diumenge, 22 de desembre de 2013

Maleïda loteria



Resulta que un periodista va tenir la brillant idea de fer un reportatge sobre un barri afortunat amb la loteria déu anys després del premi. Creia que seria una notícia amable. Va resultar que el van fer fora del barri a puntades de peu perquè, segons van dir els afortunats, la loteria els havia desgraciat la vida. Anècdota TV3 dixit, que mira que s'ha de ser aixafa guitarres per fer un programa sobre el sorteig amb un economista i una psicòloga. El primer ens ha meravellat amb la fantàstica idea de dividir el premi en tres parts, una per el pla de pensions, l'altre a un dipòsit a termini i la tercera per tapar forats i gastar una mica. Vist així, potser millor que li toqui la loteria al banc directament i així no ens fem il·lusions. La psicòloga era una especialista en ludopatia i ha descrit com moltes vegades el desencadenant d'aquesta malaltia mental era precisament haver estat agraciats amb un premi de la loteria. Eren l'alegria de la huerta, aquest parell.

Tot plegat un consol per tots aquells que no ens ha tocat un duro, com cada any. Del que no ens deslliurem cap de nosaltres, és del conyàs d'un dia que no es pot mirar cap noticiari perquè estan farcits de gent bevent cava calent al mig del carrer. Un avorriment. Una lotera, l'altre dia em va confessar que estava preocupada pel procès independentista. Què en serà de les loteries de l'Estat en una eventual Catalunya independent? Que les cremin!, vaig pensar, i per suposat, no vaig dir. En fi, que la gràcia de la loteria, si en té alguna, és no guanyar-la i passar un agradable dia sense engegar la televisió. Que per cert, als pobres nens aquests de San Ildefonso els paguen pel ridícul de sortir disfressats d'internat anglès i quedar-se roncs? I això no és explotació infantil?

dijous, 5 de desembre de 2013

Part II: Violència


El sent entrar al pis i pel cop de porta i les passes vacil·lants, ja sap que ha begut.

- Què? Vas fi avui, no?- li engega sense dir-li ni hola.

- Sí, estic bé, gràcies- respon ell, fent una passa enrere per no perdre l'equilibri.

- Ah, sí, a sobre ironies. Sóc jo la que estic malalta, te'n recordes?!- Sense adonar-se'n ha alçat molt el to de veu i ja cridant continua- MA-LAL-TA ! ES-TIC MA-LAL-TA! TINC CAN-CER!

- Però no és culpa meva, oi? O resultarà que d'això també en tinc jo la culpa- es justifica ell.

- Tu, tu.... tu no serveixes per a res... Sempre has estat un inútil i un borratxo!- continua ella- M'has agafat diners de la bossa, o et pensaves que no me n'havia adonat? Mira que ets idiota. M'has robat els calès i has sortit a fer el pendó. Ets un vell patètic!

- I tu una PUTA BRUIXA!- amb l'explosió d'aquest crit tomba la taula del menjador i comença a llençar les cadires contra el terra.

Ella crida i es fa enrere. Un calfred de por li puja per l'espinada, però la ràbia pot més.

- Si mira ara el mascle! Només ets un covard fill de puta!

Ell es gira cap a ella amb una cadira a les mans i li tira amb tota la seva força. Malgrat la lentitud dels seus moviments, ella aconsegueix apartar-se a temps, però el peu li rellisca i la cama no aguanta l'esforç. Cau a terra. Ell s'hi abraona. La colpeja, l'estira pels cabells, li dóna puntades de peu. Se n'aparta i carrega de nou contra els mobles. Cap dels dos és ja conscient del temps que passa. Ell, finalment, esgotat, es deixa caure en l'única cadira que queda dempeus. Ella continua estesa a terra, li raja sang del nas, però encara té forces per mig incorporar-se i dir-li amb la veu entretallada pel dolor però amb un odi que sembla brollar-li de les entranyes.

- Només ets un desgraciat. Com un mono enrabiat donant cops contra els barrots de la gàbia, perquè no saps fer res més. Ai si fossis la meitat d'home per altres coses!

Ell s'aixeca, com pres d'una febre sobtada, i va cap a la cuina murmurant per a si mateix:

- Ara sabràs com en sóc d'home.

Torna al menjador amb un ganivet de tallar carn, gran i esmolat. El branda amb direcció a ella, tamblejant-se per l'esforç i la borratxera. Brama fora de sí:

- ET MATARÉ ! FILLA DE LA GRAN PUTA! BRUIXA DE MERDA! ET MATO!

La dona és queda muda de pànic. Aquest bèstia de marit que té és capaç complir la seva amenaça, pensa. Quan feia de la darrera vegada que li havia pegat? Tres, quatre anys? Porten quaranta anys casats, atrapats en una teranyina de rancúnies, odis i violència. Les seves disputes són quasi com un ritual i les esporàdiques explosions violentes del seu marit, un problema al qual ja quasi s'hi havia habituat. Però aquesta vegada,és diferent: té por de veritat. Ja no són joves, ja no poden reconciliar-se i cremar les seves diferències amb sexe desfermat , ni tampoc els queda l'excusa dels fills perquè ja han volat ben lluny a fer les seves vides, res no queda que pugui venir a foragitar el record dels cops. Són dos vells. I ella està molt malalta. Fa temps que no pot tirar endavant la botiga ni guanyar diners per tots dos, ni fer el menjar, ni ocupar-se de la casa. És una inútil, una llosa, i aquest malparit  és ben capaç de clavar-li el ganivet al ventre i deixar-la morir dessagnada. Potser hauria de resignar-se al seu final, a la fi ja no li queda gaire més per viure i ben segur que no seran dies feliços, però el seu desig de viure és fort i s'alimenta sobretot del seu odi. No pot permetre que aquest fill de puta se l'endugui a l'altre barri.

