diumenge, 4 de novembre de 2012

El sopar. Part II: Amor i sexe presoners

A vegades quan estic en una situació incòmoda de la qual no em puc lliurar,utilitzo la narració per passar l'estona. Els psicòlegs crec que en diu resiliència. Bé, potser això és una altre cosa. Jo em poso a escriure mentalment el que està passant. Moltes vegades, la majoria, en surt una parodia, però de tant en tant en queda un relat més seriós.
 

Durant el sopar de l'advocat i tot el seu grup de "col·laboradors", em vaig perdre en una comèdia. És natural,el vi també ajuda a estimular la imaginació.Vaig escriure mentalment una descripció dels personatges, amb especial èmfasis en la seva roba. Com que jo no anava adequadament vestida per l'ocasió, em vaig prendre la venjança silenciosa de riure'm de la seva formalitat. L'ajudant de l'Advocat anava amb un vestit negre, mitges negres i sabates de tacó negres. L'acudit no és gaire difícil: semblava que assistís a un funeral de postín. La secretària portava faldilla negre i camisa blanca: un funeral català tradicional.  Una de les advocades, portava una faldilla d'un to vermellós, molt curta i bufada i no sé per què em va fer pensar en un bombó.

Aquesta advocada, que li diré Anna perquè és un nom corrent i  a més resulta que s'ho diu, és una noia rossa molt baixeta, que té el mal costum  que quan la saludes, hola què tal, va i et contesta la veritat. L'Advocat diu d'ella que li preguntes l'hora i et respon l'hora d'aquí, la de Nova York i la de Shangai. És una treballadora incansable i impertorbable, sense gota de sentit de l'humor. Es veu que té problemes matrimonials,que traduït al llenguatge d'aquest grup de gent extravagant, vol dir que busca candidats a una aventura amorosa. El soci de l'Advocat sembla un gran aspirant. Aquella nit tota ella desprenia una ansietat sexual que a mi em va resultar molesta. No entenc perquè la gent han de cagar allà on mengen. Ara semblo la meva mare, que sempre que pot deixa anar aquesta frase, malgrat que és exactament el que va fer ella quan es va casar amb el seu cap, o sigui el meu pare.  En fi, que ben aviat tindrem algun embolic i això em va fer pensar en les series de televisió. Us heu fixat que normalment en les sèries, la vida dels personatges sempre gira única i exclusivament al voltant de la feina? Tant és si són periodistes, policies, advocats o monges de clausura, no tenen vida més enllà del grup que forma la sèrie i sempre s'emboliquen entre ells com si no hi hagués més gent al món. Doncs l'Advocat i el seus "col·laboradors" són així: viuen dins una sèrie de televisió, com qui viu dins una presó.
 











L'economista, la Marta  (en dic així perquè és un nom corrent i resulta que s'ho diu) portava una camisa digne del vestuari de la meva àvia. La Marta té mal gust, tothom ho sap. Per això l'Advocat està preocupat per la decoració del despatx nou i li ha enviat un parell de decoradores, que ella no suporta. La Marta, està perdudament enamorada de l'Advocat. No ho diu, però és així. I el pitjor és que el seu amor, a banda de no correspost, és possessiu. Qualsevol fotesa li engega la tempesta de la gelosia. El dia del sopar, van ser els sofàs blancs. Resulta que aquella tarda ens havíem reunit uns quants per discutir l'estratègia en el cas d'un client  i l'Advocat va aprofitar per ensenyar-nos els sofàs blancs del nou despatx. Al sopar en vam parlar i la Marta es va posar gelosa perquè ella no els havia vist encara. Tot just acabar de menjar, va marxar enfadada. No es va acomiadar de l'Advocat ni li va donar les gràcies pel sopar. Això és normal, passa tot sovint. Em pregunto que li deu dir al seu marit quan arriba a casa.

La Marta, no és la única que es mor per l'Advocat: la secretària, la Noélia, (que li dic així perquè no és un nom gaire corrent i resulta que no s'ho diu) té  també el mateix problema. El seu, però, és un amor platònic i seré. Deu vorejar la cinquantena però és soltera. Adora el seu cap i faria qualsevol cosa per ell, sense esperar-ne res a canvi. Ell li diu seriós que en una altra vida es casaria amb ella. A mi em sembla una manera cruel d'alimentar la seva devoció. També podria ser que la Noélia fos asexual, però de fet, encara no he decidit si em crec que existeix aquesta neutralitat sexual. A més en  una sèrie de televisió no ajudaria a guanyar espectadors.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

El sopar. Part I: El sopar pròpiament dit

Aquest és el relat, llarg, molt llarg us ho adverteixo, d'un sopar. Per no abusar de la vista cansada de les meves lectores i lectors, he decidit dividir-lo en vàries parts. De fet, tantes com sigui capaç d'allargar aquest fet intranscendent que és un sopar.

Vet aquí que l'Advocat i el seu soci van decidir, originals ells, fer una espècie de sopar d'empresa però evitant les dates nadalenques. A l'àpat estaven convidats, òbviament, els treballadors del seu bufet: secretària, recepcionista i dues advocades, però també una amalgama de col·laboradors més o menys propers i en aquí a mi em va tocar el rebre. Després de fer-me la difícil uns dies, finalment em vaig resignar a que la feina incorpora peatges socials, com ara jalar de franc en un restaurant pijo de l'eixample.

Els llibres de Hiromi Kawakami , "El senyor Nakano i les dones", que ara llegeixo, o "El cel és blau, la terra blanca", estan plens de descripcions de menjar. No és que de cop i volta sense venir a tomb, t'encolomi una recepta de cuina. Més aviat és tracta de la inclusió dels àpats en la història. En lloc, d' estàvem dinant,  escriu "El senyor Nakuno havia triat porc fregit amb gingebre, el Takeo havia demanat peix bullit i jo arròs al curry.", o bé substitueix un lacònic vaig esmerçar-me a preparar el sopar, per  "La veritat és que, aquella nit, m'hi havia esforçat molt. Havia fet gambes gratinades, amanida de tomàquet i advocat, i una sopa juliana de pastanaga i pebrot"

I jo, imitadora de mena, tampoc em vull quedar amb  vaig jalar de franc en un restaurant pijo de l'eixample.  Ara veureu, com una frase és pot allargar i com el menjar i el beure poden ajudar a explicar una història.

El soci de l'Advocat ens va citar a un dels restaurants de moda de l'eixample dret, sobre el qual casualment, jo havia llegit un article en el Time Out de Barcelona, d'aquella mateixa setmana. Ves a saber, potser el soci també l'havia trobat per la revista. El cas és que teníem reservada una taula al final del restaurant, entre la cuina i els serveis, que quedava amagada de la resta del menjador per un tros de tàbic que no evitava que ens arribés el rumor de les converses alienes. Era una nit entre setmana, però el local estava ple. Les cambreres eren joves i cordials, amb un estil que semblava dir "som innovadores i informals". Per suposat, el color que regnava a la decoració era el blanc.

 Per fer passar l'estona, mentre tothom arribava, ens van servir cerveses i  patates fregides de colorins, que algú em va informar que de fet no eren patates sinó remolatxa, moniato i altres tubèrculs. Després, un cop tots entaulats, van portar-nos el vi,  no en recordo la marca, ni la denominació, només que era negre i que l'etiqueta era molt original. Em va fer pensar en l'estil de l'Advocat: un embolcall atractiu per un producte de qualitat. Jo sóc més aviat com el vi del Lidl: de marca blanca, barat però  més bo de l'esperat.

El primer era un pica-pica entre modern i tradicional. El més sorprenent va ser un foie amb pistatxo, decorat amb flors (penso que comestibles, tot i que ningú es va atrevir a constatar-ho) i acompanyat d'un petit tub de pega. Tranquils, no ens van donar cola per enganxar el foie a la torrada i, de passada, intoxicar-nos a tots. En realitat, el tub de pega estava ple de melmelada amb violeta i servia per posar-ne apenes unes gotes sobre el foie. La sombra de Ferran Adrià és allargada i ja esperava la truita de patata en una xeringa, quan ens van servir peixets, pernil salat i pà amb tomàquet. Alleugits, vam matar el cuc a plaer fins que ens van portar una espècie de tàrtar de tonyina vermella, i com per sort cap de nosaltres era militant de Greenpeace, vam poder devorar el peix cru, sense neguitejar-nos per  si ens cruspíem  la darrera tonyina de l'atlàntic.

De segon vam poder triar entre carn, penso que xuletón, i lluç. Vaig decantar-me pel peix, per por de trobar-me amb un enorme tros de bèstia sagnant al meu plat i acabar la nit amb un empatx. Pura paranoia meva, perquè que això només passa als restaurants argentins o al País Basc  i mai de mai als locals moderns, que semblen estar decidits a fomentar una clientela fidel que hi retorni ben aviat. De fet, al cap de mitja hora ja poden tornar-hi, perquè surten amb quasi la mateixa gana que han entrat el primer cop.
 
Als pocs que vam preferir el lluç, no ens van oferir vi blanc, però en fi, a cavall regalat...  A més el trosset de peix blanc, sense acompanyament, que ens van portar estava deliciós. De postres em vaig prendre xocolata. Bé,  una cosa que no en recordo el nom però que era un pastís de xocolata farcit de xocolata calenta. Us he dit ja que de postres vaig menjar xocolata?  És que diuen que ajuda a combatre la depressió i jo, a aquelles hores, ja  anava necessitada.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

El Doctor Boletes

 
El Doctor Boletes s'ha guanyat el sobrenom perquè a la mínima que algú li insinua que està cansat, refredat o nerviós, es treu de la jaqueta un potet ple de boletes d'alguna medicina homeopàtica de llarguíssim nom llatí, i els hi endossa al suposat malalt, assegurant-li guariment immediat. Les seves butxaques s'assemblen a la bossa màgica de la Mary Popins: alberguen sorpreses infinites. A mi aquesta mania de curar tots els mals se'm fa una mica pesada. Serà que a vegades m'agrada estar cansada, refredada o nerviosa i no em ve de gust guarir-me miraculosament, sinó poder-me seguir queixant una estona.

Però el Doctor boletes amaga més secrets que les seves medicines. Bé dir-ne secrets potser no és la millor definició, perquè ho esbomba a tort i a dret. Els seus coneixements abasten qualsevol tema, les seves opinions no tenen fi. Això tampoc seria tan extraordinari en un món en que s'ens ha fet creure que tenir sempre alguna cosa a dir és una virtut i no una estupidesa, sinó fos perquè les seves intervencions sempre venen acompanyades d'un allau de dades i d'experiències personals d'allò més inversemblants. Els seus coneixements abasten des de que està científicament provat que fumar allarga la vida (sí, sí, no és un error tipogràfic) o que ser fredolic té alguna cosa a veure amb la tinta dels calamars.

A la feina tracto sovint amb gent gran, que tenen el mal costum de remuntar-se a la guerra per explicar-me que volen denunciar una veïna que no paga la comunitat, i per això en el meu temps lliure no sóc gaire receptiva a les batalletes personals. Després de llargues jornades de feina escoltant i contenint-me, molts dies arribo al bar de la cantonada de casa,on acostumem a reunir-nos uns quants impenitents del barri, amb l'egoista anhel de ser jo qui li foti el rotllo a algú altre. Poques vegades tinc sort. I quan el Doctor boletes arriba, ja sé que se'm ha acabat qualsevol oportunitat. Serà per això que les primeres vegades que vaig coincidir amb ell, no em va caure gaire bé. A més el Doctor té la immodèstia de definir-se com escriptor i vaig sentir, ho reconec, una punxada d'enveja, El Doctor és immune a les inseguretats que a mi em torturen i, sense cap recança, pot exposar a un auditori sofert d'amics i coneguts que està escrivint una novel·la sobre la vida d'una monja de clausura. Ein?, faig jo aguantant-me la cruel temptació d'esclatar a riure. Aleshores el doctor ens narra la seva etapa de metge del convent de Ruan, quan treballava en un hospital a París. Perquè el nostre amic és un home de món, que ha viscut a França, Berlín, Polònia i ves a saber on més.

