diumenge, 18 de març de 2012

La Blancaneus i els set moros




Vet a aquí la història d'una noia blanca com la neu i amb els ulls del color del cel. Tan pàl·lida era la seva pell que els cabells tenyits de ros platí feien l'efecte de ser naturals. La nostra protagonista era petita com un nan, però potser la comparació més adequada seria que semblava una nina. No tenia una madastra dolenta i envejosa que li robés el protagonisme del conte (perquè tothom sap que el personatge que realment mola del conte de la Blancaneus és la madastra) però, en canvi, tenia un pare d'esquerra republicana, que embolcallat amb l'estelada, li cantava dia sí dia no, les meravelles de la terra i dels homes catalans, amb barretina i espardenyes. Tu, Blancaneus, li deia el pare, has de trobar un bon català, d'aquests de soca-rel, si pot ser de Vic en amunt, que esmorzi mongetes amb botifarra i que els diumenges et porti a veure castells.

Però, ai, la nostra Blancaneus, de tant sentir el seu pare, va tenir allò que se'n diu una reacció de rebel·lia i no només no trobava atractius els tímids xicots catalans sinó que li queia la baba cada cop que li passava per davant un moro ben fosc i ben estrany, un d'aquests als qui ni Catalunya ni el ball de bastons li diuen res, un bon musulmà que celebra el Ramadà i no pas el Nadal.

Va voler el destí que l'atracció fos recíproca perquè amb el seu físic de finlandesa encongida, els moros es desfeien en veure-la. Aconseguir-la, lligar-se-la, emportar-se la al llit i després lluir-la com un trofeu per a ells significava la demostració de que havien conquistat el seu somni d'emigrants. Així que ben aviat van sonar accents àrabs per la casa paterna i a les llàgrimes de la mare si sumaven els precs del pare, però la Blancaneus els repetia, és un bon home, ell em farà feliç. Però les seves prediccions, no consultades a cap mirall màgic, no es complien i un algerià la volia recloure a casa, un sirià li va robar des del mòbil fins a la tele i un egipci li va comprar una burca.

Tot plegat, semblava que els pares tenien raó i, fins i tot, les amigues de la Blancaneus, poc sospitoses de tendències independentistes, li suggerien que abandonés aquella dèria pels homes magrebins i que és busqués una parella amb origens ibèrics, ni que fos un andalús, que almenys aquests ja porten set segles reconquistats. I la Blancaneus els deia, oh i tant, no us precupeu que no tornaré a cometre el mateix error, jo de moros ja n'estic tipa, i ho prometia amb llàgrimes tan sinceres que tots creien que havia après la lliçó.


Però un marroquí ben plantat, al només li faltaven un parell d'incisius, i tan morè com un mulato, va entrar a la botiga on la Blancaneus treballava de dependenta. Es va embadocar amb la seva mirada blau cel, la seva pell transparent li va semblar pura seda blanca i els cabells ros platí, una excentricitat que ja solucionaria més endavant. Al xicot se li va ficar al cap que conqueriria el cor d'aquella petita fada. I els homes magrebins, això sí que ho tenen, creuen en si mateixos amb una força que ve de la misèria superada, de les oportunitats esgarrapades al destí. El marroquí es va entregar de ple a la seva fita,. La Blancaneus que volia complir les seves paraules d'esmena, li donava llargues, avui no puc quedar perquè ja tinc un altre compromís, la setmana pròxima no sé si tindré temps, però inconscientment li somreia coqueta i el marroquí sabia que només calia insistir. Un dia, imprudent, la Blancaneus li va donar el seu mòbil i aquella mateixa nit van fer l'amor durant hores, blanc i morè, com un taulell d'escacs, entrellaçats, embolicats, indissolubles.


Quan la Blancaneus li va explicar al príncep moro els seus disgustos amorosos, ell li va fer fermes promeses, jo et demostraré que un musulmà pot viure amb una dona com un igual, et compraré de nou tot el que et sirià et va robar i et regalaré vestits escotats perquè llueixis com una reina. I la Blancaneus, és clar, s'ho va creure i va dir als pares i a les amigues, aquest home és diferent dels altres, aquest sí que em farà feliç. Ves a saber per què aquest cop no s'ho van empassar i uns li van deixar de parlar i d'altres es van resignar.

Ara tots la miren passar, petitona, blanca com la neu, saltironant al costat d'aquell morè ben plantat al que només li falten dos incisius i que li diu reina meva, així amb un accent estranger, i un dia et portaré al Marroc i et presentaré a la meva família, però més endavant, pensa i no ho diu, que encara haig de solucionar això del cabell ros platí i que maca que estaries amb un mocador dels que porten la meva mare i les meves germanes, ai reina meva, jo sí que et faré feliç, ja ho veuràs.

2 comentaris:

  1. Lamentablement el teu relat, brillantment escrit com acostumes, és reflex d'una trista realitat...

    ResponElimina
  2. El relat està inspirat en una història real. Si me l'hagués inventat hauria estat més políticament correcte, però la realitat no hi enten de d'aquestes coses

    ResponElimina