dimarts, 25 d’agost de 2015

La pobresa de les petites coses

 
 
La casa era un desastre. La taula del menjador era d’una fusta tan vella i foradada pels corcs que semblava que en qualsevol moment es desintegraria deixant només una estela de pols. El sofà sempre estava tapat amb llençols o cobrellits per amagar el seu deteriorament, però només calia deixar-hi caure el cul per adonar-se que tenia més anys que Matusalem i que en feia uns quants que havia perdut qualsevol traça de comoditat. La pintura de les parets s’amagava darrera una capa de brutícia i no era d’estranyar que els nens les haguessin redecorat amb els seus  dibuixos  o simples guixades, sense que ningú se’n preocupés. La cuina funcionava amb gas butà i els armaris estaven trencats. Estava neta, però. I ordenada. Més que la meva pròpia casa.
Res de tot allò em va sorprendre, ni molestar. Però no vaig poder amb la vaixella. Tots els plats, gots i tasses  eren diferents, com si fossin una col·lecció arreplegada al llarg dels anys i cap ni una d’aquelles peces estava sencera. Plats escantonats, gots esquerdats, tasses sense ansa, culleres torçades i ganivets que no tallaven. Són les petites coses les que més colpeixen. Les més insuportables.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada