dissabte, 30 de juny de 2012

Empresa i putes

L'empresari és jove, treballador i una mica nerviós. No és un empresari vocacional, de fet va heretar el negoci del seu pare i es va limitar a assumir-ho de la mateixa manera que fa uns anys va acceptar que el seu no seria un matrimoni feliç. La seva dona fa de secretària a l'empresa, la seva germana, de comptable i el seu cunyat, d'operari. A vegades té la sensació que la seva és una família de vampirs i que entre tots li estan xuclant la sang fins a deixar-lo exànime.

Es lleva amb mal de cap, a causa de la festa de la nit anterior. Acomiada els nens amb un gest sever. Els seus fills pertanyen a la seva dona, ell es limita, que no és poc, a proporcionar-los el necessari per viure. La dona ja no li pregunta per les seves sortides nocturnes, fa temps que ho ha deixat córrer.

Quan arriba a la nau, va directe cap a les oficines i li pregunta a la seva germana:
- Com anem de tresoreria?

Ella, remena papers, mira l'ordinador i finalment, després de casi vint minuts, li contesta, sense immutar-se:

- Ens falten 60.000€ per poder pagar les nòmines i la seguretat social.
- Què?! Però si només queden déu dies per final de mes!

La seva germana se'l mira impertorbable. Igual li podria haver dit que faltava un milió d'euros, que cinc cèntims, no sembla que s'adoni de la diferència. Però de sobte, fa un gest estrany, amaga la cara entre les mans, i se li escapa un sanglot. L'empresari es compadeix:

- Ei,no passa res, ja ho solucionarem, dona. Ens en sortirem.

Ella descobreix el rostre i se'l mira sorpresa.

- No, no... Si no és això.- fa un gest amb la mà com si espantés una mosca- És que em vull separar. M'he enamorat i no vull seguir amb en Josep.

- Que t'has què?

-Enamorat- diu ella amb timidesa.

-Però si tens dos fills.

-I això què hi té a veure?

-I no podries fer un clau amb aquest paio del que dius que t'has enamorat i després tornar amb en Josep i els nens, com fa tothom ?- explota l'empresari.

- Com fas tu, deus voler dir- respon ella amb una ràbia que el sorprèn,però que es desinfla tan ràpid com ha arribat- Perdona.

- No passa res. Em pots dir quan portem facturat aquest any?- canvia ell de tema.

- Eh? Doncs no ho sé, ho hauria de mirar.

- Està bé, ja ho miraràs. A part de les nòmines i la seguretat social, hem de fer algun pagament important a proveïdors?

- Ah, no sé... potser sí. No me'n recordo.

L'empresari s'adona que seguir parlant amb la seva germana és del tot inútil: té al cap als núvols. Les dones no hi ha qui les entengui. Demana que li portin totes les factures pendents de cobrar i ell mateix fa una llista dels clients a qui pot intentar demanar una provisió per la feina ja feta, encara que no acabada. Es passa tot el matí fent trucades, notant com se li crispen els nervis amb cada excusa que li donen per retardar el pagament. Està amarat de suor. Entre tant, un amic seu li envia sms. "Aquesta nit al carrer Bailen. Ja veuràs quines ties més bones". L'empresari obre la caixa forta i en treu un faig de bitllets i se'l guarda a la butxaca. És la seva reserva per "festes". Torna a la seva llista, fa números. Alguns li han promés que li enviarien els diners, a d'altres els haurà d'anar a veure personalment. Surt del despatx, li allarga un full a la seva dona i li diu:

- Has de comprovar si aquests clients fan les transferències .

- Ui, cari, no podrà ser:  són casi les dues i aquesta tarda haig de portar l'Adrià a natació. Per cert, la meva mare ha trucat i ens ha convidat a dinar el diumenge.

L'empresari es nota bullir per dintre i està a punt d'explotar, quan nota el frec dels bitllets contra el maluc. Instintivament es posa la mà sobre la cuixa i la puja lentament. Per sobre de la roba del texà, acaricia el contingut de la butxaca.

