dimecres, 11 de novembre de 2015

Teràpia de grup, enèsima temporada


El dissabte passat va començar un nou curs de teràpia de grup, perdó, taller de creixement personal. De fet, el primer dia va ser a l’octubre, però com que no hi vaig poder assistir, m'he incorporat al grup en el segon mes.

Vaig arribar una mica tard i me’ls vaig trobar a tots meditant. Per la meva sorpresa, eren més totes que tots. Què se n’ha fet d’aquells grups de gais més una lesbiana (servidora)?  Allò  semblava mestresses de casa en  teràpia (sí el comentari és de tacte zero i déu en prejudicis). Acabada la meditació va tocar una primera ronda de paraula d’aquelles insubstancials, jo em dic Perico de los Palotes i estic molt contenta d’estar aquí, etc. De seguida em vaig fixar en una dona de mitjana edat, que està clar que vol portar la iniciativa en el grup: és la mestressa de casa en cap. Aquesta senyora serà una murga, vaig pensar. Això també és de matrícula d’honor en el tema dels prejudicis, però què voleu, jo reconec una pesada a cent quilòmetres de distància. Al meu costat hi havia un home més aviat gran, amb barba blanca i que es veu que va  confondre el “porteu roba còmoda” de l’email de convocatòria, amb un “podeu venir en pijama” (al descans per dinar, vaig descobrir, esglaiada, que fins i tot surt al carrer, tot cofoi, amb els seus pantalons a quadrets blau cel).

El primer exercici del dia consistia a  treballar la culpa i la vergonya,  en grups de tres. Un havia  de preguntar: quina és la teva culpa? O bé: quina és la teva vergonya? Un segon responia i el tercer anotava en una llibreta. Després s’alternaven els papers.A mi em va tocar amb una senyora amb pinta, doncs, de senyora i l’home- del- pijama. Jo era la primera a confessar-me, la senyora-senyora anotava  i l’home- del- pijama va assumir la tasca de preguntar-me. M’havia semblat que tenia l’aspecte  d’un apòstol inofensiu i estava desprevinguda quan, de sobte, se’m va llançar a sobre, repenjant les mans en els meus malucs i plantant-me la barbota a tocar de la meva cara, quasi cridant com un ogre:

- De quèeee ets culpaaable??!!

Mare de Déu Santíssima, amb prou feines vaig poder contenir-me de fer un bot. Es va fer enrere i mentre jo tractava de recuperar la respiració, va tornar a col·locar la mà sobre el meu genoll i a interpel·lar-me:

-De quèeee?, de quèee ets culpaaaable???!!!

I raca, del cap a la boca, li dic:

-Perdona, no em toquis.

I va funcionar com un bàlsam: es va apartar,  tranquil i no gens molest, i es va comportar com una persona normal la resta de l’exercici. No li va durar més enllà. En el que quedava de dia encara em vaig haver d’empassar dues abraçades seves, d’aquelles que dius, ai Déu, que el boig ataca de nou. En una de les pauses en que tots asseguts en una rotllana, incomprensiblement rectangular, anàvem fent balanç dels exercicis, l’home-del-pijama va deixar anar:

-  Tinc la sensació que quan em moc per la sala, els altres s’aparten per evitar-me.

Que voleu que us digui, em vaig fer un tip de riure.

Però estàvem en el primer exercici. Un cop confessats, el terapeuta ens va demanar que, en el mateix grup de tres,  ens diguéssim els uns als  altres alguna cosa sobre les culpes i les vergonyes que havíem escoltat. Una cosa així, com donar-li un copet a l’espatlla al company. Tant jo com la senyora - senyora vam coincidir a animar el nostre estrany company a mantenir-se tranquil. I més que com un cop de mà, ell s’ho prendre com una manotada, perquè, quan ja altre cop tot el grup posats en rotllana-rectangular, va exclamar:

- Jo no estic gens d’acord amb el que m’han dit aquestes dues !!!! Jo no vull estar tranquil, ni callat !!!

Toma ja, una altra vegada millor dir-li que es faci l’harakiri directament.

 Mentrestant, la noia del meu costat va tenir un violent atac de culpa.

-És que jo li he dit a l’A. ... , ai Déu meu!, li he dit el què havia de fer amb la seva vida. I qui sóc jo per dir-li? Sóc una “niñata” estúpida- i va esclatar a plorar.
La tal A., la receptora del consell desafortunat, era l'única del grup que en lloc d’asseure’s a terra, en posició indi fumant la pipa de la pau, utilitzava una cadira, a causa de un problema de volum. Diguem que era obvi que en cas d’estirar-se, caldríem uns quants de nosaltres per tornar-la a posar dreta. No vaig poder evitar un pensament cruel: a veure si aquesta magdalena del meu costat se li ha acudit dir-li a l’altra que faci la dieta aquella de la resina, ja sabeu, aquella que et passes un mes bevent suc d’un pi i una de dues: o bé t’aprimes o t’hi quedes. En fi, mai sabrem el què li va dir, perquè cap de les dues no ho van explicar. De fet, la suposadament agreujada va intentar-ho:

-No ha estat pas tan greu, tampoc m’ho he agafat... - i la va interrompre un gemec ofegat seguit d’un sanglot de la culpable- Crec que millor no dic res més – va acabar amb cara de no entendre res, mentre l’altra seguia bramant.

