dilluns, 27 de gener de 2014

Part III: Resignació


(Continuació de Part II: Violència)

Li fa mal l'esquena després d'una altre nit al sofà. Ha dormit vestit altra vegada. No té roba neta per canviar-se, però com que a l'estudi no hi ha dutxa, tampoc importa massa. Fa pudor i n´és conscient. Té les ungles negres de pintura. Fa uns anys l'actual manca d'higiene personal, l'hauria avergonyit, però ara li és indiferent: avantatges de tenir setanta anys i estar deprimit.

Es pren les pastilles per la depressió i les del cor, en el bar dels xinos de la cantonada, amb un cafè que allarga tan com pot, per evitar retornar a la solitud del seu taller de pintor. Truca a la seva filla petita, l'Ana. Li nota a la veu exasperació i cansament, però tot i així li contesta amb paciència i li assegura que passarà a veure'l al migdia. Dels seus tres fills, és la única que li dóna suport. La gran, la Nadia, que tan s'assembla a ell i que ha heretat el seu talent (dibuixa com els àngels) sempre s'excusa en els seus fills, no tinc temps, li diu, haig d'ocupar-me dels nens. Però ell sap que no és això. La Nadia, igual que en Fernando, sempre varen ser els nens de la Beli. Ella els va posar en contra d'ell, els va ensenyar a menysprear-lo, a odiar-lo. I les baralles brutals en les que la Beli acabava apallissada i sagnant, tampoc varen ajudar. Quan pensa en la Beli, se li fa un nus a la gola. En una altre època s'hauria sentit alliberat, ara que per fi  el càncer se l'ha endut. Però als setanta anys és difícil plantejar-se un nou començament i fins i tot les cadenes quotidianes semblen millors que el buit actual. Sort que li queda l'Ana, la seva petita, que ara ja supera la quarantena, però que per ell serà sempre el regal que li va fer la providència perquè la vida fos suportable.

S'asseu a una de les butaques de l'estudi i pensa en tota la feinada que té per davant. Ha de classificar, numerar i ordenar tots els quadres amuntegats, les restes de tant i tants anys de feina. Quan ho tingui fet podrà tornar a exposar. Sent un cansament terrible i s'encén un cigarret mentre es perd en el record de temps passats. I va haver una època en que Paris es va rendir als seus peus, el Museu Picasso li va obrir les seves portes i per un sol dels seus quadres en van arribar a pagar el 10 milions de pessetes. Els galeristes se'l rifaven. Però com li retreia la Beli tan sovint, només un inútil com ell podia haver desaprofitat tant d'éxit. Malgrat tot, d'aquells anys daurats, ell en té un bon record i en el fons no es es pendeix d'haver gastat tots els diners en sopars als que tothom estava convidat, viatges amb totes les despeses pagades i amics a qui els calia un cop de mà per tirar en davant en la duresa de l'exili. Potser després dels mals temps, d'haver arribat a Barcelona fugint d'una dictadura cruenta i amb el dolor dels amics torturats, morts, desapareguts, era impossible ser prudent, calculador i estalviador. Després d'allò, la vida s'havia de viure en present i amb generositat. A més tots aquells amb qui va gastar els diners del seu triomf efímer li van pagar amb escreix: li van donar la seva amistat, paraules de confort, gestos d'estima. A casa només hi havia el fred tallant de la Beli.

Els cops a la porta foragiten els seus records. És en Miquel.

- Tens preparat els quadres?- li engega sense quasi saludar.

- Només en tinc dos. He estat malalt i no he pogut treballar.

- Ja. Tio, fas olor a pixum, potser que et rentis, no?

- És que ara no tinc dutxa, però avui vindrà la meva filla i anirem a veure un pis aquí a prop.

-Vale, vale- el talla- Ensenya'm els quadres.

El porta al fons de l'estudi i li mostra dues teles que encara s'estan assecant.

- Buf, quantes vegades t'haig de dir que la gent vol colors vius. Una mica més d'alegria, home!

- No els vols?- demana amb un fil de veu.

- Me'ls quedo, me'ls quedo, tinc un parell de compradors i els  haig d'ensenyar alguna cosa aquesta setmana. Deixa'm un moment.

En Miquel agafa un pinzell, el suca en pintura negre i amb mà ferma estampa la seva signatura en les dues obres. Ell gira el cap amb un gest instintiu de rebuig.

- Demà passaré amb el cotxe per endur-me'ls.

- Em podries avançar alguna cosa? Estic pelat.

- Demà, demà. Avui no porto diners. I recorda: colors alegres!! Vinga adéu.

El matí es fa llarg però al migdia es presenta l'Ana, tal i com ha promès. Ell l'espera al bar dels xinos.

- Papa, què fas amb una cervesa? Ja ho saps que no pots prendre alcohol !- l'esbroca només veure'l.

-Però si no bec, només és una canya!

-T'has de cuidar, papà. Ja has dinat?

Demanen uns entrepans que el vell pintor menja més per fer feliç a l'Ana que no pas perquè tingui gana. Després van a veure un pis diminut, brut, atrotinat.

- S'ha de fer molta feina però servirà!- exclama l'Ana, sempre intentant animar-lo.

L'Ana i l'home de la immobiliària tanquen el tracte.

- Tenim una setmana per pagar-los la fiança i el primer mes, i el pis serà teu- li explica, un cop sols.

- Ara mateix no  tinc prou diners, ja ho saps.

- No et preocupis, la mare va deixar alguns estalvis. S'han de pagar alguns deutes i no en quedarà gran cosa, però n'hi haurà prou per poder pagar la fiança i un mes de lloguer. Després t'hauràs d'espavilar, ja ho saps.

