dissabte, 28 de setembre de 2013

Retrat d'una peregrina

L'Ornie i el Xavier explicaven sovint com s'havien conegut. Era una història amb màgia, com li agradava dir a en Xavier, que l'havia batejat com la "història de Santiago". S'havien vist per primera vegada a la famosa Plaça de l'Obradoiro. L'Ornie acabava de coronar una llarga i accidentada peregrinació, mentre que el Xavier era un turista despreocupat. Tots dos estaven sols, fins i tot, solitaris, per casualitat.

- Em vaig fer mal a un peu i la meva colla em va deixar enrere- explicava l'Ornie- Em van dir que el millor era que me'n tornes a casa. No els vaig fer cas.

- Jo estava de vacances amb una novieta que tenia aleshores, però ens havíem barallat- continuava el Xavier, sempre amb un somriure- Va agafar un avió cap a Barcelona i em va deixar plantat

Va ser l'Ornie qui es va acostar en Xavier i va iniciar la conversa, tot i que en Xavier portava estona mirant-la. Aquesta part la narraven com un duet, amb una divertida discussió sobre qui s'havia fixat primer en l'altre.

- Perdona, potser saps d' algun hostal per passar la nit?- deia l'Ornie que li havia preguntat.

- I jo em vaig afanyar a enredar-la perquè prengués una cervesa amb mi! - continuava en Xavier.

Només els amics íntims gaudien de la confidència de que aquella mateixa nit havien fet l'amor per primer cop. L'Ornie deia, una mica com excusant-se, que en aquell moment no li va semblar que tot anés massa ràpid, ni que des del principi fos evident que acabarien al llit. Tot va ser d'allò més natural. Una pregunta porta a una resposta, dues frases fan una conversa, una rialla és una complicitat, un oferiment sincer (queda't al meu hotel, l'habitació és prou gran per tots dos, de fet és prou gran per tota una família) implica una acceptació agraïda , una carícia és el preliminar d'una abraçada i aquesta incorpora un petó i el sexe no és més que la culminació de tot l'anterior.

- Em sentia tan lliure...- acabava l'Ornie amb un sospir nostàlgic

Però en aquella "història de Santiago", explicada tantes i tantes vegades, adornada amb bromes suaus, que fins i tot la Nadia i en Roger, els seus dos fills, ja repetien als seus amics, sempre hi mancava alguna cosa. L'Ornie n'era vagament conscient i quan en Xavier li picava l'ull a la meitat del relat, per un instant se li escapolia un pensament, que per moltes vegades apartat, no deixava de ser insistent.

L'Ornie recordava per a ella mateixa l'endemà d'aquell primer dia. El seu primer encontre havia estat relatat, corregit, analitzat, criticat i rebregat per tantes converses insubstancials, que poc a poc li havien anat modificant la memòria, fins que l'Ornie ja no sabia ben bé quina part havia estat real. En canvi, l'endemà, el seu segon dia junts, que no havia estat objecte de mil versions, se li presentava al'Ornie com un record intacte i diàfan.

Al matí, encara entre els llençols del llit, en Xavier li va preguntar:

- Per a què una perigranció tan llarga?-

- Ho necessitava per reflexionar sobre la meva vida .

- Ah, un viatge interior...- va dir ell sense ironia, però amb un somriure.

Aquell dia van anar a la costa, a Muros, i després d'una tranquil·la passejada pel poble, l'Ornie va insistir a entrar l'església.

- Surt la peregrina que portes dins- va bromejar en Xavier.

En una de les capelles laterals, l'Ornie va descobrir una imatge de Jesucrist a la creu amb el rostre deformat per l'expressió d'un patiment salvatge i cruel.Va abaixar els ulls, esgarrifada.

- Els cabells són autèntics: ho diu la guia- Va murmurar en Xavier i en captar el desgrat d'ella va preguntar- Què et passa? Et repugna la visió del dolor?

- Sí. És terrible.Marxem, sisplau.

- Em pensava que t'agradaria, ja que tu com a peregrina bé que deus creure en la redempció per mitjà del patiment, en el dolor purificador...

El Xavier va parlar amb un to despreocupat, alegre però amb una mofa amb prou feines continguda. En aquell moment l'Ornie ho va saber, però va aprestar el pas per sortir de l'església i un cop fora, el somriure perfecte d'en Xavier la va fer oblidar.

