diumenge, 2 de març de 2014

I want to belive



Una recerca que ha durat una dècada. La casa plena de llibres, alguns de ficció, altres pretesament verídics, escampats per les habitacions, amb pòsits per assenyalar-ne les parts interessants, alguns rellegits, altres no acabats i sempre una pila enorme de pendents. Notícies de diaris de mig món, recollides, ordenades i etiquetades. Fotografies publicades o entregades pels seus autors, analitzades fins a l'extenuació o oblidades a la primera per inversemblants. I viatges, molts viatges. Centenars, potser milers, no en porto el compte, d'entrevistes. Bojos de manual, que confonen la realitat amb les seves al·lucinacions o paranoies, un gran munt d'ingenus i crèduls enganyats per bromes, o fenòmens naturals poc coneguts. Una feinada, en una paraula. I algun preu pagat també: en Pere, que m'havia promès amor etern amb la inconsistència dels seus vint-i-pocs, no ho va suportar ni cinc anys. "T'importen més els extraterrestres que la nostra relació", va escriure en la seva nota de comiat, que vaig trobar  enganxada a la porta de la nevera quan vaig tornar d'un viatge al Nepal. Vaig estripar-la amb un sospir i al seu lloc i vaig penjar les estranyes fotografies que uns excursionistes suïssos m'havien fet arribar. Poc a poc, anava finalitzant un gran nombre d'expedients i els podia tancar i arxivar després d'escriure a la portada amb retolador vermell "Sense proves". Però els casos nous seguien arribant i ja pensava que m'ocuparien tota una altra dècada, quan em vaig topar amb el Dr. Flàbius. El vaig entrevistar al seu despatx de la universitat de Heilderberg i va tenir l'amabilitat de explicar-me els seus descobriments amb total sinceritat. Porto molts anys recollint dades", em va informar, "i ara estic en condicions de publicar un estudi que revolucionarà el món". Era un home petit, intel·ligent i molt acurat en la seva feina. Llàstima que la vanitat el perdés. No va poder resistir la temptació de fer-se el gallet davant meu i lliurar-me, si no tota la seva profundíssima i excel·lent investigació, sí suficients proves per descartar que la seva ufana afirmació fos un farol. I és clar, vaig haver-ne de fer un informe pels meus superiors i als pocs dies vaig rebre l'ordre. Una freda i fosca nit de tardor, quan el Dr. Flàbius entrava al pati comunitari del edifici on tenia el seu apartament, un cop al cap el va deixar estabornit. Amb un ganivet li vaig tallar el coll i només els corbs que poblaven les branques pelades dels til·lers del pati en van ser testimonis. Després vaig enviar un missatge amb el meu mòbil intergalàctic a la meva base d'operacions de l' Ursa Major II : "problema eliminat".

Una iniciativa de relats conjunts

5 comentaris:

  1. Ostres, molt bo! T'has posat a la pell d'ells, però ens fas ballar el cap pensant que parles del nostre cantó, explicant la història d'una obsessió. I una obsessió sí que era, però perquè no els descobrissin! Molt ben trenat, i bona idea.

    ResponElimina
  2. renoi! bravo! un relat boníssim amb un final espectacular! espero que no existeixin , els extraterrestres

    ResponElimina
  3. Molt ben explicada la perspectiva des de l'altre cantó.

    ResponElimina
  4. Ja sé que contesto amb molt de retard, disculpeu-me. Moltes gràcies pels vostres comentaris i elogis. Una abraçada.

    ResponElimina