dissabte, 30 de març de 2013

París


Una dona sola prenent vi en un restaurant. Demana el menú però no tasta el menjar. Plora amb discreció primer. Em fixo en la maleta als seus peus. Fa un nit horrible, plou i fa fred. Li sona el mòbil, contesta amb veu angoixada. No la puc sentir bé i tampoc domino el francès. Caço frases al vol. S'agita, aixeca la veu: "Per què m'ataques?" pregunta a la defensiva. El plor esdevé sanglots. "D'acord, sí, t'espero". Penja, mira al seu voltant i s'adona que la miro. M'agradaria dir-li alguna cosa, preguntar-li si es troba bé, però penso que m'engegarà a dida. El cambrer li porta més vi, se li escapa un gest condescent però no li diu res. Aquí ningú es posa en els assumptes dels altres, és de mala educació. La dona es canvia de taula amb un intent evident d'evitar les meves mirades indiscretes. La segueixo observant, però. Passa l'estona i al restaurant no arriba ningú. Ha deixat de mirar el rellotge i ha desat el telèfon. O té total confiança o és que no en té cap ni una. El vi li fa efecte, se li tanquen els ulls. Va borratxa. Nosaltres hem acabat de menjar i ja no tenim motius per seguir allà. Me'n vaig del restaurant de mala gana, sabent  que ningú li demanarà si necessita alguna cosa. Així és París.


dijous, 28 de març de 2013

La Vanguardia 28 de març 2016


"Busco apartament de lloguer. Allunyat de supermercats. Dos habitacions..."

-Truco per l'anunci del pis. Llogo un àtic cèntric i ampli amb terrassa. Al davant hi ha un súper, però no pateixi, des de dalt no se senten els crits de la multitud famèlica quan treuen les escombraries.

dimecres, 27 de març de 2013

Et sents....?

 
Tinc un amic italià, que no és gens italià. M'explico: té passaport italià perquè el seu pare ho era, però ell no parla aquest idioma ni ha viscut mai a la península itàlica.  Una vegada, fart del menyspreu amb que el tractaven a l'ambaixada italiana quan anava a renovar el passaport, es va apuntar a classes d'italià. El professor en llegir el seu nom, es va posar a cridar:

- Però si ets italià! Com pot ser que no sàpigues parlar italià?!

El meu amic es va sentir tan avergonyit que no va tornar mai a la classe. I es va quedar sense saber una paraula d'italià.

La seva mare és croata i ell ha visitat sovint la seva família que viu prop de Zagreb. Sap algunes frases en croata i n'enten unes quantes més. Fa uns anys ens vam reunir uns quants amics per mirar Euro-visió (era l'edició en que la Rosa d'Espanya i els seus triunfitos varen fer el ridícul) i el meu amic es va declarar seguidor de Croàcia. En els mundials de futbol també anima l'equip del país adriàtic. Clarament es sent més croata que italià.

Però la realitat és que el meu amic és alemany. En aquest fred país europeu ha viscut tota la vida (abans de venir a viure a Catalunya, vull dir) i en alemany li han parlat sempre els seus pares. A més, el pobre, acumula tots els defectes típicament alemanys: una insuportable tendència a dir sempre allò que pensa,fins i tot quan ningú li ha demanat la seva opinió, un sentit del deure inflexible i una profunda intolerància cap a les maneres de fer mediterrànies. De fet, és l'alemany més alemany que conec.

Recordo que quan anava a la universitat tenia una amiga molt nacionalista i fervorosament convergent. Fanàtica, seria la paraula. La seva fixació política, la portava a discutir sovint amb mi, que en aquella època defensava la idea d'una Espanya que ara sé que no ha existit mai. Exasperada un dia, em va interrogar:

- Però de veritat, de veritat et sents espanyola?

Jo em vaig quedar uns segons perplexa i després li vaig respondre:

- I tu saps qui és la Pantoja?

-Eh?

- Que només els espanyols sabem qui és.

diumenge, 24 de març de 2013

Heu llegit "Balzac y la petita modista xinesa"?

 
 
 És una novel·la sensible, bonica amb un final irònic. Però el llibre, entès com a conjunt de paraules, com una història és el de menys. Aquí el què importa és precisament el llibre com a objecte. Com a tal va arribar a casa meva en forma de préstec d’uns amics i s’hi va quedar indefinidament perquè la ruptura amb aquests amics va ser tan sobtada i violenta que no em va ser possible retornar-lo. Potser aquella baralla va ser l’inici de la bogeria. No ho sé, però és possible. El cas és que el llibre sobrava a la meva llibreria, com el record d’una disbauxa emocional. Encara ara no m’agrada gens recordar tot el que va envoltar el trencament d’aquella amistat.
 
