dissabte, 17 d’octubre de 2015

L'alzina


 
 
Quan era una nena, al carrer de casa meva hi havia uns plataners enormes. Però va arribar el progrès: voreres noves, canvis de tubs i aquestes coses. Uns homes amb monos taronges van serrar els plataners. El carrer es va omplir del polsim de la fusta i jo vaig plorar. Després varen plantar uns arbrets nous, dèbils i escarransits que mai van crèixer massa, no sé si perquè eren així o perquè amb tant progrés amb forma de tub, les seves arrels no hi tenien cabuda.

Vaig mirar-me l’alzina amb instint assassí. No era un arbre pròpiament, només un projecte: amb prou feines una mica més alt que jo. Les seves fulles punxegudes sempre m’havien molestat. El seu color verd caqui tampoc m’entusiasmava. I allà al mig! Quina molèstia, quina poca gràcia. Semblava fàcil desfer-se’n. El veí havia avisat de la prohibició, les alzines estan protegides, va dir-nos. Això encara ho feia més estimulant.

Amb les tisores de podar més grans que teníem, vaig tallar-li les branques fins que el tronc va ser accessible. Era molt més gruixut del que esperava. El vaig serrar amb esforç a tocar de terra. En acabat, regalimava suor i em cremava la cara. El sol era inclement. Vaig beure aigua i em vaig asseure en una pedra a fer una cigarreta per contemplar la meva obra. M’havia de sentir satisfeta, però no sempre funciona així. A vegades, en mig del camp, m’envaeix una sensació d’aïllament desagradable. Allà estava jo, suada i esgotada, rodejada d’herbotes i arbrots, de punxes, mosques i bitxos indesitjables, tots conspirant en la meva contra i jo sense poder fugir-ne perquè la boca de metro més propera era a cent cinquanta quilometres.

La feina no estava acabada encara. Si deixàvem el tronc, l’alzina tornaria a créixer. L’Òliba em va explicar la teoria. Hauríem de cavar al seu voltant, fins a poder-lo arrencar amb les seves arrels. Impossible a aquelles alçades. Les galtes em bullien, tenia els braços plens d’esgarrapades i les mans entumides. L’extermini és una feina complicada. Hi havia una altra manera, però. Li vaig serrar dos talls transversals a la base del tronc. Vaig clavar-li  piques de ferro a cops de martell, fins que els talls van esdevenir esquerdes, en les que vaig encabir pedres per impedir que es tornessin a tancar. Per elles havia de penetrar la humitat que podriria el tronc i mataria les arrels. Una mort lenta i cruel.

No vaig plorar el dia de l’alzina, perquè volem un hort, volem arbres fruiters, volem un jardí... Volem... alguna cosa semblant al progrès.

 

2 comentaris:

  1. com a mínim vas fer algun moble amb la fusta del tronc?

    ResponElimina
  2. La vam cremar a l'estufa de llenya. L'alzina crema molt bé :)

    ResponElimina