dimecres, 22 d’octubre de 2014

Tenir o no tenir...gos

Podria dir que la raó del meu perllongat silenci té quatre potes, pèl curt marró (perdó, color xocolata) i uns pocs mesos d'edat, però no seria del tot just.  Fins a finals de setembre no va arribar el que uns anomenen “un nou membre de la família”, uns altres “l'amiga més fidel i agraïda” i els més pragmàtics “una feinada de nassos”. Sigui com sigui, la Bambú ha arribat per quedar-se,  i passejar-la, alimentar-la i sobretot controlar les seves intempestives evacuacions líquides i solides pels racons més insospitats de la casa, ha consumit totes les meves energies durant quasi un mes. No he deixat d'escriure, mentalment però, ja que tenir una gossa obre tot un nou món narratiu. No cauré en el recurs literari de narrar en primera persona  canina els pensaments de la Bambú, entre altres motius perquè no tinc ni idea de com pensa la meva gossa. De fet, si ho sabés, molts dels nostres problemes “d’adaptació” s'haurien acabat.

No vull desanimar als futurs amos de gossos, però permeteu-me un consell, si voleu una mascota,  el millor es que us busqueu una parella que ja en tingui una. Fixeu-vos si no, en la següent conversa:

 -Òliba, vull un gos.
-Què dius, Coses2! T’has begut l’enteniment?! Tu no saps la feinada que suposa un gos!
 -Hi he donat moltes voltes i estic ben decidida a tenir gos.
-De cap manera, penso llevar-me a les 7 de matí per treure el gos.
Ho faré jo.
Ni penso recollir les seves cagades.
 -Ho faré jo.
Ni li penso donar de menjar.
Ho faré jo.
Ni passejar-lo una hora al dia
-Ho faré jo.

I ara tenim la Bambú i jo faig totes aquestes coses i l'Òliba rep les mateixes carícies i llepades i gaudeix de la mateixa companyia, etc... Ho veieu? Quina de les dues ha fet el millor tracte? Amants dels animals, sigueu, llestos, busqueu-vos una parella que vulgui gos o que ja el porti posat i si això no és possible, busqueu-vos un germà/na, un cosí/na o qualsevol amic o parent llunyà disposat a emprendre l'aventura de la paternitat animal, i visiteu-los sovint, salteu i jugueu amb el quisso de torn, feu-li petons, acaricieu-lo fins a l'extenuació, doneu-li llaminadures o un tros de fuet del vostre entrepà,  feu tot el que us vingui de gust i en acabat marxeu feliços i sense gos cap a la vostra casa impol·luta i inodora, dormiu fins a les tantes, passeu els vespres repapats al sofà i mireu de cua d’ull  i amb un somriure de mofa, els pobres desgraciats que pleguem del terra la merda de les nostres estimades mascotes. I si els meus arguments no us han convençut, escolteu:

 --Ui, quin gos més bonic! És bonic o bonica?
 --Bonica
 --I com es diu?
 --Bambú.
      -(Dirigint-se a l’animal) Bambú! Bambú! Vine!.... (tornant a dirigir-se a mi) Sembla que no coneix el seu nom...
      -Ja.  És que es pensa que es diu “aquinopixis!”



3 comentaris:

  1. Ja vaig aprendre la lliçó fa un temps. Vaig aprendre que tenir cura d’una mascota es molt dur i mira que en el meu cas estic parlant d’un miserable peix. No em vull ni imaginar la feinada que pot donar un gat i més encara un gos! Et planyo!

    ResponElimina
  2. Què té de dolent fer parlar la mascota al blog??? A mi m'agrada fer-ho, ves. No sé què pensa, però de vegades sembla molt fàcil d'interpretar. Altres no tant.

    Ains, jo tenia un gatet que es deia Bamboo...

    ResponElimina
  3. Pons, i això que m'ha tocat una gossa que segons el parer generalitzat és una santa! Espero que el teu peix estigui bé i passant de tot.

    Xexu, no té res de dolent, només que a mi no em ve de gust a banda que em falta empatía canina.

    ResponElimina