 La seva necessitat de viatjar es va deure en part, segons ens va confessar fa uns dies, a la conspiració jesuïta. Abandonades les meves inicials reticències vaig escoltar aquesta història morta de curiositat. Aquesta congregació té una base de dades farcida de milers, potser milions, de fitxes de persones. En la del Doctor, hi diu alguna cosa com ara "No recomanable", i aquesta etiqueta li ha barrat al llarg dels anys múltiples possibilitats de feina o d'estudis universitaris. A l'Espanya franquista,  entre la taca curricular jesuítica i els antecedents policials per causes polítiques (deguts segons el Doctor a una simple confusió), en acabar els estudis de medicina no li va ser possible obtenir cap altre feina que la de metge forense. Més endavant va abandonar el país per provar sort a Europa, però ara em vull aturar en una anècdota d'aquella etapa com a forense, que per aclarir el terme viciat per la influència de les pel·lícules americanes, no consistia en practicar autopsies, sinó redactar informes sobre qualsevol tema médic que el jutje requerís. El bon Doctor, entre copa i copa de vi, rialler i de bon humor ens va narrar la següent història:

Hi havia en un poble una espècie de "curandera", una pobre vella desdentada, que entre d'altres coses, guaria la "tonteria" dels adolescents. Quan un xicot arribava a la pubertat i enlloc de començar a fer-se un home, es quedava com aturadet, i semblava que podia patir algun retard psíquic, li portaven a la vella, que el tenia a casa seva uns quants dies. La teràpia consistia en que la vella li feia cada nit una bona sessió de sexe oral. Una de les famílies, però, en assabentar-se dels detalls del tractament, va denunciar la bruixa per abusos sexuals. En aquí va intervenir el nostre Doctor: el jutge li va encarregar determinar si la vella actuava amb ànim lubric (imprescindible per el tipus del delicte), que dit en termes vulgars, vol dir saber si ella s'ho passava bé mamant-la als jovenets. Les motivacions de les persones, són un camp vetat als estranys i mai sabrem si la vella gaudia o no amb la seva feina, però el Doctor va constatar que els nois tenien un problema físic consistent en que no els baixaven els ous. Així, tal com sona. Per això, el tractament de la vella, acostumava a ser efectiu i el bon Doctor va determinar que la "curandera" actuava, és a dir llepava, amb voluntat terapèutica. La resta queda pel confessionari o el judici final. El Jutge, que no tenia cap ganes de condemnar a una anciana que de totes maneres, donada la seva avançada edat, tampoc ingressaria mai a la presó, va quedar molt satisfet amb el dictamen i va procedir a dictar sentència absolutòria.
 
El Doctor ens va confessar que un dia havia d'escriure sobre les seva experiència com a metge forense, però ja se sap que els escriptors, amb pretensions o no, som depredadors i amb un parell d'ampolles de vi, una mica de formatge i unes olivetes, sóc capaç de robar-li el llibre sencer.

dissabte, 30 de juny de 2012

Empresa i putes

L'empresari és jove, treballador i una mica nerviós. No és un empresari vocacional, de fet va heretar el negoci del seu pare i es va limitar a assumir-ho de la mateixa manera que fa uns anys va acceptar que el seu no seria un matrimoni feliç. La seva dona fa de secretària a l'empresa, la seva germana, de comptable i el seu cunyat, d'operari. A vegades té la sensació que la seva és una família de vampirs i que entre tots li estan xuclant la sang fins a deixar-lo exànime.

Es lleva amb mal de cap, a causa de la festa de la nit anterior. Acomiada els nens amb un gest sever. Els seus fills pertanyen a la seva dona, ell es limita, que no és poc, a proporcionar-los el necessari per viure. La dona ja no li pregunta per les seves sortides nocturnes, fa temps que ho ha deixat córrer.

Quan arriba a la nau, va directe cap a les oficines i li pregunta a la seva germana:
- Com anem de tresoreria?

Ella, remena papers, mira l'ordinador i finalment, després de casi vint minuts, li contesta, sense immutar-se:

- Ens falten 60.000€ per poder pagar les nòmines i la seguretat social.
- Què?! Però si només queden déu dies per final de mes!

La seva germana se'l mira impertorbable. Igual li podria haver dit que faltava un milió d'euros, que cinc cèntims, no sembla que s'adoni de la diferència. Però de sobte, fa un gest estrany, amaga la cara entre les mans, i se li escapa un sanglot. L'empresari es compadeix:

- Ei,no passa res, ja ho solucionarem, dona. Ens en sortirem.

Ella descobreix el rostre i se'l mira sorpresa.

- No, no... Si no és això.- fa un gest amb la mà com si espantés una mosca- És que em vull separar. M'he enamorat i no vull seguir amb en Josep.

- Que t'has què?

-Enamorat- diu ella amb timidesa.

-Però si tens dos fills.

-I això què hi té a veure?

-I no podries fer un clau amb aquest paio del que dius que t'has enamorat i després tornar amb en Josep i els nens, com fa tothom ?- explota l'empresari.

- Com fas tu, deus voler dir- respon ella amb una ràbia que el sorprèn,però que es desinfla tan ràpid com ha arribat- Perdona.

- No passa res. Em pots dir quan portem facturat aquest any?- canvia ell de tema.

- Eh? Doncs no ho sé, ho hauria de mirar.

- Està bé, ja ho miraràs. A part de les nòmines i la seguretat social, hem de fer algun pagament important a proveïdors?

- Ah, no sé... potser sí. No me'n recordo.

