diumenge, 9 d’agost de 2015

Chichén Itzá







Era un viatge llargament esperat. S ’havia documentat abastament  sobre la cultura maia, s’havia estudiat la ruta amb una guia, havia triat els millors hotels seguint les puntuacions de les més reconegudes pàgines d’Internet.


 Però aquell  dia que havia de ser memorable, no es va llevar precisament en bona forma. Tenia les cames plenes de picades de mosquits i per molta crema que s’hi posava la picor la turmentava. Portava vàries nits de mal dormir per la calor. El menjar mexicà i els seus budells  no tenien una bona relació i patia una diarrea continguda a base de medicaments d’aquells que cap bon viatger oblida de posar en l’equipatge.

Va tenir la temptació de deixar-ho córrer i quedar-se a l’hotel, però aquella actitud mandrosa no feia per ella. Un viatge comporta unes certes obligacions. Estava a milers de quilometres de casa i qui sap si mai tornaria a Mèxic: no podia desaprofitar l’ocasió de visitar aquell monument tan espectacular.
 

Quan van baixar de l’autocar, el sol era inclement. La calor la va estabornir i es va sentir marejada. Es va entrebancar i no va caure estesa a terra perquè els braços d’uns turistes alemanys la van rescatar. La guia se li va acostar sol·lícita i li va suggerir que es quedés a  l’autocar. I ara! Es va mullar la cara amb l’aigua de la cantimplora que duia a la motxilla i es va posar dempeus, blanca com el paper, però llesta per continuar. No sabria dir quanta estona van passar visitant el monument. No recorda res tampoc del que la guia va explicar. Sentia la seva veu com un murmuri de fons que amb prou feines es sobreposava a un zum-zum que li ressonava al cap. Les seves escasses forces es van concentrar en mantenir-se dreta i caminar amb pas vacil·lant darrera el grup de turistes. No es va ni tan sols adonar que un dels turistes alemanys no li treia els ulls de sobre, preocupat per si l’havia de tornar a plegar (li ho va explicar ell, l’endemà).

Va sobreviure a l’excursió amb una força de voluntat titànica i al vespre va caure sobre el llit de l’hotel, incapaç ni de canviar-se la roba. Els dies següents va anar recuperant forces i quan el seu avió va aterrar a Barcelona, ja es sentia del tot restablerta. Durant el viatge de tornada va començar a pensar en tot el que havia viscut a Mèxic. I de sobte li va semblar, que el menjar mexicà era ben bo, i amb prou feines havia tingut unes petites molèsties intestinals, la calor no havia estat pas tan insuportable, els mosquits..., n’hi ha a tot arreu, oi?. I aquell, monument maia, ai, això sí que havia valgut la pena. Com d’impressionant, quina meravella, no podria oblidar mai l’efecte que li havia causat! És estrany que no en tingués cap fotografia... deuria ser perquè es va sentir tan aclaparada per l’emoció que no hi va ni pensar.
Una proposta de Relats Conjunts

3 comentaris:

  1. Molt bon relat....això de distorsionar la realitat ho fem molt sovint ...

    ResponElimina
  2. La realitat ens la fem a mida, som capaços de, un cop enllestida una experiència, obviar-ne alguns detalls per convertir-la en una gran història. Perquè no oblidem que el que importa és poder-la explicar després!

    ResponElimina
  3. Gràcies pels vostres comentaris. Espero que estigueu passant un bon agost. Una abraçada

    ResponElimina