dissabte, 30 de març de 2013

París


Una dona sola prenent vi en un restaurant. Demana el menú però no tasta el menjar. Plora amb discreció primer. Em fixo en la maleta als seus peus. Fa un nit horrible, plou i fa fred. Li sona el mòbil, contesta amb veu angoixada. No la puc sentir bé i tampoc domino el francès. Caço frases al vol. S'agita, aixeca la veu: "Per què m'ataques?" pregunta a la defensiva. El plor esdevé sanglots. "D'acord, sí, t'espero". Penja, mira al seu voltant i s'adona que la miro. M'agradaria dir-li alguna cosa, preguntar-li si es troba bé, però penso que m'engegarà a dida. El cambrer li porta més vi, se li escapa un gest condescent però no li diu res. Aquí ningú es posa en els assumptes dels altres, és de mala educació. La dona es canvia de taula amb un intent evident d'evitar les meves mirades indiscretes. La segueixo observant, però. Passa l'estona i al restaurant no arriba ningú. Ha deixat de mirar el rellotge i ha desat el telèfon. O té total confiança o és que no en té cap ni una. El vi li fa efecte, se li tanquen els ulls. Va borratxa. Nosaltres hem acabat de menjar i ja no tenim motius per seguir allà. Me'n vaig del restaurant de mala gana, sabent  que ningú li demanarà si necessita alguna cosa. Així és París.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada