diumenge, 24 de novembre de 2013

El venedor de fum

 
Arribem tard a la reunió: no trobàvem el postmodern centre de negocis amagat enmig d'una zona residencial de cases amb ínfules i jardins amb pendents. El Client ens rep amb un somriure satisfet, no sabrem mai si l'ha molestat el retard. Vesteix americana i corbata. Se'l veu confortable en la immensa sala de reunions d'un blanc agressiu amb uns cercles negres immensos que sobresurten de les parets. Jo penso en una pel·lícula d'Almodóvar i en un bar d'alterne. És tard, no m'agrada el lloc i el llarg discurs de presentació del Client m'avorreix. Comença per explicar-nos la seva anterior experiència laboral com a directiu d'algunes grans empreses. No em sembla un home cregut, però en certs nivells dels negocis l'autobombo és obligatori. Em vénen ganes de preguntar-li, com recoi ha acabat en aquest horrible centre de negocis, engegant pràcticament sol un negoci incert, però no vull ser impertinent. Passa del seu currículum a la definició del seu nou projecte. Ens engalta frases farcides d'estratègies, solucions, dinàmiques, màrquetings, externalitzacions, auditories, franquícies, trades, sinergies i uns quants anglicismes més que ara no recordo. Una de les advocades pregunta amb un fil de veu:

- Però el producte que vol vendre, què és?

Fum! estic temptada de respondre però em continc a temps.

-Cigarrets electrònics- diu algú.

- Sí però no- continua el Client amb la seva habitual claredat- Segur que tu tens un mòbil, no?- l'advocada assenteix- I què és? Un iPHone?- novament un cop de cap positiu- Amb el nostre producte és el mateix. Volem que sigui una solució que es defineixi per ella mateixa.

Ho heu entès? No? Doncs, jo us ho explico, tranquils. Hi ha persones que ens llevem, preparem un cafè, donem un cop d'ull al mòbil i ens fumem una cigarreta. I després, en un altre nivell, alguna gent es lleva, es pren un Nespresso i, mentre repassen els mails nous a l'iPhone, xarrupen la Solució del Client. O més aviat, aquest és el somni del Client, perquè de moment, a tot estirar encenen un Malboro Light, suposant que no faci anys que hagin deixat el tabac, que és un vici cada cop menys apreciat. Això sí, el meu Client pot estar tranquil: el fum no passa mai de moda.

dijous, 21 de novembre de 2013

Esmorzar amb diamants i Tardor (penitència)

Escolta Vivaldi per l'ipod i pensa en la tardor quan casualment fixa la mirada en l'aparador d'una joieria, que resulta que és Tiffany's a Nova York.

 
És més fàcil escriure una frase amb les paraules Vivaldi, tardor i Tiffany's que fer-ne un relat, però almenys caldria demanar que fos una bona frase. Torne-m'hi:

 

Un dia de tardor, s'atura per contemplar l'aparador de Tiffany's, somiant que algun dia un jove galant li demanarà per casar-se amb l'ofrena d' aquell anell de diamants, quan de sobte, una nau marciana aterra al mig de l'avinguda 345 de Nova York i en baixen uns extraterrestres que se li atansen i li pregunten: és vostè Vivaldi?

- Coses 2, això és tot?

-És que estic practicant l'art de saber caure.

-Perdó?

- Intento aprendre a equivocar-me, a fer-ho malament.

- Ah, ja... Però si fo fas a propòsit no val.

- Merda.
 

Relats conjunts

dimecres, 20 de novembre de 2013

Atenció, et sona el mòbil !

 
 
Abans les males notícies arribaven per carta. Ho sabem perquè ho hem vist a les pel·lícules. Després varen venir els telegrames, tan concisos i contundents que feien por. Però va ser el telèfon el que va revolucionar el món dels comunicats urgents i desagradables.

