dimecres, 12 d’agost de 2015

El meu primer escratxe



Quan jo era petita,  el pati de la meva escola, tot i que era força gran, estava sobre explotat. Masses nens i nenes, de diferents edats hi jugàvem a l’hora. Com sempre, el joc més popular era el futbol i en el mateix pati, que només tenia dues porteries, s'hi podien jugar dos o tres partits a la vegada. Creuar el pati-camp, sobretot per la zona de les porteries era una travessa arriscada que requeria valentia i bons reflexes. En el moment que es va produir els fets que us narro avui, jo tenia déu anys i formava part del grup dels grans i per tant dels mes perillosos:  quan jugàvem, érem  com un huracà que els més petits havien d’esquivar per no sortir-ne malparats. Un dia una pilota enverinada, que ni tant sols va ser gol, va colpejar el cap d’una nena i  la va deixar marejada. Un fet no gens excepcional, però els seus pares no ho van veure d’aquesta manera i van plantejar una queixa furibunda a l’escola. La direcció va optar per la solució més senzilla: eliminar les pilotes a l’hora de l’esbarjo. Mort el gos...
 
Quan la  mestra ens va informar de la nova prohibició, l’aula va ressonar amb els nostres crits de protesta. Que injusta ens semblava aquella mesura! Com n’era de desproporcionat que per l’accident d’una sola nena, ens quedéssim més d’un centenar (només a la nostra classe, ja érem una quarantena) sense el nostre joc preferit. La mestra no es va adonar de la guspira de rebel·lió que acabava d’encendre. Només érem canalla, en un època en que els nens obeïen sense protestar,  conscients que els adults pensaven que un clatellot a temps estalviava maldecaps posteriors. Però aquell dia, estàvem tan convençuts de la nostra legítima causa, que res no vam témer. La indignació d’uns s’alimentava amb la dels altres: quaranta nens a la vegada no podien estar equivocats! Per l’hora de plegar al migdia, ja teníem un pla. Els pares de la nena tenien un restaurant cèntric i només a dos minuts caminant de l’escola. La majoria de nosaltres tornàvem a casa sols, així que no hi hauria pares que ens destorbessin.  Com un sol home, vam dirigir-nos l’establiment de la família causant de la nostra desgràcia. Era primavera i el local estava completament obert, sense portes ni parets que separessin el carrer del restaurant i amb una filera de taules sobre la vorera. Ens vam instal·lar a fora, rodejant la terrassa, on una colla de giris menjaven paelles i bevien sangria. Hauríeu d’haver-los vist les cares vermelles del sol, amb els ulls obert com plats contemplant una inèdita manifestació infantil. Vam demanar als cambrers que volíem parlar amb els propietaris, perquè teníem un assumpte molt important per discutir amb ells. Van provar d’ignorar-nos primer, però vam assegurar que no ens mouríem (el no nos moverán, feia furor en aquells temps) fins que les nostres peticions fossin escoltades. Passada una bona estona, tremolant com una fulla, va sortir la mare de la nena per parlamentar amb els manifestants.  Ens va assegurar que ella mai havia demanat que ens prohibissin jugar a pilota. Tot plegat havia estat un malentès.  Vam dissoldre la manifestació molt satisfets: tot s’havia arreglat, la mare de la nena ferida retiraria la seva queixa i podríem tornar a jugar a pilota. Ho veieu com la gent parlant s’entén.
 
 
Aquella mateixa tarda, estàvem a classe de música, quan la nostra mestra va irrompre a l’aula feta una autèntica fera. La mare de la nena, efectivament havia anat a l’escola però no pas per desfer el malentès, sinó per denunciar el nostre escratxe. La mestra ens va dir de tot. Semblava que havíem comés un acte terrorista. Havíem violentat una família en el seu lloc de treball, havíem coaccionat, amenaçat, maltractat. Ens havíem passat un quants pobles. La mestra havia passat molta vergonya per causa nostra. El nostre comportament havia estat intolerable i de cap manera es podia repetir. Només la professora de música ens mirava amb un somriure divertit.
 
El problema de la pilota finalment es va resoldre eliminant  les pilotes de cuir i permetent només les de plàstic, però a mi d’aquell dia em va quedar un vague sentiment de culpabilitat. Serà que la llibertat és més fàcil de proclamar que d’ensenyar.

2 comentaris:

  1. de n'hi do el primer acte reivindicatiu! però al capdavall va acabar bé , vau poder tornar a juga a pilota

    ResponElimina