L’afligida jo- tinc- la- culpa –de- tot encara va plorar una bona estona més i crec que deixant de banda algun ratet perdut així com poc inspirat, es va passar plorant la resta del dia. Això és un grup alegre, sí senyor.

Després d’aquest inici tan esperançador, vam fer una onada. I no, no consisteix a fer una "ola" com si estiguéssim al camp del Barça. És més aviat com un piromusical, però en terapiomusical. Això és que el terapeuta assumeix el paper de discjòquei i els altres, senzillament movem l’esquelet. Les cançons segueixen una pauta en què s’encadenen diversos ritmes, per tal d’ anar desfogant diferents emocions. Jo vaig dir-me, vinga, anem per feina, i m’ho vaig prendre tan seriosament que a la meitat de l’onada, ja m’havia quedat sense res per desfogar-me, a banda de sense respiració ni forces. Es veu que devia ser l'única, perquè el terapeuta no parava d’animar la discoteca a crits.

-Vinga, moveu-vos més, que encara ho podeu fer molt pitjor ! Va, feu més el ridícul! 

Predicava, al desert, pobre home, perquè em sembla que els únics que vàrem fer el ridícul total vam ser l’home-del-pijama i jo, mentre la resta feien poc més que ballar una sardana.

Abans de la pausa de dinar, a l'última ronda de paraula sobre com havia anat al matí, una noia rossa ens va ajudar a obrir la gana, establint un paral·lelisme entre el seu estat emocional i els seus problemes intestinals, sense estalviar-nos una referència explícita i altament estimulant al tap de merda que havia cagat feia pocs dies.Després d’això, com us podeu imaginar vaig sortir disparada de la sala per tal de dinar sola i ben sola.

A la tarda, vam continuar amb un exercici Saramago. Si a la seva novel·la el món s’enfrontava a una espècie de ceguera viral, nosaltres voluntàriament ens vam prestar a un experiment similar, tapant-nos els ulls amb uns antifaços i endinsant-nos en les tenebres. En silenci, ens movíem per la sala, tocant-nos, palpant-nos, olorant-nos i es veu que algunes es devien fins i tot fer pessigolles, o això semblava per com reien. Jo reconec que odio els Saramagos i que em vaig moure ben poc i encara menys vaig tocar ningú, més enllà d’alguna mà òrfena amb la que vaig ensopegar.

Tot seguit ,va tocar sessió de massatges per parelles. Jo sempre havia pensat que un massatge era més fàcil de rebre que de donar... fins aquest dissabte. Les mans de la meva massatjadora es movien frenèticament per les meves espatlles i esquena, saltant d’una banda a l’altra, com si fossin granotes espitoses. Només puc agrair que almenys no feia massa força, perquè si no hauria pogut acabar el dia amb una hèrnia discal. El terapeuta va aparèixer en el meu socors, i li va demanar que posés les mans sobre la meva esquena i tractés d’entrar en contacte amb mi, de sentir-me o alguna cosa per l’estil. No tinc gaire clar que la noia ho vagi aconseguir però almenys va deixar de fer córrer els seus dits pel meu cos com motos en un circuit de carreres.

L’últim exercici del dia, van ser les estàtues humanes. També per parelles, un esculpia el cos de l’altre que s’havia de deixar moure i quedar-se quiet en la postura que l’altre el deixava. Després s’alternaven els papers. Si no hi heu jugat mai, feu-ho, us asseguro que és ben divertit.

Ens vam passejar per la sala, primer com estàtues caminadores i després dient-nos coses els uns als altres i,no sé com, allò va derivar en una marató d’abraçades. L’home-del-pijama, no cal dir-ho, se’m va llançar a sobre. Tot seguit la cap de les mestresses de casa, em va trobar en una cantonada, em va barrar el pas i vinga, abraça que abraçaràs. Ja creia que em deixava anar, quan es veu que li va semblar que aquella abraçada li havia faltat alguna cosa i apa, torne-m’hi. Alliberada per fi, trontollant, em va venir una imatge terrorífica. Els onze membres del grup se’m tiraven a sobre amb els braços oberts, per a fer-me depositària de tot el seu amor. Aterrida, vaig obrir-me pas per aquell infernal camp minat de persones amoroses, per a refugiar-me en els lavabos. 