 Les trucades a mitjanit, han esdevingut el presagi del pitjor, amb l'agreujant que acabat de despertar i encara en la penombra, la notícia fatídica et colpeja senese pietat i et deixa sense alè. Però, la mala fortuna, no satisfeta en neguitejar-nos les nits, ara s'ha apoderat de qualsevol hora del dia, de totes i cada una de les nostres activitats, ja sigui treballar, fer esport o una visita a l'esteticien per depilar-te el bigoti. No hi ha descans, no hi ha pausa pels receptors d'infortunis. De sobte, et dringa el mòbil a la butxaca del pantaló i,comets el gran error de contestar sense aturar-te abans a reflexionar: és aquest el moment oportú per assabentar-me de quelcom que no hauria volgut saber mai? I a l'altra banda del telèfon, un familiar et pregunta ingenu: estàs tranquil? Et puc explicar ara una cosa important? I, vés, a veure qui li contesta, doncs mira ara mateix m'estic prenent una coca-cola amb unes amigues i saps, què, ja m'ho explicaràs en un altre moment, a veure, que trec l'agenda, si, mira, aquí, veig que d'aquí 50 anys em queda un diumenge així com avorridot, que no em faria res que m'amarguessis amb la desgràcia que sigui que has trucat per explicar-me. Doncs, en lloc d'això, t'asseus allà on pots, agafes aire i li dius: dispara.

Així les pitjors males noves, volten pel món sense control, i aquí i allà, veus algú, que plora telèfon en mà, o que s'amaga en un portal desconegut cercant una intimitat improvisada.  De tota manera en aquesta época  en que la gent es llança pels forats de les escales, les mestresses de casa entren i surten de les botigues de Compro Or, els espies són millors que els directors de bancs i a la nit et desperten els crits de les multituds famolenques, ja res no importa massa.

M'acabo d'adonar que aquest és un blog molt optimista.

diumenge, 10 de novembre de 2013

El suïcidi

El món s’enfosqueix pel Sr Fàbregues. S'ha esdevingut, a parer seu, una catàstrofe. Els advocats no li han deixat signar un refinançament perquè al darrer moment el banc ha intentat inclouré noves condicions, que, diuen els assessors, són inacceptables. Però el pobre home, prou preocupat per la seva situació de quasi fallida, ja s’havia fet la il·lusió que avui signaria si no la seva salvació, l’inici de la mateixa. S’agafava a aquest refinançament com un escalador en caure s’aferraria a la corda que el subjecta a la paret. Malgrat que li diuen que és millor rebutjar l’acord, ell només pot veure que la seva darrera esperança s’ha esvaït. Havia imaginat com es sentiria després de signar-lo i ara aquestes fantasies li retornen punyents. Avui no podrà tornar a casa més alleugit, no podrà dormir com un tronc, després de tantes nits d’insomni, no podrà continuar la seva vida familiar com si res no hagués passat, no podrà seguir posposant el moment de fer partícips a la seva dona i la seva filla de la seva fatídica situació econòmica . Li retornen els angoixosos pensaments que l’han perseguit en els darrers temps. Què en pensarà l’altra gent? Que en diran els amics? Quan la seva bancarrota sigui pública, els veïns murmuraran, els coneguts el compadiran, els enemics es fregaran les mans. La vida esdevé un túnel sense sortida, un camí de recorregut impossible, un patiment massa insuportable. Pensa en tot això, i no pot evitar sentir compassió de si mateix. No ha fet res per merèixer aquest martiri. És el protagonista d'un drama. Intenta fer-ho entendre als que l’envolten.

- Què faré ara? No me’n podré sortir. Això és el final.

Es recolza sobre la taula i es tapa la cara entre les mans.

-Vinga, vinga, Sr. Fàbregues, no sigui tan pessimista- el consola una de les assessores, mentre es posa dreta i li indica amb gest suau que han de marxar.

