dissabte, 25 d’octubre de 2014

Oda als gossos

Després del darrer post queixant-me de la meva nova companya de pis amb un to victimista i auto compassiu que faria les delícies de qualsevol psicòleg amb ganes de fotre canya al pacient, avui m'he proposat esmenar-me i escriure una llarga entrada sobre les excel·lències de tenir una mascota. Si no ho acabo d'aconseguir, sigueu benevolents i penseu que encara estic en fase d'adaptació i a mi no m'han posat un collar amb feromones de mare per fer-ho tot més passatger.

És sabut que tenir gos ajuda a mantenir-se actiu. Tot i que jo no sóc una jubilada ni una aturada que necessiti un estímul extra per llevar-me cada matí, és ben cert que mai a la vida m'havia llevat tan d'hora tants dies seguits i tampoc mai havia estat tan puntual a la feina. He vist sortir el sol quasi cada dia durant el darrer mes i m'he afeccionat a esmorzar a la cafeteria de la cantonada, l'única del barri que obre a les set.

Una de les motivacions de l'aventura canina, va ser fer exercici: caminar mínim una hora al dia. I Déu ni do el tip de passejar que m'he fet malgrat que la Bambú és només un cadell i encara no pot aguantar llargues caminades. I qui sap si arribarem a fer-les mai, perquè m'ha tocat una gossa del gènere gandul. Tothom diu que és clavadeta a mi.

Les pàgines d'Internet més gossilàndia, afirmen que tenir un gos contribueix a l'equilibri mental dels seus amos. No n'acabo d'estar segura d'això, la veritat. En tot cas, la meva natural bogeria que comprèn entre altres símptomes, una irrefrenable tendència a parlar sola, ara queda una mica més dissimulada: la gent es pensen que parlo amb el gos (conducta sorprenentment acceptada en societat com a "normal").

Un avantatge que cap guia de com tenir gos i ser feliç pels segles dels segles esmenta, és l'ordre. No el mental, que ja l'he tractat en el punt anterior, sinó el material. La meva casa no havia estat mai tan endreçada i això és l'efecte Òliba emprenyada: "Coses! La Bambú porta un encenedor a la boca! Que no veus que es podria morir!!", o sorneguera: "Coses, acabo de veure passar unes calces teves . Anaven acompanyades d'una gossa color xocolata..."

També tenim el tema social. Tenir gos ha fet augmentar exponencialment les persones amb les quals parlo pel carrer. D'un dia (sense a gos) a l'altre (dia amb gos) he passat a saludar tots els amos de gossos del barri, dels quals es veu que m'haig d'aprendre els noms de les seves mascotes, però el seu no cal. I a l' inversa, també. És una espècie de desaparició de la pròpia personalitat: ja no sóc Coses2, sóc només la mama de la Bambú. De fet, n'hi ha que no em reconeixen quan vaig sola.

Justament en l'aspecte social he descobert un altre avantatge imprevist: la pràctica d'idiomes. Dos de cada tres persones amb gos o sense, que s'aturen a saludar la Bambú (que no a mi) són estrangers. Italians, francesos, anglesos, alemanys... I és clar, cada un parla al gos en el seu propi idioma, com si pensessin que en lloc d'una simple bestiola és la Nicole Kidman fent d'intèrpret de l'ONU. Després es giren cap a mi i pregunten en anglès:

- Isitalaibreitor?
- Ies.
-Verinais,verinais
-jauol?
-faifmonzs

I l'última, que no la menys important, de la llista d'excel·lències canines, és el que jo anomeno "fenomen resurrecció". I és que cada matí quan em llevo i obro la porta del dormitori, la Bambú se'm llença a sobre amb una alegria tocant al deliri talment com si jo m'hagués aixecat d'entre els morts.

dimecres, 22 d’octubre de 2014

Tenir o no tenir...gos

Podria dir que la raó del meu perllongat silenci té quatre potes, pèl curt marró (perdó, color xocolata) i uns pocs mesos d'edat, però no seria del tot just.  Fins a finals de setembre no va arribar el que uns anomenen “un nou membre de la família”, uns altres “l'amiga més fidel i agraïda” i els més pragmàtics “una feinada de nassos”. Sigui com sigui, la Bambú ha arribat per quedar-se,  i passejar-la, alimentar-la i sobretot controlar les seves intempestives evacuacions líquides i solides pels racons més insospitats de la casa, ha consumit totes les meves energies durant quasi un mes. No he deixat d'escriure, mentalment però, ja que tenir una gossa obre tot un nou món narratiu. No cauré en el recurs literari de narrar en primera persona  canina els pensaments de la Bambú, entre altres motius perquè no tinc ni idea de com pensa la meva gossa. De fet, si ho sabés, molts dels nostres problemes “d’adaptació” s'haurien acabat.