L'empresari s'adona que seguir parlant amb la seva germana és del tot inútil: té al cap als núvols. Les dones no hi ha qui les entengui. Demana que li portin totes les factures pendents de cobrar i ell mateix fa una llista dels clients a qui pot intentar demanar una provisió per la feina ja feta, encara que no acabada. Es passa tot el matí fent trucades, notant com se li crispen els nervis amb cada excusa que li donen per retardar el pagament. Està amarat de suor. Entre tant, un amic seu li envia sms. "Aquesta nit al carrer Bailen. Ja veuràs quines ties més bones". L'empresari obre la caixa forta i en treu un faig de bitllets i se'l guarda a la butxaca. És la seva reserva per "festes". Torna a la seva llista, fa números. Alguns li han promés que li enviarien els diners, a d'altres els haurà d'anar a veure personalment. Surt del despatx, li allarga un full a la seva dona i li diu:

- Has de comprovar si aquests clients fan les transferències .

- Ui, cari, no podrà ser:  són casi les dues i aquesta tarda haig de portar l'Adrià a natació. Per cert, la meva mare ha trucat i ens ha convidat a dinar el diumenge.

L'empresari es nota bullir per dintre i està a punt d'explotar, quan nota el frec dels bitllets contra el maluc. Instintivament es posa la mà sobre la cuixa i la puja lentament. Per sobre de la roba del texà, acaricia el contingut de la butxaca.

- Està bé, ja ho faràs demà. M'en vaig a dinar i a veure uns clients a Barcelona. No m'esperis per sopar.

dijous, 14 de juny de 2012

Converses a Ginebra





Hermes, Cartier, Hugo Boss, Tifany's, Louis Vuitton, són per tot arreu a Ginebra: a les botigues de l'aeroport, als luxosos establiments de la "rue" principal, als anuncis lluminosos de les façanes dels edificis, en petits aparadors als hotels. Luxe i diners. Poc estres i no masses negocis. Només gent fent una ullada als seus saldos bancaris i aprofitant per gastar-ne un pessic. Tot escandalosament car. Davant de l'Hotel Four Seasons, compto més de deu Mercedes. Una rotllana d'homes amb americana la fan petar: són els xòfers. A l'Advocat li fascina l'ambient però ho dissimula amb comentaris de persona suposadament profunda.

- Hi ha gent tan pobre que només té diners- diu, assenyalant alguna àrab enjoiada.

Però els ulls se li escapen cap als aparadors. Coneix totes les marques de rellotges i de roba. Els seus vestits són fets a mida i li encanten les sabates, em confessa. Observa, analitza, memoritza cada persona i cada detall. En tot el viatge no assenyala ni un sol edifici (tampoc és que ni hagi gaires dignes d'aixecar el braç) però no s'està de fer-me notar l'existència d'unes quantes botigues caríssimes o de marques que desconec. I la gent, sobre tot la gent. La dona del restaurant té barba, la secretària del banc porta un Cartier, a aquell noi li brillen les  sabates de xarol. I una és lletja, l'altra una barruda i el darrer ridícul.
L'Advocat, la Clienta i jo formem un grup estrany. A l'aeroport de Barcelona, esperant l'avió, em pregunto que deuen pensar de nosaltres els altres passatgers. Les meves sabates (un requeriment de l'Advocat) i el traje són a la bossa . Per portar-li la contrària, el primer dia vesteixo texans i bambes, però el cert és que estaria més cómoda amb una roba més formal. L'obediència i la rebel·lia són dues cares de la mateixa moneda. La Clienta té un aspecte desmanegat i porta la seva roba en una motxilla. L'Advocat, com sempre, llueix un traje impecable.
A l'avió m'adormo. He passat mitja nit en vetlla reestructurant l'empresa, primer només mentalment i a les sis del matí, amb un full d'excel. Al bar de l'aeroport li dic a l'Advocat, que ja he fet la llista de possibles acomiadaments. Em somriu satisfet.

Al taxi de camí de l'hotel la Clienta es mareja. El cotxe s'ha d'aturar. La dona està una mica feta pols. No sembla una persona saludable tot i que no em consta que estigui malalta. Arribem caminant a l'hotel. Estic decepcionada, m'esperava més luxe. L'Advocat finalment ha tingut compassió de la Clienta i ha escollit un hotel més econòmic. Ens donen unes claus d'habitació d'aquelles que porten una espècie de pom de metall, que pesa com un mort. Mai he sabut si la seva missió és que no perdis la clau o que no te l'enduguis fora de l'hotel (o fer-te un forat a la butxaca). En tot cas em recorda les vacances a Andorra en un apart-hotel quan era petita. M'estic tornant sentimental, com una vella. L'habitació està atrotinada i el bany és petit, però el llit és còmode i la decoració acollidora. La Clienta se'n va a descansar. Crec també que està farta de sentir-nos parlar de negocis, crisis, diners, fallides. A ella tant li fot. Ni tan sols és capaç de xifrar el seu propi patrimoni, que per altra banda ni és molt complicat ni molt voluminòs. Tampoc sap on és el banc, ni coneix al seu assessor: només hi ha parlat per telèfon. Tot i així, miraculosament l'endemà, a l'hora convinguda, hi arribem.

Com us imagineu un banc? I com us imagineu un banc suís? Doncs, és un despatx anodí en un quart pis d'un edifici a la vora del llac. La sala és petita, les cadires són de plàstic i roba,  la fusta de la taula no sembla gaire bona. Només són trenta sis treballadors i tenen únicament les oficines que veiem Però la secretària porta un Cartier i fa motsencreuats. La gent els confia milions. La seva xifra de facturació deu ser escandalosa comparada amb el petit xiringito que tenen. Quan estem sols, l'Advocat em pregunta si he entès la "moraleja".

-Que a Espanya som uns pringats?- pregunto una mica fastiguejada.

- Això és un fet, no pas la conclusió a la que has d'arribar.

Deixo passar uns segons i me'l miro expectant.

