diumenge, 27 de maig de 2012

Eurovisió II

Inesperadament i a l'estil de l'Església Catòlica que al llarg de la història ha demostrat la seva capacitat extraordinària de renéixer de les cendres, el Festival d'Eurovisió ha ressorgit amb força en els darrers anys. S'han abandonat les balades ensopides, per deixar pas a propostes més modernes i agosarades (si es pot utilitzar tal adjectiu en un concurs profundament conservador) i ha reconquerit part del seu anterior glamur.

El meu blog també està en hores baixes i com les estadístiques assenyalen que el post de l'any passat sobre Eurivisió va ser tot un disc de platí, he pensat aplicar-me les vils  regles de la  mercadotècnia i fer una segona part. Si teniu queixes, culpeu els mercats, que ja no els vindrà d'aquí.

 Com que també tinc un punt d'indignada, faré un clam perquè el 15-M inclogui entre les seves propostes acomiadar de forma fulminant el presentador espanyol d'Eurovisió. Escoltar-lo és com viatjar en el temps per retornar a un nacionalisme caduc i fora de lloc que carrega contra les forces estrangeres "judeo-massones" com a causa de la sempiterna injusta derrota dels nostres representants. Ja sabem que l'orgull espanyol no permet cantar en Anglès, lo qual elimina pràcticament qualsevol possibilitat de guanyar, però com ja vaig dir l'any passat, ser diferent no sempre és dolent i guanyar no té perquè ser la fita de tots els participants. La cançó espanyola era un dramon digne de la Rocio Jurado, amb un toc a lo Mónica Naranjo, amb una lletra espantosa de les que confon l'amor amb la baixa autoestima ("Quédate conmigo, porque sin no sale el sol" "Perdoname si no he sabido amarte") que la Pastora no sé què va interpretar magistralment, ajudada per una sòbria i moderna posada en escena, aconseguint salvar el rídicul de passades edicions i conquerir una meritòria desena posició. I això va ser tot i sobraven les queixes del presentador i el seu mal perdre afirmant que Suècia havia guanyat perquè "li havia tocat, com li hagués pogut tocar a Espanya". Home, que Eurovisió és un concurs i no un sorteig de la ONCE.


La cançó de Suècia era esplèndida, ballable, discotequera, "pegadiza" com en diuen en castellà, i la interpretació i la coreografia van deixar els teleespectadors bocabadats. Molt superior no només a l'espanyola sinó a tota la resta, i el concurs ho va premiar amb una victòria incontestable. Va recollir la màxima puntuació de països veïns però també de molts d'altres com Espanya que no som pas sospitosos d'interessos ocults a Estocolm. Suècia va sumar i sumar, perseguida de lluny per les iaies russes que van posar el toc d'humor al programa. En fi tot és opinable, perquè no és més que una questió de gustos. Bé per quasi tothom, perquè casualment al presentador sempre li sembla l'espanyola la millor cançó, i fa trenta anys que només rep que xascos. Si jo fos ell, ja ho hauria deixat córrer.

2 comentaris:

  1. Mira estava per aquí i veig al meu blogroll el teu post acabat de cuinar....Eurovisió fa anys i panys que no els miro ...ahir fent zapping de sobte em va aparèixer i vaig veure un fragment de la cançó de les Espanyes ...dic veure perquè no la vaig escoltar...tens raó ,que acomiadin un presentador que viu encara ancorat als anys 40 del segle passat....

    ResponElimina
  2. No t'imagino mirant eurovisió, sort que em dius que no vas escoltar.. N'hi ha molts que segueixen ancorats als anys 40 i el pitjor que uns quants a sobre manen. Gràcies pel teu comentari. Una abráçada

    ResponElimina