No vull desanimar als futurs amos de gossos, però permeteu-me un consell, si voleu una mascota,  el millor es que us busqueu una parella que ja en tingui una. Fixeu-vos si no, en la següent conversa:

 -Òliba, vull un gos.
-Què dius, Coses2! T’has begut l’enteniment?! Tu no saps la feinada que suposa un gos!
 -Hi he donat moltes voltes i estic ben decidida a tenir gos.
-De cap manera, penso llevar-me a les 7 de matí per treure el gos.
Ho faré jo.
Ni penso recollir les seves cagades.
 -Ho faré jo.
Ni li penso donar de menjar.
Ho faré jo.
Ni passejar-lo una hora al dia
-Ho faré jo.

I ara tenim la Bambú i jo faig totes aquestes coses i l'Òliba rep les mateixes carícies i llepades i gaudeix de la mateixa companyia, etc... Ho veieu? Quina de les dues ha fet el millor tracte? Amants dels animals, sigueu, llestos, busqueu-vos una parella que vulgui gos o que ja el porti posat i si això no és possible, busqueu-vos un germà/na, un cosí/na o qualsevol amic o parent llunyà disposat a emprendre l'aventura de la paternitat animal, i visiteu-los sovint, salteu i jugueu amb el quisso de torn, feu-li petons, acaricieu-lo fins a l'extenuació, doneu-li llaminadures o un tros de fuet del vostre entrepà,  feu tot el que us vingui de gust i en acabat marxeu feliços i sense gos cap a la vostra casa impol·luta i inodora, dormiu fins a les tantes, passeu els vespres repapats al sofà i mireu de cua d’ull  i amb un somriure de mofa, els pobres desgraciats que pleguem del terra la merda de les nostres estimades mascotes. I si els meus arguments no us han convençut, escolteu:

 --Ui, quin gos més bonic! És bonic o bonica?
 --Bonica
 --I com es diu?
 --Bambú.
      -(Dirigint-se a l’animal) Bambú! Bambú! Vine!.... (tornant a dirigir-se a mi) Sembla que no coneix el seu nom...
      -Ja.  És que es pensa que es diu “aquinopixis!”



dissabte, 23 d’agost de 2014

Diners i moral, enemics eterns?








John Steinbeck "El invierno de mi desazón".

"Todos lo hombre poseen una dimensión moral. Solo sus vecinos carecen de ella."

"En la pobreza es una envidiosa. En la abundancia bien podría ser una snob. El dinero no cambia la enfermedad, sino que sólo modifica los síntomas"

"Ni quiero ahora ni he querido nunca el dinero por sí mismo, pero el dinero es necesario para mantener el lugar que a uno le corresponde en la categoría en la que estoy acostumbrado, en la que más cómodo me siento."





"En nuestra ciudad, los negocios que triunfan no son complicados ni siniestros. Y tampoco se trata de triunfos muy resonantes, ya que quienes los llevan a  cabo han puesto límites artificiales a sus actividades. Sus delitos son de poca monta; sus éxitos no son gran cosa. Si el gobierno de la ciudad  y el ambiente empresarial de New Baytown fueran objeto de una investigación a fondo, saldría a la luz que se han quebrantado cien disposiciones legales  y mil normas morales, pero siempre en forma de pequeños delitos: fechorías de menor cuantía. Derogaban una parte del Decálogo y  mantenían el resto en pie. Y cuando uno de nuestros triunfadores había logrado lo que quería, o lo que necesitaba, recuperaba su virtud con la misma facilidad que si mudara de camisa, sin que en apariencia los delitos lo hubieran perjudicado lo más mínimo, suponiendo claro está que nadie lo hubiera descubierto. (...)
¿Acaso algunas de las grandes fortunas que tanto admiramos se ha amasado sin crueldad?"


John Steinbeck "El invierno de mi desazón".


dimarts, 24 de juny de 2014

Primavera


Tenia el propòsit poc definit d'abandonar l'escriptura o com mínim de no forçar-la, però les paraules, les expressions, les frases fins i tot, fa dies que em persegueixen. Escolto per telèfon un senyor amb qui una clienta meva ha de firmar un contracte i em ve al cap que el senyor és de combustió espontània. Ell sol s'embranca en diàlegs amb si mateix i a poc a poc es va encenent fins que al final està com una moto.


- O sigui que tu no et refies de mi però jo en canvi jo haig de confiar en tu- m'etziba amb mala hòstia.

- Jo no li he demanat que confii en mi- li responc cansada i irritada- De fet, em sembla que el normal és que no ho faci.

Tinc ganes de penjar-li el telèfon. No ho faig i continuo el meu dia de feina. Últimament els dies passen lentament, com si el temps s'arrossegués més que no pas volés.

Parlo amb l'Òliba i li pregunto, per descomptat, per la seva mare, que té un càncer a la boca i ara parla igual que la Duquessa d'Alba. Com una nena petita cada dia cal convèncer-la perquè vagi a l'hospital a fer-se la ràdio, la quimio o l'anàlisi de sang. I ni així. Molts dies no hi va, perquè no senyor, no li dóna la gana. Em ve al cap que potser l'estupidesa és una malaltia pitjor que el càncer i després penso que sóc cruel amb una dona espantada que no sap com afrontar la seva malaltia.


