diumenge, 18 d’octubre de 2015

Xiquets a la platja

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Sorolla_i_Bastida
 
Era la tercera vegada en una setmana que Marcel Parès visitava l’exposició. El vigilant li va llançar una mirada de gairell plena de menyspreu. Es va posar nerviós, però la necessitat de veure’ls era més gran que la seva vergonya. Com un corrent elèctric, l’excitació el va fer tremolar. Els ulls se li van entelar i un pànic arcaic el va fer retrocedir. I si allò tornava a passar? No, no, aquell era un passatemps innocent, es va repetir com una pregària.

 L’altre home se li va aparèixer al costat de sobte. No l’havia vist entrar i com una aparició fantasmagòrica s’havia fet visible a tocar d’ell, amb aquella horrible expressió petulant i altiva.

-    Tu també, oi? – li va etzibar el desconegut amb un somriure burleta.

Es feia dir Travis, tot i que no era el seu nom real. El va seduir el seu aire desimbolt, la seva confiança en si mateix, la  seva força. Res a veure amb en Marcel, que carregava remordiments, secrets i culpa. Al principi la seva amistat semblava un joc inofensiu. Quin mal poden fer unes quantes fotografies i un intercanvi d’emails amb pensaments morbosos? Però en Travis volia més, era evident, un home així no es podia conformar a viure entre les ombres, a construir un món de plaer de fantasia. Un dia en Travis li va parlar dels rínxols daurats, dels ulls blaus cel, del cos blanc, flexible, llis i sense màcula, com el d’una nina.  Tornava a casa sol cada tarda, en plegar de l’escola. Aquell era el moment d’abordar-lo. En Travis s’ocuparia de convèncer-lo perquè entrés al cotxe. En Marcel no havia de fer gairebé res, gaudir-ne només. Què més volia? 

Aquell va ser el primer cop, i després en varen venir tants d’altres. En Travis era com un gos afamat que no en tenia mai prou. En la seva companyia, en Marcel  aconseguia sentir-se pèrfidament lliure, però en la solitud de les nits a casa seva, una massa obscura ressorgia de les seves entranyes i el cos sencer li cremava de neguit i d'una por esfereïdora.

Hauria donat qualsevol cosa per ser diferent, per deslliurar-se del desig insadollable d’acaronar aquella carn tendra, d’estimar el seu esguard pur, de perdre’s en l’aroma de la infantesa. Qualsevol cosa...

 I una nit es va despertar amarat de suor, amb la darrera mirada de terror que l’atrevessava com una llança. Aleshores va comprendre què podia donar per deixar de veure aquells ulls infantils.

L’assistenta va trobar el cos d’en Marcel Parès  tres dies més tard. A  la mà hi tenia un paper arrugat. Era el retall de diari d’un article sobre una exposició amb una   fotografia d’un quadre amb tres nens nus estirats a la platja.

Relats conjunts

9 comentaris:

  1. La tortura de saber que s'està fent una cosa malament, de no poder evitar-ho, però que et cremi per dins. La contradicció interna. La solució, potser gens sorprenent, viure amb això és difícil. Però molt tràgica.

    ResponElimina
  2. plas plas plas aplaudeixo el teu relat .....intens

    ResponElimina
  3. Un turment dificil de suportar i sense solució. Bon relat!

    ResponElimina
  4. Una història que impressiona com aquest quadre.

    ResponElimina
  5. Un relat dur, darrere una imatge idíl·lica és tot ple de contradiccions humanes.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris i elogis.
    Només espero que el proper us agradi igual o més.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. un relat ple de fantasia i realisme tràgic corprenedor.

    ResponElimina
  8. Gràcies Montse, m'alegro que t'hagi agradat

    ResponElimina