dimarts, 24 de juny de 2014

Primavera


Tenia el propòsit poc definit d'abandonar l'escriptura o com mínim de no forçar-la, però les paraules, les expressions, les frases fins i tot, fa dies que em persegueixen. Escolto per telèfon un senyor amb qui una clienta meva ha de firmar un contracte i em ve al cap que el senyor és de combustió espontània. Ell sol s'embranca en diàlegs amb si mateix i a poc a poc es va encenent fins que al final està com una moto.


- O sigui que tu no et refies de mi però jo en canvi jo haig de confiar en tu- m'etziba amb mala hòstia.

- Jo no li he demanat que confii en mi- li responc cansada i irritada- De fet, em sembla que el normal és que no ho faci.

Tinc ganes de penjar-li el telèfon. No ho faig i continuo el meu dia de feina. Últimament els dies passen lentament, com si el temps s'arrossegués més que no pas volés.

Parlo amb l'Òliba i li pregunto, per descomptat, per la seva mare, que té un càncer a la boca i ara parla igual que la Duquessa d'Alba. Com una nena petita cada dia cal convèncer-la perquè vagi a l'hospital a fer-se la ràdio, la quimio o l'anàlisi de sang. I ni així. Molts dies no hi va, perquè no senyor, no li dóna la gana. Em ve al cap que potser l'estupidesa és una malaltia pitjor que el càncer i després penso que sóc cruel amb una dona espantada que no sap com afrontar la seva malaltia.


A la teràpia de grup em varen dir que era "una dona de poques paraules però molt precises". Ho deien perquè una sola paraula meva va desfermar la guerra. Vaig dir que el grup aquest any havia estat molt disney i, clar, es va acabar la feliç fantasia i les espases es van aixecar. De poc no perdo el cap: s'ha d'anar amb compte amb allò que es desitja.



La primavera resulta una pena. Sempre vaig massa abrigada i cada dia suo la cansalada. El sol de tarda s'escola per la persiana de la finestra i em fereix els ulls mentre intento fer una declaració de la renda.


A l'hora de dinar una de les noies de la teràpia, actualment en atur, no pas per necessitat sinó per voluntat perquè està buscant alguna cosa que l'ompli, em va demanar a què em dedicava. Quan li vaig dir que feia declaracions de la renda em va mirar amb llàstima. Amb un trist intent d'arreglar-ho, vaig manifestar que m'agradava força.

- És clar, per què no? Hi ha d'haver gent per tot- va dir amb indiferència.

La dona de poques paraules però precises es va quedar muda amb ganes de fotre-li un hostiot a algú. La noia del comentari pertany al grup dels "intensos". Es defineixen per un excés d'intensitat a la vida. Per això necessiten constantment emocions fortes, llançar-se a l'alegria o la tragèdia amb massa empenta. Jo per la meva part em definiria com a membre dels "invisibles": en qualsevol situació m'esforço per passar desapercebuda i temo als excessos fins al punt que puc oblidar-me del sentit de la paraula vida. Potser per això faig declaracions de la renda: perquè és una feina anodina.

Els veïns estan preocupats per les obres del semi- soterrani. Estan redecorant la discoteca que a més renovarà també els seus clients i esdevindrà un local d'ambient. El veí de l'àtic em diu com si fos un secret, que construeixen una piscina per celebrar festes d'escuma. Es veu que el persegueix com un malson la imatge de gais en calçotets mullats corrent pel carrer. No entenc per què la gent es concentren tant en allò que fan els altres, en lloc de fer-ho en les seves pròpies accions. Al cap i a la fi, només som amos absoluts de nosaltres mateixos

2 comentaris:

  1. mmm... jo també em definiria així: invisible. I també m'he sentit a dir frases com: parla poc però el que diu... encara que jo no acabo d'entendre mai què he dit. Ojalà fossim amos de nosaltres mateixos... jo no acabo d'aconseguir. Avui m'han sortit molts punts suspensius, però m'ha agradat el teu relat, encara que a mi em posi molt nerviosa pensar a fer una declaració de renda. Sort dels gestors!

    ResponElimina
  2. Gràcies Calaix i bona sort en la conquesta de tu mateixa. Una abraçada

    ResponElimina