A la teràpia de grup em varen dir que era "una dona de poques paraules però molt precises". Ho deien perquè una sola paraula meva va desfermar la guerra. Vaig dir que el grup aquest any havia estat molt disney i, clar, es va acabar la feliç fantasia i les espases es van aixecar. De poc no perdo el cap: s'ha d'anar amb compte amb allò que es desitja.



La primavera resulta una pena. Sempre vaig massa abrigada i cada dia suo la cansalada. El sol de tarda s'escola per la persiana de la finestra i em fereix els ulls mentre intento fer una declaració de la renda.


A l'hora de dinar una de les noies de la teràpia, actualment en atur, no pas per necessitat sinó per voluntat perquè està buscant alguna cosa que l'ompli, em va demanar a què em dedicava. Quan li vaig dir que feia declaracions de la renda em va mirar amb llàstima. Amb un trist intent d'arreglar-ho, vaig manifestar que m'agradava força.

- És clar, per què no? Hi ha d'haver gent per tot- va dir amb indiferència.

La dona de poques paraules però precises es va quedar muda amb ganes de fotre-li un hostiot a algú. La noia del comentari pertany al grup dels "intensos". Es defineixen per un excés d'intensitat a la vida. Per això necessiten constantment emocions fortes, llançar-se a l'alegria o la tragèdia amb massa empenta. Jo per la meva part em definiria com a membre dels "invisibles": en qualsevol situació m'esforço per passar desapercebuda i temo als excessos fins al punt que puc oblidar-me del sentit de la paraula vida. Potser per això faig declaracions de la renda: perquè és una feina anodina.

Els veïns estan preocupats per les obres del semi- soterrani. Estan redecorant la discoteca que a més renovarà també els seus clients i esdevindrà un local d'ambient. El veí de l'àtic em diu com si fos un secret, que construeixen una piscina per celebrar festes d'escuma. Es veu que el persegueix com un malson la imatge de gais en calçotets mullats corrent pel carrer. No entenc per què la gent es concentren tant en allò que fan els altres, en lloc de fer-ho en les seves pròpies accions. Al cap i a la fi, només som amos absoluts de nosaltres mateixos

dijous, 5 de juny de 2014

L'Advocat II o III, ja no ho recordo

Ahir va venir l'Advocat. Vam dinar plegats, amb la seva Ajudant. Em va costar confessar-los que era el meu aniversari. Suposo que era important. Si els ho deia eren els meus amics, en canvi si callava només era un dinar més de feina. Els ho vaig dir i després em va quedar un regust amarg. Per què? 

A la conversa va sortir la política però també l'homosexualitat. L'Advocat es pensa que ell és un model de tolerància. Però després diu que no li agraden els  gais "lolailos". Vaig posar-me a la defensiva. Mal fet, l'hauria d'haver ignorat. Detesto parlar d'homosexualitat amb persones que no ho són. Sempre tinc la sensació de que hi ha quelcom que ells no comprenen i al mateix temps sento que em reservo, em tanco, em fortifico.

Quan estic amb l'Advocat, en un moment o altre,  sempre em recordo que sóc lesbiana. No m'agrada. I no sé si el problema és meu o d'ell.

Sempre el critico a l'Advocat. No explico que em va abraçar espontaneament i va exclamar:

- Quan temps sense veure'ns! Que content que estic!

Com n'és de difícil  estimar les persones i deixar que ens estimin. Bé, no hauria de generalitzar: el meu terapeuta em corregiria. És difícil per mi.

dimecres, 4 de juny de 2014

Monarquia o República, una altra vegada

Segona reflexió sobre la successió monàrquica (vaig pel camí de convertir aquest blog en un espai de pensaments polítics estrafolaris).

Si en aquest país està ple de gent que es proclama republicana, com pot ser que després tertulians, mitjans de comunicació i fins i tot polítics li demanin al futur Rei Felip VI que modernitzi les institucions, trobi una solució pel "procès català" i resolgui la crisi política. Sort que no érem monàrquics perquè si no potser li donem el poder absolut i clausurem les Corts.

Hem dimitit de la política i la democràcia, que ens cal un Borbó que vingui amb el seu corser blanc a salvar-nos del caos?

I com es pensen tota aquesta colla que el nou Rei ha de fer això? Amb el discurs de Nadal?

Potser en el fons som el més monàrquic de tots els països d'Europa, perquè encara creiem que els nostres Reis investits d'una força divina han de guiar els nostres destins, en lloc de conformar-nos amb què siguin simpàtics i fotogènics.

dilluns, 2 de juny de 2014

Monarquia o República



Amb el títol d'avui he marcat un récord d'originalitat per la part baixa, malauradament. Amb l'anunci de l'abdicació, en una segona demostració de genuïna originalitat, he pensat que era el moment per reinvindicar que com a mínim se'ns consulti sobre la continuïtat de la monarquia. Com els milers, centenars de milers, tal vegada milions de persones amb qui, màgia potàsia, m'he comunicat telepàticament en aquest pensament, la meva il·lusió no era altra que la regeneració democràtica del país via inauguració d'una triomfal III República. Per desgràcia just després m'ha vingut la imatge d'Aznar investit, vergonya immensa, per sufragi universal i la meva idealització republicana ha sofert un xoc que la deixat sinistre total.