- Socors! Socors! Que algú m'ajudi!

Truquen al timbre i una veu potent crida:

- Policia! Obriu la porta!

diumenge, 1 de desembre de 2013

Part I: Un matí estrany

Avui el dia comença d'una forma estranya. No són ni les nou del matí, quan  sona el mòbil de l'Òliba, que per cert té un timbre que despertaria un mort. Mentre m'acabo de vestir li  pregunto distreta:

- Qui era?

- Era l'A. Diu que el seu pare està detingut a comissària per haver intentat matar la seva mare - m'explica en un to monòton, però li capto una mirada lleugerament astorada.

- Ah... que bé... no, vull dir, no, que malament, fatal, vaja... però per a què et trucava?

- Vol quedar-se a dormir a casa aquest vespre.

Des de fa un parell d'anys l' A. viu amb la seva filla i el seu company en un poble a uns cinquanta kilòmetres de Barcelona, però els seus pares encara viuen a Gràcia. A un carrer de casa nostra, de fet.

- Ja, doncs, perfecte. Vull dir, perfecte, no però que es quedi, sí... però, escolta, no es vol quedar amb la seva mare? Per fer-li companyia. La dona deu estar-ho passant molt malament.

L'Òliba sospira, i s'asseu al llit:

- No, no pot quedar-se amb sa mare.

- Li falta espai?

- No és això. El problema és que l'A no suporta a sa mare i ni de conya es vol quedar a casa seva.

- Vaja.

L'Òliba se m'atansa per fer-me un petó i murmura:

- Les nostres famílies... tampoc són tan terribles, no?

diumenge, 24 de novembre de 2013

El venedor de fum

 
Arribem tard a la reunió: no trobàvem el postmodern centre de negocis amagat enmig d'una zona residencial de cases amb ínfules i jardins amb pendents. El Client ens rep amb un somriure satisfet, no sabrem mai si l'ha molestat el retard. Vesteix americana i corbata. Se'l veu confortable en la immensa sala de reunions d'un blanc agressiu amb uns cercles negres immensos que sobresurten de les parets. Jo penso en una pel·lícula d'Almodóvar i en un bar d'alterne. És tard, no m'agrada el lloc i el llarg discurs de presentació del Client m'avorreix. Comença per explicar-nos la seva anterior experiència laboral com a directiu d'algunes grans empreses. No em sembla un home cregut, però en certs nivells dels negocis l'autobombo és obligatori. Em vénen ganes de preguntar-li, com recoi ha acabat en aquest horrible centre de negocis, engegant pràcticament sol un negoci incert, però no vull ser impertinent. Passa del seu currículum a la definició del seu nou projecte. Ens engalta frases farcides d'estratègies, solucions, dinàmiques, màrquetings, externalitzacions, auditories, franquícies, trades, sinergies i uns quants anglicismes més que ara no recordo. Una de les advocades pregunta amb un fil de veu:

- Però el producte que vol vendre, què és?

Fum! estic temptada de respondre però em continc a temps.

-Cigarrets electrònics- diu algú.

- Sí però no- continua el Client amb la seva habitual claredat- Segur que tu tens un mòbil, no?- l'advocada assenteix- I què és? Un iPHone?- novament un cop de cap positiu- Amb el nostre producte és el mateix. Volem que sigui una solució que es defineixi per ella mateixa.

Ho heu entès? No? Doncs, jo us ho explico, tranquils. Hi ha persones que ens llevem, preparem un cafè, donem un cop d'ull al mòbil i ens fumem una cigarreta. I després, en un altre nivell, alguna gent es lleva, es pren un Nespresso i, mentre repassen els mails nous a l'iPhone, xarrupen la Solució del Client. O més aviat, aquest és el somni del Client, perquè de moment, a tot estirar encenen un Malboro Light, suposant que no faci anys que hagin deixat el tabac, que és un vici cada cop menys apreciat. Això sí, el meu Client pot estar tranquil: el fum no passa mai de moda.

dijous, 21 de novembre de 2013

Esmorzar amb diamants i Tardor (penitència)

Escolta Vivaldi per l'ipod i pensa en la tardor quan casualment fixa la mirada en l'aparador d'una joieria, que resulta que és Tiffany's a Nova York.

 
És més fàcil escriure una frase amb les paraules Vivaldi, tardor i Tiffany's que fer-ne un relat, però almenys caldria demanar que fos una bona frase. Torne-m'hi:

 

Un dia de tardor, s'atura per contemplar l'aparador de Tiffany's, somiant que algun dia un jove galant li demanarà per casar-se amb l'ofrena d' aquell anell de diamants, quan de sobte, una nau marciana aterra al mig de l'avinguda 345 de Nova York i en baixen uns extraterrestres que se li atansen i li pregunten: és vostè Vivaldi?

- Coses 2, això és tot?

-És que estic practicant l'art de saber caure.

-Perdó?

- Intento aprendre a equivocar-me, a fer-ho malament.

- Ah, ja... Però si fo fas a propòsit no val.

- Merda.
 

Relats conjunts

dimecres, 20 de novembre de 2013

Atenció, et sona el mòbil !

 
 
Abans les males notícies arribaven per carta. Ho sabem perquè ho hem vist a les pel·lícules. Després varen venir els telegrames, tan concisos i contundents que feien por. Però va ser el telèfon el que va revolucionar el món dels comunicats urgents i desagradables.