No en vaig sortir fins que el terapeuta-director va cridar a l’ordre a les hordes abraçadores per fer una última i final rotllana-rectangular. El torn de paraula va ser decebedor. L’home-del-pijama va fer una intervenció estranya, dient que no tenia “la gràcia catalana”, la cap de les mestresses es va mostrar molt satisfeta (faltaria més després de tot l’amor indiscriminat que s’havia despatxat), la noia del tap, superat l’ estrenyiment estava radiant de felicitat i la jo-tinc-la-culpa-de-tot s’havia quedat sense forces de tant plorar. I jo....jo estava destrossada i vaig cometre la imprudència de dir-los que em feien una mica de por i que, si no els sabia greu, ja els aniria abraçant més endavant, amb calma. Quasi tots em van mirar com si fos una extraterrestre i en l’esguard d’una de les mestresses de casa, em va semblar entreveure l’espurna d’una amenaça, que em té francament preocupada, que ja ho diuen que de l’amor a l’odi només hi ha un parell de sessions de teràpia.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Xiquets a la platja

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Sorolla_i_Bastida
 
Era la tercera vegada en una setmana que Marcel Parès visitava l’exposició. El vigilant li va llançar una mirada de gairell plena de menyspreu. Es va posar nerviós, però la necessitat de veure’ls era més gran que la seva vergonya. Com un corrent elèctric, l’excitació el va fer tremolar. Els ulls se li van entelar i un pànic arcaic el va fer retrocedir. I si allò tornava a passar? No, no, aquell era un passatemps innocent, es va repetir com una pregària.

 L’altre home se li va aparèixer al costat de sobte. No l’havia vist entrar i com una aparició fantasmagòrica s’havia fet visible a tocar d’ell, amb aquella horrible expressió petulant i altiva.

-    Tu també, oi? – li va etzibar el desconegut amb un somriure burleta.

Es feia dir Travis, tot i que no era el seu nom real. El va seduir el seu aire desimbolt, la seva confiança en si mateix, la  seva força. Res a veure amb en Marcel, que carregava remordiments, secrets i culpa. Al principi la seva amistat semblava un joc inofensiu. Quin mal poden fer unes quantes fotografies i un intercanvi d’emails amb pensaments morbosos? Però en Travis volia més, era evident, un home així no es podia conformar a viure entre les ombres, a construir un món de plaer de fantasia. Un dia en Travis li va parlar dels rínxols daurats, dels ulls blaus cel, del cos blanc, flexible, llis i sense màcula, com el d’una nina.  Tornava a casa sol cada tarda, en plegar de l’escola. Aquell era el moment d’abordar-lo. En Travis s’ocuparia de convèncer-lo perquè entrés al cotxe. En Marcel no havia de fer gairebé res, gaudir-ne només. Què més volia? 

Aquell va ser el primer cop, i després en varen venir tants d’altres. En Travis era com un gos afamat que no en tenia mai prou. En la seva companyia, en Marcel  aconseguia sentir-se pèrfidament lliure, però en la solitud de les nits a casa seva, una massa obscura ressorgia de les seves entranyes i el cos sencer li cremava de neguit i d'una por esfereïdora.

Hauria donat qualsevol cosa per ser diferent, per deslliurar-se del desig insadollable d’acaronar aquella carn tendra, d’estimar el seu esguard pur, de perdre’s en l’aroma de la infantesa. Qualsevol cosa...

 I una nit es va despertar amarat de suor, amb la darrera mirada de terror que l’atrevessava com una llança. Aleshores va comprendre què podia donar per deixar de veure aquells ulls infantils.

L’assistenta va trobar el cos d’en Marcel Parès  tres dies més tard. A  la mà hi tenia un paper arrugat. Era el retall de diari d’un article sobre una exposició amb una   fotografia d’un quadre amb tres nens nus estirats a la platja.

Relats conjunts

dissabte, 17 d’octubre de 2015

L'alzina


 
 
Quan era una nena, al carrer de casa meva hi havia uns plataners enormes. Però va arribar el progrès: voreres noves, canvis de tubs i aquestes coses. Uns homes amb monos taronges van serrar els plataners. El carrer es va omplir del polsim de la fusta i jo vaig plorar. Després varen plantar uns arbrets nous, dèbils i escarransits que mai van crèixer massa, no sé si perquè eren així o perquè amb tant progrés amb forma de tub, les seves arrels no hi tenien cabuda.

Vaig mirar-me l’alzina amb instint assassí. No era un arbre pròpiament, només un projecte: amb prou feines una mica més alt que jo. Les seves fulles punxegudes sempre m’havien molestat. El seu color verd caqui tampoc m’entusiasmava. I allà al mig! Quina molèstia, quina poca gràcia. Semblava fàcil desfer-se’n. El veí havia avisat de la prohibició, les alzines estan protegides, va dir-nos. Això encara ho feia més estimulant.

