dissabte, 25 d’octubre de 2014

Oda als gossos

Després del darrer post queixant-me de la meva nova companya de pis amb un to victimista i auto compassiu que faria les delícies de qualsevol psicòleg amb ganes de fotre canya al pacient, avui m'he proposat esmenar-me i escriure una llarga entrada sobre les excel·lències de tenir una mascota. Si no ho acabo d'aconseguir, sigueu benevolents i penseu que encara estic en fase d'adaptació i a mi no m'han posat un collar amb feromones de mare per fer-ho tot més passatger.

És sabut que tenir gos ajuda a mantenir-se actiu. Tot i que jo no sóc una jubilada ni una aturada que necessiti un estímul extra per llevar-me cada matí, és ben cert que mai a la vida m'havia llevat tan d'hora tants dies seguits i tampoc mai havia estat tan puntual a la feina. He vist sortir el sol quasi cada dia durant el darrer mes i m'he afeccionat a esmorzar a la cafeteria de la cantonada, l'única del barri que obre a les set.

Una de les motivacions de l'aventura canina, va ser fer exercici: caminar mínim una hora al dia. I Déu ni do el tip de passejar que m'he fet malgrat que la Bambú és només un cadell i encara no pot aguantar llargues caminades. I qui sap si arribarem a fer-les mai, perquè m'ha tocat una gossa del gènere gandul. Tothom diu que és clavadeta a mi.

Les pàgines d'Internet més gossilàndia, afirmen que tenir un gos contribueix a l'equilibri mental dels seus amos. No n'acabo d'estar segura d'això, la veritat. En tot cas, la meva natural bogeria que comprèn entre altres símptomes, una irrefrenable tendència a parlar sola, ara queda una mica més dissimulada: la gent es pensen que parlo amb el gos (conducta sorprenentment acceptada en societat com a "normal").

Un avantatge que cap guia de com tenir gos i ser feliç pels segles dels segles esmenta, és l'ordre. No el mental, que ja l'he tractat en el punt anterior, sinó el material. La meva casa no havia estat mai tan endreçada i això és l'efecte Òliba emprenyada: "Coses! La Bambú porta un encenedor a la boca! Que no veus que es podria morir!!", o sorneguera: "Coses, acabo de veure passar unes calces teves . Anaven acompanyades d'una gossa color xocolata..."

També tenim el tema social. Tenir gos ha fet augmentar exponencialment les persones amb les quals parlo pel carrer. D'un dia (sense a gos) a l'altre (dia amb gos) he passat a saludar tots els amos de gossos del barri, dels quals es veu que m'haig d'aprendre els noms de les seves mascotes, però el seu no cal. I a l' inversa, també. És una espècie de desaparició de la pròpia personalitat: ja no sóc Coses2, sóc només la mama de la Bambú. De fet, n'hi ha que no em reconeixen quan vaig sola.

Justament en l'aspecte social he descobert un altre avantatge imprevist: la pràctica d'idiomes. Dos de cada tres persones amb gos o sense, que s'aturen a saludar la Bambú (que no a mi) són estrangers. Italians, francesos, anglesos, alemanys... I és clar, cada un parla al gos en el seu propi idioma, com si pensessin que en lloc d'una simple bestiola és la Nicole Kidman fent d'intèrpret de l'ONU. Després es giren cap a mi i pregunten en anglès:

- Isitalaibreitor?
- Ies.
-Verinais,verinais
-jauol?
-faifmonzs

I l'última, que no la menys important, de la llista d'excel·lències canines, és el que jo anomeno "fenomen resurrecció". I és que cada matí quan em llevo i obro la porta del dormitori, la Bambú se'm llença a sobre amb una alegria tocant al deliri talment com si jo m'hagués aixecat d'entre els morts.

dimecres, 22 d’octubre de 2014

Tenir o no tenir...gos

Podria dir que la raó del meu perllongat silenci té quatre potes, pèl curt marró (perdó, color xocolata) i uns pocs mesos d'edat, però no seria del tot just.  Fins a finals de setembre no va arribar el que uns anomenen “un nou membre de la família”, uns altres “l'amiga més fidel i agraïda” i els més pragmàtics “una feinada de nassos”. Sigui com sigui, la Bambú ha arribat per quedar-se,  i passejar-la, alimentar-la i sobretot controlar les seves intempestives evacuacions líquides i solides pels racons més insospitats de la casa, ha consumit totes les meves energies durant quasi un mes. No he deixat d'escriure, mentalment però, ja que tenir una gossa obre tot un nou món narratiu. No cauré en el recurs literari de narrar en primera persona  canina els pensaments de la Bambú, entre altres motius perquè no tinc ni idea de com pensa la meva gossa. De fet, si ho sabés, molts dels nostres problemes “d’adaptació” s'haurien acabat.

No vull desanimar als futurs amos de gossos, però permeteu-me un consell, si voleu una mascota,  el millor es que us busqueu una parella que ja en tingui una. Fixeu-vos si no, en la següent conversa:

 -Òliba, vull un gos.
-Què dius, Coses2! T’has begut l’enteniment?! Tu no saps la feinada que suposa un gos!
 -Hi he donat moltes voltes i estic ben decidida a tenir gos.
-De cap manera, penso llevar-me a les 7 de matí per treure el gos.
Ho faré jo.
Ni penso recollir les seves cagades.
 -Ho faré jo.
Ni li penso donar de menjar.
Ho faré jo.
Ni passejar-lo una hora al dia
-Ho faré jo.

I ara tenim la Bambú i jo faig totes aquestes coses i l'Òliba rep les mateixes carícies i llepades i gaudeix de la mateixa companyia, etc... Ho veieu? Quina de les dues ha fet el millor tracte? Amants dels animals, sigueu, llestos, busqueu-vos una parella que vulgui gos o que ja el porti posat i si això no és possible, busqueu-vos un germà/na, un cosí/na o qualsevol amic o parent llunyà disposat a emprendre l'aventura de la paternitat animal, i visiteu-los sovint, salteu i jugueu amb el quisso de torn, feu-li petons, acaricieu-lo fins a l'extenuació, doneu-li llaminadures o un tros de fuet del vostre entrepà,  feu tot el que us vingui de gust i en acabat marxeu feliços i sense gos cap a la vostra casa impol·luta i inodora, dormiu fins a les tantes, passeu els vespres repapats al sofà i mireu de cua d’ull  i amb un somriure de mofa, els pobres desgraciats que pleguem del terra la merda de les nostres estimades mascotes. I si els meus arguments no us han convençut, escolteu:

 --Ui, quin gos més bonic! És bonic o bonica?
 --Bonica
 --I com es diu?
 --Bambú.
      -(Dirigint-se a l’animal) Bambú! Bambú! Vine!.... (tornant a dirigir-se a mi) Sembla que no coneix el seu nom...
      -Ja.  És que es pensa que es diu “aquinopixis!”