 Les trucades a mitjanit, han esdevingut el presagi del pitjor, amb l'agreujant que acabat de despertar i encara en la penombra, la notícia fatídica et colpeja senese pietat i et deixa sense alè. Però, la mala fortuna, no satisfeta en neguitejar-nos les nits, ara s'ha apoderat de qualsevol hora del dia, de totes i cada una de les nostres activitats, ja sigui treballar, fer esport o una visita a l'esteticien per depilar-te el bigoti. No hi ha descans, no hi ha pausa pels receptors d'infortunis. De sobte, et dringa el mòbil a la butxaca del pantaló i,comets el gran error de contestar sense aturar-te abans a reflexionar: és aquest el moment oportú per assabentar-me de quelcom que no hauria volgut saber mai? I a l'altra banda del telèfon, un familiar et pregunta ingenu: estàs tranquil? Et puc explicar ara una cosa important? I, vés, a veure qui li contesta, doncs mira ara mateix m'estic prenent una coca-cola amb unes amigues i saps, què, ja m'ho explicaràs en un altre moment, a veure, que trec l'agenda, si, mira, aquí, veig que d'aquí 50 anys em queda un diumenge així com avorridot, que no em faria res que m'amarguessis amb la desgràcia que sigui que has trucat per explicar-me. Doncs, en lloc d'això, t'asseus allà on pots, agafes aire i li dius: dispara.

Així les pitjors males noves, volten pel món sense control, i aquí i allà, veus algú, que plora telèfon en mà, o que s'amaga en un portal desconegut cercant una intimitat improvisada.  De tota manera en aquesta época  en que la gent es llança pels forats de les escales, les mestresses de casa entren i surten de les botigues de Compro Or, els espies són millors que els directors de bancs i a la nit et desperten els crits de les multituds famolenques, ja res no importa massa.

M'acabo d'adonar que aquest és un blog molt optimista.

diumenge, 10 de novembre de 2013

El suïcidi

El món s’enfosqueix pel Sr Fàbregues. S'ha esdevingut, a parer seu, una catàstrofe. Els advocats no li han deixat signar un refinançament perquè al darrer moment el banc ha intentat inclouré noves condicions, que, diuen els assessors, són inacceptables. Però el pobre home, prou preocupat per la seva situació de quasi fallida, ja s’havia fet la il·lusió que avui signaria si no la seva salvació, l’inici de la mateixa. S’agafava a aquest refinançament com un escalador en caure s’aferraria a la corda que el subjecta a la paret. Malgrat que li diuen que és millor rebutjar l’acord, ell només pot veure que la seva darrera esperança s’ha esvaït. Havia imaginat com es sentiria després de signar-lo i ara aquestes fantasies li retornen punyents. Avui no podrà tornar a casa més alleugit, no podrà dormir com un tronc, després de tantes nits d’insomni, no podrà continuar la seva vida familiar com si res no hagués passat, no podrà seguir posposant el moment de fer partícips a la seva dona i la seva filla de la seva fatídica situació econòmica . Li retornen els angoixosos pensaments que l’han perseguit en els darrers temps. Què en pensarà l’altra gent? Que en diran els amics? Quan la seva bancarrota sigui pública, els veïns murmuraran, els coneguts el compadiran, els enemics es fregaran les mans. La vida esdevé un túnel sense sortida, un camí de recorregut impossible, un patiment massa insuportable. Pensa en tot això, i no pot evitar sentir compassió de si mateix. No ha fet res per merèixer aquest martiri. És el protagonista d'un drama. Intenta fer-ho entendre als que l’envolten.

- Què faré ara? No me’n podré sortir. Això és el final.

Es recolza sobre la taula i es tapa la cara entre les mans.

-Vinga, vinga, Sr. Fàbregues, no sigui tan pessimista- el consola una de les assessores, mentre es posa dreta i li indica amb gest suau que han de marxar.

S’aixeca i segueix a l’assessora i l’advocada pel passadís a contracor. Li fa l’efecte que no s’adonen de la gravetat de la situació i que no es fan a la idea de com de dura és la vida, la poca vida, que li queda per davant. A aquesta edat i haver de suportar una ignomínia tan gran! L’oficial de la Notaria que els ha acompanyat a la sortida, els obre la porta i mentre les seves acompanyants s’acomiaden, el Sr. Fàbregues surt ràpid al replà. La Notaria està en un quart d'una finca antiga, d'aquelles que tenen entresòl i principal. A l'esquerra hi ha l'ascensor i a la dreta l'escala quadriculada manté intacte un forat ben ampli, d'aquells que fa vertigen mirar cap avall. Com cridat per una força irresistible, el Sr. Fàbregues s’abraona sobre la barana. El seu cos, per cert, una mica més feixuc del que li convindria, oscil·la per sobre la barana que li queda a l’alçada de la cintura. Els peus de puntetes a punt de perdre el contacte amb el terra, semblen llestos per emprendre el vol de la desesperació.

-Em mato! Em mato aquí mateix!

Al seu darrere, l’advocada es fa enrere amb cara de pànic i l'oficial de la Notaria tanca la porta d’una revolada, no sigui cas que allà s’esdevingui una desgràcia sanguinolenta i tinguin la mala sort d’haver de presenciar-la.
 
L’assessora econòmica prem el botó de l’ascensor amb frenesí.

-No puc més! Us juro que no puc més! Em mato aquí mateix!- segueix bramant el Sr. Fàbregues, balancejant-se per sobre de la barana amb cada crit, com si busqués el valor per donar-se un darrer impuls i llançar-se daltabaix.
 
L’ascensor arriba, l’assessora obre la porta, agafa el braç del Sr. Fàbregues amb tota la força que és capaç i malda per estirar-lo cap a dintre l’ascensor, mentre li engega:

- No veu que si ara es mata, només aconsegueix deixar a la seva dona i a la seva filla un embolic de caldeu. Vinga passi cap a l’ascensor, que com rellisqui i caigui, l’hem ben piafada.- i en veure que l’home cedeix- Miri de ser una mica valent.