- Però i els teus germans, ja hi estaran d'acord?

-Jo m'ocupo de la Nadia, no et preocupis.

- I el Fernando?

- Que li donin pel cul al Fernando !- s'excita l'Ana - No l'hauràs vist, oi?

- No, no- menteix.
 
El seu fill és l'altra carrega de la seva vida o la continuació de la mateixa, la Beli. La seva dona va criar el nen, el seu preferit, enganxat a les seves faldilles, dependent d'ella fins extrems insuportables. Des de l'adolescència va resultar problemàtic, lligat a la seva mare per una relació insana i al mateix temps rebel·lant-se contra ella, l'acohol i les drogues van servir de teló de fons per la violència, les amenaces i l'amor.

En Fernando volta a vegades pel carrer de l'estudi. Es passeja per la vorera del davant i quan el veu el saluda amb la mà, amb un somriure pervers. Després desapareix. És una forma d'avisar-lo. El missatge és que  en qualsevol moment passarà per exigir-li diners. És el seu fill, hi té dret. És el seu pare, no pot negar-se. És la Beli, retornant de la tomba per seguir-lo fins a la mort.

dimecres, 22 de gener de 2014

Cites, teories i Romanticidi

Em van regalar una agenda del 2014 que he decidit fer servir de diari. He tardat uns quants dies (sí, que sóc despistada) en adonar-me que a peu de pàgina, en lletra minúscula hi ha una cita. La d'avui diu:

"Toda teoría es gris, querido amigo, y verde es el dorado árbol de la vida" Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832); poeta, novelista y dramaturgo alemán.

En què quedem, l'arbre és verd o és daurat? I escriure sobre la vida, la professió d'aquest bon senyor, no és d'alguna manera teoritzar?

La que segur que teoritza és Carolina Cutolo a "Romanticidi":

"L'amor impossible i no recíproc indica impotència sentimental i poca consciència d'un mateix"

"No hi ha ningú immune a aquesta plaga de l'ésser humà, gandul, egocèntric i sempre disposat a triar el camí més fàcil: sacrificar la realitat a favor d'una visió que alimenti, més que no pas combati, els seus dimonis més secrets".


La novel·la és d'un cinisme, escepticisme i a vegades fins i tot grolleria, que em sembla que pretén escandalitzar per, em temo, acabar en una redempció sentimental. Fa déu anys, m'haguès agradat, avui m'avorreix. Suposo que és un bon senyal, deu voler dir que he madurat. O potser és que em torno goethiana i no m'agraden les teories sobre la vida. M'estic fent un embolic, millor plego.

diumenge, 12 de gener de 2014

Mandela

Des de fa un temps, potser per saturació literària o tal vegada perquè em deixo portar més per la meva curiositat, he començat a incloure la no ficció entre les meves lectures, fins al punt que ahir vaig sortir de la llibreria amb quatre d'aquests llibres i només dues novel·les. El primer que he començat (i ja quasi acabat) és El Somriure de Mandela de John Carlin.

No fa massa, a TV·3 en una tertúlia es van llençar els plats pel cap discutint en quin bàndol caldria comptabilitzar Mandela en el conflicte català-espanyol. Mandela era un lluitador de la llibertat, va dir Carme Forcadell, i com a tal ens faria costat.

Que voleu que us digui, a mi, igual que a un altre contertulià, del qual no recordo el nom, em va semblar que l'afirmació era una ximpleria. Això sí, no cal pas proclamar-ho pràcticament a crits i menyspreant la posició dels altres, perquè això tampoc és rendir un bon homenatge al sempre respectuós i afable Mandela.

La meva opinió és que Mandela es faria un tip de riure amb el nostre suposat conflicte i diria quelcom com ara "això és de pa sucat amb oli".

Tampoc no és ara la meva intenció polemitzar sobre quin seria el bàndol de Mandela, donat que reduir els conflictes a blanc i negre (mai millor trobada l'expressió) no ajuda gens a resoldre'ls. El que voldria posar de relleu és, que a parer meu, la lluita per la llibertat no és el gran llegat del líder sud-africà. Als anys 80, fins i tot als 70, defensar la igualtat de drets civils d'homes i dones de totes les races tampoc era descobrir la sopa d'all. És més, sent, com era Mandela, una de les víctimes de la injustícia i crueltat de l'apartheid, és lògic que s'hi reveles. Amb això no voldria ser insensible al seu sacrifici personal: no tothom està disposat a passar mitja vida a la presó per una causa, ni que et toqui d'aprop i ni que sigui la més justa del món. Però a mi el que m'atrau amb una força irresistible del personatge de Mandela, és el que va fer després, un cop fora de la presó. Va ser capaç de perdonar, va empènyer amb moltes dificultats el seu país cap a la reconciliació, va evitar diverses vegades in extremis la guerra civil i per fer-ho es va asseure a negociar amb els seus escarcellers i amb l'extrema dreta nazi. La pau, com diu John Carlin, només es pot negociar amb els enemics i per fer-ho cal conèixer-los i fins i tot comprendre'ls. Mandela es va asseure amb un general racista apunt de llançar una ofensiva armada contra l'apertura del règim, li va servir el té, li va parlar en la seva llengua, el va afalagar, li va prometre que la cultura boer no desapareixeria i li va fer veure que de la guerra només en traurien la pau dels cementiris. Un home que pot fer això, resoldria el nostre conflicte en un parell de dies. Llàstima que anem tan mancats de mandeles locals.