- Ja has pensat quins clients has de deixar?

La pregunta m'ha agafat totalment d'improvís. Ell somriu, content de veure que m'ha descol·locat. A vegades penso que juguem al gat i el ratolí.

- Aquesta és la moraleja- sentència.

Noto que l'ansietat em puja per l'estómac i se'm encaixa a la gola. Primer els treballadors, després els clients. Un rebut tornat, una trucada de comiat. Una sol·licitud de descompte, un adéu anunciat.

- És una guerra- continua l'Advocat- Però els morts, gràcies a Déu, només són econòmics.

Tot plegat, la conversa ha esdevingut apocalíptica (i un pèl absurda).

La nit abans, mentre la Clienta dorm, pensa o senzillament s'alegra d'estar lluny de nosaltres, l'Advocat i jo busquem un lloc per menjar. Al costat del carrer principal de Ginebra amb les seves botigues exclusives, els sense-sostre estenen cartrons sobre parterres de gespa, per passar-hi la nit.

- A totes les ciutats hi ha rics i pobres- filosofa l'Advocat- Les classes socials són sempre necessàries.

Després de sopar, l'Advocat em porta a l'Hotel Bristol, que és on ell s'allotja en els seus habituals viatges a Ginebra. És un hotel antic (no vell, com el nostre), elegant i una mica pompós. Al bar un home d'uns seixanta anys, tan petit que em recorda el Torrebruno, amb el poc cabell que li queda completament blanc, toca un piano elèctric i canta horterades. L'Advocat està encantat. Jo encara porto els texans, que ara, a més, són molls per la pluja. Em sento fora de lloc. He anat a hotels similars forces vegades amb els meus pares i crec que malgrat els esforços per adaptar-m'hi, de fet, mai m'han agradat. O potser seria més exacte dir que sempre m'han intimidat.

En la meva imaginació veia Suïssa poblada per gent alta, un pel grossa, tots rossos i d'ulls blaus. No sé com deu ser la resta del país, però Ginebra és una amalgama de races, colors i cultures. El recepcionista de l'hotel és indi, l'Assessor del banc, mig libanès mig francès, el Taxista, gallec, el Propietari de la creperie, turc, el Cantant de l'hotel, italià. Només puc intuir com són els Suïssos per referències. La Clienta, benevolent, m'informa que són secs però en el fons amables. El Taxista d'Orense opina que estan podrits de calers però que no saben divertir-se.

És evident que Ginebra no és una ciutat alegre. Plovisqueja constantmnet, els edificis són grissos, no hi ha cap zona de pubs o discoteques (que nosaltres veiem, al menys). En el nostre passeig nocturn, l'Advocat i jo ensopeguem amb un cabaret luxós que només es diferencia dels cutres clubs del Raval perquè a l'aparador, enlloc de fotos de dones mig nues, hi tenen quadres incitants i enormes ampolles de champagne. Uns goril·les uniformats vigilen l'entrada. L'Advocat fa una declaració de principis: ell mai ha pagat per sexe.

- Vaig conèixer a la meva esposa amb divuit anys i quan em vaig casar no havia estat mai amb una altra dona. Després això va canviar. Però he tingut la sort que hem madurat junts. Tots dos hem canviat, hem crescut. També hem sabut entendre l'altre.

Una manera delicada d'explicar-me que han estat una parella infidel, per tal de poder seguir sent fidels en allò essencial. O potser només són un matrimoni convencional, que no han volgut assumir els costos socials i emocionals d'un divorci. Sóc un ratolí malfiat perseguida per un gat que se les sap totes.

L'Assessor libanès ens diu que ha sentit a dir que Espanya s'assembla al seu país d'origen, perquè sopem tard i anem a dormir a les tantes. No és una crítica sinó un reconeixement entre iguals. Tots quatre som mediterranis, avorrint-nos a Suïssa.

- Aquí si vas a un restaurant a les nou del vespre, es neguen a donar-te sopar perquè diuen que és massa tard- explica l'Assessor.

La Clienta li demana per un bon restaurant libanès i el convida a dinar amb nosaltres. Ells dos s'entenen en àrab. Parlen i parlen i semblen feliços d'estar junts, malgrat que fins avui només es coneixien per telèfon. Recorden el Líban, on la Clienta va estudiar a la universitat. Són expatriats, sempre nostàlgics i quan retornen als seus països enyorats, han canviat tant que no s'hi poden reconèixer.

Al restaurant, mentre la Clienta i l'Assessor es fan amics per unes vivències compartides, jo m'entrego als sentits: el gust i l'olfacte. Mai m'havia fixat que el plaer del menjar és en bona part aromàtic. Sóc feliç durant una estona. Llàstima que l'Advocat no es deixa endur per la màgia del moment. Intenta conversar amb l'Assessor, però el seu francès limitat i quasi nul anglès, ho fa complicat. A més els seus temes són sempre l'economia i la política, i ell és l'únic que en vol parlar. Els altres tres estem centrats en les petites coses que ens ajuden a oblidar els grans problemes.

- Al Líban els àrabs i els cristians conviuen bé?- pregunta l'Advocat.

Se'l miren uns segons, perplexos.

- Tots som àrabs- respon finalment la Clienta, amb paciència.

Expliquen que els cristians estan dividits en grups i també ho estan els musulmans. Tots contra tots. Un caos.

En canvi, la paraula que més s'esmenta per definir Suïssa és tranquil·litat. La pau dels rics, penso. L'avorriment dels qui conformen un país purament per interès. Quan tota Europa estava en guerra, ells passaven de tot i es dedicaven a recollir, i si podien també robar, els diners dels jueus. Que voleu que us digui, mai m'ha agradat la gent que quan explota un conflicte, arronsen les espatlles i diuen "ah, jo sóc neutral".