Amb les tisores de podar més grans que teníem, vaig tallar-li les branques fins que el tronc va ser accessible. Era molt més gruixut del que esperava. El vaig serrar amb esforç a tocar de terra. En acabat, regalimava suor i em cremava la cara. El sol era inclement. Vaig beure aigua i em vaig asseure en una pedra a fer una cigarreta per contemplar la meva obra. M’havia de sentir satisfeta, però no sempre funciona així. A vegades, en mig del camp, m’envaeix una sensació d’aïllament desagradable. Allà estava jo, suada i esgotada, rodejada d’herbotes i arbrots, de punxes, mosques i bitxos indesitjables, tots conspirant en la meva contra i jo sense poder fugir-ne perquè la boca de metro més propera era a cent cinquanta quilometres.

La feina no estava acabada encara. Si deixàvem el tronc, l’alzina tornaria a créixer. L’Òliba em va explicar la teoria. Hauríem de cavar al seu voltant, fins a poder-lo arrencar amb les seves arrels. Impossible a aquelles alçades. Les galtes em bullien, tenia els braços plens d’esgarrapades i les mans entumides. L’extermini és una feina complicada. Hi havia una altra manera, però. Li vaig serrar dos talls transversals a la base del tronc. Vaig clavar-li  piques de ferro a cops de martell, fins que els talls van esdevenir esquerdes, en les que vaig encabir pedres per impedir que es tornessin a tancar. Per elles havia de penetrar la humitat que podriria el tronc i mataria les arrels. Una mort lenta i cruel.

No vaig plorar el dia de l’alzina, perquè volem un hort, volem arbres fruiters, volem un jardí... Volem... alguna cosa semblant al progrès.

 

dissabte, 19 de setembre de 2015

El dejá vu existencial

       Tenía la impresión que nunca jamás volvería a ver nada nuevo bajo el sol. (…) Éramos la primer a generación de seres humanos que jamás podría ver nada por primera vez. Contemplamos las maravillas del mundo con ojos mortecions, de vuelta de todo. Mona Lisa, las pirámides, el Empire State Building. El ataque de un animal selvático, el colapso de los antiquísimos glaciares, las erupciones volcánicas. No consigo recordar ni una sola cosa asombrosa que haya visto en persona que no me recordase de inmediato una película o un programa de televisión, A un puto anuncio. ¿Conocen el espantoso sonsonete del indiferente? “Ya lo he viiistoo"Bien, pues yo lo he visto literalmente todo. Y lo peor, lo que de verdad provoca que me entren ganas de saltarme la tapa de los sesos, es que la experiencia de segunda mano siempre es mejor. La imagen es más nítida, la visión más intensa, el ángulo de la camara y la banda sonora manipulan mis emociones de un modo que ha dejado de estar al alcance de la realidad. No estoy seguro de que, llegados a este punto, sigamos siendo realmente humanos, al menos aquellos de nosotros que somos como la mayoría de nosotros: los que crecimos con la televisión y el cine y ahora Internet. Si alguien nos traiciona, sabemos qué palabras decir; cuando muere un ser amado, sabemos qué palabras decir; si queremos hacernos el machote, el listillo o el loco, sabemos qué palabras decir. Todos seguimos el mismo guión manoseado.

            Es una era muy difícil en la que ser persona. Simplemente una persona real, auténtica, en vez de una colección de rasgos seleccionados a partir de una interminable galería de personajes.

Perdida de Gillian Flynn

diumenge, 30 d’agost de 2015

Refugiats


Durant la segona guerra mundial, alguns jueus, fugint d’una mort segura, es van aventurar a creuar els Pirineus. Per burlar la vigilància de les fronteres, pagaven a gent dels pobles per a que els guiessin pels difícils camins, desafiant la cruesa de l’hivern. Els refugiats carregaven quatre coses que havien arreplegat. I potser, algunes joies. I diners, si en tenien. Els habitants de les muntanyes eren pobres de solemnitat. Per ells una simple bicicleta era un tresor. Quina temptació eren aquells desgraciats  jueus. Per què a la fi, ningú preguntaria per ells si no arribaven al seu destí. Morts a cops, assassinats amb crueltat o simplement abandonats a la seva sort enmig del bosc perquè la natura implacable acabés la feina dels covards.

I a les viles, els veïns murmuraven i es miraven  de reüll. Els secrets es transmetien als vespres a la vora de la llar de foc, amb la mirada perduda en les flames crepitant. Sospirs, confessions i acusacions. Ningú en parlava en veu alta d’allò que tothom sabia, de la ignomínia que planava sobre algunes famílies que avui eren una mica menys pobres que ahir.

