diumenge, 21 d’octubre de 2012

El sopar. Part I: El sopar pròpiament dit

Aquest és el relat, llarg, molt llarg us ho adverteixo, d'un sopar. Per no abusar de la vista cansada de les meves lectores i lectors, he decidit dividir-lo en vàries parts. De fet, tantes com sigui capaç d'allargar aquest fet intranscendent que és un sopar.

Vet aquí que l'Advocat i el seu soci van decidir, originals ells, fer una espècie de sopar d'empresa però evitant les dates nadalenques. A l'àpat estaven convidats, òbviament, els treballadors del seu bufet: secretària, recepcionista i dues advocades, però també una amalgama de col·laboradors més o menys propers i en aquí a mi em va tocar el rebre. Després de fer-me la difícil uns dies, finalment em vaig resignar a que la feina incorpora peatges socials, com ara jalar de franc en un restaurant pijo de l'eixample.

Els llibres de Hiromi Kawakami , "El senyor Nakano i les dones", que ara llegeixo, o "El cel és blau, la terra blanca", estan plens de descripcions de menjar. No és que de cop i volta sense venir a tomb, t'encolomi una recepta de cuina. Més aviat és tracta de la inclusió dels àpats en la història. En lloc, d' estàvem dinant,  escriu "El senyor Nakuno havia triat porc fregit amb gingebre, el Takeo havia demanat peix bullit i jo arròs al curry.", o bé substitueix un lacònic vaig esmerçar-me a preparar el sopar, per  "La veritat és que, aquella nit, m'hi havia esforçat molt. Havia fet gambes gratinades, amanida de tomàquet i advocat, i una sopa juliana de pastanaga i pebrot"

I jo, imitadora de mena, tampoc em vull quedar amb  vaig jalar de franc en un restaurant pijo de l'eixample.  Ara veureu, com una frase és pot allargar i com el menjar i el beure poden ajudar a explicar una història.

El soci de l'Advocat ens va citar a un dels restaurants de moda de l'eixample dret, sobre el qual casualment, jo havia llegit un article en el Time Out de Barcelona, d'aquella mateixa setmana. Ves a saber, potser el soci també l'havia trobat per la revista. El cas és que teníem reservada una taula al final del restaurant, entre la cuina i els serveis, que quedava amagada de la resta del menjador per un tros de tàbic que no evitava que ens arribés el rumor de les converses alienes. Era una nit entre setmana, però el local estava ple. Les cambreres eren joves i cordials, amb un estil que semblava dir "som innovadores i informals". Per suposat, el color que regnava a la decoració era el blanc.

 Per fer passar l'estona, mentre tothom arribava, ens van servir cerveses i  patates fregides de colorins, que algú em va informar que de fet no eren patates sinó remolatxa, moniato i altres tubèrculs. Després, un cop tots entaulats, van portar-nos el vi,  no en recordo la marca, ni la denominació, només que era negre i que l'etiqueta era molt original. Em va fer pensar en l'estil de l'Advocat: un embolcall atractiu per un producte de qualitat. Jo sóc més aviat com el vi del Lidl: de marca blanca, barat però  més bo de l'esperat.

El primer era un pica-pica entre modern i tradicional. El més sorprenent va ser un foie amb pistatxo, decorat amb flors (penso que comestibles, tot i que ningú es va atrevir a constatar-ho) i acompanyat d'un petit tub de pega. Tranquils, no ens van donar cola per enganxar el foie a la torrada i, de passada, intoxicar-nos a tots. En realitat, el tub de pega estava ple de melmelada amb violeta i servia per posar-ne apenes unes gotes sobre el foie. La sombra de Ferran Adrià és allargada i ja esperava la truita de patata en una xeringa, quan ens van servir peixets, pernil salat i pà amb tomàquet. Alleugits, vam matar el cuc a plaer fins que ens van portar una espècie de tàrtar de tonyina vermella, i com per sort cap de nosaltres era militant de Greenpeace, vam poder devorar el peix cru, sense neguitejar-nos per  si ens cruspíem  la darrera tonyina de l'atlàntic.

De segon vam poder triar entre carn, penso que xuletón, i lluç. Vaig decantar-me pel peix, per por de trobar-me amb un enorme tros de bèstia sagnant al meu plat i acabar la nit amb un empatx. Pura paranoia meva, perquè que això només passa als restaurants argentins o al País Basc  i mai de mai als locals moderns, que semblen estar decidits a fomentar una clientela fidel que hi retorni ben aviat. De fet, al cap de mitja hora ja poden tornar-hi, perquè surten amb quasi la mateixa gana que han entrat el primer cop.
 
Als pocs que vam preferir el lluç, no ens van oferir vi blanc, però en fi, a cavall regalat...  A més el trosset de peix blanc, sense acompanyament, que ens van portar estava deliciós. De postres em vaig prendre xocolata. Bé,  una cosa que no en recordo el nom però que era un pastís de xocolata farcit de xocolata calenta. Us he dit ja que de postres vaig menjar xocolata?  És que diuen que ajuda a combatre la depressió i jo, a aquelles hores, ja  anava necessitada.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

El Doctor Boletes

 
El Doctor Boletes s'ha guanyat el sobrenom perquè a la mínima que algú li insinua que està cansat, refredat o nerviós, es treu de la jaqueta un potet ple de boletes d'alguna medicina homeopàtica de llarguíssim nom llatí, i els hi endossa al suposat malalt, assegurant-li guariment immediat. Les seves butxaques s'assemblen a la bossa màgica de la Mary Popins: alberguen sorpreses infinites. A mi aquesta mania de curar tots els mals se'm fa una mica pesada. Serà que a vegades m'agrada estar cansada, refredada o nerviosa i no em ve de gust guarir-me miraculosament, sinó poder-me seguir queixant una estona.