Mirant les notícies i esperant alguna il·luminació sobre la qüestio, he vist com preguntaven a ciutadans anònims sobre allò que més valoraven del monarca dimissionari. Han contestat, com era d'esperar, sobre el seu paper després de la mort de Franco, la transcisió, etc. Jo per la meva banda, pensant, no en allò que he llegit o m'han explicat, sinó des de un punt de vista vital, (que sóc encara prou jove, o no tant gran, per no tenir records sobre la primera etapa de l'actual restauració monàrquica) recordo un sol dia en el que vaig pensar que la monarquia era útil. Va ser just després dels atemptats de l'onze M quan en un buit de poder, Zapatero encara no havia estat investit President, malgrat el seu triomf electoral, i Aznar era l'home més odiat d'Espanya i al final d'un funeral catòlic (ai que rancis som encara), la familia real va dirigir-se als bancs de la catedral ocupats pels familiars de les víctimes i els van donar el condol. En aquell moment tan cruel de la nostra història, em vaig alegrar de tenir un cap d'Estat allunyat de les batalles partidistes i que en nom de tots pogués fer una cosa tan senzilla com dir-los a aquella gent tan desafortunada que ens sabia greu i que els feiem costat .  Aquell dia van estar majestuosos. Aquell dia van ser més reials que mil baixades per la pista d'esquí o mil dies vestits de primera comunió pujant als seus velers. Aquell dia  van ser com un catalitzador del dolor de tot un país.

Llàstima que Undargarin es vagi cobrar la feina amb interessos lleonins.

diumenge, 25 de maig de 2014

Els intensos

Fa prop de dos anys que vaig escriure el meu darrer post sobre el grup de teràpia. El meu silenci podria tenir vàries explicacions edificants, entre elles que he sanat miraculosament i ja no segueixo cap teràpia. Llàstima resposta incorrecte. De fet només vaig deixar la gestalt durant un any que em servir per descobrir que els bojos no som els que fem teràpia si no els que van per la vida de jo al psicòleg? I ara!

Doncs, això que he retornat als grups terapèutics només que ara enlloc de format setmanal, fem un dissabte al mes, això sí tipus maraton, de 10 del matí a sis de la tarda.

Normalment quan ho explico als amics em fan dues preguntes, ja heu jugat a indis? i què feu tantes hores? A la primera, no responc, per impertinent, i a la segona sempre dic el mateix: ballem . O millor dit ens movem amb música de fons. Una hora al matí i una altra a la tarda. Jo torno a casa més cansada que si hagués anat al gimnàs. Us semblarà una estupidesa, però els balls generen tantes o més emocions que les guerres d'indis d'antigues edicions. També fem petites representacions teatrals, dibuixem, ens fem confidències, escrivim cartes a personatges sinistres com ara el nostre carceller interior i la pròxima sessió, guau, anirem d'excursió a la muntanya. Sona fantàstic , oi?

Però resulta que tenim problema: el grup de teràpia és víctima d'un segrest.
Els segrestadors només són tres, dos nois i una noia. Ells fan veure que no tenen res en comú però jo els he reconegut perquè repeteixen la mateixa paraula constantment: intensitat!

La música no ha estat prou intensa, avui he trobat a faltar intensitat, només em sento satisfeta en la intensitat de les emocions, sense intensitat em falta motivació, etc. Són calcadets tots tres.I com a bons intensos, són també extravertits, valents, divertits, ufanosos, fins i tot, sobrats. Parlen i parlen, fins i tot quan no és el seu torn. Intervenen, suposo que amb la intenció de fer la sessió més intensa, com no. I a bé de Déu que ho aconsegueixen: a mi em carreguen ben intensament.

dijous, 1 de maig de 2014




- És per regalar?

 Quina pregunta més pesada. Estic temptada de respondre: 

-És per mi, que no es nota?

 Però és clar, no es nota, ningú pot saber que jo compro els llibres amb l'estranya intenció de llegir-me'ls.

 Per Sant Jordi, encara és pitjor. No només els llibres es compren per a altres persones, sinó que a més els compradors són no lectors i vaguen per les llibreries com ànimes en pena buscant un llibre que escaigui regalar a algú que no han obert un llibre des que les guies telefòniques van esdevenir anacròniques. 

 I els que llegim? Doncs alguns han de suportar els regals de les seves parelles no lectores, que habitualment l'esguerren. Jo mai regalo plantes a l'Òliba i ella no em compra llibres. Som més felices així, cada una s'ocupa de les seves pròpies aficions.

 Però potser, no tot és tan negre. De fet, jo sempre compro algun llibre per Sant Jordi. Aquest any "Els germans Burgess" d' Elizabeth Strout. Una meravella.

 Per pre Sant Jordi em vaig autoregalar Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll. Fa posar la pell de gallina.

