir en qualsevol moment).Jo tinc la meva pròpia teoria sobre l’èxit de Joc de Trons: funciona perquè és un popurri, un “grandes éxitos” de la història i la literatura.


Hi ha paral·lelismes històrics molt comentats a la xarxa: la guerra de les dues roses a Anglaterra, el mur que separava la Britana romana dels “salvatges”, l’imperi romà, el foc grec que utilitzaven els bizantins i que funcionava inclús sobre l’aigua i que els va servir per defensar Contastinoble, ciutat clavadeta a Desembarcament del Rei, etc Podeu fer una passejada per webs que tracten aquests temes i anar descobrint un munt de semblances sospitoses. Però és que inclús podeu anar escena per escena: Jon Nieve és assassinat com Juli Cèsar, el darrer rei Thargarian o rei boig volia cremar la ciutat, igualet que Neró, la humiliació pública de la Reina Cersai s’inspira en la penitència d’una tal Joana Share, amant de EduardIV, l’anomenada “boda roja” és una nova versió del Sopar Negre de 1440 al castell d’Edimburg. I també els personatges: els genets Dothraki podrien ser perfectament mongols, la secta dels nazzaris inspiren els Homes sense Rostre, el rei Robert té una retirada amb Felip IV d’Espanya, Melisandre seria Maria Tudor també coneguda com Maria la Sanguinària, la història de Robb Stark s’apropa molt a la d’Eduard IV d’Anglaterra, Cersei Lannister és la viva imatge de Margarita d’Anjou i el rei Joffrey té el dubtós honor de representar Calígula.


Image result for pinturas antiguas de dragonsPerò no només de realitat viu l’home, així que Joc de Trons també ha de recòrrer a la imaginació... A la dels altres, és clar: el Senyor dels Anells, Robin Hood, Frankenstein, els zombis, fins i tot la sèrie Breaking Bad, segons diu l’autor de les novel·les en una entrevista.

Cal reconèixer, però, que com a serial “grandes éxitos”, Joc de trons és insuperable.

dissabte, 15 d’agost de 2015

WhatsApp I

Image result for whatsapp

Coses2: Qué tal Mac? Como va todo?
Mac: Me he quedado de cuidadora de animales y plantas, que mi madre se ha ido al pueblo.
Coses2: Nos vemos este fin de?
Mac: Estoy liada con los bichos! 
Coses2: Solo es un gato y las plantas con regarlas una vez al día, es suficiente, no hace falta que te pases el día mirándolas...
Mac: Son dos bichos: el gato y la cobaya de mi sobrina
Coses2: Una cobaya es como un ratón, no?
Mac: Sí, pero más grande.
Coses2: Una rata, vamos.
Mac: Así la llama mi madre.
Coses2: Y el gato no se la come?
Mac: Qué va. Ni entra en la habitación. Qué animal más cobarde. Si está en una jaula
Coses2:Y qué comen las ratas, digo cobayas?
Mac: Lechuga, es una adicta
Coses2: Que raro.
Mac: Y comida especial para cobayas. Pero a ella le mola la lechuga. Se la doy recién sacada de la nevera y me está estornudando. La tendré que preparar antes.
Coses2:  Como que estornuda?
Mac: Sí. La Cobaya, atchiss
Coses2: Y como la puedes preparar? Le pasas un video de lechugas?
Mac: No! Sacaré la lechuga antes de la nevera.
Coses2: También puedes meter antes la cobaya en la nevera...

dimecres, 12 d’agost de 2015

El meu primer escratxe



Quan jo era petita,  el pati de la meva escola, tot i que era força gran, estava sobre explotat. Masses nens i nenes, de diferents edats hi jugàvem a l’hora. Com sempre, el joc més popular era el futbol i en el mateix pati, que només tenia dues porteries, s'hi podien jugar dos o tres partits a la vegada. Creuar el pati-camp, sobretot per la zona de les porteries era una travessa arriscada que requeria valentia i bons reflexes. En el moment que es va produir els fets que us narro avui, jo tenia déu anys i formava part del grup dels grans i per tant dels mes perillosos:  quan jugàvem, érem  com un huracà que els més petits havien d’esquivar per no sortir-ne malparats. Un dia una pilota enverinada, que ni tant sols va ser gol, va colpejar el cap d’una nena i  la va deixar marejada. Un fet no gens excepcional, però els seus pares no ho van veure d’aquesta manera i van plantejar una queixa furibunda a l’escola. La direcció va optar per la solució més senzilla: eliminar les pilotes a l’hora de l’esbarjo. Mort el gos...
 