Els refugiats siris s’amunteguen a la frontera de Macedònia amb Sèrbia. Els soldats els barren el pas. No cobegen les seves magres pertinences. No els atacaran aprofitant la fosca de la nit. Els siris desesperats amenacen amb l’únic que els queda: les seves pròpies vides. Volen fer vaga de fam. I el soldat serbi els respon: “Feu el que vulgueu: ningú preguntarà per vosaltres quan sereu morts”.

dimarts, 25 d’agost de 2015

La pobresa de les petites coses

 
 
La casa era un desastre. La taula del menjador era d’una fusta tan vella i foradada pels corcs que semblava que en qualsevol moment es desintegraria deixant només una estela de pols. El sofà sempre estava tapat amb llençols o cobrellits per amagar el seu deteriorament, però només calia deixar-hi caure el cul per adonar-se que tenia més anys que Matusalem i que en feia uns quants que havia perdut qualsevol traça de comoditat. La pintura de les parets s’amagava darrera una capa de brutícia i no era d’estranyar que els nens les haguessin redecorat amb els seus  dibuixos  o simples guixades, sense que ningú se’n preocupés. La cuina funcionava amb gas butà i els armaris estaven trencats. Estava neta, però. I ordenada. Més que la meva pròpia casa.
Res de tot allò em va sorprendre, ni molestar. Però no vaig poder amb la vaixella. Tots els plats, gots i tasses  eren diferents, com si fossin una col·lecció arreplegada al llarg dels anys i cap ni una d’aquelles peces estava sencera. Plats escantonats, gots esquerdats, tasses sense ansa, culleres torçades i ganivets que no tallaven. Són les petites coses les que més colpeixen. Les més insuportables.
 
 

dimarts, 18 d’agost de 2015

Tren nocturno, de Martin Amis

 
 
"Permítame disculparme por anticipado por mi palabras soeces, por mi sarcasmo morboso, por mi intransigencia. Todos los polis somos racistas. Forma parte de nuestro trabajo. La policia de Nueva York odia a los portorriqueños, la de Miami a los cubanos, la de Houston a los mexicanos, la de San Diego a los amerindios y la de Pórtland a los esquimales. Y aquí odiamos a todo lo no sea irlandés. O Policía"
 
 
 
Groller és un adjectiu insuficient. "Soez" com diu el propi autor (o el traductor) s'ajusta més al llenguatge i contingut dels llibres d'Amis. Depriment, també hi seria aplicable. Cínic, a vegades.
I quan es posa transcendental, a mi em sona buit.
 
Aquest és el millor paràgraf del llibre, l'únic que em va posar la pell de gallina:
 
"El suicidio es un tren nocturno, un tren que te lleva velozmente a la oscuridad. No podrás llegar tan rápido de otra forma o por medios naturales. Compras el billete y subes a bordo. El billete te ha costado todo lo que tienes. Pero no hay trayecto de vuelta. Este tren te lleva al interior de la noche, y te deja en ella. Es el tren nocturno."
 

diumenge, 16 d’agost de 2015

Tu també, Bruto, fill meu !


Escriure sobre Joc de Trons no és gaire original, ja ho sé, i per això, per no repetir-me en tot el que ja s’ha dit, resulta un repte. He llegit (per internet i en diagonal, ho admeto) articles sobre les claus de l’èxit de la saga tant la literària (que desconec) com la televisiva (que m’he empassat de dalt a baix). Aquestes  són, entre d’altres, el sexe, la violència, el poder i la seva  imprevisibilitat (gràcies a l’existència de tantes trames que converteix a tots els personatges en candidats a morir en qualsevol moment).Jo tinc la meva pròpia teoria sobre l’èxit de Joc de Trons: funciona perquè és un popurri, un “grandes éxitos” de la història i la literatura.


Hi ha paral·lelismes històrics molt comentats a la xarxa: la guerra de les dues roses a Anglaterra, el mur que separava la Britana romana dels “salvatges”, l’imperi romà, el foc grec que utilitzaven els bizantins i que funcionava inclús sobre l’aigua i que els va servir per defensar Contastinoble, ciutat clavadeta a Desembarcament del Rei, etc Podeu fer una passejada per webs que tracten aquests temes i anar descobrint un munt de semblances sospitoses. Però és que inclús podeu anar escena per escena: Jon Nieve és assassinat com Juli Cèsar, el darrer rei Thargarian o rei boig volia cremar la ciutat, igualet que Neró, la humiliació pública de la Reina Cersai s’inspira en la penitència d’una tal Joana Share, amant de EduardIV, l’anomenada “boda roja” és una nova versió del Sopar Negre de 1440 al castell d’Edimburg. I també els personatges: els genets Dothraki podrien ser perfectament mongols, la secta dels nazzaris inspiren els Homes sense Rostre, el rei Robert té una retirada amb Felip IV d’Espanya, Melisandre seria Maria Tudor també coneguda com Maria la Sanguinària, la història de Robb Stark s’apropa molt a la d’Eduard IV d’Anglaterra, Cersei Lannister és la viva imatge de Margarita d’Anjou i el rei Joffrey té el dubtós honor de representar Calígula.