Després de dinar, l'Advocat vol marxar cap a l'aeroport. Agafem un tren, que només tarda cinc minuts i que no paguem. Ni els tramvies, ni els trens tenen cap mena de barrera, ni has de picar el tiquet enlloc. Si t'enxampen sense bitllet no passa res: li compres al revisor que només et cobra un petit recàrrec.

A l'aeroport la Clienta i jo comprem xocolata. Com en els vells temps, es tracta de gastar els darrers francs. Els tenim perquè en pagar en euros, que accepten a tot arreu, et retornen el canvi en francs suïssos. M'agrada sentir-me com una turista comprant souvenirs durant una estona. Definitivament els viatges de feina no són el meu fort. Esperant l'avió començo a escriure aquest relat.

- Redactes el teu pla de negoci?- pregunta l'Advocat.

- No. Ara faig altres coses- aixeco la mirada per sobre del portàtil- Tu no descanses mai, oi?

- Tinc setanta -cinc mails que ni tant sols he llegit- es justifica.

- Encara que no treballis, li dones voltes sempre al mateix- li dic. M'estic prenent la meva venjança.

Al cap d'una estona, el veig escrivint en una llibreta.

- Demà és el meu aniversari de casament- m'explica- Fem vint anys junts i li he escrit una cosa a la meva dona.

- Ets un poeta, eh?

A vegades puc ser implacable. Somriu cansat. Crec que ja estem farts l'un de l'altre. Volem tornar a casa, jo amb els meus ratolins i ell amb els seus gats

diumenge, 27 de maig de 2012

Eurovisió II

Inesperadament i a l'estil de l'Església Catòlica que al llarg de la història ha demostrat la seva capacitat extraordinària de renéixer de les cendres, el Festival d'Eurovisió ha ressorgit amb força en els darrers anys. S'han abandonat les balades ensopides, per deixar pas a propostes més modernes i agosarades (si es pot utilitzar tal adjectiu en un concurs profundament conservador) i ha reconquerit part del seu anterior glamur.

El meu blog també està en hores baixes i com les estadístiques assenyalen que el post de l'any passat sobre Eurivisió va ser tot un disc de platí, he pensat aplicar-me les vils  regles de la  mercadotècnia i fer una segona part. Si teniu queixes, culpeu els mercats, que ja no els vindrà d'aquí.

 Com que també tinc un punt d'indignada, faré un clam perquè el 15-M inclogui entre les seves propostes acomiadar de forma fulminant el presentador espanyol d'Eurovisió. Escoltar-lo és com viatjar en el temps per retornar a un nacionalisme caduc i fora de lloc que carrega contra les forces estrangeres "judeo-massones" com a causa de la sempiterna injusta derrota dels nostres representants. Ja sabem que l'orgull espanyol no permet cantar en Anglès, lo qual elimina pràcticament qualsevol possibilitat de guanyar, però com ja vaig dir l'any passat, ser diferent no sempre és dolent i guanyar no té perquè ser la fita de tots els participants. La cançó espanyola era un dramon digne de la Rocio Jurado, amb un toc a lo Mónica Naranjo, amb una lletra espantosa de les que confon l'amor amb la baixa autoestima ("Quédate conmigo, porque sin no sale el sol" "Perdoname si no he sabido amarte") que la Pastora no sé què va interpretar magistralment, ajudada per una sòbria i moderna posada en escena, aconseguint salvar el rídicul de passades edicions i conquerir una meritòria desena posició. I això va ser tot i sobraven les queixes del presentador i el seu mal perdre afirmant que Suècia havia guanyat perquè "li havia tocat, com li hagués pogut tocar a Espanya". Home, que Eurovisió és un concurs i no un sorteig de la ONCE.


La cançó de Suècia era esplèndida, ballable, discotequera, "pegadiza" com en diuen en castellà, i la interpretació i la coreografia van deixar els teleespectadors bocabadats. Molt superior no només a l'espanyola sinó a tota la resta, i el concurs ho va premiar amb una victòria incontestable. Va recollir la màxima puntuació de països veïns però també de molts d'altres com Espanya que no som pas sospitosos d'interessos ocults a Estocolm. Suècia va sumar i sumar, perseguida de lluny per les iaies russes que van posar el toc d'humor al programa. En fi tot és opinable, perquè no és més que una questió de gustos. Bé per quasi tothom, perquè casualment al presentador sempre li sembla l'espanyola la millor cançó, i fa trenta anys que només rep que xascos. Si jo fos ell, ja ho hauria deixat córrer.

dissabte, 12 de maig de 2012

Actualitat radical


La obsesión por el dinero

"Os pido que no me toméis por alguien seriamente perturbado, pero la verdad es que he llegado al extremo de concebir el dinero como un ente personal con el que  se tiene una relación genuina y, en mi caso , colmada de suplicios. Con deferencia y temor reverencial, uno quizá pudiera hacerse con él, y con odio y desprecio neutralizarlo, pero la indolencia afectuosa solo sirve para echarlo todo a perder.
"(…) sentía que el abismo que se había abierto entre él (el dinero) y yo era insalvable. Empezó a vengarse de mí, y lo infame de esa venganza fue que no sólo me evitaba sino que, dada su total ausencia, embargaba por completo mis pensamientos y mis emociones, me ocupaba enteramente y no se dejaba ya reprimir en el subconsciente."

"Hay momentos en que las personas comienzan a rezar. Y hubo un instante en que me puse a hacer cálculos, de forma ciega y fervorosa. Hacía cálculos cuando me despertaba y cuando me dormía, cuando caminaba y cuando estaba de pie, hacía y deshacía el cálculo de las sumas que necesitaba, que hubiera necesitado en mi vida anterior y que necesitaría en adelante (…)."

Los acreedores.

"Ni el amor feliz ni el desafortunado, ni el matrimonio ni el adulterio, sino únicamente los acreedores, los caseros, los suministradores habían logrado destrozarme  psíquicamente."

"La verdad es que no hay que temer tanto, ni de lejos, a la bestia que habita en el ser humano, y en contra de la cual suele alertarse tan a menudo, como al acreedor que reside en él."