 Encara no sé què em regalaré per post Sant Jordi. S'admeten suggeriments

diumenge, 2 de març de 2014

I want to belive



Una recerca que ha durat una dècada. La casa plena de llibres, alguns de ficció, altres pretesament verídics, escampats per les habitacions, amb pòsits per assenyalar-ne les parts interessants, alguns rellegits, altres no acabats i sempre una pila enorme de pendents. Notícies de diaris de mig món, recollides, ordenades i etiquetades. Fotografies publicades o entregades pels seus autors, analitzades fins a l'extenuació o oblidades a la primera per inversemblants. I viatges, molts viatges. Centenars, potser milers, no en porto el compte, d'entrevistes. Bojos de manual, que confonen la realitat amb les seves al·lucinacions o paranoies, un gran munt d'ingenus i crèduls enganyats per bromes, o fenòmens naturals poc coneguts. Una feinada, en una paraula. I algun preu pagat també: en Pere, que m'havia promès amor etern amb la inconsistència dels seus vint-i-pocs, no ho va suportar ni cinc anys. "T'importen més els extraterrestres que la nostra relació", va escriure en la seva nota de comiat, que vaig trobar  enganxada a la porta de la nevera quan vaig tornar d'un viatge al Nepal. Vaig estripar-la amb un sospir i al seu lloc i vaig penjar les estranyes fotografies que uns excursionistes suïssos m'havien fet arribar. Poc a poc, anava finalitzant un gran nombre d'expedients i els podia tancar i arxivar després d'escriure a la portada amb retolador vermell "Sense proves". Però els casos nous seguien arribant i ja pensava que m'ocuparien tota una altra dècada, quan em vaig topar amb el Dr. Flàbius. El vaig entrevistar al seu despatx de la universitat de Heilderberg i va tenir l'amabilitat de explicar-me els seus descobriments amb total sinceritat. Porto molts anys recollint dades", em va informar, "i ara estic en condicions de publicar un estudi que revolucionarà el món". Era un home petit, intel·ligent i molt acurat en la seva feina. Llàstima que la vanitat el perdés. No va poder resistir la temptació de fer-se el gallet davant meu i lliurar-me, si no tota la seva profundíssima i excel·lent investigació, sí suficients proves per descartar que la seva ufana afirmació fos un farol. I és clar, vaig haver-ne de fer un informe pels meus superiors i als pocs dies vaig rebre l'ordre. Una freda i fosca nit de tardor, quan el Dr. Flàbius entrava al pati comunitari del edifici on tenia el seu apartament, un cop al cap el va deixar estabornit. Amb un ganivet li vaig tallar el coll i només els corbs que poblaven les branques pelades dels til·lers del pati en van ser testimonis. Després vaig enviar un missatge amb el meu mòbil intergalàctic a la meva base d'operacions de l' Ursa Major II : "problema eliminat".

Una iniciativa de relats conjunts

diumenge, 23 de febrer de 2014

Teràpia de conte

Un conte amb una bruixa bona, una bruixa dolenta, una nena (o un nen, depenent del sexe de l'autor), un riu i un drac.

Ara la teràpia de grup sembla un taller d'escriptura.

El relat s'ha de relacionar amb  els obstacles propis: allò que pensem que som, que són els altres i que és la vida, i que ens impedeixen avançar.

Jo escric sobre una nena que viu amb la seva família en una caseta al mig bosc. Un dia, el germà petit de la nena està malalt i la mare no vol deixar-lo sol. Per això demana a la nena que vagi al riu a buscar aigua. La nena no vol anar-hi perquè té por: ha de creuar un bosc molt espès per arribar al riu. La mare la renya.

- No siguis bleda! Agafa el càntir i passa cap al riu- li ordena.

Tot el camí cap al riu la nena va cantant una cançó alegre per tal d'espantar les pors. Li sembla sentir sorolls estranys que provenen del bosc i que se li atansen perillosament. Acaba corrent amb el càntir a la mà. Arriba el riu sense esma. Mentre omple el càntir intenta asserenar-se,  quan de sobte veu una bruixa, amb barret de punta, cabells blancs despentinats i una escombra voladora, reflectida en les cristal·lines aigües del riu.

- Nena, (glub) he vingut per (glub) concedir-te un (glub) desig- diu la bruixa, traient bombolles d'aigua per la boca amb cada mot.

- El que jo vulgui ?- s'interessa la nena.

- I tant (glub). Tu demana (glub)i jo et (glub) concediré.

- Pots fer que el meu germà es posi bo i així no hauré de venir més al riu a buscar aigua?

- És clar, que puc, però t'hauré de demanar una cosa a canvi- en respondre la bruixa s'ha incorporat i ara li sobresurt de l'aigua el cap, les espatlles i els braços.

- A canvi? El què?- es preocupa la nena.

- T'has de banyar amb mi al riu- diu la bruixa, mentre estén  la mà regalimant d'aigua i li fa senyals per què s'acosti- Vine cap a mi, petita, res no has de témer.