Amb els anys de matrimoni, l'Ornie s'havia avesat a què el seu marit no entomés cap assumpte massa seriosament. De fet ell, no se'n havia pas amagat, ja des d'aquell segon dia.

-Què buscaves en aquest viatge?- li va preguntar el Xavier, mentre dinaven en un petit restaurant de peix de la costa gallega.

- Un nou sentit a la meva vida.

- Jesús?

- No sóc religiosa. No almenys d'una forma tradicional.

Ell va somriure alleujat.

- La vida no en té cap de sentit, per això jo sóc partidari de viure el millor possible. De gaudir-la sense presses, d'entomar-la tranquil·lament, de no escarrassar-s'hi gaire.

Aquella va ser la seva declaració de principis i l'Ornie no podia pas dir que en Xavier no hi hagués estat fidel. Havien tingut un nuviatge curt i feliç, un matrimoni llarg i tranquil. Havien viatjat, havien rigut molt, s'havien preocupat just l'imprescindible i, encara que avui en dia no s'estili dir-ho, no havien treballat gaire. Tot, és clar, gràcies als diners de l'Ornie, que havia heretat dels seus avis una fortuna prou considerable per fer-ho possible.

Un dia en Gerard, el germà del Xavier, que feia només uns mesos que s'havia separat els va convidar a sopar per presentar-los la seva nova parella. La Silvia, era una noia jove, exuberant, intel·ligent i coqueta. L'Ornie va observar com a en Xavier se li perdia la mirada per l'escot de la Sílvia. En Xavier estava content, quasi exaltat, i com no,va tornar a explicar la vella "història de Santiago". La va relatar més divertida que mai i l'Ornie, per primer cop es va adonar, que allò que era tan entretingut i tan graciós, era com d'estúpida que semblava ella en tot aquell relat. S'havia passat un mes arrossegant-se per carreteres i camins, patint de dolor per la ferida al peu, pensant-se que trobaria vés a saber quin nou sentit a la seva trista vida de rica avorrida i al final, havia trobat en Xavier. Com la rateta que escombrava l'escaleta que s'acaba casant amb el gat.
 
Qualsevol altre ho hagués deixat córrer, perquè hi ha sospites que més val no revelar mai, no sigui cas que esdevinguin veritats. I així ho havia fet l'Ornie durant un munt d'anys, però aquella nit, en tornar a casa,  no es va poder contenir.

- Tu ho sabies, oi? Quan ens vam conèixer vull dir. Sabies qui era jo, no?

En Xavier semblava cansat i una mica begut. Sense pensar-s'hi va respondre tallant:

- Sempre m'ha agradat estar ben informat.

L'Ornie es va posar vermella de ràbia i ell, afluixant el to, va afegir:

- Ara som casats i som pares. Això ja no té cap importància.

- Cent milions d'euros no tenen cap importància?

-No et rebaixis a tu mateixa. No et posis una etiqueta amb el preu penjant.

En Xavier, va encendre un cigarret, es va treure les sabates i va afegir amb calma.

- Vaig a l'estudi a llegir una estona.
 
Se li va atansar i li va fer un petó a la galta i va murmurar.:
 
 - Ves-te'n al llit i no m'esperis desperta. Demà serà un altre dia.

4 comentaris:

  1. Bé, la llarga història del matrimoni ja la té aquesta vessant material, no? de fet és una cosa que de'n tant en tant penso, que de fet la gent que es casa també mira la posició econòmica i social que l'altre li reporta. És dolent? en aquesta societat de l'amor romàntic potser si... però jo no sé si contestaria tant a lleugera.

    ResponElimina
  2. interessant ....un relat ben escrit i amb molta càrrega...

    ResponElimina
  3. on son les noies que hereten 100 milions d'euros a la vida real? xD

    ResponElimina
  4. Hola Calaix, ho has clavat. Jo tampoc tinc una resposta a si l'amor interessat és dolent o no, senzillament passa cada dia... Una abraçada.

    Elfreelang, . M'agrada que diguis que té molta càrrega, perquè escriure aquest relat no ha estat fàcil...La idea va començar al mes d'agost i s'ha gestat molt a poc a poc. A vegades m'ha semblat que era massa complexe i que ho hauria de deixar còrrer. Gràcies , com sempre per seguir.me i una abraçada.

    Hola Pons, a Espanya ja no en queden, ara només n'hi ha de les que hereten 100 milions però de deutes !! Gràcies !



    ResponElimina