Image result for pinturas antiguas de dragonsPerò no només de realitat viu l’home, així que Joc de Trons també ha de recòrrer a la imaginació... A la dels altres, és clar: el Senyor dels Anells, Robin Hood, Frankenstein, els zombis, fins i tot la sèrie Breaking Bad, segons diu l’autor de les novel·les en una entrevista.

Cal reconèixer, però, que com a serial “grandes éxitos”, Joc de trons és insuperable.

dissabte, 15 d’agost de 2015

WhatsApp I

Image result for whatsapp

Coses2: Qué tal Mac? Como va todo?
Mac: Me he quedado de cuidadora de animales y plantas, que mi madre se ha ido al pueblo.
Coses2: Nos vemos este fin de?
Mac: Estoy liada con los bichos! 
Coses2: Solo es un gato y las plantas con regarlas una vez al día, es suficiente, no hace falta que te pases el día mirándolas...
Mac: Son dos bichos: el gato y la cobaya de mi sobrina
Coses2: Una cobaya es como un ratón, no?
Mac: Sí, pero más grande.
Coses2: Una rata, vamos.
Mac: Así la llama mi madre.
Coses2: Y el gato no se la come?
Mac: Qué va. Ni entra en la habitación. Qué animal más cobarde. Si está en una jaula
Coses2:Y qué comen las ratas, digo cobayas?
Mac: Lechuga, es una adicta
Coses2: Que raro.
Mac: Y comida especial para cobayas. Pero a ella le mola la lechuga. Se la doy recién sacada de la nevera y me está estornudando. La tendré que preparar antes.
Coses2:  Como que estornuda?
Mac: Sí. La Cobaya, atchiss
Coses2: Y como la puedes preparar? Le pasas un video de lechugas?
Mac: No! Sacaré la lechuga antes de la nevera.
Coses2: También puedes meter antes la cobaya en la nevera...

dimecres, 12 d’agost de 2015

El meu primer escratxe



Quan jo era petita,  el pati de la meva escola, tot i que era força gran, estava sobre explotat. Masses nens i nenes, de diferents edats hi jugàvem a l’hora. Com sempre, el joc més popular era el futbol i en el mateix pati, que només tenia dues porteries, s'hi podien jugar dos o tres partits a la vegada. Creuar el pati-camp, sobretot per la zona de les porteries era una travessa arriscada que requeria valentia i bons reflexes. En el moment que es va produir els fets que us narro avui, jo tenia déu anys i formava part del grup dels grans i per tant dels mes perillosos:  quan jugàvem, érem  com un huracà que els més petits havien d’esquivar per no sortir-ne malparats. Un dia una pilota enverinada, que ni tant sols va ser gol, va colpejar el cap d’una nena i  la va deixar marejada. Un fet no gens excepcional, però els seus pares no ho van veure d’aquesta manera i van plantejar una queixa furibunda a l’escola. La direcció va optar per la solució més senzilla: eliminar les pilotes a l’hora de l’esbarjo. Mort el gos...
 
Quan la  mestra ens va informar de la nova prohibició, l’aula va ressonar amb els nostres crits de protesta. Que injusta ens semblava aquella mesura! Com n’era de desproporcionat que per l’accident d’una sola nena, ens quedéssim més d’un centenar (només a la nostra classe, ja érem una quarantena) sense el nostre joc preferit. La mestra no es va adonar de la guspira de rebel·lió que acabava d’encendre. Només érem canalla, en un època en que els nens obeïen sense protestar,  conscients que els adults pensaven que un clatellot a temps estalviava maldecaps posteriors. Però aquell dia, estàvem tan convençuts de la nostra legítima causa, que res no vam témer. La indignació d’uns s’alimentava amb la dels altres: quaranta nens a la vegada no podien estar equivocats! Per l’hora de plegar al migdia, ja teníem un pla. Els pares de la nena tenien un restaurant cèntric i només a dos minuts caminant de l’escola. La majoria de nosaltres tornàvem a casa sols, així que no hi hauria pares que ens destorbessin.  Com un sol home, vam dirigir-nos l’establiment de la família causant de la nostra desgràcia. Era primavera i el local estava completament obert, sense portes ni parets que separessin el carrer del restaurant i amb una filera de taules sobre la vorera. Ens vam instal·lar a fora, rodejant la terrassa, on una colla de giris menjaven paelles i bevien sangria. Hauríeu d’haver-los vist les cares vermelles del sol, amb els ulls obert com plats contemplant una inèdita manifestació infantil. Vam demanar als cambrers que volíem parlar amb els propietaris, perquè teníem un assumpte molt important per discutir amb ells. Van provar d’ignorar-nos primer, però vam assegurar que no ens mouríem (el no nos moverán, feia furor en aquells temps) fins que les nostres peticions fossin escoltades. Passada una bona estona, tremolant com una fulla, va sortir la mare de la nena per parlamentar amb els manifestants.  Ens va assegurar que ella mai havia demanat que ens prohibissin jugar a pilota. Tot plegat havia estat un malentès.  Vam dissoldre la manifestació molt satisfets: tot s’havia arreglat, la mare de la nena ferida retiraria la seva queixa i podríem tornar a jugar a pilota. Ho veieu com la gent parlant s’entén.
 