Però el Doctor boletes amaga més secrets que les seves medicines. Bé dir-ne secrets potser no és la millor definició, perquè ho esbomba a tort i a dret. Els seus coneixements abasten qualsevol tema, les seves opinions no tenen fi. Això tampoc seria tan extraordinari en un món en que s'ens ha fet creure que tenir sempre alguna cosa a dir és una virtut i no una estupidesa, sinó fos perquè les seves intervencions sempre venen acompanyades d'un allau de dades i d'experiències personals d'allò més inversemblants. Els seus coneixements abasten des de que està científicament provat que fumar allarga la vida (sí, sí, no és un error tipogràfic) o que ser fredolic té alguna cosa a veure amb la tinta dels calamars.

A la feina tracto sovint amb gent gran, que tenen el mal costum de remuntar-se a la guerra per explicar-me que volen denunciar una veïna que no paga la comunitat, i per això en el meu temps lliure no sóc gaire receptiva a les batalletes personals. Després de llargues jornades de feina escoltant i contenint-me, molts dies arribo al bar de la cantonada de casa,on acostumem a reunir-nos uns quants impenitents del barri, amb l'egoista anhel de ser jo qui li foti el rotllo a algú altre. Poques vegades tinc sort. I quan el Doctor boletes arriba, ja sé que se'm ha acabat qualsevol oportunitat. Serà per això que les primeres vegades que vaig coincidir amb ell, no em va caure gaire bé. A més el Doctor té la immodèstia de definir-se com escriptor i vaig sentir, ho reconec, una punxada d'enveja, El Doctor és immune a les inseguretats que a mi em torturen i, sense cap recança, pot exposar a un auditori sofert d'amics i coneguts que està escrivint una novel·la sobre la vida d'una monja de clausura. Ein?, faig jo aguantant-me la cruel temptació d'esclatar a riure. Aleshores el doctor ens narra la seva etapa de metge del convent de Ruan, quan treballava en un hospital a París. Perquè el nostre amic és un home de món, que ha viscut a França, Berlín, Polònia i ves a saber on més.

 La seva necessitat de viatjar es va deure en part, segons ens va confessar fa uns dies, a la conspiració jesuïta. Abandonades les meves inicials reticències vaig escoltar aquesta història morta de curiositat. Aquesta congregació té una base de dades farcida de milers, potser milions, de fitxes de persones. En la del Doctor, hi diu alguna cosa com ara "No recomanable", i aquesta etiqueta li ha barrat al llarg dels anys múltiples possibilitats de feina o d'estudis universitaris. A l'Espanya franquista,  entre la taca curricular jesuítica i els antecedents policials per causes polítiques (deguts segons el Doctor a una simple confusió), en acabar els estudis de medicina no li va ser possible obtenir cap altre feina que la de metge forense. Més endavant va abandonar el país per provar sort a Europa, però ara em vull aturar en una anècdota d'aquella etapa com a forense, que per aclarir el terme viciat per la influència de les pel·lícules americanes, no consistia en practicar autopsies, sinó redactar informes sobre qualsevol tema médic que el jutje requerís. El bon Doctor, entre copa i copa de vi, rialler i de bon humor ens va narrar la següent història:

Hi havia en un poble una espècie de "curandera", una pobre vella desdentada, que entre d'altres coses, guaria la "tonteria" dels adolescents. Quan un xicot arribava a la pubertat i enlloc de començar a fer-se un home, es quedava com aturadet, i semblava que podia patir algun retard psíquic, li portaven a la vella, que el tenia a casa seva uns quants dies. La teràpia consistia en que la vella li feia cada nit una bona sessió de sexe oral. Una de les famílies, però, en assabentar-se dels detalls del tractament, va denunciar la bruixa per abusos sexuals. En aquí va intervenir el nostre Doctor: el jutge li va encarregar determinar si la vella actuava amb ànim lubric (imprescindible per el tipus del delicte), que dit en termes vulgars, vol dir saber si ella s'ho passava bé mamant-la als jovenets. Les motivacions de les persones, són un camp vetat als estranys i mai sabrem si la vella gaudia o no amb la seva feina, però el Doctor va constatar que els nois tenien un problema físic consistent en que no els baixaven els ous. Així, tal com sona. Per això, el tractament de la vella, acostumava a ser efectiu i el bon Doctor va determinar que la "curandera" actuava, és a dir llepava, amb voluntat terapèutica. La resta queda pel confessionari o el judici final. El Jutge, que no tenia cap ganes de condemnar a una anciana que de totes maneres, donada la seva avançada edat, tampoc ingressaria mai a la presó, va quedar molt satisfet amb el dictamen i va procedir a dictar sentència absolutòria.
 
El Doctor ens va confessar que un dia havia d'escriure sobre les seva experiència com a metge forense, però ja se sap que els escriptors, amb pretensions o no, som depredadors i amb un parell d'ampolles de vi, una mica de formatge i unes olivetes, sóc capaç de robar-li el llibre sencer.