dilluns, 11 de març de 2013

De bogeria


Tornar, reprendre, sempre és complicat.

Vaig pensar que el blog estava mort. Una etapa superada, un pas endavant.

Un dia em vaig llevar farta de treballar. Vaig trucar a la feina per dir que no hi aniria. Em vaig asseure davant de l’ordinador, o millor dit a sota, perquè és un portàtil i me’l vaig posar a la falda, i vaig escriure sense parar. Vaig anar a dinar amb l’Òliba i a la tarda vaig continuar. No sé quantes pàgines vaig omplir, un munt. Era l’inici d’una novel•la. Un relat de policies, amb un segrest, un assassinat, un detectiu privat, una periodista.

Només tenia un problema: no tenia ni idea de cap a on anava. Per poder continuar m’hagués calgut un pla, però no en trobava cap de bo. Si deixava que la història seguís fluint sense control, el què passaria, el què de fet ja havia passat, era el caos. Els personatges es contradeien els uns als altres, els fets s’embolicaven, els temps no quadraven. I aquí va quedar.

L’experiència només em va servir per saber que podia passar-me vuit hores al dia escrivint i gaudint d’un enorme plaer. Després vaig tornar a la feina, als horaris laborals massa llargs i els caps de setmana massa mandrosos.

També he escrit posts. Quasi sempre inacabats. Mitja horeta més i estarien enllestits. Però el blog estava mort, recordeu? Així que no calia escarrassar-me en pulir-los. No hi havia objectiu. Tot el que escrivia em semblava una còpia, una volta més (i menys reeixida) de històries ja explicades, de fórmules ja utilitzades.

Però fa dues setmanes vaig llegir “Res s’oposa a la nit” de Delphine de Vigan i la idea de la bogeria em va començar a voltar pel cap. No la dels altres, sinó la meva. La que s’oculta darrera la persona raonable que sóc, que era. La bogeria que va prendre el poder una temporada llarga. La que no consisteix en deliris ni al•lucinacions però sí en fantasies, en ràbies desproporcionades, llàgrimes impertinents, actes absurds.

Potser escriure la bogeria és ara el camí. Una capa menys de pell, una armadura que s’estova un pèl més. Un pas més en la corda de l’equilibrista. Déu meu, espero no caure, perquè no tinc clar si he posat la xarxa!


4 comentaris:

  1. pensa que tens seguidores fidels... no sé si això és un bon motiu o no per dedicar aquesta mitja hora a acabar els posts... en tot cas si les coses les pots treure escribint deixa't anar! disfruta i pensa que també fas disfrutar si et deixes llegir.
    una abraçada!!

    ResponElimina
  2. la bogeria no es pensa a si mateixa ergo no ets boja almenys en el sentit antiquat i clàssic del terme....escriure ja és una xarxa ....de la pell més estovada en pot sortir una gran obra, escriure ajuda....aquí estarem

    ResponElimina
  3. per cert buscaré aquest llibre a veure si m'encomano de bogeria .....darrerament en un món dominat per ineptes ignorants malvats i bojos aquesta altra bogeria és tot un repte

    ResponElimina
  4. Gràcies, Calaix, però t'haig de dir que quan escric mai penso que ningú em llegirà, perquè m'agafa taquicardia! Però després és molt bonic saber que algu em llegeix i rebre els vostres comentaris.

    Elfreelang, ara no estic boja però abans sí i efectivement en el moment no m'ho semblava. El llibre és sobre bogeria de la de veritat, vull dir de la que té un nom i un psiquiatra.

    ResponElimina