diumenge, 25 de maig de 2014

Els intensos

Fa prop de dos anys que vaig escriure el meu darrer post sobre el grup de teràpia. El meu silenci podria tenir vàries explicacions edificants, entre elles que he sanat miraculosament i ja no segueixo cap teràpia. Llàstima resposta incorrecte. De fet només vaig deixar la gestalt durant un any que em servir per descobrir que els bojos no som els que fem teràpia si no els que van per la vida de jo al psicòleg? I ara!

Doncs, això que he retornat als grups terapèutics només que ara enlloc de format setmanal, fem un dissabte al mes, això sí tipus maraton, de 10 del matí a sis de la tarda.

Normalment quan ho explico als amics em fan dues preguntes, ja heu jugat a indis? i què feu tantes hores? A la primera, no responc, per impertinent, i a la segona sempre dic el mateix: ballem . O millor dit ens movem amb música de fons. Una hora al matí i una altra a la tarda. Jo torno a casa més cansada que si hagués anat al gimnàs. Us semblarà una estupidesa, però els balls generen tantes o més emocions que les guerres d'indis d'antigues edicions. També fem petites representacions teatrals, dibuixem, ens fem confidències, escrivim cartes a personatges sinistres com ara el nostre carceller interior i la pròxima sessió, guau, anirem d'excursió a la muntanya. Sona fantàstic , oi?

Però resulta que tenim problema: el grup de teràpia és víctima d'un segrest.
Els segrestadors només són tres, dos nois i una noia. Ells fan veure que no tenen res en comú però jo els he reconegut perquè repeteixen la mateixa paraula constantment: intensitat!

La música no ha estat prou intensa, avui he trobat a faltar intensitat, només em sento satisfeta en la intensitat de les emocions, sense intensitat em falta motivació, etc. Són calcadets tots tres.I com a bons intensos, són també extravertits, valents, divertits, ufanosos, fins i tot, sobrats. Parlen i parlen, fins i tot quan no és el seu torn. Intervenen, suposo que amb la intenció de fer la sessió més intensa, com no. I a bé de Déu que ho aconsegueixen: a mi em carreguen ben intensament.

dijous, 1 de maig de 2014




- És per regalar?

 Quina pregunta més pesada. Estic temptada de respondre: 

-És per mi, que no es nota?

 Però és clar, no es nota, ningú pot saber que jo compro els llibres amb l'estranya intenció de llegir-me'ls.

 Per Sant Jordi, encara és pitjor. No només els llibres es compren per a altres persones, sinó que a més els compradors són no lectors i vaguen per les llibreries com ànimes en pena buscant un llibre que escaigui regalar a algú que no han obert un llibre des que les guies telefòniques van esdevenir anacròniques. 

 I els que llegim? Doncs alguns han de suportar els regals de les seves parelles no lectores, que habitualment l'esguerren. Jo mai regalo plantes a l'Òliba i ella no em compra llibres. Som més felices així, cada una s'ocupa de les seves pròpies aficions.

 Però potser, no tot és tan negre. De fet, jo sempre compro algun llibre per Sant Jordi. Aquest any "Els germans Burgess" d' Elizabeth Strout. Una meravella.

 Per pre Sant Jordi em vaig autoregalar Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll. Fa posar la pell de gallina.

 Encara no sé què em regalaré per post Sant Jordi. S'admeten suggeriments