El Sr. Fàbregues es deixa conduir per l’assessora, amb la convicció que avui en dia ni una escena de suïcidi impressiona el més mínim a la gent. Ja no val la pena ni matar-se, al cap i a la fi, ningú apreciaria la grandesa del seu gest.



divendres, 1 de novembre de 2013

Vida i prou

Avui que el dia dels morts, és un bon dia per pensar en els vius. Almenys, jo en tinc ganes. Deu ser la ressaca d'una setmana entrant i sortint de l'hospital en un país estranger amb metges que parlen seriosos i que la meva germana escolta atentament, mentre jo no entenc un borall. Els hospitals són un lloc de vida en el sentit més dur del terme. Allà la vida es desenvolupa amb totes les seves limitacions, el seu dolor, les seves incerteses. Una dona d'uns seixanta i pico anys s'enfronta a un diagnòstic cruel. Plora mentre els altres no sabem què dir. Jo em puc refugiar en la meva incomprensió de l'idioma per restar silenciosa. Tot i que ho sé: la meva germana m'ho ha traduït. Demència senil. L'inici de la pèrdua de la pròpia identitat. Això és la vida. Llevar-se cada matí sabent que cada dia seràs una mica menys tu mateixa. I parlar, riure i plorar, mentrestant. També és vida en tota la seva complexitat i contradiccions la dona que va ser esportista olímpica a base d'un dopatge secret i brutal que ha convertit cada un dels instants viscuts després dels quaranta en una pròrroga, en una concessió. Tot això és vida. Vida pura. La meva germana que és s'esgota només de caminar cent metres, que calla les seves pors, que intenta fer-li entendre a la seva filla de cinc anys que no pot portar-la als columpis, és vida també. La meva germana que riu amb l'alegria intensa de qui experimenta una profunda tristesa, és vida. Vida i només vida.
 

dissabte, 28 de setembre de 2013

Retrat d'una peregrina

L'Ornie i el Xavier explicaven sovint com s'havien conegut. Era una història amb màgia, com li agradava dir a en Xavier, que l'havia batejat com la "història de Santiago". S'havien vist per primera vegada a la famosa Plaça de l'Obradoiro. L'Ornie acabava de coronar una llarga i accidentada peregrinació, mentre que el Xavier era un turista despreocupat. Tots dos estaven sols, fins i tot, solitaris, per casualitat.

- Em vaig fer mal a un peu i la meva colla em va deixar enrere- explicava l'Ornie- Em van dir que el millor era que me'n tornes a casa. No els vaig fer cas.

- Jo estava de vacances amb una novieta que tenia aleshores, però ens havíem barallat- continuava el Xavier, sempre amb un somriure- Va agafar un avió cap a Barcelona i em va deixar plantat

Va ser l'Ornie qui es va acostar en Xavier i va iniciar la conversa, tot i que en Xavier portava estona mirant-la. Aquesta part la narraven com un duet, amb una divertida discussió sobre qui s'havia fixat primer en l'altre.

- Perdona, potser saps d' algun hostal per passar la nit?- deia l'Ornie que li havia preguntat.

- I jo em vaig afanyar a enredar-la perquè prengués una cervesa amb mi! - continuava en Xavier.

Només els amics íntims gaudien de la confidència de que aquella mateixa nit havien fet l'amor per primer cop. L'Ornie deia, una mica com excusant-se, que en aquell moment no li va semblar que tot anés massa ràpid, ni que des del principi fos evident que acabarien al llit. Tot va ser d'allò més natural. Una pregunta porta a una resposta, dues frases fan una conversa, una rialla és una complicitat, un oferiment sincer (queda't al meu hotel, l'habitació és prou gran per tots dos, de fet és prou gran per tota una família) implica una acceptació agraïda , una carícia és el preliminar d'una abraçada i aquesta incorpora un petó i el sexe no és més que la culminació de tot l'anterior.

- Em sentia tan lliure...- acabava l'Ornie amb un sospir nostàlgic

Però en aquella "història de Santiago", explicada tantes i tantes vegades, adornada amb bromes suaus, que fins i tot la Nadia i en Roger, els seus dos fills, ja repetien als seus amics, sempre hi mancava alguna cosa. L'Ornie n'era vagament conscient i quan en Xavier li picava l'ull a la meitat del relat, per un instant se li escapolia un pensament, que per moltes vegades apartat, no deixava de ser insistent.

L'Ornie recordava per a ella mateixa l'endemà d'aquell primer dia. El seu primer encontre havia estat relatat, corregit, analitzat, criticat i rebregat per tantes converses insubstancials, que poc a poc li havien anat modificant la memòria, fins que l'Ornie ja no sabia ben bé quina part havia estat real. En canvi, l'endemà, el seu segon dia junts, que no havia estat objecte de mil versions, se li presentava al'Ornie com un record intacte i diàfan.

Al matí, encara entre els llençols del llit, en Xavier li va preguntar:

- Per a què una perigranció tan llarga?-

- Ho necessitava per reflexionar sobre la meva vida .

- Ah, un viatge interior...- va dir ell sense ironia, però amb un somriure.

Aquell dia van anar a la costa, a Muros, i després d'una tranquil·la passejada pel poble, l'Ornie va insistir a entrar l'església.

- Surt la peregrina que portes dins- va bromejar en Xavier.

En una de les capelles laterals, l'Ornie va descobrir una imatge de Jesucrist a la creu amb el rostre deformat per l'expressió d'un patiment salvatge i cruel.Va abaixar els ulls, esgarrifada.

- Els cabells són autèntics: ho diu la guia- Va murmurar en Xavier i en captar el desgrat d'ella va preguntar- Què et passa? Et repugna la visió del dolor?