Però la nena es malfia de la mirada delerosa de la bruixa, i amb el càntir ple a vessar, retrocedeix cap al camí.

- No et crec, bruixa dolenta!
 
El retorn a casa, amb el pes del càntir d'aigua, és més lent i els sorolls del bosc li semblen molt més aterridors. Intenta cantar per dissipar els temors, però de sobte un terrabastall impossible d'ignorar la la fa aturar-se en sec. El silenci ha tornat, quan una veu dolça i càlida que sembla venir de dalt un arbre li fa alçar el cap:

- Nena, nena, estàs en perill.
 
A dalt una branca hi veu asseguda una bruixa, ben pentinada, amb un barret molt bonic i una escombra voladora nova de trinca.
 
- Nena, hi ha un drac molt ferotge, que s'acosta pel camí. Vine amb mi i t'ajudaré a arribar a casa sana i estalvia per una dreçera secreta i mágica.
 
La nena es mira la bruixa i dubta uns segons.
 
- Em sembla que em vols enganyar, bruixa dolenta!- li crida i engega a córrer amb el càntir ben ple d'aigua.
 
La bruixa es queda perplexa i amb prou feines murmura per a si mateixa:
 
- Caram de nena, si jo sóc la bruixa bona, que no es nota o què?
 
La nena segueix el seu camí, quan de nou l'estrèpit que sembla el ressonar de les passes d'una bèstia enorme corrent cap a ella, la fa estremir de por. Mira al seu voltant i ràpida com una gasela, salta darrere d'unes roques. Des del seu improvisat amagatall veu passar el drac furibund que treu foc pels queixals. Queda tan impressionada que un cop el drac s'ha allunyat, salta de nou al camí i corre cames ajudeu-me cap a casa.
 
- Mare! Mare!- crida en albirar la llar.
 
La mare surt al seu encontre:
 
- Què passa? Per què corres com si t'empaitessin?
 
- Mare... dues bruixes...un drac... - a la nena li falta l'aire per parlar.
 
- On és el càntir?- interromp la mare.
 
La nena s'adona que ha oblidat el càntir al camí, en fugir del drac i  intenta debades explicar-se. La mare no en vol saber res de bruixes i dracs. La renya molt enfadada per la seva manca de responsabilitat.
 
- Li hauré de dir a ton pare que vagi a buscar l'aigua i ell també s'enfadarà molt- acaba la mare.
 
La nena es queda sola, molt trista. La vida és molt injusta, pensa.

dijous, 6 de febrer de 2014

Somio que condueixo

 
Somio que condueixo per una carretera que conec molt bé. De fet és la carretera que he recorregut més vegades a la meva vida, ja de petita amb els meus pares per anar a veure als avis i ara de gran per visitar clients. Tinc cada revolt gravat a la memòria i a vegades em sembla que la podria recórrer amb els ulls clucs. En el somni, no sé d'on vinc però vaig cap a casa. En una corba difícil, no només pel revolt en sí sinó també perquè el cotxe hi entra en pujada per just en el punt més tancat iniciar la davallada, haig d'aturar el cotxe. Una boira espessissima ho cobreix tot i no puc veure res més que una grisor impenetrable. Ara sé que no puc fer la carretera només de memòria, tinc por d'equivocar-me i estimbar-me. Però també em causa pànic estar allà al mig aturada: en qualsevol moment pot venir un altre cotxe i envestir-me per darrere.

És la primera vegada que tinc aquest somni.

Somio que condueixo ràpid, nerviosa. Em sembla que m'he saltat un semàfor en vermell però no n'estic segura. De fet no l'he vist. No he pogut veure que hi havia un semàfor fins que ja l'havia sobrepassat i no podia veure si estava verd o roig. Al mirar pel retrovisor veig el que em fa l'efecte que és un cotxe de la policia. Estic, ara sí, aturada en un altre semàfor i em pregunto si la policia m'ha vist, si vindran a buscar-me. Estic angoixada

És la primera vegada que tinc aquest somni. Em sembla que és la primera vegada, fins i tot en això estic confusa.

dilluns, 27 de gener de 2014

Part III: Resignació


(Continuació de Part II: Violència)

Li fa mal l'esquena després d'una altre nit al sofà. Ha dormit vestit altra vegada. No té roba neta per canviar-se, però com que a l'estudi no hi ha dutxa, tampoc importa massa. Fa pudor i n´és conscient. Té les ungles negres de pintura. Fa uns anys l'actual manca d'higiene personal, l'hauria avergonyit, però ara li és indiferent: avantatges de tenir setanta anys i estar deprimit.

