diumenge, 22 de desembre de 2013

Maleïda loteria



Resulta que un periodista va tenir la brillant idea de fer un reportatge sobre un barri afortunat amb la loteria déu anys després del premi. Creia que seria una notícia amable. Va resultar que el van fer fora del barri a puntades de peu perquè, segons van dir els afortunats, la loteria els havia desgraciat la vida. Anècdota TV3 dixit, que mira que s'ha de ser aixafa guitarres per fer un programa sobre el sorteig amb un economista i una psicòloga. El primer ens ha meravellat amb la fantàstica idea de dividir el premi en tres parts, una per el pla de pensions, l'altre a un dipòsit a termini i la tercera per tapar forats i gastar una mica. Vist així, potser millor que li toqui la loteria al banc directament i així no ens fem il·lusions. La psicòloga era una especialista en ludopatia i ha descrit com moltes vegades el desencadenant d'aquesta malaltia mental era precisament haver estat agraciats amb un premi de la loteria. Eren l'alegria de la huerta, aquest parell.

Tot plegat un consol per tots aquells que no ens ha tocat un duro, com cada any. Del que no ens deslliurem cap de nosaltres, és del conyàs d'un dia que no es pot mirar cap noticiari perquè estan farcits de gent bevent cava calent al mig del carrer. Un avorriment. Una lotera, l'altre dia em va confessar que estava preocupada pel procès independentista. Què en serà de les loteries de l'Estat en una eventual Catalunya independent? Que les cremin!, vaig pensar, i per suposat, no vaig dir. En fi, que la gràcia de la loteria, si en té alguna, és no guanyar-la i passar un agradable dia sense engegar la televisió. Que per cert, als pobres nens aquests de San Ildefonso els paguen pel ridícul de sortir disfressats d'internat anglès i quedar-se roncs? I això no és explotació infantil?

dijous, 5 de desembre de 2013

Part II: Violència


El sent entrar al pis i pel cop de porta i les passes vacil·lants, ja sap que ha begut.

- Què? Vas fi avui, no?- li engega sense dir-li ni hola.

- Sí, estic bé, gràcies- respon ell, fent una passa enrere per no perdre l'equilibri.

- Ah, sí, a sobre ironies. Sóc jo la que estic malalta, te'n recordes?!- Sense adonar-se'n ha alçat molt el to de veu i ja cridant continua- MA-LAL-TA ! ES-TIC MA-LAL-TA! TINC CAN-CER!

- Però no és culpa meva, oi? O resultarà que d'això també en tinc jo la culpa- es justifica ell.

- Tu, tu.... tu no serveixes per a res... Sempre has estat un inútil i un borratxo!- continua ella- M'has agafat diners de la bossa, o et pensaves que no me n'havia adonat? Mira que ets idiota. M'has robat els calès i has sortit a fer el pendó. Ets un vell patètic!

- I tu una PUTA BRUIXA!- amb l'explosió d'aquest crit tomba la taula del menjador i comença a llençar les cadires contra el terra.

Ella crida i es fa enrere. Un calfred de por li puja per l'espinada, però la ràbia pot més.

- Si mira ara el mascle! Només ets un covard fill de puta!

Ell es gira cap a ella amb una cadira a les mans i li tira amb tota la seva força. Malgrat la lentitud dels seus moviments, ella aconsegueix apartar-se a temps, però el peu li rellisca i la cama no aguanta l'esforç. Cau a terra. Ell s'hi abraona. La colpeja, l'estira pels cabells, li dóna puntades de peu. Se n'aparta i carrega de nou contra els mobles. Cap dels dos és ja conscient del temps que passa. Ell, finalment, esgotat, es deixa caure en l'única cadira que queda dempeus. Ella continua estesa a terra, li raja sang del nas, però encara té forces per mig incorporar-se i dir-li amb la veu entretallada pel dolor però amb un odi que sembla brollar-li de les entranyes.

- Només ets un desgraciat. Com un mono enrabiat donant cops contra els barrots de la gàbia, perquè no saps fer res més. Ai si fossis la meitat d'home per altres coses!

Ell s'aixeca, com pres d'una febre sobtada, i va cap a la cuina murmurant per a si mateix:

- Ara sabràs com en sóc d'home.

Torna al menjador amb un ganivet de tallar carn, gran i esmolat. El branda amb direcció a ella, tamblejant-se per l'esforç i la borratxera. Brama fora de sí:

- ET MATARÉ ! FILLA DE LA GRAN PUTA! BRUIXA DE MERDA! ET MATO!

La dona és queda muda de pànic. Aquest bèstia de marit que té és capaç complir la seva amenaça, pensa. Quan feia de la darrera vegada que li havia pegat? Tres, quatre anys? Porten quaranta anys casats, atrapats en una teranyina de rancúnies, odis i violència. Les seves disputes són quasi com un ritual i les esporàdiques explosions violentes del seu marit, un problema al qual ja quasi s'hi havia habituat. Però aquesta vegada,és diferent: té por de veritat. Ja no són joves, ja no poden reconciliar-se i cremar les seves diferències amb sexe desfermat , ni tampoc els queda l'excusa dels fills perquè ja han volat ben lluny a fer les seves vides, res no queda que pugui venir a foragitar el record dels cops. Són dos vells. I ella està molt malalta. Fa temps que no pot tirar endavant la botiga ni guanyar diners per tots dos, ni fer el menjar, ni ocupar-se de la casa. És una inútil, una llosa, i aquest malparit  és ben capaç de clavar-li el ganivet al ventre i deixar-la morir dessagnada. Potser hauria de resignar-se al seu final, a la fi ja no li queda gaire més per viure i ben segur que no seran dies feliços, però el seu desig de viure és fort i s'alimenta sobretot del seu odi. No pot permetre que aquest fill de puta se l'endugui a l'altre barri.

- Socors! Socors! Que algú m'ajudi!

Truquen al timbre i una veu potent crida:

- Policia! Obriu la porta!

diumenge, 1 de desembre de 2013

Part I: Un matí estrany

Avui el dia comença d'una forma estranya. No són ni les nou del matí, quan  sona el mòbil de l'Òliba, que per cert té un timbre que despertaria un mort. Mentre m'acabo de vestir li  pregunto distreta:

- Qui era?

- Era l'A. Diu que el seu pare està detingut a comissària per haver intentat matar la seva mare - m'explica en un to monòton, però li capto una mirada lleugerament astorada.

- Ah... que bé... no, vull dir, no, que malament, fatal, vaja... però per a què et trucava?

- Vol quedar-se a dormir a casa aquest vespre.

Des de fa un parell d'anys l' A. viu amb la seva filla i el seu company en un poble a uns cinquanta kilòmetres de Barcelona, però els seus pares encara viuen a Gràcia. A un carrer de casa nostra, de fet.

- Ja, doncs, perfecte. Vull dir, perfecte, no però que es quedi, sí... però, escolta, no es vol quedar amb la seva mare? Per fer-li companyia. La dona deu estar-ho passant molt malament.

L'Òliba sospira, i s'asseu al llit:

- No, no pot quedar-se amb sa mare.

- Li falta espai?

- No és això. El problema és que l'A no suporta a sa mare i ni de conya es vol quedar a casa seva.

- Vaja.

L'Òliba se m'atansa per fer-me un petó i murmura:

- Les nostres famílies... tampoc són tan terribles, no?