- Sí. És terrible.Marxem, sisplau.

- Em pensava que t'agradaria, ja que tu com a peregrina bé que deus creure en la redempció per mitjà del patiment, en el dolor purificador...

El Xavier va parlar amb un to despreocupat, alegre però amb una mofa amb prou feines continguda. En aquell moment l'Ornie ho va saber, però va aprestar el pas per sortir de l'església i un cop fora, el somriure perfecte d'en Xavier la va fer oblidar.

Amb els anys de matrimoni, l'Ornie s'havia avesat a què el seu marit no entomés cap assumpte massa seriosament. De fet ell, no se'n havia pas amagat, ja des d'aquell segon dia.

-Què buscaves en aquest viatge?- li va preguntar el Xavier, mentre dinaven en un petit restaurant de peix de la costa gallega.

- Un nou sentit a la meva vida.

- Jesús?

- No sóc religiosa. No almenys d'una forma tradicional.

Ell va somriure alleujat.

- La vida no en té cap de sentit, per això jo sóc partidari de viure el millor possible. De gaudir-la sense presses, d'entomar-la tranquil·lament, de no escarrassar-s'hi gaire.

Aquella va ser la seva declaració de principis i l'Ornie no podia pas dir que en Xavier no hi hagués estat fidel. Havien tingut un nuviatge curt i feliç, un matrimoni llarg i tranquil. Havien viatjat, havien rigut molt, s'havien preocupat just l'imprescindible i, encara que avui en dia no s'estili dir-ho, no havien treballat gaire. Tot, és clar, gràcies als diners de l'Ornie, que havia heretat dels seus avis una fortuna prou considerable per fer-ho possible.

Un dia en Gerard, el germà del Xavier, que feia només uns mesos que s'havia separat els va convidar a sopar per presentar-los la seva nova parella. La Silvia, era una noia jove, exuberant, intel·ligent i coqueta. L'Ornie va observar com a en Xavier se li perdia la mirada per l'escot de la Sílvia. En Xavier estava content, quasi exaltat, i com no,va tornar a explicar la vella "història de Santiago". La va relatar més divertida que mai i l'Ornie, per primer cop es va adonar, que allò que era tan entretingut i tan graciós, era com d'estúpida que semblava ella en tot aquell relat. S'havia passat un mes arrossegant-se per carreteres i camins, patint de dolor per la ferida al peu, pensant-se que trobaria vés a saber quin nou sentit a la seva trista vida de rica avorrida i al final, havia trobat en Xavier. Com la rateta que escombrava l'escaleta que s'acaba casant amb el gat.
 
Qualsevol altre ho hagués deixat córrer, perquè hi ha sospites que més val no revelar mai, no sigui cas que esdevinguin veritats. I així ho havia fet l'Ornie durant un munt d'anys, però aquella nit, en tornar a casa,  no es va poder contenir.

- Tu ho sabies, oi? Quan ens vam conèixer vull dir. Sabies qui era jo, no?

En Xavier semblava cansat i una mica begut. Sense pensar-s'hi va respondre tallant:

- Sempre m'ha agradat estar ben informat.

L'Ornie es va posar vermella de ràbia i ell, afluixant el to, va afegir:

- Ara som casats i som pares. Això ja no té cap importància.

- Cent milions d'euros no tenen cap importància?

-No et rebaixis a tu mateixa. No et posis una etiqueta amb el preu penjant.

En Xavier, va encendre un cigarret, es va treure les sabates i va afegir amb calma.

- Vaig a l'estudi a llegir una estona.
 
Se li va atansar i li va fer un petó a la galta i va murmurar.:
 
 - Ves-te'n al llit i no m'esperis desperta. Demà serà un altre dia.

diumenge, 1 de setembre de 2013

Bellesa, amb B de bell

Vaig llegir en un llibre una cita de la qual no en recordo l'autor, ni les paraules exactes però deia alguna cosa com ara, la bellesa no té cap utilitat coneguda però les persones no podríem viure sense ella.

Moltes vegades m'he preguntat per a què viatja la gent i quina utilitat té. He plantejat la qüestió a moltes persones i m'han donat aquestes respostes: per aprendre sobre diferents cultures, per experimentar altres formes de vida, per conèixer sobre el nostre passat, per gaudir de la natura, per tastar diferents tipus de menjar, per fer esport, per fer apujar l'adrenalina, per desconnectar de la rutina... I segur que me'n deixo moltes.

Però crec que jo he trobat la resposta definitiva: viatgem a la recerca de la bellesa, perquè, com diu la frase célebre, no podem viure sense ella. La resta és circumstancial.

dijous, 1 d’agost de 2013

Mirades indiscretes

El sol crema l'asfalt i ni la més mínima brisa alleuja  l'escalfor asfixiant dels carrers. La llum es tan intensa que encega i el silenci del migdia només el trenca el brunzit constant dels aparells d'aire condicionat. Sembla que el poble s'hagi adormit a causa de la calor sufocant. Una dona surt de casa amb pas ràpid. Al cap d'uns metres la suor li raja pel clatell. Mira a dreta i esquerra, gira el cap com per assegurar-se que ningú la segueix. Busca instintivament l'ombra per protegir-se, però no afluixa el ritme. Abans d'entrar a l'establiment fa un cop d'ull al seu voltant. Ningú a la vista: pot entrar. En surt al cap d'uns minuts, encara amb els bitllets a la mà. S'ha distret un segons, quan, sobresaltada, s'adona de la meva mirada.



