dissabte, 10 de març de 2012

L'advocat

Només quan el veig arribar, m’adono del meu error. Buscant un refugi de les aglomeracions de les festes, l’he citat en un popular restaurant de les afores. La terrassa protegida per un enorme tendal d’un groc entre cridaner i brut, està mig plena de treballadors que engoleixen l’econòmic menú del dia. Un penetrant olor a fideúa – el segon del menú- embafa l’ambient. Aparca el seu flamant BMW i, sempre elegant, alt i prim, amb vestit i corbata blau marí, l’advocat somriu per saludar-me i m’engalta dos petons. Mira al seu voltant, però no es queixa fins que tasta les gambes. Només hi ha una cosa pitjor que triar un local vulgar: triar un local vulgar amb menjar dolent. Explica acudits, segons el seu costum. Imita clients incultes, com un al que una escala estreta li causava “xenofòbia”. És rialler, com quasi totes les persones que tenen èxit. Els bons juristes –que no són pas els que guanyen més diners- tendeixen al pessimisme, a banda de que són uns ploms, disposats a demostrar-nos a tots els altres, que ens importa un rave, el seu enorme pou de saber. En canvi, l’advocat prefereix presumir de les seves capacitats psicològiques que el converteixen en un negociador excepcional.


- A mi els plets no m'agraden i no m'interessen- em comunica, com si fos una informació confidencial.


Massa feina amb un resultat massa imprevisible, penso. Precisament l'advocat ven certeses, en concret la certesa de la salvació. No és que sigui d'una secta, estigueu tranquils. La seva tasca és rescatar persones, patrimonis i alguna empresa de la ruïna. Deixar caure allò que no es pot salvar, sostenir la pressió matussera dels bancs, acomiadar treballadors superflus, reorganitzar les propietats per escapar de les urpes dels creditors. Pot semblar cru, però confiar en ell és el més intel·ligent que han fet molts empresaris en uns quants anys.


Per demostrar-me la seva amistat, de tant en tant, introdueix temes personals: la família, el viatge a Finlàndia per visitar Santa Claus, o la seva debilitat pel Julio Iglesias, que em fan creure per un moment que és humà. Les seves opinions polítiques són ultraliberals i originals, amb un punt còmic, si no fos que ell ho diu seriosament.


- Els aturats haurien de fer treballs per la comunitat amb un vestit de treball taronja perquè tothom els reconegués i s' avergonyissin de la seva situació.


Em ve el cap l'estrella que distingia els jueus a l'Alemanya nazi.


- Amb la democràcia actual tenim les mateixes llibertats individuals que en les darreries del franquisme. El fonament de la llibertat és el dret a la propietat i d'aquí deriva tota la resta.


Curiosment, a vegades té un punt d'indignat:


-Els partits polítics subvencionats per el propi estat bloquegen el sistema i impedeixen una democràcia real.


Jo l'escolto amb cara de pòquer i no em prenc la molèstia de rebatre'l. Confesso que m'estimulen les seves idees. S'allunyen tant del políticament correcte que, com a mínim, tenen la virtut de descol·locar-me. Quan s'adona que no comparteixo ni una petita part del que està dient, somriu simpàtic i em deixa pagar el compte per demostrar-me que no és masclista.


- Sóc fill de pagès sense terres- em diu, amb la maliciosa intenció de recordar-me que jo he heretat quasi tot el que tinc. Un home fet a si mateix, sense por i amb talent, per què s'hauria de compadir dels altres?


-M'he re-inventat moltes vegades. El que faig ara no té res a veure amb el que feia fa cinc anys.


La seva confiança en les pròpies capacitats, siguin quines siguin les circumstàncies, el deslliura de les pors que ens disminueixen a la resta.


- Tu també ets del Barça, oi que sí?- i es sorprèn amb la meva negació- No em diguis que ets de l'Espanyol ?!


Hi ha persones que no estem mai al bàndol correcte, al contrari que d'altres a qui la vida somriu amb despreocupació.

4 comentaris:

  1. Aquest advocat existeix? ho dic perquè no em faria gens de gracia conèixer-lo! això del color taronja pels aturats és inqualificable...bé el que has dit dels nazis hi va bé...què tal un vestit vermell pels financers i els directius que cobren sous indecents ! així tothom els podria reconèixer pel carrer i aniríem a felicitar-los

    ResponElimina
  2. Sí que existex i això de la roba taronja li he sentit ja almenys un parell de cops. La gent amb aquestes idees existeixen i no són pas pocs, una altra cosa és que ho expressin així de cruament. Bona idea això dels directius!

    ResponElimina
  3. En fi...m'identifico amb el personatge perquè...jo tampoc sóc del barça i en general no estic d'acord amb la majoria pràcticament en res...quina vida tan dura...no ser del barça és una creu....

    ResponElimina
  4. Doncs benvinguda al club de les minories! Gràcies pel comentari :)

    ResponElimina