diumenge, 23 de febrer de 2014

Teràpia de conte

Un conte amb una bruixa bona, una bruixa dolenta, una nena (o un nen, depenent del sexe de l'autor), un riu i un drac.

Ara la teràpia de grup sembla un taller d'escriptura.

El relat s'ha de relacionar amb  els obstacles propis: allò que pensem que som, que són els altres i que és la vida, i que ens impedeixen avançar.

Jo escric sobre una nena que viu amb la seva família en una caseta al mig bosc. Un dia, el germà petit de la nena està malalt i la mare no vol deixar-lo sol. Per això demana a la nena que vagi al riu a buscar aigua. La nena no vol anar-hi perquè té por: ha de creuar un bosc molt espès per arribar al riu. La mare la renya.

- No siguis bleda! Agafa el càntir i passa cap al riu- li ordena.

Tot el camí cap al riu la nena va cantant una cançó alegre per tal d'espantar les pors. Li sembla sentir sorolls estranys que provenen del bosc i que se li atansen perillosament. Acaba corrent amb el càntir a la mà. Arriba el riu sense esma. Mentre omple el càntir intenta asserenar-se,  quan de sobte veu una bruixa, amb barret de punta, cabells blancs despentinats i una escombra voladora, reflectida en les cristal·lines aigües del riu.

- Nena, (glub) he vingut per (glub) concedir-te un (glub) desig- diu la bruixa, traient bombolles d'aigua per la boca amb cada mot.

- El que jo vulgui ?- s'interessa la nena.

- I tant (glub). Tu demana (glub)i jo et (glub) concediré.

- Pots fer que el meu germà es posi bo i així no hauré de venir més al riu a buscar aigua?

- És clar, que puc, però t'hauré de demanar una cosa a canvi- en respondre la bruixa s'ha incorporat i ara li sobresurt de l'aigua el cap, les espatlles i els braços.

- A canvi? El què?- es preocupa la nena.

- T'has de banyar amb mi al riu- diu la bruixa, mentre estén  la mà regalimant d'aigua i li fa senyals per què s'acosti- Vine cap a mi, petita, res no has de témer.

Però la nena es malfia de la mirada delerosa de la bruixa, i amb el càntir ple a vessar, retrocedeix cap al camí.

- No et crec, bruixa dolenta!
 
El retorn a casa, amb el pes del càntir d'aigua, és més lent i els sorolls del bosc li semblen molt més aterridors. Intenta cantar per dissipar els temors, però de sobte un terrabastall impossible d'ignorar la la fa aturar-se en sec. El silenci ha tornat, quan una veu dolça i càlida que sembla venir de dalt un arbre li fa alçar el cap:

- Nena, nena, estàs en perill.
 
A dalt una branca hi veu asseguda una bruixa, ben pentinada, amb un barret molt bonic i una escombra voladora nova de trinca.
 
- Nena, hi ha un drac molt ferotge, que s'acosta pel camí. Vine amb mi i t'ajudaré a arribar a casa sana i estalvia per una dreçera secreta i mágica.
 
La nena es mira la bruixa i dubta uns segons.
 
- Em sembla que em vols enganyar, bruixa dolenta!- li crida i engega a córrer amb el càntir ben ple d'aigua.
 
La bruixa es queda perplexa i amb prou feines murmura per a si mateixa:
 
- Caram de nena, si jo sóc la bruixa bona, que no es nota o què?
 
La nena segueix el seu camí, quan de nou l'estrèpit que sembla el ressonar de les passes d'una bèstia enorme corrent cap a ella, la fa estremir de por. Mira al seu voltant i ràpida com una gasela, salta darrere d'unes roques. Des del seu improvisat amagatall veu passar el drac furibund que treu foc pels queixals. Queda tan impressionada que un cop el drac s'ha allunyat, salta de nou al camí i corre cames ajudeu-me cap a casa.
 
- Mare! Mare!- crida en albirar la llar.
 
La mare surt al seu encontre:
 
- Què passa? Per què corres com si t'empaitessin?
 
- Mare... dues bruixes...un drac... - a la nena li falta l'aire per parlar.
 
- On és el càntir?- interromp la mare.
 
La nena s'adona que ha oblidat el càntir al camí, en fugir del drac i  intenta debades explicar-se. La mare no en vol saber res de bruixes i dracs. La renya molt enfadada per la seva manca de responsabilitat.
 
- Li hauré de dir a ton pare que vagi a buscar l'aigua i ell també s'enfadarà molt- acaba la mare.
 
La nena es queda sola, molt trista. La vida és molt injusta, pensa.

dijous, 6 de febrer de 2014

Somio que condueixo

 
Somio que condueixo per una carretera que conec molt bé. De fet és la carretera que he recorregut més vegades a la meva vida, ja de petita amb els meus pares per anar a veure als avis i ara de gran per visitar clients. Tinc cada revolt gravat a la memòria i a vegades em sembla que la podria recórrer amb els ulls clucs. En el somni, no sé d'on vinc però vaig cap a casa. En una corba difícil, no només pel revolt en sí sinó també perquè el cotxe hi entra en pujada per just en el punt més tancat iniciar la davallada, haig d'aturar el cotxe. Una boira espessissima ho cobreix tot i no puc veure res més que una grisor impenetrable. Ara sé que no puc fer la carretera només de memòria, tinc por d'equivocar-me i estimbar-me. Però també em causa pànic estar allà al mig aturada: en qualsevol moment pot venir un altre cotxe i envestir-me per darrere.

És la primera vegada que tinc aquest somni.

Somio que condueixo ràpid, nerviosa. Em sembla que m'he saltat un semàfor en vermell però no n'estic segura. De fet no l'he vist. No he pogut veure que hi havia un semàfor fins que ja l'havia sobrepassat i no podia veure si estava verd o roig. Al mirar pel retrovisor veig el que em fa l'efecte que és un cotxe de la policia. Estic, ara sí, aturada en un altre semàfor i em pregunto si la policia m'ha vist, si vindran a buscar-me. Estic angoixada

És la primera vegada que tinc aquest somni. Em sembla que és la primera vegada, fins i tot en això estic confusa.