dimarts, 24 de juny de 2014

Primavera


Tenia el propòsit poc definit d'abandonar l'escriptura o com mínim de no forçar-la, però les paraules, les expressions, les frases fins i tot, fa dies que em persegueixen. Escolto per telèfon un senyor amb qui una clienta meva ha de firmar un contracte i em ve al cap que el senyor és de combustió espontània. Ell sol s'embranca en diàlegs amb si mateix i a poc a poc es va encenent fins que al final està com una moto.


- O sigui que tu no et refies de mi però jo en canvi jo haig de confiar en tu- m'etziba amb mala hòstia.

- Jo no li he demanat que confii en mi- li responc cansada i irritada- De fet, em sembla que el normal és que no ho faci.

Tinc ganes de penjar-li el telèfon. No ho faig i continuo el meu dia de feina. Últimament els dies passen lentament, com si el temps s'arrossegués més que no pas volés.

Parlo amb l'Òliba i li pregunto, per descomptat, per la seva mare, que té un càncer a la boca i ara parla igual que la Duquessa d'Alba. Com una nena petita cada dia cal convèncer-la perquè vagi a l'hospital a fer-se la ràdio, la quimio o l'anàlisi de sang. I ni així. Molts dies no hi va, perquè no senyor, no li dóna la gana. Em ve al cap que potser l'estupidesa és una malaltia pitjor que el càncer i després penso que sóc cruel amb una dona espantada que no sap com afrontar la seva malaltia.


A la teràpia de grup em varen dir que era "una dona de poques paraules però molt precises". Ho deien perquè una sola paraula meva va desfermar la guerra. Vaig dir que el grup aquest any havia estat molt disney i, clar, es va acabar la feliç fantasia i les espases es van aixecar. De poc no perdo el cap: s'ha d'anar amb compte amb allò que es desitja.



La primavera resulta una pena. Sempre vaig massa abrigada i cada dia suo la cansalada. El sol de tarda s'escola per la persiana de la finestra i em fereix els ulls mentre intento fer una declaració de la renda.


A l'hora de dinar una de les noies de la teràpia, actualment en atur, no pas per necessitat sinó per voluntat perquè està buscant alguna cosa que l'ompli, em va demanar a què em dedicava. Quan li vaig dir que feia declaracions de la renda em va mirar amb llàstima. Amb un trist intent d'arreglar-ho, vaig manifestar que m'agradava força.

- És clar, per què no? Hi ha d'haver gent per tot- va dir amb indiferència.

La dona de poques paraules però precises es va quedar muda amb ganes de fotre-li un hostiot a algú. La noia del comentari pertany al grup dels "intensos". Es defineixen per un excés d'intensitat a la vida. Per això necessiten constantment emocions fortes, llançar-se a l'alegria o la tragèdia amb massa empenta. Jo per la meva part em definiria com a membre dels "invisibles": en qualsevol situació m'esforço per passar desapercebuda i temo als excessos fins al punt que puc oblidar-me del sentit de la paraula vida. Potser per això faig declaracions de la renda: perquè és una feina anodina.

Els veïns estan preocupats per les obres del semi- soterrani. Estan redecorant la discoteca que a més renovarà també els seus clients i esdevindrà un local d'ambient. El veí de l'àtic em diu com si fos un secret, que construeixen una piscina per celebrar festes d'escuma. Es veu que el persegueix com un malson la imatge de gais en calçotets mullats corrent pel carrer. No entenc per què la gent es concentren tant en allò que fan els altres, en lloc de fer-ho en les seves pròpies accions. Al cap i a la fi, només som amos absoluts de nosaltres mateixos

dijous, 5 de juny de 2014

L'Advocat II o III, ja no ho recordo

Ahir va venir l'Advocat. Vam dinar plegats, amb la seva Ajudant. Em va costar confessar-los que era el meu aniversari. Suposo que era important. Si els ho deia eren els meus amics, en canvi si callava només era un dinar més de feina. Els ho vaig dir i després em va quedar un regust amarg. Per què? 

