diumenge, 24 de març de 2013

Heu llegit "Balzac y la petita modista xinesa"?

 
 
 És una novel·la sensible, bonica amb un final irònic. Però el llibre, entès com a conjunt de paraules, com una història és el de menys. Aquí el què importa és precisament el llibre com a objecte. Com a tal va arribar a casa meva en forma de préstec d’uns amics i s’hi va quedar indefinidament perquè la ruptura amb aquests amics va ser tan sobtada i violenta que no em va ser possible retornar-lo. Potser aquella baralla va ser l’inici de la bogeria. No ho sé, però és possible. El cas és que el llibre sobrava a la meva llibreria, com el record d’una disbauxa emocional. Encara ara no m’agrada gens recordar tot el que va envoltar el trencament d’aquella amistat.
 
La bogeria esdevé quan cau el món. No parlo d’una situació tipus ens han envaït els alienígenes o el zombies han pres el control de la ciutat, sinó de la desfeta dels referents íntims que ens fan sentir-nos segurs, oportuns, encertats, en una paraula, normals. La parella un dia et diu, estic farta de tu, el teu fill es mor en un accident de trànsit o t’adones que la teva vida no mena enlloc, qualsevol cosa que posi del revés les regles que havien regit la teva existència, pot servir de desencadenant . I aleshores, et tornes boja. Som així de fràgils. Almenys, jo ho sóc. La bogeria és plena llibertat, trencament i sobretot un terror indescriptible. És la febre que esdevé davant del buit.
 
Anys més tard de l'incident del llibre i els amics, ja en plena bogeria, em van venir ganes de desfer-me d’una persona. L’ havia conegut per internet i només ens havíem vist cara a cara una vegada. Ens havíem intercanviat emails amb una periodicitat quasi diària durant mesos, i tot plegat jo m’havia construït un personatge de víctima deprimida i perduda que ja no suportava més. Estava convençuda que el millor era interrompre la relació, però en aquell estat d’exaltació emocional, no en vaig tenir prou amb la convicció, que d’altra banda també m’aterria, sinó que, en una posada en escena melodramàtica, molt adient al tipus de relació epistolar que havíem tingut, vaig voler acomiadar-me amb un regal i una nota. No recordo el que vaig escriure, i penso que és una sort : sobre alguns aspectes de la bogeria val més estendre un tel d’oblit. Però no he pogut desfer-me del record del regal que li vaig enviar. Amb mà segura (increïble en una etapa en que dubtava de tot) vaig agafar  "Balzac y la jove petita modista xinesa" de la prestatgeria i el vaig embolicar amb paper de regal.

2 comentaris:

  1. ja veig que aquest llibre porta a sobre com una especie de maledicció de males relacions, no? espero que no me'l regalin mai xD

    ResponElimina
  2. Tranquil@, crec que només era el meu exemplar. Benvigut@

    ResponElimina