- Està bé, ja ho faràs demà. M'en vaig a dinar i a veure uns clients a Barcelona. No m'esperis per sopar.

dijous, 14 de juny de 2012

Converses a Ginebra





Hermes, Cartier, Hugo Boss, Tifany's, Louis Vuitton, són per tot arreu a Ginebra: a les botigues de l'aeroport, als luxosos establiments de la "rue" principal, als anuncis lluminosos de les façanes dels edificis, en petits aparadors als hotels. Luxe i diners. Poc estres i no masses negocis. Només gent fent una ullada als seus saldos bancaris i aprofitant per gastar-ne un pessic. Tot escandalosament car. Davant de l'Hotel Four Seasons, compto més de deu Mercedes. Una rotllana d'homes amb americana la fan petar: són els xòfers. A l'Advocat li fascina l'ambient però ho dissimula amb comentaris de persona suposadament profunda.

- Hi ha gent tan pobre que només té diners- diu, assenyalant alguna àrab enjoiada.

Però els ulls se li escapen cap als aparadors. Coneix totes les marques de rellotges i de roba. Els seus vestits són fets a mida i li encanten les sabates, em confessa. Observa, analitza, memoritza cada persona i cada detall. En tot el viatge no assenyala ni un sol edifici (tampoc és que ni hagi gaires dignes d'aixecar el braç) però no s'està de fer-me notar l'existència d'unes quantes botigues caríssimes o de marques que desconec. I la gent, sobre tot la gent. La dona del restaurant té barba, la secretària del banc porta un Cartier, a aquell noi li brillen les  sabates de xarol. I una és lletja, l'altra una barruda i el darrer ridícul.
L'Advocat, la Clienta i jo formem un grup estrany. A l'aeroport de Barcelona, esperant l'avió, em pregunto que deuen pensar de nosaltres els altres passatgers. Les meves sabates (un requeriment de l'Advocat) i el traje són a la bossa . Per portar-li la contrària, el primer dia vesteixo texans i bambes, però el cert és que estaria més cómoda amb una roba més formal. L'obediència i la rebel·lia són dues cares de la mateixa moneda. La Clienta té un aspecte desmanegat i porta la seva roba en una motxilla. L'Advocat, com sempre, llueix un traje impecable.
A l'avió m'adormo. He passat mitja nit en vetlla reestructurant l'empresa, primer només mentalment i a les sis del matí, amb un full d'excel. Al bar de l'aeroport li dic a l'Advocat, que ja he fet la llista de possibles acomiadaments. Em somriu satisfet.

Al taxi de camí de l'hotel la Clienta es mareja. El cotxe s'ha d'aturar. La dona està una mica feta pols. No sembla una persona saludable tot i que no em consta que estigui malalta. Arribem caminant a l'hotel. Estic decepcionada, m'esperava més luxe. L'Advocat finalment ha tingut compassió de la Clienta i ha escollit un hotel més econòmic. Ens donen unes claus d'habitació d'aquelles que porten una espècie de pom de metall, que pesa com un mort. Mai he sabut si la seva missió és que no perdis la clau o que no te l'enduguis fora de l'hotel (o fer-te un forat a la butxaca). En tot cas em recorda les vacances a Andorra en un apart-hotel quan era petita. M'estic tornant sentimental, com una vella. L'habitació està atrotinada i el bany és petit, però el llit és còmode i la decoració acollidora. La Clienta se'n va a descansar. Crec també que està farta de sentir-nos parlar de negocis, crisis, diners, fallides. A ella tant li fot. Ni tan sols és capaç de xifrar el seu propi patrimoni, que per altra banda ni és molt complicat ni molt voluminòs. Tampoc sap on és el banc, ni coneix al seu assessor: només hi ha parlat per telèfon. Tot i així, miraculosament l'endemà, a l'hora convinguda, hi arribem.