S’aixeca i segueix a l’assessora i l’advocada pel passadís a contracor. Li fa l’efecte que no s’adonen de la gravetat de la situació i que no es fan a la idea de com de dura és la vida, la poca vida, que li queda per davant. A aquesta edat i haver de suportar una ignomínia tan gran! L’oficial de la Notaria que els ha acompanyat a la sortida, els obre la porta i mentre les seves acompanyants s’acomiaden, el Sr. Fàbregues surt ràpid al replà. La Notaria està en un quart d'una finca antiga, d'aquelles que tenen entresòl i principal. A l'esquerra hi ha l'ascensor i a la dreta l'escala quadriculada manté intacte un forat ben ampli, d'aquells que fa vertigen mirar cap avall. Com cridat per una força irresistible, el Sr. Fàbregues s’abraona sobre la barana. El seu cos, per cert, una mica més feixuc del que li convindria, oscil·la per sobre la barana que li queda a l’alçada de la cintura. Els peus de puntetes a punt de perdre el contacte amb el terra, semblen llestos per emprendre el vol de la desesperació.

-Em mato! Em mato aquí mateix!

Al seu darrere, l’advocada es fa enrere amb cara de pànic i l'oficial de la Notaria tanca la porta d’una revolada, no sigui cas que allà s’esdevingui una desgràcia sanguinolenta i tinguin la mala sort d’haver de presenciar-la.
 
L’assessora econòmica prem el botó de l’ascensor amb frenesí.

-No puc més! Us juro que no puc més! Em mato aquí mateix!- segueix bramant el Sr. Fàbregues, balancejant-se per sobre de la barana amb cada crit, com si busqués el valor per donar-se un darrer impuls i llançar-se daltabaix.
 
L’ascensor arriba, l’assessora obre la porta, agafa el braç del Sr. Fàbregues amb tota la força que és capaç i malda per estirar-lo cap a dintre l’ascensor, mentre li engega:

- No veu que si ara es mata, només aconsegueix deixar a la seva dona i a la seva filla un embolic de caldeu. Vinga passi cap a l’ascensor, que com rellisqui i caigui, l’hem ben piafada.- i en veure que l’home cedeix- Miri de ser una mica valent.

El Sr. Fàbregues es deixa conduir per l’assessora, amb la convicció que avui en dia ni una escena de suïcidi impressiona el més mínim a la gent. Ja no val la pena ni matar-se, al cap i a la fi, ningú apreciaria la grandesa del seu gest.



divendres, 1 de novembre de 2013

Vida i prou

Avui que el dia dels morts, és un bon dia per pensar en els vius. Almenys, jo en tinc ganes. Deu ser la ressaca d'una setmana entrant i sortint de l'hospital en un país estranger amb metges que parlen seriosos i que la meva germana escolta atentament, mentre jo no entenc un borall. Els hospitals són un lloc de vida en el sentit més dur del terme. Allà la vida es desenvolupa amb totes les seves limitacions, el seu dolor, les seves incerteses. Una dona d'uns seixanta i pico anys s'enfronta a un diagnòstic cruel. Plora mentre els altres no sabem què dir. Jo em puc refugiar en la meva incomprensió de l'idioma per restar silenciosa. Tot i que ho sé: la meva germana m'ho ha traduït. Demència senil. L'inici de la pèrdua de la pròpia identitat. Això és la vida. Llevar-se cada matí sabent que cada dia seràs una mica menys tu mateixa. I parlar, riure i plorar, mentrestant. També és vida en tota la seva complexitat i contradiccions la dona que va ser esportista olímpica a base d'un dopatge secret i brutal que ha convertit cada un dels instants viscuts després dels quaranta en una pròrroga, en una concessió. Tot això és vida. Vida pura. La meva germana que és s'esgota només de caminar cent metres, que calla les seves pors, que intenta fer-li entendre a la seva filla de cinc anys que no pot portar-la als columpis, és vida també. La meva germana que riu amb l'alegria intensa de qui experimenta una profunda tristesa, és vida. Vida i només vida.