A la conversa va sortir la política però també l'homosexualitat. L'Advocat es pensa que ell és un model de tolerància. Però després diu que no li agraden els  gais "lolailos". Vaig posar-me a la defensiva. Mal fet, l'hauria d'haver ignorat. Detesto parlar d'homosexualitat amb persones que no ho són. Sempre tinc la sensació de que hi ha quelcom que ells no comprenen i al mateix temps sento que em reservo, em tanco, em fortifico.

Quan estic amb l'Advocat, en un moment o altre,  sempre em recordo que sóc lesbiana. No m'agrada. I no sé si el problema és meu o d'ell.

Sempre el critico a l'Advocat. No explico que em va abraçar espontaneament i va exclamar:

- Quan temps sense veure'ns! Que content que estic!

Com n'és de difícil  estimar les persones i deixar que ens estimin. Bé, no hauria de generalitzar: el meu terapeuta em corregiria. És difícil per mi.

dimecres, 4 de juny de 2014

Monarquia o República, una altra vegada

Segona reflexió sobre la successió monàrquica (vaig pel camí de convertir aquest blog en un espai de pensaments polítics estrafolaris).

Si en aquest país està ple de gent que es proclama republicana, com pot ser que després tertulians, mitjans de comunicació i fins i tot polítics li demanin al futur Rei Felip VI que modernitzi les institucions, trobi una solució pel "procès català" i resolgui la crisi política. Sort que no érem monàrquics perquè si no potser li donem el poder absolut i clausurem les Corts.

Hem dimitit de la política i la democràcia, que ens cal un Borbó que vingui amb el seu corser blanc a salvar-nos del caos?

I com es pensen tota aquesta colla que el nou Rei ha de fer això? Amb el discurs de Nadal?

Potser en el fons som el més monàrquic de tots els països d'Europa, perquè encara creiem que els nostres Reis investits d'una força divina han de guiar els nostres destins, en lloc de conformar-nos amb què siguin simpàtics i fotogènics.

dilluns, 2 de juny de 2014

Monarquia o República



Amb el títol d'avui he marcat un récord d'originalitat per la part baixa, malauradament. Amb l'anunci de l'abdicació, en una segona demostració de genuïna originalitat, he pensat que era el moment per reinvindicar que com a mínim se'ns consulti sobre la continuïtat de la monarquia. Com els milers, centenars de milers, tal vegada milions de persones amb qui, màgia potàsia, m'he comunicat telepàticament en aquest pensament, la meva il·lusió no era altra que la regeneració democràtica del país via inauguració d'una triomfal III República. Per desgràcia just després m'ha vingut la imatge d'Aznar investit, vergonya immensa, per sufragi universal i la meva idealització republicana ha sofert un xoc que la deixat sinistre total.


Mirant les notícies i esperant alguna il·luminació sobre la qüestio, he vist com preguntaven a ciutadans anònims sobre allò que més valoraven del monarca dimissionari. Han contestat, com era d'esperar, sobre el seu paper després de la mort de Franco, la transcisió, etc. Jo per la meva banda, pensant, no en allò que he llegit o m'han explicat, sinó des de un punt de vista vital, (que sóc encara prou jove, o no tant gran, per no tenir records sobre la primera etapa de l'actual restauració monàrquica) recordo un sol dia en el que vaig pensar que la monarquia era útil. Va ser just després dels atemptats de l'onze M quan en un buit de poder, Zapatero encara no havia estat investit President, malgrat el seu triomf electoral, i Aznar era l'home més odiat d'Espanya i al final d'un funeral catòlic (ai que rancis som encara), la familia real va dirigir-se als bancs de la catedral ocupats pels familiars de les víctimes i els van donar el condol. En aquell moment tan cruel de la nostra història, em vaig alegrar de tenir un cap d'Estat allunyat de les batalles partidistes i que en nom de tots pogués fer una cosa tan senzilla com dir-los a aquella gent tan desafortunada que ens sabia greu i que els feiem costat .  Aquell dia van estar majestuosos. Aquell dia van ser més reials que mil baixades per la pista d'esquí o mil dies vestits de primera comunió pujant als seus velers. Aquell dia  van ser com un catalitzador del dolor de tot un país.

Llàstima que Undargarin es vagi cobrar la feina amb interessos lleonins.