Com us imagineu un banc? I com us imagineu un banc suís? Doncs, és un despatx anodí en un quart pis d'un edifici a la vora del llac. La sala és petita, les cadires són de plàstic i roba,  la fusta de la taula no sembla gaire bona. Només són trenta sis treballadors i tenen únicament les oficines que veiem Però la secretària porta un Cartier i fa motsencreuats. La gent els confia milions. La seva xifra de facturació deu ser escandalosa comparada amb el petit xiringito que tenen. Quan estem sols, l'Advocat em pregunta si he entès la "moraleja".

-Que a Espanya som uns pringats?- pregunto una mica fastiguejada.

- Això és un fet, no pas la conclusió a la que has d'arribar.

Deixo passar uns segons i me'l miro expectant.

- Ja has pensat quins clients has de deixar?

La pregunta m'ha agafat totalment d'improvís. Ell somriu, content de veure que m'ha descol·locat. A vegades penso que juguem al gat i el ratolí.

- Aquesta és la moraleja- sentència.

Noto que l'ansietat em puja per l'estómac i se'm encaixa a la gola. Primer els treballadors, després els clients. Un rebut tornat, una trucada de comiat. Una sol·licitud de descompte, un adéu anunciat.

- És una guerra- continua l'Advocat- Però els morts, gràcies a Déu, només són econòmics.

Tot plegat, la conversa ha esdevingut apocalíptica (i un pèl absurda).

La nit abans, mentre la Clienta dorm, pensa o senzillament s'alegra d'estar lluny de nosaltres, l'Advocat i jo busquem un lloc per menjar. Al costat del carrer principal de Ginebra amb les seves botigues exclusives, els sense-sostre estenen cartrons sobre parterres de gespa, per passar-hi la nit.

- A totes les ciutats hi ha rics i pobres- filosofa l'Advocat- Les classes socials són sempre necessàries.

Després de sopar, l'Advocat em porta a l'Hotel Bristol, que és on ell s'allotja en els seus habituals viatges a Ginebra. És un hotel antic (no vell, com el nostre), elegant i una mica pompós. Al bar un home d'uns seixanta anys, tan petit que em recorda el Torrebruno, amb el poc cabell que li queda completament blanc, toca un piano elèctric i canta horterades. L'Advocat està encantat. Jo encara porto els texans, que ara, a més, són molls per la pluja. Em sento fora de lloc. He anat a hotels similars forces vegades amb els meus pares i crec que malgrat els esforços per adaptar-m'hi, de fet, mai m'han agradat. O potser seria més exacte dir que sempre m'han intimidat.

En la meva imaginació veia Suïssa poblada per gent alta, un pel grossa, tots rossos i d'ulls blaus. No sé com deu ser la resta del país, però Ginebra és una amalgama de races, colors i cultures. El recepcionista de l'hotel és indi, l'Assessor del banc, mig libanès mig francès, el Taxista, gallec, el Propietari de la creperie, turc, el Cantant de l'hotel, italià. Només puc intuir com són els Suïssos per referències. La Clienta, benevolent, m'informa que són secs però en el fons amables. El Taxista d'Orense opina que estan podrits de calers però que no saben divertir-se.

És evident que Ginebra no és una ciutat alegre. Plovisqueja constantmnet, els edificis són grissos, no hi ha cap zona de pubs o discoteques (que nosaltres veiem, al menys). En el nostre passeig nocturn, l'Advocat i jo ensopeguem amb un cabaret luxós que només es diferencia dels cutres clubs del Raval perquè a l'aparador, enlloc de fotos de dones mig nues, hi tenen quadres incitants i enormes ampolles de champagne. Uns goril·les uniformats vigilen l'entrada. L'Advocat fa una declaració de principis: ell mai ha pagat per sexe.

- Vaig conèixer a la meva esposa amb divuit anys i quan em vaig casar no havia estat mai amb una altra dona. Després això va canviar. Però he tingut la sort que hem madurat junts. Tots dos hem canviat, hem crescut. També hem sabut entendre l'altre.

