dissabte, 27 d’abril de 2013

Conspiracions

(Uns quants amics d' una edat entre els  trenta i tants i els quaranta i pocs, estan reunits en una sala d'estar decorada de manera informal. Uns beuen cervesa i altres vi. Es van passant els cigarrets de marihuana.)

- L'home mai no ha trepitjat la lluna!

-I les imatges aquelles de l'Armstrong baixant de la nau?

-Manipulades. No s'hi veu res que no es pugui  gravar en un plató. És impossible fabricar un coet que un cop aterrat a la lluna, sigui prou potent , sense cap mena d'ajuda, de tornar a enlairar-se i creuar l'espai per retornar a la terra.

- Ostres, no ho havia pensat mai, però ara que ho dius...

- Típic dels americans És com la sèrie aquella dels zombis...

- Walking Dead ?! És la meva preferida.

-Les històries que ens endossen a la tele són nocives. Els ianquis sempre volen... Com allò de les torres, que s'ho van fer ells mateixos. Un avió no pot enfonsar un rasca-cel.

- Això no m'ho crec! Però és clar que els americans sabien que els moros farien els atemptats però els van deixar fer, perquè ja els anava bé.

- Tu sabràs el què et creus, però està demostrat. Una científica ho va provar amb l'anàlisi de la pols de les ruïnes.

- Què va demostrar?

- Doncs, que hi havia explosius a les torres. I qui els podia haver posat en allà, eh?... Una gran dona aquesta científica. Llàstima que va morir jove. Jo crec que la van matar.

-Per què ho haurien d'haver fet això els americans?

-Per fer-la callar.

- No, volia dir això dels explosius?

- Per tenir un excusa per la guerra d'Afganistan i la d'Irak i etcètera.

-No m'ho crec! Però ho sabien, això sí. Igual que Pearl Harbour.

- Ah Pearl Harbour! També van ser els americans!

- I els japonesos no hi van tenir res a veure? Vinga tio!

- I la CIA va matar Kennedy.

-Va, això ho sap tothom. Com que el FBI va estar darrera de l'assassinat d'en Martin Luter King.

- Tot està manipulat, com la sèrie dels zombi...

-Apa, quina mania tu amb els zombis.

- Ens enganyen, igual que amb la grip aviar.

-Ja ho va dir la monja aquella...

-La Teresa Forcades.

-A aquesta també l'han matada?

-No, encara no, però no m'estranyaria que un dia d'aquests...

- Se la carregarà un zombi...

(Rialles)

- Vosaltres rieu però va dir unes grans veritats, les farmacèutiques tenen muntat un xiringuito amb les vacunes

-Sí, sí, ho vaig veure a la tele, fan vacunar tots els nens de malalties que ja no existeixen només per fer diners.

- Bé tampoc és dolent, no?

- Però és que les vacunes provoquen autisme als nens!

- Vols dir?

- Igual que el SIDA

-Perdona, què?

. El SIDA no existeix: és un muntatge de les farmacèutiques per fer peles.

- Però la gent està malalta, no?

- No, home, no. La gent es moren a causa de tots els medicaments que els donen. M'ho va dir el metge aquell amic teu.

- El de les boletes?

- Es diu homeopatia.

- Ah perdona. Però mira a mi això de les boletes, em sembla un cuento

-Homeopatia.

- Però està demostrat que els ianquis sabien allò dels atemptats.

- No fumis més, que no segueixes la conversa, ara parlem de les boletes.

- Homeopatia!

- Vols dir que els zombis no es curarien amb homeopatia?

- Aneu a la merda!

- Vinga, no t'enfadis, que en el fons estem tots d'acord.

- D'acord en què?

- Que em passis el porro, dona, que fa mitja hora que el tens tu.



diumenge, 21 d’abril de 2013

No hay pan pa...


Estic fart de tanta mediocritat. L'Advocat fent de les seves de nou. Per un moment penso si jo vaig inclosa en la queixa. Una vegada em va dir que era brillant que tenia talent. I són moltes més les ocasions en que m'ha fet sentir així. L'Advocat posa en mi una gran fe i una bona dosis d'amor, no del tot correspost. A mi em costa estimar-lo. Quan estic a punt de fer-ho, sempre diu alguna cosa que ho espatlla. I ell ho sap. L'altre dia em va preguntar que pensava d'ell i no vaig saber massa què dir-li. No el volia ofendre. O potser és que no ho sé. L'Advocat no és un personatge fàcil. Em va dir que tenia ganes de deixar-ho tot i dedicar-se a llegir els clàssics. Ja m'havia confessat que li agradava rellegir El Quijote i que plorava cada vegada. Jo només en conec la primera i tant repetida primera frase. Tot i que ara mateix la cita més celebre de Cervantes és "no hay pan para tanto chorizo".

L'Advocat li agrada observar la societat i fer-ne teories. Voldria asseure`s a llegir El Quijote i els diaris i escriure dissertacions sobre el poc que ha canviat Espanya en cinc cents anys. Vivim un gran moment... per mirar-se'l des de fora, per veure'l passar sense embrutar-se les mans. És estrany perquè entre nosaltres, ell és l'actiu i jo la reflexiva però per uns segons vàrem canviar els papers. Malgrat tot jo prefereixo viure, encara que m'hagi de rebolcar en el fang.

dilluns, 1 d’abril de 2013

Tradició familiar


A l'escola tots els companys sabien quin seria el seu futur. La noia que el seu pare era metge, s'havia d'esforçar a estudiar i superar el seu terror a la sang, perquè inexorablement hauria de dedicar-se a la medicina. Altres podien passar-se les tardes jugant al billar conscients que tot intent de progressar en els estudis seria en va: les botigues familiars eren el seu destí. El fill de l'enterramorts, era objecte d'escarni entre els alumnes, suposo que per superar la por que li teníem, doncs sabíem que tard o d'hora passaríem per les seves mans, en un estat en que ja no li podríem fer-li cap broma cruel.

Els meus pares eren potser els únics que no feien mai esment de la tradició. Això em feia mantenir una espurna d'esperança. Esperava que a diferència dels meus companys em podria lliurar de l'obligació de continuar amb la nissaga familiar, que en el meu cas m'abocaria a una feina especialment repugnant.

Però finalment, va arribar el moment tan temut.El dia del meu divuitè aniversari, el meu pare em va dir:

-Filla meva, ja ets prou gran perquè parlem del teu futur laboral.

La meva mare intentava dissimular les llàgrimes.

- Volem que continuïs la tradició i et dediquis al nostre mateix ofici. Sabem que et serà difícil, però nosaltres estarem al teu costat per ajudar-te.

Va fer una pausa que a mi em va semblar eterna, abans de continuar:

- Abans però has de saber la veritat: la teva mare i jo no ens dediquem al que tu et penses. Nosaltres som espies russos.

La meva sorpresa i el meu alleujament van ser majúsculs. Només havia de fer d'espia! No em podia creure la meva sort i vaig abraçar-me feliç als meus pares dient-los:

- No us decebré, us ho prometo. Només us demano que pugui triar una altra feina com a tapadora.

Els meus pares es feien passar per empleats de banca