 
Aquella mateixa tarda, estàvem a classe de música, quan la nostra mestra va irrompre a l’aula feta una autèntica fera. La mare de la nena, efectivament havia anat a l’escola però no pas per desfer el malentès, sinó per denunciar el nostre escratxe. La mestra ens va dir de tot. Semblava que havíem comés un acte terrorista. Havíem violentat una família en el seu lloc de treball, havíem coaccionat, amenaçat, maltractat. Ens havíem passat un quants pobles. La mestra havia passat molta vergonya per causa nostra. El nostre comportament havia estat intolerable i de cap manera es podia repetir. Només la professora de música ens mirava amb un somriure divertit.
 
El problema de la pilota finalment es va resoldre eliminant  les pilotes de cuir i permetent només les de plàstic, però a mi d’aquell dia em va quedar un vague sentiment de culpabilitat. Serà que la llibertat és més fàcil de proclamar que d’ensenyar.

diumenge, 9 d’agost de 2015

Chichén Itzá







Era un viatge llargament esperat. S ’havia documentat abastament  sobre la cultura maia, s’havia estudiat la ruta amb una guia, havia triat els millors hotels seguint les puntuacions de les més reconegudes pàgines d’Internet.


 Però aquell  dia que havia de ser memorable, no es va llevar precisament en bona forma. Tenia les cames plenes de picades de mosquits i per molta crema que s’hi posava la picor la turmentava. Portava vàries nits de mal dormir per la calor. El menjar mexicà i els seus budells  no tenien una bona relació i patia una diarrea continguda a base de medicaments d’aquells que cap bon viatger oblida de posar en l’equipatge.

Va tenir la temptació de deixar-ho córrer i quedar-se a l’hotel, però aquella actitud mandrosa no feia per ella. Un viatge comporta unes certes obligacions. Estava a milers de quilometres de casa i qui sap si mai tornaria a Mèxic: no podia desaprofitar l’ocasió de visitar aquell monument tan espectacular.
 

Quan van baixar de l’autocar, el sol era inclement. La calor la va estabornir i es va sentir marejada. Es va entrebancar i no va caure estesa a terra perquè els braços d’uns turistes alemanys la van rescatar. La guia se li va acostar sol·lícita i li va suggerir que es quedés a  l’autocar. I ara! Es va mullar la cara amb l’aigua de la cantimplora que duia a la motxilla i es va posar dempeus, blanca com el paper, però llesta per continuar. No sabria dir quanta estona van passar visitant el monument. No recorda res tampoc del que la guia va explicar. Sentia la seva veu com un murmuri de fons que amb prou feines es sobreposava a un zum-zum que li ressonava al cap. Les seves escasses forces es van concentrar en mantenir-se dreta i caminar amb pas vacil·lant darrera el grup de turistes. No es va ni tan sols adonar que un dels turistes alemanys no li treia els ulls de sobre, preocupat per si l’havia de tornar a plegar (li ho va explicar ell, l’endemà).

Va sobreviure a l’excursió amb una força de voluntat titànica i al vespre va caure sobre el llit de l’hotel, incapaç ni de canviar-se la roba. Els dies següents va anar recuperant forces i quan el seu avió va aterrar a Barcelona, ja es sentia del tot restablerta. Durant el viatge de tornada va començar a pensar en tot el que havia viscut a Mèxic. I de sobte li va semblar, que el menjar mexicà era ben bo, i amb prou feines havia tingut unes petites molèsties intestinals, la calor no havia estat pas tan insuportable, els mosquits..., n’hi ha a tot arreu, oi?. I aquell, monument maia, ai, això sí que havia valgut la pena. Com d’impressionant, quina meravella, no podria oblidar mai l’efecte que li havia causat! És estrany que no en tingués cap fotografia... deuria ser perquè es va sentir tan aclaparada per l’emoció que no hi va ni pensar.
Una proposta de Relats Conjunts

diumenge, 19 de juliol de 2015

Tots marxen




Resultado de imagen de varios perros juntos
De bon matí, a la platja encara orfe de banyistes, llanço la pilota de tenis amb totes les meves forces, que mai han estat res de l’altre món, amb l’esperança que la gossa la perseguirà i me la retornarà, cosa que només passa de tant en tant, sobretot la segona part.