El valor del trabajo y el ahorro.

"Es imposible que haya bendición en un dinero ganado con sudor, éste tiene que odiarnos porque lo hemos llevado, tirándole de los cabellos, adonde quiza no quería ir; y viceversa: nosotros nos hemos matado a trabajar por conseguirlo, y porque seguimos estando llenos de rencor pensando en cómo nos hemos matado a trabajar."

"(..) así se convierte en dinero "ahorrado con sudor", que la gente, sabido es, suele perder de forma trágica."


La prudencia


"La gente que vive de sus intereses es mucho más anormal. Piense solamente que, de pronto, usted se muere, lo que puede pasarle a cualquiera, y nque todo el capital con el que hubiera podido darse a la gran vida sigue ahí, incólume. A mí esa idea me quitaría la paz del alma"

""Pensión vitalicia" suena a cadena pérpetua en una fonda de medio pelo. Tiene un matiz absolutamente humillante."

El complejo de dinero de Franziska von Reventlow 1916

diumenge, 1 d’abril de 2012

Avui és 29-M


En un racó del meu cor sempre he tingut una estranya anyorança: la de fer vaga. Contribuir amb el meu granet de sorra, en un dia de moviment unitari. Però en la meva qualitat de filla del "jefe" primer i després jo mateixa de part de l'empresa, aquesta possibilitat d'agermanar-me amb els meus companys de classe, m'ha estat sempre vedada. Bé, almenys fins que algú no inventi la vaga dels empresaris (només de pensar-hi fa por).

Inspirada pels noticiaris d'ahir al vespre, aquest matí he pensat que si bé no podia participar en el dia màxim del moviment obrer, res m'impedia ser-ne espectadora i narrar els esdeveniments d'un dia tan especial. Així que he sortit de casa disposada a exercir d'improvisada reportera de la vaga. Aquí va el resultat.

8:45h La única evidència de que no es tracta d'una jornada qualsevol són les bosses de brossa trencades amb el seu contingut esparcit al voltant, conseqüència de la vaga dels escombriaires i de la bona feina dels gats. A part d'això, els bars estan oberts i les botigues tancades perquè encara és massa d'hora. Tot aparentment normal, fins que m'adono que falta alguna cosa: no hi ha pares empenyent els seus fills cap a la tortura diària, perdó, escola. Més avançat el matí veig unes quantes àvies passejant els nens vaguistes dels pares que treballen. El dia que facin vaga els jubilats, serà el caos de veritat.

Em trobo de nassos amb una cartera i el seu carro de cartes i paquets.

-Però,com? No fas vaga?- li pregunto sagaç.

- Tinc tres nens que mantenir- em respon lacònica.

9.00h (d'acord, d'acord, son les9.15h) A la feina (perquè jo puc fer de reportera i treballar al mateix temps, gràcies a que sóc dona i també puc mastegar xiclet i caminar sense entrebancar-me) comprovo que la meitat de taules són buides. Ja està, em dic, la vaga ha triomfat. Però amb ànim de fer una investigació periodística rigorosa, interpel·lo als companys.

- De vaga? No, Fulanito està esmorzant.

- No fa vaga, no, la Menganita tenia hora al dentista.

- La Sutana? Ha sortit a fer unes gestions.

Deixant per uns segons el meu paper de periodista vocacional, reprenc la meva habitual ocupació d'empresària i prenc nota mental (1): estudiar l'acomiadament per absentisme laboral previst a la nova reforma. Superat aquest moment fatxa, topo, per fi, amb un cadira desocupada i un ordinador apagat conseqüència de la crida dels sindicats a la mobilització.

- Sí, aquesta ha fet vaga, la molt barruda. Clar que així qualsevol, com que segur que no li descomptareu del sou- em diu el seu company (per dir-ne d'alguna manera)- Un altre dia, potser jo tampoc vindré i llestos.

Nota mental (2): emprendre mesures per rebaixar la imatge magnànima de l'empresa.

10.00h Tinc una visita programada, amb un alt contingut social: un xicot recentment acomiadat vol capitalitzar l'atur per muntar la seva pròpia empresa. Ni que avui sigui el 29-M treballar per ajudar un aturat i per reactivar l’economia del país, reflexiono, ho aprovaria fins i tot el Cándido Méndez.

10:15h Escoltades les explicacions dels meus clients, m’adono que:

a) El suposat aturat, de fet, ja té feina però a l'estranger.

b) No té cap intenció de muntar una nova empresa ni de treballar-hi , sinó que amb connivència amb els seus pares (que sí tenen una petita empresa) volen pol·lir-se la pasta.

c) El Lazarillo de Tormes és una obra de radical actualitat.

Els clients en qüestió van fent tranquil·lament el seu muntatge il·lícit i, de tant en tant, em diuen:

-Però digués tu, que ets l'experta...

Nota mental 3: canviar el cartell de l'entrada i per afegir"assessoria d'estafes a l'engròs o al detall".


12.30h Després de sortir a fer unes gestions i comprovar que al poble tot funciona com qualsevol altre dia, a l'oficina m'espera per ser entrevistat un jove emprenedor.

- Com va la vaga? -li demano amb gran perícia periodística.

- Ui, fatal.

- Ah sí? Han faltat molts treballadors?- m'animo.

- No, només un. Jo volia que fessin vaga tots perquè així m'hauria estalviat una pasta en sous, però clar, com a empresari no els puc coaccionar perquè no treballin.

Nota mental 4: repassar les imatges dels piquets sindicals la tele, per desemmascarar empresaris camuflats.

14.00h Sacrificant la meva pausa per dinar, m'encamino a la recerca de la dada més objectiva, absoluta i científica sobre la vaga: la disminució d'espai entre tovallola i tovallola a la platja El consum energétic és cosa de nens comparat amb el meu mètode. Mesuro, calculo, nen surt del mig que estic treballant, i arribo a dues grans conclusions:

a) La quantitat de sorra disponible s'ha reduït a la meitat.

b) Demà el roig tenyirà les indústries d'aquest país: tots els obrers es presentaran a la feina vermells com a gambes.