Una manera delicada d'explicar-me que han estat una parella infidel, per tal de poder seguir sent fidels en allò essencial. O potser només són un matrimoni convencional, que no han volgut assumir els costos socials i emocionals d'un divorci. Sóc un ratolí malfiat perseguida per un gat que se les sap totes.

L'Assessor libanès ens diu que ha sentit a dir que Espanya s'assembla al seu país d'origen, perquè sopem tard i anem a dormir a les tantes. No és una crítica sinó un reconeixement entre iguals. Tots quatre som mediterranis, avorrint-nos a Suïssa.

- Aquí si vas a un restaurant a les nou del vespre, es neguen a donar-te sopar perquè diuen que és massa tard- explica l'Assessor.

La Clienta li demana per un bon restaurant libanès i el convida a dinar amb nosaltres. Ells dos s'entenen en àrab. Parlen i parlen i semblen feliços d'estar junts, malgrat que fins avui només es coneixien per telèfon. Recorden el Líban, on la Clienta va estudiar a la universitat. Són expatriats, sempre nostàlgics i quan retornen als seus països enyorats, han canviat tant que no s'hi poden reconèixer.

Al restaurant, mentre la Clienta i l'Assessor es fan amics per unes vivències compartides, jo m'entrego als sentits: el gust i l'olfacte. Mai m'havia fixat que el plaer del menjar és en bona part aromàtic. Sóc feliç durant una estona. Llàstima que l'Advocat no es deixa endur per la màgia del moment. Intenta conversar amb l'Assessor, però el seu francès limitat i quasi nul anglès, ho fa complicat. A més els seus temes són sempre l'economia i la política, i ell és l'únic que en vol parlar. Els altres tres estem centrats en les petites coses que ens ajuden a oblidar els grans problemes.

- Al Líban els àrabs i els cristians conviuen bé?- pregunta l'Advocat.

Se'l miren uns segons, perplexos.

- Tots som àrabs- respon finalment la Clienta, amb paciència.

Expliquen que els cristians estan dividits en grups i també ho estan els musulmans. Tots contra tots. Un caos.

En canvi, la paraula que més s'esmenta per definir Suïssa és tranquil·litat. La pau dels rics, penso. L'avorriment dels qui conformen un país purament per interès. Quan tota Europa estava en guerra, ells passaven de tot i es dedicaven a recollir, i si podien també robar, els diners dels jueus. Que voleu que us digui, mai m'ha agradat la gent que quan explota un conflicte, arronsen les espatlles i diuen "ah, jo sóc neutral".

Després de dinar, l'Advocat vol marxar cap a l'aeroport. Agafem un tren, que només tarda cinc minuts i que no paguem. Ni els tramvies, ni els trens tenen cap mena de barrera, ni has de picar el tiquet enlloc. Si t'enxampen sense bitllet no passa res: li compres al revisor que només et cobra un petit recàrrec.

A l'aeroport la Clienta i jo comprem xocolata. Com en els vells temps, es tracta de gastar els darrers francs. Els tenim perquè en pagar en euros, que accepten a tot arreu, et retornen el canvi en francs suïssos. M'agrada sentir-me com una turista comprant souvenirs durant una estona. Definitivament els viatges de feina no són el meu fort. Esperant l'avió començo a escriure aquest relat.

- Redactes el teu pla de negoci?- pregunta l'Advocat.

- No. Ara faig altres coses- aixeco la mirada per sobre del portàtil- Tu no descanses mai, oi?

- Tinc setanta -cinc mails que ni tant sols he llegit- es justifica.

- Encara que no treballis, li dones voltes sempre al mateix- li dic. M'estic prenent la meva venjança.

Al cap d'una estona, el veig escrivint en una llibreta.

- Demà és el meu aniversari de casament- m'explica- Fem vint anys junts i li he escrit una cosa a la meva dona.

- Ets un poeta, eh?

A vegades puc ser implacable. Somriu cansat. Crec que ja estem farts l'un de l'altre. Volem tornar a casa, jo amb els meus ratolins i ell amb els seus gats