Es pren les pastilles per la depressió i les del cor, en el bar dels xinos de la cantonada, amb un cafè que allarga tan com pot, per evitar retornar a la solitud del seu taller de pintor. Truca a la seva filla petita, l'Ana. Li nota a la veu exasperació i cansament, però tot i així li contesta amb paciència i li assegura que passarà a veure'l al migdia. Dels seus tres fills, és la única que li dóna suport. La gran, la Nadia, que tan s'assembla a ell i que ha heretat el seu talent (dibuixa com els àngels) sempre s'excusa en els seus fills, no tinc temps, li diu, haig d'ocupar-me dels nens. Però ell sap que no és això. La Nadia, igual que en Fernando, sempre varen ser els nens de la Beli. Ella els va posar en contra d'ell, els va ensenyar a menysprear-lo, a odiar-lo. I les baralles brutals en les que la Beli acabava apallissada i sagnant, tampoc varen ajudar. Quan pensa en la Beli, se li fa un nus a la gola. En una altre època s'hauria sentit alliberat, ara que per fi  el càncer se l'ha endut. Però als setanta anys és difícil plantejar-se un nou començament i fins i tot les cadenes quotidianes semblen millors que el buit actual. Sort que li queda l'Ana, la seva petita, que ara ja supera la quarantena, però que per ell serà sempre el regal que li va fer la providència perquè la vida fos suportable.

S'asseu a una de les butaques de l'estudi i pensa en tota la feinada que té per davant. Ha de classificar, numerar i ordenar tots els quadres amuntegats, les restes de tant i tants anys de feina. Quan ho tingui fet podrà tornar a exposar. Sent un cansament terrible i s'encén un cigarret mentre es perd en el record de temps passats. I va haver una època en que Paris es va rendir als seus peus, el Museu Picasso li va obrir les seves portes i per un sol dels seus quadres en van arribar a pagar el 10 milions de pessetes. Els galeristes se'l rifaven. Però com li retreia la Beli tan sovint, només un inútil com ell podia haver desaprofitat tant d'éxit. Malgrat tot, d'aquells anys daurats, ell en té un bon record i en el fons no es es pendeix d'haver gastat tots els diners en sopars als que tothom estava convidat, viatges amb totes les despeses pagades i amics a qui els calia un cop de mà per tirar en davant en la duresa de l'exili. Potser després dels mals temps, d'haver arribat a Barcelona fugint d'una dictadura cruenta i amb el dolor dels amics torturats, morts, desapareguts, era impossible ser prudent, calculador i estalviador. Després d'allò, la vida s'havia de viure en present i amb generositat. A més tots aquells amb qui va gastar els diners del seu triomf efímer li van pagar amb escreix: li van donar la seva amistat, paraules de confort, gestos d'estima. A casa només hi havia el fred tallant de la Beli.

Els cops a la porta foragiten els seus records. És en Miquel.

- Tens preparat els quadres?- li engega sense quasi saludar.

- Només en tinc dos. He estat malalt i no he pogut treballar.

- Ja. Tio, fas olor a pixum, potser que et rentis, no?

- És que ara no tinc dutxa, però avui vindrà la meva filla i anirem a veure un pis aquí a prop.

-Vale, vale- el talla- Ensenya'm els quadres.

El porta al fons de l'estudi i li mostra dues teles que encara s'estan assecant.

- Buf, quantes vegades t'haig de dir que la gent vol colors vius. Una mica més d'alegria, home!

- No els vols?- demana amb un fil de veu.

- Me'ls quedo, me'ls quedo, tinc un parell de compradors i els  haig d'ensenyar alguna cosa aquesta setmana. Deixa'm un moment.

En Miquel agafa un pinzell, el suca en pintura negre i amb mà ferma estampa la seva signatura en les dues obres. Ell gira el cap amb un gest instintiu de rebuig.

- Demà passaré amb el cotxe per endur-me'ls.

- Em podries avançar alguna cosa? Estic pelat.

- Demà, demà. Avui no porto diners. I recorda: colors alegres!! Vinga adéu.

El matí es fa llarg però al migdia es presenta l'Ana, tal i com ha promès. Ell l'espera al bar dels xinos.

- Papa, què fas amb una cervesa? Ja ho saps que no pots prendre alcohol !- l'esbroca només veure'l.

-Però si no bec, només és una canya!

-T'has de cuidar, papà. Ja has dinat?

Demanen uns entrepans que el vell pintor menja més per fer feliç a l'Ana que no pas perquè tingui gana. Després van a veure un pis diminut, brut, atrotinat.

- S'ha de fer molta feina però servirà!- exclama l'Ana, sempre intentant animar-lo.

L'Ana i l'home de la immobiliària tanquen el tracte.

- Tenim una setmana per pagar-los la fiança i el primer mes, i el pis serà teu- li explica, un cop sols.

- Ara mateix no  tinc prou diners, ja ho saps.

- No et preocupis, la mare va deixar alguns estalvis. S'han de pagar alguns deutes i no en quedarà gran cosa, però n'hi haurà prou per poder pagar la fiança i un mes de lloguer. Després t'hauràs d'espavilar, ja ho saps.

- Però i els teus germans, ja hi estaran d'acord?

-Jo m'ocupo de la Nadia, no et preocupis.

- I el Fernando?

- Que li donin pel cul al Fernando !- s'excita l'Ana - No l'hauràs vist, oi?

- No, no- menteix.
 