Tots marxen, Bambú, dic melangiosa. Quan ja m’havia fet a ells, se’n van. D’altres vindran, sí, però quina mandra haver-se  d’aprendre de nou els seus noms, tornar a fingir que no em fan por (no! i ara! Com m’ha d’espantar que el teu gos de 40 quilos em salti a sobre i em lladri com si jo fos el dimoni, i ara, vés quina tonteria!), i dissimular una altra vegada la meva incomoditat  (escolta, no és per res, però per què el teu gos, com es deia?... a sí, Dràcula, que maco.. deia que per què no para de fregar-se contra la meva cama? Que no em molesta, eh, si és una monada).

El primer en desaparèixer és en Jazz. Entre el grup d’adolescents, la Bambú es precipita a les cames de la nena i jo aprofito per deixar caure la pregunta. Ara viu amb un altre noi. Bé una temporada, vull dir. Fa olor de mentida piadosa de sa mare. Però ben cert que al barri ja ningú parlarà d’aquell divertit i incansable cadell de pastor alemany, ah sí en Jazz!

En Wilfred té una entrevista. Corre desesperat amb el seu altiu i àgil físic de jove rottweiler mescla amb labrador, sota l’escrutadora mirada de la possible adoptant. Mentrestant, l’altra dona, encara l’oficial propietària, en canta les meravelles: És tan bó i tan obedient! I tan tranquil... A dit tranquil? Mare de Déu! Corre Bambú, corre, que en Wilfred t’atraparà i et rebregarà per terra com si fossis una joguina!

Jo me’l quedo segur. I l’adoptant es posa a parlar del seu gos moribund: cec, sord, amb bolquers. Wilfred, el príncep regent, perquè el rei de debò està a les últimes... Un vague sentiment de desgrat em recorre l’espinada. Et prometo Bambú, que et dedicaré el preceptiu dol quan faltis i que cap altre gos farà cua esperant a que estiris la pota.

L’oficial encara, fa una petició. Sobretot no li canviïs el nom. No vegis el que a costat que se l’aprengués!

Wilfred, el tranquil, amo i senyor de la platja i fuet sense pietat dels gats, desapareix per sempre, digues-li adéu Bambú, quan et tregui les dents del coll, és clar.

T’he dit que marxem?, m’engalta l’anglesa. Vosaltres també! On? Per què? Fugim de l’estiu i dels crits dels borratxos nocturns. Hem llogat una casa en una urbanització de les afores. Sherman, my love, Shermy so cute... Enyorarem els teus esbufecs de buldog, Sherman, les teves babes als meus pantalons, el teu semen sobre el llom de la Bambú (però si tens més de déu anys, viejo verde!, a veure si la palmaràs de l’esforç). Ai Sherman, el vellet que passegen amb carro com si fos un maharaja indi, com et trobarem a faltar!

divendres, 23 de gener de 2015

El dia de Mafalda


Recordo un acudit de la Mafalda en què la nena tota emmurriada repassava les desgràcies que el dia li havia reportat. Coses de l'estil: un professor m'ha renyat, el meu germà m'ha trencat la meva joguina preferida, etc. i al final arribava a la conclusió que ella hauria tingut un bon dia però el problema havien estat:  els altres!

Sovint em sento a mercè de la mala fe d'altres persones. La vida és una lluita i a la que baixo la guardia, gent sense escrúpols em roben la tranquil·litat i el son.

Em van convidar a una xerrada a la ràdio local per parlar de les perspectives empresarials del 2015. A la meva dreta s'asseia una contertuliana que acabava d'iniciar una nova empresa per fer no sé de secretariat internacional que encara no he entès. No sé com va anar però, de sobte, la nova emprenedora estava dient que a la vida tot depèn única i exclusivament d'un mateix. Si vols quelcom, ho fas i ja està. Ho va afirmar amb contundència i jo estava pensant que semblava tret d'un manual d'autoajuda, quan el locutor em va interpel·lar per què opinés sobre aquest tema. Em van venir ganes de dir, ei que jo he vingut a parlar sobre empreses, i si pot ser de la meva millor, i em vaig quedar en blanc. Sí, sí, vaig dir per guanyar temps i vaig aconseguir afegir alguna  vaguetat sobre les circumstàncies.

Ara ho repasso i m'adono que no crec que el món pugui girar sobre la voluntat pròpia, és una afirmació massa egocèntrica i poc realista. Però, carai, tampoc puc viure atrapada en un dia de la Mafalda en que els altres m'esguerren l'existència i que es repeteix sense fi, com si fos el dia de la marmota.