diumenge, 7 d’octubre de 2012

El Doctor Boletes

 
El Doctor Boletes s'ha guanyat el sobrenom perquè a la mínima que algú li insinua que està cansat, refredat o nerviós, es treu de la jaqueta un potet ple de boletes d'alguna medicina homeopàtica de llarguíssim nom llatí, i els hi endossa al suposat malalt, assegurant-li guariment immediat. Les seves butxaques s'assemblen a la bossa màgica de la Mary Popins: alberguen sorpreses infinites. A mi aquesta mania de curar tots els mals se'm fa una mica pesada. Serà que a vegades m'agrada estar cansada, refredada o nerviosa i no em ve de gust guarir-me miraculosament, sinó poder-me seguir queixant una estona.

Però el Doctor boletes amaga més secrets que les seves medicines. Bé dir-ne secrets potser no és la millor definició, perquè ho esbomba a tort i a dret. Els seus coneixements abasten qualsevol tema, les seves opinions no tenen fi. Això tampoc seria tan extraordinari en un món en que s'ens ha fet creure que tenir sempre alguna cosa a dir és una virtut i no una estupidesa, sinó fos perquè les seves intervencions sempre venen acompanyades d'un allau de dades i d'experiències personals d'allò més inversemblants. Els seus coneixements abasten des de que està científicament provat que fumar allarga la vida (sí, sí, no és un error tipogràfic) o que ser fredolic té alguna cosa a veure amb la tinta dels calamars.

A la feina tracto sovint amb gent gran, que tenen el mal costum de remuntar-se a la guerra per explicar-me que volen denunciar una veïna que no paga la comunitat, i per això en el meu temps lliure no sóc gaire receptiva a les batalletes personals. Després de llargues jornades de feina escoltant i contenint-me, molts dies arribo al bar de la cantonada de casa,on acostumem a reunir-nos uns quants impenitents del barri, amb l'egoista anhel de ser jo qui li foti el rotllo a algú altre. Poques vegades tinc sort. I quan el Doctor boletes arriba, ja sé que se'm ha acabat qualsevol oportunitat. Serà per això que les primeres vegades que vaig coincidir amb ell, no em va caure gaire bé. A més el Doctor té la immodèstia de definir-se com escriptor i vaig sentir, ho reconec, una punxada d'enveja, El Doctor és immune a les inseguretats que a mi em torturen i, sense cap recança, pot exposar a un auditori sofert d'amics i coneguts que està escrivint una novel·la sobre la vida d'una monja de clausura. Ein?, faig jo aguantant-me la cruel temptació d'esclatar a riure. Aleshores el doctor ens narra la seva etapa de metge del convent de Ruan, quan treballava en un hospital a París. Perquè el nostre amic és un home de món, que ha viscut a França, Berlín, Polònia i ves a saber on més.

 La seva necessitat de viatjar es va deure en part, segons ens va confessar fa uns dies, a la conspiració jesuïta. Abandonades les meves inicials reticències vaig escoltar aquesta història morta de curiositat. Aquesta congregació té una base de dades farcida de milers, potser milions, de fitxes de persones. En la del Doctor, hi diu alguna cosa com ara "No recomanable", i aquesta etiqueta li ha barrat al llarg dels anys múltiples possibilitats de feina o d'estudis universitaris. A l'Espanya franquista,  entre la taca curricular jesuítica i els antecedents policials per causes polítiques (deguts segons el Doctor a una simple confusió), en acabar els estudis de medicina no li va ser possible obtenir cap altre feina que la de metge forense. Més endavant va abandonar el país per provar sort a Europa, però ara em vull aturar en una anècdota d'aquella etapa com a forense, que per aclarir el terme viciat per la influència de les pel·lícules americanes, no consistia en practicar autopsies, sinó redactar informes sobre qualsevol tema médic que el jutje requerís. El bon Doctor, entre copa i copa de vi, rialler i de bon humor ens va narrar la següent història:

Hi havia en un poble una espècie de "curandera", una pobre vella desdentada, que entre d'altres coses, guaria la "tonteria" dels adolescents. Quan un xicot arribava a la pubertat i enlloc de començar a fer-se un home, es quedava com aturadet, i semblava que podia patir algun retard psíquic, li portaven a la vella, que el tenia a casa seva uns quants dies. La teràpia consistia en que la vella li feia cada nit una bona sessió de sexe oral. Una de les famílies, però, en assabentar-se dels detalls del tractament, va denunciar la bruixa per abusos sexuals. En aquí va intervenir el nostre Doctor: el jutge li va encarregar determinar si la vella actuava amb ànim lubric (imprescindible per el tipus del delicte), que dit en termes vulgars, vol dir saber si ella s'ho passava bé mamant-la als jovenets. Les motivacions de les persones, són un camp vetat als estranys i mai sabrem si la vella gaudia o no amb la seva feina, però el Doctor va constatar que els nois tenien un problema físic consistent en que no els baixaven els ous. Així, tal com sona. Per això, el tractament de la vella, acostumava a ser efectiu i el bon Doctor va determinar que la "curandera" actuava, és a dir llepava, amb voluntat terapèutica. La resta queda pel confessionari o el judici final. El Jutge, que no tenia cap ganes de condemnar a una anciana que de totes maneres, donada la seva avançada edat, tampoc ingressaria mai a la presó, va quedar molt satisfet amb el dictamen i va procedir a dictar sentència absolutòria.
 
El Doctor ens va confessar que un dia havia d'escriure sobre les seva experiència com a metge forense, però ja se sap que els escriptors, amb pretensions o no, som depredadors i amb un parell d'ampolles de vi, una mica de formatge i unes olivetes, sóc capaç de robar-li el llibre sencer.

2 comentaris:

  1. Je je je! Molt bo Coses! Pel que veig el Dr. Boletes és una mina! el pla del vi, olivetes i formatge pot ser una bona inversió! :)

    ResponElimina
  2. Una gran inversió, no només per l'envergadura de les seves anècdotes sinó també per la seva capacitat de beure i menjar! Gràcies pel comentari i benvinguda.

    ResponElimina