He aturat el cotxe en un semàfor en roig per cedir el pas a uns vianants inexistents. Bado, com sempre, i em crida l'atenció el cartell groc llampant del local. La porta s'ha obert i m'he quedat mirant la dona que en sortia. No la conec de res, però quan m'ha vist ha fet un bot i després ha fugit com si l'empaitessin. Arrenco el cotxe i m'allunyo amb una estranya sensació de vergonya. Una vergonya que es diu
 
 
.

diumenge, 14 de juliol de 2013

Vellesa, amb V de vell



Algunes persones no arriben a vells. No se'ls emblanquinen els cabells, no els penja la pell, no s'arruguen com panses, no s'encongeixen, no fan catúfols, no expliquen batalletes, no vetllen de nit i s'adormen de dia, no es queden sense dents, no perden oïda i vista, no atabalen a fills i nets, no esgoten la paciència de les infermeres, no remuguen per casa, no se'ls descontrola la bufeta, les seves facultats mentals no s'atrofien, els desconeguts no els anomenen avis, no traspassen aquella edat en què enrere queden els defectes i virtuts personals, per ser només "un avi adorable", no han de renunciar al control de les seves vides...

I són aquests morts joves els que tothom lloa, són els més plorats i els mes enyorats... I en el fons de cor, en el racó dels secrets turbulents, els odiem perquè s'han deslliurat de tot el que venia després.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Conspiracions

(Uns quants amics d' una edat entre els  trenta i tants i els quaranta i pocs, estan reunits en una sala d'estar decorada de manera informal. Uns beuen cervesa i altres vi. Es van passant els cigarrets de marihuana.)

- L'home mai no ha trepitjat la lluna!

-I les imatges aquelles de l'Armstrong baixant de la nau?

-Manipulades. No s'hi veu res que no es pugui  gravar en un plató. És impossible fabricar un coet que un cop aterrat a la lluna, sigui prou potent , sense cap mena d'ajuda, de tornar a enlairar-se i creuar l'espai per retornar a la terra.

- Ostres, no ho havia pensat mai, però ara que ho dius...

- Típic dels americans És com la sèrie aquella dels zombis...

- Walking Dead ?! És la meva preferida.

-Les històries que ens endossen a la tele són nocives. Els ianquis sempre volen... Com allò de les torres, que s'ho van fer ells mateixos. Un avió no pot enfonsar un rasca-cel.

- Això no m'ho crec! Però és clar que els americans sabien que els moros farien els atemptats però els van deixar fer, perquè ja els anava bé.

- Tu sabràs el què et creus, però està demostrat. Una científica ho va provar amb l'anàlisi de la pols de les ruïnes.

- Què va demostrar?

- Doncs, que hi havia explosius a les torres. I qui els podia haver posat en allà, eh?... Una gran dona aquesta científica. Llàstima que va morir jove. Jo crec que la van matar.

-Per què ho haurien d'haver fet això els americans?

-Per fer-la callar.

- No, volia dir això dels explosius?

- Per tenir un excusa per la guerra d'Afganistan i la d'Irak i etcètera.

-No m'ho crec! Però ho sabien, això sí. Igual que Pearl Harbour.

- Ah Pearl Harbour! També van ser els americans!

- I els japonesos no hi van tenir res a veure? Vinga tio!

- I la CIA va matar Kennedy.

-Va, això ho sap tothom. Com que el FBI va estar darrera de l'assassinat d'en Martin Luter King.

- Tot està manipulat, com la sèrie dels zombi...

-Apa, quina mania tu amb els zombis.

- Ens enganyen, igual que amb la grip aviar.

-Ja ho va dir la monja aquella...

-La Teresa Forcades.

-A aquesta també l'han matada?

-No, encara no, però no m'estranyaria que un dia d'aquests...

- Se la carregarà un zombi...

(Rialles)

- Vosaltres rieu però va dir unes grans veritats, les farmacèutiques tenen muntat un xiringuito amb les vacunes

-Sí, sí, ho vaig veure a la tele, fan vacunar tots els nens de malalties que ja no existeixen només per fer diners.

- Bé tampoc és dolent, no?

- Però és que les vacunes provoquen autisme als nens!

- Vols dir?

- Igual que el SIDA

-Perdona, què?

. El SIDA no existeix: és un muntatge de les farmacèutiques per fer peles.

- Però la gent està malalta, no?

- No, home, no. La gent es moren a causa de tots els medicaments que els donen. M'ho va dir el metge aquell amic teu.

- El de les boletes?

- Es diu homeopatia.

- Ah perdona. Però mira a mi això de les boletes, em sembla un cuento

-Homeopatia.

- Però està demostrat que els ianquis sabien allò dels atemptats.

- No fumis més, que no segueixes la conversa, ara parlem de les boletes.

- Homeopatia!

- Vols dir que els zombis no es curarien amb homeopatia?

- Aneu a la merda!

- Vinga, no t'enfadis, que en el fons estem tots d'acord.

- D'acord en què?

- Que em passis el porro, dona, que fa mitja hora que el tens tu.



diumenge, 21 d’abril de 2013

No hay pan pa...


Estic fart de tanta mediocritat. L'Advocat fent de les seves de nou. Per un moment penso si jo vaig inclosa en la queixa. Una vegada em va dir que era brillant que tenia talent. I són moltes més les ocasions en que m'ha fet sentir així. L'Advocat posa en mi una gran fe i una bona dosis d'amor, no del tot correspost. A mi em costa estimar-lo. Quan estic a punt de fer-ho, sempre diu alguna cosa que ho espatlla. I ell ho sap. L'altre dia em va preguntar que pensava d'ell i no vaig saber massa què dir-li. No el volia ofendre. O potser és que no ho sé. L'Advocat no és un personatge fàcil. Em va dir que tenia ganes de deixar-ho tot i dedicar-se a llegir els clàssics. Ja m'havia confessat que li agradava rellegir El Quijote i que plorava cada vegada. Jo només en conec la primera i tant repetida primera frase. Tot i que ara mateix la cita més celebre de Cervantes és "no hay pan para tanto chorizo".