El seu fill és l'altra carrega de la seva vida o la continuació de la mateixa, la Beli. La seva dona va criar el nen, el seu preferit, enganxat a les seves faldilles, dependent d'ella fins extrems insuportables. Des de l'adolescència va resultar problemàtic, lligat a la seva mare per una relació insana i al mateix temps rebel·lant-se contra ella, l'acohol i les drogues van servir de teló de fons per la violència, les amenaces i l'amor.

En Fernando volta a vegades pel carrer de l'estudi. Es passeja per la vorera del davant i quan el veu el saluda amb la mà, amb un somriure pervers. Després desapareix. És una forma d'avisar-lo. El missatge és que  en qualsevol moment passarà per exigir-li diners. És el seu fill, hi té dret. És el seu pare, no pot negar-se. És la Beli, retornant de la tomba per seguir-lo fins a la mort.

dimecres, 22 de gener de 2014

Cites, teories i Romanticidi

Em van regalar una agenda del 2014 que he decidit fer servir de diari. He tardat uns quants dies (sí, que sóc despistada) en adonar-me que a peu de pàgina, en lletra minúscula hi ha una cita. La d'avui diu:

"Toda teoría es gris, querido amigo, y verde es el dorado árbol de la vida" Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832); poeta, novelista y dramaturgo alemán.

En què quedem, l'arbre és verd o és daurat? I escriure sobre la vida, la professió d'aquest bon senyor, no és d'alguna manera teoritzar?

La que segur que teoritza és Carolina Cutolo a "Romanticidi":

"L'amor impossible i no recíproc indica impotència sentimental i poca consciència d'un mateix"

"No hi ha ningú immune a aquesta plaga de l'ésser humà, gandul, egocèntric i sempre disposat a triar el camí més fàcil: sacrificar la realitat a favor d'una visió que alimenti, més que no pas combati, els seus dimonis més secrets".


La novel·la és d'un cinisme, escepticisme i a vegades fins i tot grolleria, que em sembla que pretén escandalitzar per, em temo, acabar en una redempció sentimental. Fa déu anys, m'haguès agradat, avui m'avorreix. Suposo que és un bon senyal, deu voler dir que he madurat. O potser és que em torno goethiana i no m'agraden les teories sobre la vida. M'estic fent un embolic, millor plego.

diumenge, 12 de gener de 2014

Mandela

Des de fa un temps, potser per saturació literària o tal vegada perquè em deixo portar més per la meva curiositat, he començat a incloure la no ficció entre les meves lectures, fins al punt que ahir vaig sortir de la llibreria amb quatre d'aquests llibres i només dues novel·les. El primer que he començat (i ja quasi acabat) és El Somriure de Mandela de John Carlin.

No fa massa, a TV·3 en una tertúlia es van llençar els plats pel cap discutint en quin bàndol caldria comptabilitzar Mandela en el conflicte català-espanyol. Mandela era un lluitador de la llibertat, va dir Carme Forcadell, i com a tal ens faria costat.

Que voleu que us digui, a mi, igual que a un altre contertulià, del qual no recordo el nom, em va semblar que l'afirmació era una ximpleria. Això sí, no cal pas proclamar-ho pràcticament a crits i menyspreant la posició dels altres, perquè això tampoc és rendir un bon homenatge al sempre respectuós i afable Mandela.

La meva opinió és que Mandela es faria un tip de riure amb el nostre suposat conflicte i diria quelcom com ara "això és de pa sucat amb oli".

Tampoc no és ara la meva intenció polemitzar sobre quin seria el bàndol de Mandela, donat que reduir els conflictes a blanc i negre (mai millor trobada l'expressió) no ajuda gens a resoldre'ls. El que voldria posar de relleu és, que a parer meu, la lluita per la llibertat no és el gran llegat del líder sud-africà. Als anys 80, fins i tot als 70, defensar la igualtat de drets civils d'homes i dones de totes les races tampoc era descobrir la sopa d'all. És més, sent, com era Mandela, una de les víctimes de la injustícia i crueltat de l'apartheid, és lògic que s'hi reveles. Amb això no voldria ser insensible al seu sacrifici personal: no tothom està disposat a passar mitja vida a la presó per una causa, ni que et toqui d'aprop i ni que sigui la més justa del món. Però a mi el que m'atrau amb una força irresistible del personatge de Mandela, és el que va fer després, un cop fora de la presó. Va ser capaç de perdonar, va empènyer amb moltes dificultats el seu país cap a la reconciliació, va evitar diverses vegades in extremis la guerra civil i per fer-ho es va asseure a negociar amb els seus escarcellers i amb l'extrema dreta nazi. La pau, com diu John Carlin, només es pot negociar amb els enemics i per fer-ho cal conèixer-los i fins i tot comprendre'ls. Mandela es va asseure amb un general racista apunt de llançar una ofensiva armada contra l'apertura del règim, li va servir el té, li va parlar en la seva llengua, el va afalagar, li va prometre que la cultura boer no desapareixeria i li va fer veure que de la guerra només en traurien la pau dels cementiris. Un home que pot fer això, resoldria el nostre conflicte en un parell de dies. Llàstima que anem tan mancats de mandeles locals.