dilluns, 9 de gener de 2012

El meu primer viatge a les Canàries

Quan l’Òliba em va proposar anar a Tenerife per Nadal per presentar-me el seu cosí, la seva dona i un reguitzell d’amics, no vaig saltar d’entusiasme. Només havia estat una vegada a les Canàries i precisament a Tenerife. Sóc nefasta per recordar dates, però deu haver passat més d'una década des d’aquell primer viatge a l'illa. Vaig passar uns deu dies, en un bungalow, al poblet de San Andres, davant de la platja de Las Teresitas, molt a la vora de Santa Cruz. També aquella vegada hi anava per l’estranya raó de visitar la família d’algú altre, la del meu cunyat en aquell cas. La seva germana i marit, alemanys per més senyes, havien decidit traslladar la seva residència a l’illa, per la senzilla raó que els entusiasmava. A mi, ja abans i més encara després del viatge, em va semblar una decisió forassenyada però els que han visitat Wolsburg (la ciutat d’origen dels meus no familiars) diuen que qualsevol lloc del món és bo per fugir del seu fred i avorriment.

El bungalow on ens vam estar tenia un jardí enorme, això sí, com tot a les Canàries, amb una pendent vertiginosa, de les que et fa por trencar-te la crisma quan la baixes i que et posa el cul dur quan la pujes. Al jardí convivíem amb les mascotes de la propietària: uns trenta gats, dels quals vint-i-nou eren inofensius, però n’hi va haver prou amb un per fer-me la vida impossible. El molt cabró, es va passar els deu dies perseguint-me, intentant entrar a la meva habitació, provant de tirar-se’m a sobre i disposat en tot moment a mossegar-me i esgarrapar-me. La meva germana i el seu marit dirien que exagero, però creieu-me que aquesta era la sensació que jo tenia i al cap i a la fi, la única veritat autèntica és la subjectiva.

Com no era prou sofriment haver de córrer pel passadís exterior perseguida per un gat boig, un cop arribava al lavabo, m’havia d’afrontar a un water que s’embussava contínuament. Novament corrent i amb el felí casolà enganxat als talons, havia de passar la vergonya de demanar ajuda al meu cunyat per reparar l’excusat i malgrat el seu caràcter servicial, no s’estava de queixar-se amargament. Al final vaig acabar restrenyida a voluntat, és a dir, no anava de ventre per impediments no físics sinó psíquics. Evitava el water de la casa, però els dels locals públics no m’oferien gaire més confiança. Perdoneu el mal gust del relat, però per il·lustrar aquells que no han visitat l’arxipèlag i situar-vos en posició (amb el cul a l’aire en un cubicle pudent), cal que us expliqui que Tenerife, per un misteri en el funcionament de les canonades, no és recomanable llançar el paper de wc aigua avall. En tots els serveis públics hi ha una paperera on has de desar el paper després de fer-lo servir. Només de pensar quines malicioses utilitats poden trobar els nens i nenes dels col·legis al contingut radioactiu d’aquestes papereres, el terme bullying escolar adquireix una nova i aterridora dimensió. Per arrodonir-ho, a l’estiu l’illa pateix una invasió d’escarabats autòctons, això és una mica més petits del normal (com diu el refrany, Dios aprieta pero no ahoga) que, naturalment, havien pres els lavabos com els seus fortins. Només el bany dels cunyats emigrants es salvava de totes aquestes plagues. Per això cada vegada que els visitàvem (un gran motiu d'alegria per mi), trenta segons després d'haver-los dit hola, m'esmunyia cap al seu lavabo, controlava el desig de besar les rajoles del terra de tanta felicitat que em produia entrar en aquella petita habitació, i m'aposentava sobre el water fins que la meva germana em cridava per marxar.



Passant a temes menys escatològics, els nostres amfitrions es van esforçar en introduir-nos en les exquisideses culinàries locals. Així vàrem sopar a pràcticament tots els restaurants de San Andres. Jo sempre he estat, i més en aquella època, una mica snob, i la cutreria d’aquells establiments em desagradava, per no esmentar alguna trobada poc feliç amb els escarbats illencs. Poc aficionada al peix no vaig saber apreciar (ni beneir amb tot tipus d'exclamacions d’entusiasme, com feien tots els altres) cada vegada que el cambrer ens plantava davant del nas un animaló aquàtic, que se suposava que feia poques hores nedava en ple Atlàntic. Jo només veia un peix de nom impronunciable, fregit i ple d’espines. En conseqüència, vaig acabar saturada de menjar papes arrugades amb mojo picón. No vam tenir molta més sort en les nostres excusions. En un bar de la Laguna, quan ja havíem acabat el nostre àpat (unes insípides hamburgueses), un ratolí va emergir de sota la barra. El cambrer va considerar el seu deure professional eliminar-lo i allà mateix, escombra en mà, va posar fi a les aventures del pobre Dixie. Encara no sé com vaig conseguir avortar el vòmit.

Per compensar-nos de la sordidesa de la platja de Las Teresitas (que a mi em semblava prou agradable però els alemanys menyspreaven pel seu caràcter artificial: la seva fina sorra daurada va ser portada del desert del Sàhara) vam emprendre una excursió en cotxe muntanyes amunt, per després descendir cap a la costa de l'altra banda (és el gran avantatge de les illes: tenen aigua per totes bandes). Els dos cunyats, com a bons alemanys, van competir durant el viatge d’anada i tornada per veure qui podia conduir a una velocitat més suicida per aquelles carreteres estretes i plenes de revolts que discorrien per la vora dels barrancs. Cada vegada que baixava de l’automòvil, un trasto atrotinat, el cap em donava voltes i agraïa a Déu seguir encara en aquest món. Després del llarg trajecte vam arribar a una cala de sorra negra, de bellesa cor prenedora, però per accedir-hi calia baixar per una escala de fusta mig trencada, des d’una alçada d'almenys deu metres. Baixar i pujar aquella escala va suposar una dura prova pel meu vertigen.

Cansada de les aventures per platges inhòspites, vaig decidir provar sort a la ciutat de Santa Cruz, amb la intenció de fer-hi algunes compres. El resultat va ser decebedor. La capital em va semblar poc més que un poble gran, mancada de cap interès turístic, amb botigues avorrides i un Corte Ingles que no tenia ni escales automàtiques.



No recordo exactament com vaig fer-m’ho per suportar els deu dies llargs de vacances. Fins i tot la lectura em va fallar, doncs per combatre tanta incomoditat només comptava amb Les partícules elementals de Houellebecq, que és un llibre esgarrifós.

Recordo, malgrat tot, que algunes coses em van agradar. Per exemple, un dia vam anar d’excursió a la veïna illa de La Gomera i en la meva memòria vaguen unes vistes espectaculars. Va ser una llàstima que durant la major part del dia em vagi neguitejar una persistent migranya i que em vagi marejar en el ferri de tornada. I és que una vegada la mala sort s’apodera d’un viatge, és com rodolar per una pendent catastròfica.