L'Advocat li agrada observar la societat i fer-ne teories. Voldria asseure`s a llegir El Quijote i els diaris i escriure dissertacions sobre el poc que ha canviat Espanya en cinc cents anys. Vivim un gran moment... per mirar-se'l des de fora, per veure'l passar sense embrutar-se les mans. És estrany perquè entre nosaltres, ell és l'actiu i jo la reflexiva però per uns segons vàrem canviar els papers. Malgrat tot jo prefereixo viure, encara que m'hagi de rebolcar en el fang.

dilluns, 1 d’abril de 2013

Tradició familiar


A l'escola tots els companys sabien quin seria el seu futur. La noia que el seu pare era metge, s'havia d'esforçar a estudiar i superar el seu terror a la sang, perquè inexorablement hauria de dedicar-se a la medicina. Altres podien passar-se les tardes jugant al billar conscients que tot intent de progressar en els estudis seria en va: les botigues familiars eren el seu destí. El fill de l'enterramorts, era objecte d'escarni entre els alumnes, suposo que per superar la por que li teníem, doncs sabíem que tard o d'hora passaríem per les seves mans, en un estat en que ja no li podríem fer-li cap broma cruel.

Els meus pares eren potser els únics que no feien mai esment de la tradició. Això em feia mantenir una espurna d'esperança. Esperava que a diferència dels meus companys em podria lliurar de l'obligació de continuar amb la nissaga familiar, que en el meu cas m'abocaria a una feina especialment repugnant.

Però finalment, va arribar el moment tan temut.El dia del meu divuitè aniversari, el meu pare em va dir:

-Filla meva, ja ets prou gran perquè parlem del teu futur laboral.

La meva mare intentava dissimular les llàgrimes.

- Volem que continuïs la tradició i et dediquis al nostre mateix ofici. Sabem que et serà difícil, però nosaltres estarem al teu costat per ajudar-te.

Va fer una pausa que a mi em va semblar eterna, abans de continuar:

- Abans però has de saber la veritat: la teva mare i jo no ens dediquem al que tu et penses. Nosaltres som espies russos.

La meva sorpresa i el meu alleujament van ser majúsculs. Només havia de fer d'espia! No em podia creure la meva sort i vaig abraçar-me feliç als meus pares dient-los:

- No us decebré, us ho prometo. Només us demano que pugui triar una altra feina com a tapadora.

Els meus pares es feien passar per empleats de banca

dissabte, 30 de març de 2013

París


Una dona sola prenent vi en un restaurant. Demana el menú però no tasta el menjar. Plora amb discreció primer. Em fixo en la maleta als seus peus. Fa un nit horrible, plou i fa fred. Li sona el mòbil, contesta amb veu angoixada. No la puc sentir bé i tampoc domino el francès. Caço frases al vol. S'agita, aixeca la veu: "Per què m'ataques?" pregunta a la defensiva. El plor esdevé sanglots. "D'acord, sí, t'espero". Penja, mira al seu voltant i s'adona que la miro. M'agradaria dir-li alguna cosa, preguntar-li si es troba bé, però penso que m'engegarà a dida. El cambrer li porta més vi, se li escapa un gest condescent però no li diu res. Aquí ningú es posa en els assumptes dels altres, és de mala educació. La dona es canvia de taula amb un intent evident d'evitar les meves mirades indiscretes. La segueixo observant, però. Passa l'estona i al restaurant no arriba ningú. Ha deixat de mirar el rellotge i ha desat el telèfon. O té total confiança o és que no en té cap ni una. El vi li fa efecte, se li tanquen els ulls. Va borratxa. Nosaltres hem acabat de menjar i ja no tenim motius per seguir allà. Me'n vaig del restaurant de mala gana, sabent  que ningú li demanarà si necessita alguna cosa. Així és París.


dijous, 28 de març de 2013

La Vanguardia 28 de març 2016


"Busco apartament de lloguer. Allunyat de supermercats. Dos habitacions..."

-Truco per l'anunci del pis. Llogo un àtic cèntric i ampli amb terrassa. Al davant hi ha un súper, però no pateixi, des de dalt no se senten els crits de la multitud famèlica quan treuen les escombraries.

dimecres, 27 de març de 2013

Et sents....?

 
Tinc un amic italià, que no és gens italià. M'explico: té passaport italià perquè el seu pare ho era, però ell no parla aquest idioma ni ha viscut mai a la península itàlica.  Una vegada, fart del menyspreu amb que el tractaven a l'ambaixada italiana quan anava a renovar el passaport, es va apuntar a classes d'italià. El professor en llegir el seu nom, es va posar a cridar:

- Però si ets italià! Com pot ser que no sàpigues parlar italià?!

El meu amic es va sentir tan avergonyit que no va tornar mai a la classe. I es va quedar sense saber una paraula d'italià.

La seva mare és croata i ell ha visitat sovint la seva família que viu prop de Zagreb. Sap algunes frases en croata i n'enten unes quantes més. Fa uns anys ens vam reunir uns quants amics per mirar Euro-visió (era l'edició en que la Rosa d'Espanya i els seus triunfitos varen fer el ridícul) i el meu amic es va declarar seguidor de Croàcia. En els mundials de futbol també anima l'equip del país adriàtic. Clarament es sent més croata que italià.

