diumenge, 21 d’octubre de 2012

El sopar. Part I: El sopar pròpiament dit

Aquest és el relat, llarg, molt llarg us ho adverteixo, d'un sopar. Per no abusar de la vista cansada de les meves lectores i lectors, he decidit dividir-lo en vàries parts. De fet, tantes com sigui capaç d'allargar aquest fet intranscendent que és un sopar.

Vet aquí que l'Advocat i el seu soci van decidir, originals ells, fer una espècie de sopar d'empresa però evitant les dates nadalenques. A l'àpat estaven convidats, òbviament, els treballadors del seu bufet: secretària, recepcionista i dues advocades, però també una amalgama de col·laboradors més o menys propers i en aquí a mi em va tocar el rebre. Després de fer-me la difícil uns dies, finalment em vaig resignar a que la feina incorpora peatges socials, com ara jalar de franc en un restaurant pijo de l'eixample.

Els llibres de Hiromi Kawakami , "El senyor Nakano i les dones", que ara llegeixo, o "El cel és blau, la terra blanca", estan plens de descripcions de menjar. No és que de cop i volta sense venir a tomb, t'encolomi una recepta de cuina. Més aviat és tracta de la inclusió dels àpats en la història. En lloc, d' estàvem dinant,  escriu "El senyor Nakuno havia triat porc fregit amb gingebre, el Takeo havia demanat peix bullit i jo arròs al curry.", o bé substitueix un lacònic vaig esmerçar-me a preparar el sopar, per  "La veritat és que, aquella nit, m'hi havia esforçat molt. Havia fet gambes gratinades, amanida de tomàquet i advocat, i una sopa juliana de pastanaga i pebrot"

I jo, imitadora de mena, tampoc em vull quedar amb  vaig jalar de franc en un restaurant pijo de l'eixample.  Ara veureu, com una frase és pot allargar i com el menjar i el beure poden ajudar a explicar una història.

El soci de l'Advocat ens va citar a un dels restaurants de moda de l'eixample dret, sobre el qual casualment, jo havia llegit un article en el Time Out de Barcelona, d'aquella mateixa setmana. Ves a saber, potser el soci també l'havia trobat per la revista. El cas és que teníem reservada una taula al final del restaurant, entre la cuina i els serveis, que quedava amagada de la resta del menjador per un tros de tàbic que no evitava que ens arribés el rumor de les converses alienes. Era una nit entre setmana, però el local estava ple. Les cambreres eren joves i cordials, amb un estil que semblava dir "som innovadores i informals". Per suposat, el color que regnava a la decoració era el blanc.

 Per fer passar l'estona, mentre tothom arribava, ens van servir cerveses i  patates fregides de colorins, que algú em va informar que de fet no eren patates sinó remolatxa, moniato i altres tubèrculs. Després, un cop tots entaulats, van portar-nos el vi,  no en recordo la marca, ni la denominació, només que era negre i que l'etiqueta era molt original. Em va fer pensar en l'estil de l'Advocat: un embolcall atractiu per un producte de qualitat. Jo sóc més aviat com el vi del Lidl: de marca blanca, barat però  més bo de l'esperat.

El primer era un pica-pica entre modern i tradicional. El més sorprenent va ser un foie amb pistatxo, decorat amb flors (penso que comestibles, tot i que ningú es va atrevir a constatar-ho) i acompanyat d'un petit tub de pega. Tranquils, no ens van donar cola per enganxar el foie a la torrada i, de passada, intoxicar-nos a tots. En realitat, el tub de pega estava ple de melmelada amb violeta i servia per posar-ne apenes unes gotes sobre el foie. La sombra de Ferran Adrià és allargada i ja esperava la truita de patata en una xeringa, quan ens van servir peixets, pernil salat i pà amb tomàquet. Alleugits, vam matar el cuc a plaer fins que ens van portar una espècie de tàrtar de tonyina vermella, i com per sort cap de nosaltres era militant de Greenpeace, vam poder devorar el peix cru, sense neguitejar-nos per  si ens cruspíem  la darrera tonyina de l'atlàntic.

De segon vam poder triar entre carn, penso que xuletón, i lluç. Vaig decantar-me pel peix, per por de trobar-me amb un enorme tros de bèstia sagnant al meu plat i acabar la nit amb un empatx. Pura paranoia meva, perquè que això només passa als restaurants argentins o al País Basc  i mai de mai als locals moderns, que semblen estar decidits a fomentar una clientela fidel que hi retorni ben aviat. De fet, al cap de mitja hora ja poden tornar-hi, perquè surten amb quasi la mateixa gana que han entrat el primer cop.
 
Als pocs que vam preferir el lluç, no ens van oferir vi blanc, però en fi, a cavall regalat...  A més el trosset de peix blanc, sense acompanyament, que ens van portar estava deliciós. De postres em vaig prendre xocolata. Bé,  una cosa que no en recordo el nom però que era un pastís de xocolata farcit de xocolata calenta. Us he dit ja que de postres vaig menjar xocolata?  És que diuen que ajuda a combatre la depressió i jo, a aquelles hores, ja  anava necessitada.

3 comentaris:

  1. amb tant de menjar et confesso que m'ha agafat gana....ara mateix sopo ah i també ganes de seguir-te llegint

    ResponElimina
  2. això promet!!! espero amb delit la segona entrega!!! que ara m'ha donat per apendre a cuinar!!! de debó :-)

    ResponElimina
  3. Elfreelang, la segona part ja està escrita i a punt d'arribar ! Ah i bon profit (encara que sigui amb molt molt retard)

    Calaix, a mi cuinar només m'agrada de tant en tant, això de fer-ho cada dia ho porto malament. Bona sort en el teu aprenentatge i m'alegro de tornar-te a llegir per aquí :)

    ResponElimina