La bogeria esdevé quan cau el món. No parlo d’una situació tipus ens han envaït els alienígenes o el zombies han pres el control de la ciutat, sinó de la desfeta dels referents íntims que ens fan sentir-nos segurs, oportuns, encertats, en una paraula, normals. La parella un dia et diu, estic farta de tu, el teu fill es mor en un accident de trànsit o t’adones que la teva vida no mena enlloc, qualsevol cosa que posi del revés les regles que havien regit la teva existència, pot servir de desencadenant . I aleshores, et tornes boja. Som així de fràgils. Almenys, jo ho sóc. La bogeria és plena llibertat, trencament i sobretot un terror indescriptible. És la febre que esdevé davant del buit.
 
Anys més tard de l'incident del llibre i els amics, ja en plena bogeria, em van venir ganes de desfer-me d’una persona. L’ havia conegut per internet i només ens havíem vist cara a cara una vegada. Ens havíem intercanviat emails amb una periodicitat quasi diària durant mesos, i tot plegat jo m’havia construït un personatge de víctima deprimida i perduda que ja no suportava més. Estava convençuda que el millor era interrompre la relació, però en aquell estat d’exaltació emocional, no en vaig tenir prou amb la convicció, que d’altra banda també m’aterria, sinó que, en una posada en escena melodramàtica, molt adient al tipus de relació epistolar que havíem tingut, vaig voler acomiadar-me amb un regal i una nota. No recordo el que vaig escriure, i penso que és una sort : sobre alguns aspectes de la bogeria val més estendre un tel d’oblit. Però no he pogut desfer-me del record del regal que li vaig enviar. Amb mà segura (increïble en una etapa en que dubtava de tot) vaig agafar  "Balzac y la jove petita modista xinesa" de la prestatgeria i el vaig embolicar amb paper de regal.

dilluns, 11 de març de 2013

De bogeria


Tornar, reprendre, sempre és complicat.

Vaig pensar que el blog estava mort. Una etapa superada, un pas endavant.

Un dia em vaig llevar farta de treballar. Vaig trucar a la feina per dir que no hi aniria. Em vaig asseure davant de l’ordinador, o millor dit a sota, perquè és un portàtil i me’l vaig posar a la falda, i vaig escriure sense parar. Vaig anar a dinar amb l’Òliba i a la tarda vaig continuar. No sé quantes pàgines vaig omplir, un munt. Era l’inici d’una novel•la. Un relat de policies, amb un segrest, un assassinat, un detectiu privat, una periodista.

Només tenia un problema: no tenia ni idea de cap a on anava. Per poder continuar m’hagués calgut un pla, però no en trobava cap de bo. Si deixava que la història seguís fluint sense control, el què passaria, el què de fet ja havia passat, era el caos. Els personatges es contradeien els uns als altres, els fets s’embolicaven, els temps no quadraven. I aquí va quedar.

L’experiència només em va servir per saber que podia passar-me vuit hores al dia escrivint i gaudint d’un enorme plaer. Després vaig tornar a la feina, als horaris laborals massa llargs i els caps de setmana massa mandrosos.

També he escrit posts. Quasi sempre inacabats. Mitja horeta més i estarien enllestits. Però el blog estava mort, recordeu? Així que no calia escarrassar-me en pulir-los. No hi havia objectiu. Tot el que escrivia em semblava una còpia, una volta més (i menys reeixida) de històries ja explicades, de fórmules ja utilitzades.

Però fa dues setmanes vaig llegir “Res s’oposa a la nit” de Delphine de Vigan i la idea de la bogeria em va començar a voltar pel cap. No la dels altres, sinó la meva. La que s’oculta darrera la persona raonable que sóc, que era. La bogeria que va prendre el poder una temporada llarga. La que no consisteix en deliris ni al•lucinacions però sí en fantasies, en ràbies desproporcionades, llàgrimes impertinents, actes absurds.

Potser escriure la bogeria és ara el camí. Una capa menys de pell, una armadura que s’estova un pèl més. Un pas més en la corda de l’equilibrista. Déu meu, espero no caure, perquè no tinc clar si he posat la xarxa!