Però la realitat és que el meu amic és alemany. En aquest fred país europeu ha viscut tota la vida (abans de venir a viure a Catalunya, vull dir) i en alemany li han parlat sempre els seus pares. A més, el pobre, acumula tots els defectes típicament alemanys: una insuportable tendència a dir sempre allò que pensa,fins i tot quan ningú li ha demanat la seva opinió, un sentit del deure inflexible i una profunda intolerància cap a les maneres de fer mediterrànies. De fet, és l'alemany més alemany que conec.

Recordo que quan anava a la universitat tenia una amiga molt nacionalista i fervorosament convergent. Fanàtica, seria la paraula. La seva fixació política, la portava a discutir sovint amb mi, que en aquella època defensava la idea d'una Espanya que ara sé que no ha existit mai. Exasperada un dia, em va interrogar:

- Però de veritat, de veritat et sents espanyola?

Jo em vaig quedar uns segons perplexa i després li vaig respondre:

- I tu saps qui és la Pantoja?

-Eh?

- Que només els espanyols sabem qui és.

diumenge, 24 de març de 2013

Heu llegit "Balzac y la petita modista xinesa"?

 
 
 És una novel·la sensible, bonica amb un final irònic. Però el llibre, entès com a conjunt de paraules, com una història és el de menys. Aquí el què importa és precisament el llibre com a objecte. Com a tal va arribar a casa meva en forma de préstec d’uns amics i s’hi va quedar indefinidament perquè la ruptura amb aquests amics va ser tan sobtada i violenta que no em va ser possible retornar-lo. Potser aquella baralla va ser l’inici de la bogeria. No ho sé, però és possible. El cas és que el llibre sobrava a la meva llibreria, com el record d’una disbauxa emocional. Encara ara no m’agrada gens recordar tot el que va envoltar el trencament d’aquella amistat.
 
La bogeria esdevé quan cau el món. No parlo d’una situació tipus ens han envaït els alienígenes o el zombies han pres el control de la ciutat, sinó de la desfeta dels referents íntims que ens fan sentir-nos segurs, oportuns, encertats, en una paraula, normals. La parella un dia et diu, estic farta de tu, el teu fill es mor en un accident de trànsit o t’adones que la teva vida no mena enlloc, qualsevol cosa que posi del revés les regles que havien regit la teva existència, pot servir de desencadenant . I aleshores, et tornes boja. Som així de fràgils. Almenys, jo ho sóc. La bogeria és plena llibertat, trencament i sobretot un terror indescriptible. És la febre que esdevé davant del buit.
 
Anys més tard de l'incident del llibre i els amics, ja en plena bogeria, em van venir ganes de desfer-me d’una persona. L’ havia conegut per internet i només ens havíem vist cara a cara una vegada. Ens havíem intercanviat emails amb una periodicitat quasi diària durant mesos, i tot plegat jo m’havia construït un personatge de víctima deprimida i perduda que ja no suportava més. Estava convençuda que el millor era interrompre la relació, però en aquell estat d’exaltació emocional, no en vaig tenir prou amb la convicció, que d’altra banda també m’aterria, sinó que, en una posada en escena melodramàtica, molt adient al tipus de relació epistolar que havíem tingut, vaig voler acomiadar-me amb un regal i una nota. No recordo el que vaig escriure, i penso que és una sort : sobre alguns aspectes de la bogeria val més estendre un tel d’oblit. Però no he pogut desfer-me del record del regal que li vaig enviar. Amb mà segura (increïble en una etapa en que dubtava de tot) vaig agafar  "Balzac y la jove petita modista xinesa" de la prestatgeria i el vaig embolicar amb paper de regal.

dilluns, 11 de març de 2013

De bogeria


Tornar, reprendre, sempre és complicat.

Vaig pensar que el blog estava mort. Una etapa superada, un pas endavant.

Un dia em vaig llevar farta de treballar. Vaig trucar a la feina per dir que no hi aniria. Em vaig asseure davant de l’ordinador, o millor dit a sota, perquè és un portàtil i me’l vaig posar a la falda, i vaig escriure sense parar. Vaig anar a dinar amb l’Òliba i a la tarda vaig continuar. No sé quantes pàgines vaig omplir, un munt. Era l’inici d’una novel•la. Un relat de policies, amb un segrest, un assassinat, un detectiu privat, una periodista.

Només tenia un problema: no tenia ni idea de cap a on anava. Per poder continuar m’hagués calgut un pla, però no en trobava cap de bo. Si deixava que la història seguís fluint sense control, el què passaria, el què de fet ja havia passat, era el caos. Els personatges es contradeien els uns als altres, els fets s’embolicaven, els temps no quadraven. I aquí va quedar.

L’experiència només em va servir per saber que podia passar-me vuit hores al dia escrivint i gaudint d’un enorme plaer. Després vaig tornar a la feina, als horaris laborals massa llargs i els caps de setmana massa mandrosos.

També he escrit posts. Quasi sempre inacabats. Mitja horeta més i estarien enllestits. Però el blog estava mort, recordeu? Així que no calia escarrassar-me en pulir-los. No hi havia objectiu. Tot el que escrivia em semblava una còpia, una volta més (i menys reeixida) de històries ja explicades, de fórmules ja utilitzades.

Però fa dues setmanes vaig llegir “Res s’oposa a la nit” de Delphine de Vigan i la idea de la bogeria em va començar a voltar pel cap. No la dels altres, sinó la meva. La que s’oculta darrera la persona raonable que sóc, que era. La bogeria que va prendre el poder una temporada llarga. La que no consisteix en deliris ni al•lucinacions però sí en fantasies, en ràbies desproporcionades, llàgrimes impertinents, actes absurds.

Potser escriure la bogeria és ara el camí. Una capa menys de pell, una armadura que s’estova un pèl més. Un pas més en la corda de l’equilibrista. Déu meu, espero no caure, perquè no tinc clar si he posat la xarxa!