diumenge, 10 de novembre de 2013

El suïcidi

El món s’enfosqueix pel Sr Fàbregues. S'ha esdevingut, a parer seu, una catàstrofe. Els advocats no li han deixat signar un refinançament perquè al darrer moment el banc ha intentat inclouré noves condicions, que, diuen els assessors, són inacceptables. Però el pobre home, prou preocupat per la seva situació de quasi fallida, ja s’havia fet la il·lusió que avui signaria si no la seva salvació, l’inici de la mateixa. S’agafava a aquest refinançament com un escalador en caure s’aferraria a la corda que el subjecta a la paret. Malgrat que li diuen que és millor rebutjar l’acord, ell només pot veure que la seva darrera esperança s’ha esvaït. Havia imaginat com es sentiria després de signar-lo i ara aquestes fantasies li retornen punyents. Avui no podrà tornar a casa més alleugit, no podrà dormir com un tronc, després de tantes nits d’insomni, no podrà continuar la seva vida familiar com si res no hagués passat, no podrà seguir posposant el moment de fer partícips a la seva dona i la seva filla de la seva fatídica situació econòmica . Li retornen els angoixosos pensaments que l’han perseguit en els darrers temps. Què en pensarà l’altra gent? Que en diran els amics? Quan la seva bancarrota sigui pública, els veïns murmuraran, els coneguts el compadiran, els enemics es fregaran les mans. La vida esdevé un túnel sense sortida, un camí de recorregut impossible, un patiment massa insuportable. Pensa en tot això, i no pot evitar sentir compassió de si mateix. No ha fet res per merèixer aquest martiri. És el protagonista d'un drama. Intenta fer-ho entendre als que l’envolten.

- Què faré ara? No me’n podré sortir. Això és el final.

Es recolza sobre la taula i es tapa la cara entre les mans.

-Vinga, vinga, Sr. Fàbregues, no sigui tan pessimista- el consola una de les assessores, mentre es posa dreta i li indica amb gest suau que han de marxar.

S’aixeca i segueix a l’assessora i l’advocada pel passadís a contracor. Li fa l’efecte que no s’adonen de la gravetat de la situació i que no es fan a la idea de com de dura és la vida, la poca vida, que li queda per davant. A aquesta edat i haver de suportar una ignomínia tan gran! L’oficial de la Notaria que els ha acompanyat a la sortida, els obre la porta i mentre les seves acompanyants s’acomiaden, el Sr. Fàbregues surt ràpid al replà. La Notaria està en un quart d'una finca antiga, d'aquelles que tenen entresòl i principal. A l'esquerra hi ha l'ascensor i a la dreta l'escala quadriculada manté intacte un forat ben ampli, d'aquells que fa vertigen mirar cap avall. Com cridat per una força irresistible, el Sr. Fàbregues s’abraona sobre la barana. El seu cos, per cert, una mica més feixuc del que li convindria, oscil·la per sobre la barana que li queda a l’alçada de la cintura. Els peus de puntetes a punt de perdre el contacte amb el terra, semblen llestos per emprendre el vol de la desesperació.

-Em mato! Em mato aquí mateix!

Al seu darrere, l’advocada es fa enrere amb cara de pànic i l'oficial de la Notaria tanca la porta d’una revolada, no sigui cas que allà s’esdevingui una desgràcia sanguinolenta i tinguin la mala sort d’haver de presenciar-la.
 
L’assessora econòmica prem el botó de l’ascensor amb frenesí.

-No puc més! Us juro que no puc més! Em mato aquí mateix!- segueix bramant el Sr. Fàbregues, balancejant-se per sobre de la barana amb cada crit, com si busqués el valor per donar-se un darrer impuls i llançar-se daltabaix.
 
L’ascensor arriba, l’assessora obre la porta, agafa el braç del Sr. Fàbregues amb tota la força que és capaç i malda per estirar-lo cap a dintre l’ascensor, mentre li engega:

- No veu que si ara es mata, només aconsegueix deixar a la seva dona i a la seva filla un embolic de caldeu. Vinga passi cap a l’ascensor, que com rellisqui i caigui, l’hem ben piafada.- i en veure que l’home cedeix- Miri de ser una mica valent.

El Sr. Fàbregues es deixa conduir per l’assessora, amb la convicció que avui en dia ni una escena de suïcidi impressiona el més mínim a la gent. Ja no val la pena ni matar-se, al cap i a la fi, ningú apreciaria la grandesa del seu gest.



2 comentaris:

  1. Suicidi? si es el pa de cada dia, quan vaig per la borera haig d'anar esquivant la gent que cau dels balcons...

    ResponElimina
  2. Jajaja! Pons m'has fet riure. No sé si n'hi ha tants com diuen, el que és segur és que jo ja n'he sentit uns quants que n'esmenten la possibilitat i malgrat que no me'ls he cregut m'han fet posar la pell de gallina.

    ResponElimina