Quan la  mestra ens va informar de la nova prohibició, l’aula va ressonar amb els nostres crits de protesta. Que injusta ens semblava aquella mesura! Com n’era de desproporcionat que per l’accident d’una sola nena, ens quedéssim més d’un centenar (només a la nostra classe, ja érem una quarantena) sense el nostre joc preferit. La mestra no es va adonar de la guspira de rebel·lió que acabava d’encendre. Només érem canalla, en un època en que els nens obeïen sense protestar,  conscients que els adults pensaven que un clatellot a temps estalviava maldecaps posteriors. Però aquell dia, estàvem tan convençuts de la nostra legítima causa, que res no vam témer. La indignació d’uns s’alimentava amb la dels altres: quaranta nens a la vegada no podien estar equivocats! Per l’hora de plegar al migdia, ja teníem un pla. Els pares de la nena tenien un restaurant cèntric i només a dos minuts caminant de l’escola. La majoria de nosaltres tornàvem a casa sols, així que no hi hauria pares que ens destorbessin.  Com un sol home, vam dirigir-nos l’establiment de la família causant de la nostra desgràcia. Era primavera i el local estava completament obert, sense portes ni parets que separessin el carrer del restaurant i amb una filera de taules sobre la vorera. Ens vam instal·lar a fora, rodejant la terrassa, on una colla de giris menjaven paelles i bevien sangria. Hauríeu d’haver-los vist les cares vermelles del sol, amb els ulls obert com plats contemplant una inèdita manifestació infantil. Vam demanar als cambrers que volíem parlar amb els propietaris, perquè teníem un assumpte molt important per discutir amb ells. Van provar d’ignorar-nos primer, però vam assegurar que no ens mouríem (el no nos moverán, feia furor en aquells temps) fins que les nostres peticions fossin escoltades. Passada una bona estona, tremolant com una fulla, va sortir la mare de la nena per parlamentar amb els manifestants.  Ens va assegurar que ella mai havia demanat que ens prohibissin jugar a pilota. Tot plegat havia estat un malentès.  Vam dissoldre la manifestació molt satisfets: tot s’havia arreglat, la mare de la nena ferida retiraria la seva queixa i podríem tornar a jugar a pilota. Ho veieu com la gent parlant s’entén.
 
 
Aquella mateixa tarda, estàvem a classe de música, quan la nostra mestra va irrompre a l’aula feta una autèntica fera. La mare de la nena, efectivament havia anat a l’escola però no pas per desfer el malentès, sinó per denunciar el nostre escratxe. La mestra ens va dir de tot. Semblava que havíem comés un acte terrorista. Havíem violentat una família en el seu lloc de treball, havíem coaccionat, amenaçat, maltractat. Ens havíem passat un quants pobles. La mestra havia passat molta vergonya per causa nostra. El nostre comportament havia estat intolerable i de cap manera es podia repetir. Només la professora de música ens mirava amb un somriure divertit.
 
El problema de la pilota finalment es va resoldre eliminant  les pilotes de cuir i permetent només les de plàstic, però a mi d’aquell dia em va quedar un vague sentiment de culpabilitat. Serà que la llibertat és més fàcil de proclamar que d’ensenyar.

diumenge, 9 d’agost de 2015

Chichén Itzá







Era un viatge llargament esperat. S ’havia documentat abastament  sobre la cultura maia, s’havia estudiat la ruta amb una guia, havia triat els millors hotels seguint les puntuacions de les més reconegudes pàgines d’Internet.


 Però aquell  dia que havia de ser memorable, no es va llevar precisament en bona forma. Tenia les cames plenes de picades de mosquits i per molta crema que s’hi posava la picor la turmentava. Portava vàries nits de mal dormir per la calor. El menjar mexicà i els seus budells  no tenien una bona relació i patia una diarrea continguda a base de medicaments d’aquells que cap bon viatger oblida de posar en l’equipatge.

Va tenir la temptació de deixar-ho córrer i quedar-se a l’hotel, però aquella actitud mandrosa no feia per ella. Un viatge comporta unes certes obligacions. Estava a milers de quilometres de casa i qui sap si mai tornaria a Mèxic: no podia desaprofitar l’ocasió de visitar aquell monument tan espectacular.
 

Quan van baixar de l’autocar, el sol era inclement. La calor la va estabornir i es va sentir marejada. Es va entrebancar i no va caure estesa a terra perquè els braços d’uns turistes alemanys la van rescatar. La guia se li va acostar sol·lícita i li va suggerir que es quedés a  l’autocar. I ara! Es va mullar la cara amb l’aigua de la cantimplora que duia a la motxilla i es va posar dempeus, blanca com el paper, però llesta per continuar. No sabria dir quanta estona van passar visitant el monument. No recorda res tampoc del que la guia va explicar. Sentia la seva veu com un murmuri de fons que amb prou feines es sobreposava a un zum-zum que li ressonava al cap. Les seves escasses forces es van concentrar en mantenir-se dreta i caminar amb pas vacil·lant darrera el grup de turistes. No es va ni tan sols adonar que un dels turistes alemanys no li treia els ulls de sobre, preocupat per si l’havia de tornar a plegar (li ho va explicar ell, l’endemà).

Va sobreviure a l’excursió amb una força de voluntat titànica i al vespre va caure sobre el llit de l’hotel, incapaç ni de canviar-se la roba. Els dies següents va anar recuperant forces i quan el seu avió va aterrar a Barcelona, ja es sentia del tot restablerta. Durant el viatge de tornada va començar a pensar en tot el que havia viscut a Mèxic. I de sobte li va semblar, que el menjar mexicà era ben bo, i amb prou feines havia tingut unes petites molèsties intestinals, la calor no havia estat pas tan insuportable, els mosquits..., n’hi ha a tot arreu, oi?. I aquell, monument maia, ai, això sí que havia valgut la pena. Com d’impressionant, quina meravella, no podria oblidar mai l’efecte que li havia causat! És estrany que no en tingués cap fotografia... deuria ser perquè es va sentir tan aclaparada per l’emoció que no hi va ni pensar.
Una proposta de Relats Conjunts