diumenge, 19 de juliol de 2015

Tots marxen




Resultado de imagen de varios perros juntos
De bon matí, a la platja encara orfe de banyistes, llanço la pilota de tenis amb totes les meves forces, que mai han estat res de l’altre món, amb l’esperança que la gossa la perseguirà i me la retornarà, cosa que només passa de tant en tant, sobretot la segona part.

Tots marxen, Bambú, dic melangiosa. Quan ja m’havia fet a ells, se’n van. D’altres vindran, sí, però quina mandra haver-se  d’aprendre de nou els seus noms, tornar a fingir que no em fan por (no! i ara! Com m’ha d’espantar que el teu gos de 40 quilos em salti a sobre i em lladri com si jo fos el dimoni, i ara, vés quina tonteria!), i dissimular una altra vegada la meva incomoditat  (escolta, no és per res, però per què el teu gos, com es deia?... a sí, Dràcula, que maco.. deia que per què no para de fregar-se contra la meva cama? Que no em molesta, eh, si és una monada).

El primer en desaparèixer és en Jazz. Entre el grup d’adolescents, la Bambú es precipita a les cames de la nena i jo aprofito per deixar caure la pregunta. Ara viu amb un altre noi. Bé una temporada, vull dir. Fa olor de mentida piadosa de sa mare. Però ben cert que al barri ja ningú parlarà d’aquell divertit i incansable cadell de pastor alemany, ah sí en Jazz!

En Wilfred té una entrevista. Corre desesperat amb el seu altiu i àgil físic de jove rottweiler mescla amb labrador, sota l’escrutadora mirada de la possible adoptant. Mentrestant, l’altra dona, encara l’oficial propietària, en canta les meravelles: És tan bó i tan obedient! I tan tranquil... A dit tranquil? Mare de Déu! Corre Bambú, corre, que en Wilfred t’atraparà i et rebregarà per terra com si fossis una joguina!

Jo me’l quedo segur. I l’adoptant es posa a parlar del seu gos moribund: cec, sord, amb bolquers. Wilfred, el príncep regent, perquè el rei de debò està a les últimes... Un vague sentiment de desgrat em recorre l’espinada. Et prometo Bambú, que et dedicaré el preceptiu dol quan faltis i que cap altre gos farà cua esperant a que estiris la pota.

L’oficial encara, fa una petició. Sobretot no li canviïs el nom. No vegis el que a costat que se l’aprengués!

Wilfred, el tranquil, amo i senyor de la platja i fuet sense pietat dels gats, desapareix per sempre, digues-li adéu Bambú, quan et tregui les dents del coll, és clar.

T’he dit que marxem?, m’engalta l’anglesa. Vosaltres també! On? Per què? Fugim de l’estiu i dels crits dels borratxos nocturns. Hem llogat una casa en una urbanització de les afores. Sherman, my love, Shermy so cute... Enyorarem els teus esbufecs de buldog, Sherman, les teves babes als meus pantalons, el teu semen sobre el llom de la Bambú (però si tens més de déu anys, viejo verde!, a veure si la palmaràs de l’esforç). Ai Sherman, el vellet que passegen amb carro com si fos un maharaja indi, com et trobarem a faltar!

4 comentaris:

  1. Amb companyies així, potser no sap tant greu que marxin... o sí. Són gossos, tampoc no se'ls pot exigir normes d'etiqueta. No sé si he acabat d'entendre el sentit del post, però sembla que en Bambú està força malament. Vaig tenir un gat que es deia Bamboo, va traspassar fa temps. Encara hi penso moltes vegades.

    ResponElimina
  2. És el problema d’aquests animals de companyia, que no duren masses anys. T’has de buscar, una tortuga que son per tota la vida, o un lloro, o una balena, però aquesta última costa de mantenir.

    ResponElimina
  3. marxen del sol i la calor ..... pobres gossos si parlessin

    ResponElimina
  4. Xexu, lamento la confusió, però per sort la Bambu està molt bé de salut i encara és molt jove
    Pons, això de la balena no m acaba de convèncer...
    Elfreelang, si poguessin demanarien unes vacances a Groenlandia.
    Ģràcies i una abraçada a tots

    ResponElimina