diumenge, 12 de gener de 2014

Mandela

Des de fa un temps, potser per saturació literària o tal vegada perquè em deixo portar més per la meva curiositat, he començat a incloure la no ficció entre les meves lectures, fins al punt que ahir vaig sortir de la llibreria amb quatre d'aquests llibres i només dues novel·les. El primer que he començat (i ja quasi acabat) és El Somriure de Mandela de John Carlin.

No fa massa, a TV·3 en una tertúlia es van llençar els plats pel cap discutint en quin bàndol caldria comptabilitzar Mandela en el conflicte català-espanyol. Mandela era un lluitador de la llibertat, va dir Carme Forcadell, i com a tal ens faria costat.

Que voleu que us digui, a mi, igual que a un altre contertulià, del qual no recordo el nom, em va semblar que l'afirmació era una ximpleria. Això sí, no cal pas proclamar-ho pràcticament a crits i menyspreant la posició dels altres, perquè això tampoc és rendir un bon homenatge al sempre respectuós i afable Mandela.

La meva opinió és que Mandela es faria un tip de riure amb el nostre suposat conflicte i diria quelcom com ara "això és de pa sucat amb oli".

Tampoc no és ara la meva intenció polemitzar sobre quin seria el bàndol de Mandela, donat que reduir els conflictes a blanc i negre (mai millor trobada l'expressió) no ajuda gens a resoldre'ls. El que voldria posar de relleu és, que a parer meu, la lluita per la llibertat no és el gran llegat del líder sud-africà. Als anys 80, fins i tot als 70, defensar la igualtat de drets civils d'homes i dones de totes les races tampoc era descobrir la sopa d'all. És més, sent, com era Mandela, una de les víctimes de la injustícia i crueltat de l'apartheid, és lògic que s'hi reveles. Amb això no voldria ser insensible al seu sacrifici personal: no tothom està disposat a passar mitja vida a la presó per una causa, ni que et toqui d'aprop i ni que sigui la més justa del món. Però a mi el que m'atrau amb una força irresistible del personatge de Mandela, és el que va fer després, un cop fora de la presó. Va ser capaç de perdonar, va empènyer amb moltes dificultats el seu país cap a la reconciliació, va evitar diverses vegades in extremis la guerra civil i per fer-ho es va asseure a negociar amb els seus escarcellers i amb l'extrema dreta nazi. La pau, com diu John Carlin, només es pot negociar amb els enemics i per fer-ho cal conèixer-los i fins i tot comprendre'ls. Mandela es va asseure amb un general racista apunt de llançar una ofensiva armada contra l'apertura del règim, li va servir el té, li va parlar en la seva llengua, el va afalagar, li va prometre que la cultura boer no desapareixeria i li va fer veure que de la guerra només en traurien la pau dels cementiris. Un home que pot fer això, resoldria el nostre conflicte en un parell de dies. Llàstima que anem tan mancats de mandeles locals.

2 comentaris:

  1. Interesante, más de una semana con este post y ni un comentario de tus lectores fanáticos radicales independentistas. Creo que no les ha gustado y mejor no decir nada que lo que piensan, algo así como “Quina decepció coses2, quan t’has tornat així de botiflera? Mare de Déu senyor, si fins i tot te’n fots de la meravellosa Carme Forcadell; una de les nostres més magnífiques líders mai pot dir ximpleries. Espero que rectifiquis i ens facis costat contra els feixistes colons opressors de Ecs-pain que ens roben fins el nostre últim euro i ofeguen i persegueixen sense descans la nostra cultura i la nostra llengua. Ah i per descomptat que Mandela ens faria costat, igual que Gandhi, Luther King i altres prohoms, com el nostre Molt Honorable Artur Mas... “ Ay, paro, que me vengo arriba, qué fácil y claro se ve todo desde el prisma de la secta. A mí me gustas gris, coses2.

    ResponElimina
  2. Ay, Dios mío, Mac, al leer tu comentario me he acordado de por que al iniciar el blog me había propuesto no escribir nunca sobre política... Ay, ay, ay!!!!
    Yo te gustaré gris pero tu vas de negro intenso!
    Anda, que ya te vale.
    Un beso !

    ResponElimina