dissabte, 25 d’octubre de 2014

Oda als gossos

Després del darrer post queixant-me de la meva nova companya de pis amb un to victimista i auto compassiu que faria les delícies de qualsevol psicòleg amb ganes de fotre canya al pacient, avui m'he proposat esmenar-me i escriure una llarga entrada sobre les excel·lències de tenir una mascota. Si no ho acabo d'aconseguir, sigueu benevolents i penseu que encara estic en fase d'adaptació i a mi no m'han posat un collar amb feromones de mare per fer-ho tot més passatger.

És sabut que tenir gos ajuda a mantenir-se actiu. Tot i que jo no sóc una jubilada ni una aturada que necessiti un estímul extra per llevar-me cada matí, és ben cert que mai a la vida m'havia llevat tan d'hora tants dies seguits i tampoc mai havia estat tan puntual a la feina. He vist sortir el sol quasi cada dia durant el darrer mes i m'he afeccionat a esmorzar a la cafeteria de la cantonada, l'única del barri que obre a les set.

Una de les motivacions de l'aventura canina, va ser fer exercici: caminar mínim una hora al dia. I Déu ni do el tip de passejar que m'he fet malgrat que la Bambú és només un cadell i encara no pot aguantar llargues caminades. I qui sap si arribarem a fer-les mai, perquè m'ha tocat una gossa del gènere gandul. Tothom diu que és clavadeta a mi.

Les pàgines d'Internet més gossilàndia, afirmen que tenir un gos contribueix a l'equilibri mental dels seus amos. No n'acabo d'estar segura d'això, la veritat. En tot cas, la meva natural bogeria que comprèn entre altres símptomes, una irrefrenable tendència a parlar sola, ara queda una mica més dissimulada: la gent es pensen que parlo amb el gos (conducta sorprenentment acceptada en societat com a "normal").

Un avantatge que cap guia de com tenir gos i ser feliç pels segles dels segles esmenta, és l'ordre. No el mental, que ja l'he tractat en el punt anterior, sinó el material. La meva casa no havia estat mai tan endreçada i això és l'efecte Òliba emprenyada: "Coses! La Bambú porta un encenedor a la boca! Que no veus que es podria morir!!", o sorneguera: "Coses, acabo de veure passar unes calces teves . Anaven acompanyades d'una gossa color xocolata..."

També tenim el tema social. Tenir gos ha fet augmentar exponencialment les persones amb les quals parlo pel carrer. D'un dia (sense a gos) a l'altre (dia amb gos) he passat a saludar tots els amos de gossos del barri, dels quals es veu que m'haig d'aprendre els noms de les seves mascotes, però el seu no cal. I a l' inversa, també. És una espècie de desaparició de la pròpia personalitat: ja no sóc Coses2, sóc només la mama de la Bambú. De fet, n'hi ha que no em reconeixen quan vaig sola.

Justament en l'aspecte social he descobert un altre avantatge imprevist: la pràctica d'idiomes. Dos de cada tres persones amb gos o sense, que s'aturen a saludar la Bambú (que no a mi) són estrangers. Italians, francesos, anglesos, alemanys... I és clar, cada un parla al gos en el seu propi idioma, com si pensessin que en lloc d'una simple bestiola és la Nicole Kidman fent d'intèrpret de l'ONU. Després es giren cap a mi i pregunten en anglès:

- Isitalaibreitor?
- Ies.
-Verinais,verinais
-jauol?
-faifmonzs

I l'última, que no la menys important, de la llista d'excel·lències canines, és el que jo anomeno "fenomen resurrecció". I és que cada matí quan em llevo i obro la porta del dormitori, la Bambú se'm llença a sobre amb una alegria tocant al deliri talment com si jo m'hagués aixecat d'entre els morts.

4 comentaris:

  1. La Bambú es un encanto, así que no te quejes. Y valora más las cosas positivas de tenerla y menos las negativas. Dentro de un año estarás encantada de convivir con ella y pensarás que hace un mes tomaste una gran y acertada decisión. Guau, guau.

    ResponElimina
  2. Es una mica greu que parlis amb el gos, però encara ho seria més si aquest es respongués, per tan, fins que no arribis a aquest nivell no t’has de preocupar.
    En general sembles contenta amb la gossa. En el cas que un dia deixi de ser així sempre la podràs vendre a pes al restaurant xinés més proper.

    ResponElimina
  3. Mac, de eso trataba el post de valorar las cosas positivas, pero veo que no lo he conseguido. Un año me parece mucho tiempo. Por suerte, Bambu se va adaptando y yo también. A ver... Un abrazo

    ResponElimina
  4. Pons, també puc organitzar una barbacoa... :)

    ResponElimina