17.30h Estic més avorrida que una ostra i la meva vocació de reportera d'un dia històric flaqueja. Veig un client del sector de la restauració i cremo un dels últims cartutxos.

- I què la vaga? Bé?- li demano amb estil professional.

-De conya! Va molt bé!

- Ah, t'han fet vaga tots els treballadors?

-No i ara!- em mira estranyat- Els vaguistes m'han omplert el restaurant. He fet més caixa que cap altra dia entre setmana.

Nota mental 5: investigar si alguna norma sindical prohibeix aprofitar-se dels treballadors que no fan vaga.

19.30h Plego de treballar i el poble està que bull: sembla un dissabte a la tarda. Me'n vaig a l'estació per esperar que algun tren de serveis mínims em porti a la capital. Sorpresa agradable: no s'ha de pagar. No gaire sorpresa però força desagradable: m'haig d'esperar més de 30 minuts. Per fi, la vaga es mostra, em dic, just ara que necessito que alguna cosa funcioni.

20:45 Pujo les escales de Passeig de Gracia, disposada a caminar una estona, doncs no confio en el funcionament del metro. Se senten sirenes de policia i el motor d'un helicòpter. La circulació de cotxes està tallada. La manifestació ja ha acabat i varis grups de persones caminen en la meva mateixa direcció, rumb cap a casa, satisfets d'haver fet sentir la seva veu. La majoria són joves o molt joves.

Nota mental 7: Per què el Govern utilitza l'atur juvenil com justificació i ningú els pregunta als joves què volen?

Ostres, aquesta última nota m'ha quedat quasi d'analista polític. A veure si al final, encara escriure alguna cosa decent.

21.00h En un semàfor, m'apropo a un dels grups. Dues noies discuteixen acaloradament. Curiosa, paro l'orella.

- No és veritat que els Escorpió siguem tant dolents! Tu això ho dius perquè ets Piscis.

Nota mental 8: arribar a casa el més aviat possible i acabar el dia de vaga veient el doble capítol de The Walking Dead.

diumenge, 18 de març de 2012

La Blancaneus i els set moros




Vet a aquí la història d'una noia blanca com la neu i amb els ulls del color del cel. Tan pàl·lida era la seva pell que els cabells tenyits de ros platí feien l'efecte de ser naturals. La nostra protagonista era petita com un nan, però potser la comparació més adequada seria que semblava una nina. No tenia una madastra dolenta i envejosa que li robés el protagonisme del conte (perquè tothom sap que el personatge que realment mola del conte de la Blancaneus és la madastra) però, en canvi, tenia un pare d'esquerra republicana, que embolcallat amb l'estelada, li cantava dia sí dia no, les meravelles de la terra i dels homes catalans, amb barretina i espardenyes. Tu, Blancaneus, li deia el pare, has de trobar un bon català, d'aquests de soca-rel, si pot ser de Vic en amunt, que esmorzi mongetes amb botifarra i que els diumenges et porti a veure castells.

Però, ai, la nostra Blancaneus, de tant sentir el seu pare, va tenir allò que se'n diu una reacció de rebel·lia i no només no trobava atractius els tímids xicots catalans sinó que li queia la baba cada cop que li passava per davant un moro ben fosc i ben estrany, un d'aquests als qui ni Catalunya ni el ball de bastons li diuen res, un bon musulmà que celebra el Ramadà i no pas el Nadal.

Va voler el destí que l'atracció fos recíproca perquè amb el seu físic de finlandesa encongida, els moros es desfeien en veure-la. Aconseguir-la, lligar-se-la, emportar-se la al llit i després lluir-la com un trofeu per a ells significava la demostració de que havien conquistat el seu somni d'emigrants. Així que ben aviat van sonar accents àrabs per la casa paterna i a les llàgrimes de la mare si sumaven els precs del pare, però la Blancaneus els repetia, és un bon home, ell em farà feliç. Però les seves prediccions, no consultades a cap mirall màgic, no es complien i un algerià la volia recloure a casa, un sirià li va robar des del mòbil fins a la tele i un egipci li va comprar una burca.

Tot plegat, semblava que els pares tenien raó i, fins i tot, les amigues de la Blancaneus, poc sospitoses de tendències independentistes, li suggerien que abandonés aquella dèria pels homes magrebins i que és busqués una parella amb origens ibèrics, ni que fos un andalús, que almenys aquests ja porten set segles reconquistats. I la Blancaneus els deia, oh i tant, no us precupeu que no tornaré a cometre el mateix error, jo de moros ja n'estic tipa, i ho prometia amb llàgrimes tan sinceres que tots creien que havia après la lliçó.


Però un marroquí ben plantat, al només li faltaven un parell d'incisius, i tan morè com un mulato, va entrar a la botiga on la Blancaneus treballava de dependenta. Es va embadocar amb la seva mirada blau cel, la seva pell transparent li va semblar pura seda blanca i els cabells ros platí, una excentricitat que ja solucionaria més endavant. Al xicot se li va ficar al cap que conqueriria el cor d'aquella petita fada. I els homes magrebins, això sí que ho tenen, creuen en si mateixos amb una força que ve de la misèria superada, de les oportunitats esgarrapades al destí. El marroquí es va entregar de ple a la seva fita,. La Blancaneus que volia complir les seves paraules d'esmena, li donava llargues, avui no puc quedar perquè ja tinc un altre compromís, la setmana pròxima no sé si tindré temps, però inconscientment li somreia coqueta i el marroquí sabia que només calia insistir. Un dia, imprudent, la Blancaneus li va donar el seu mòbil i aquella mateixa nit van fer l'amor durant hores, blanc i morè, com un taulell d'escacs, entrellaçats, embolicats, indissolubles.


Quan la Blancaneus li va explicar al príncep moro els seus disgustos amorosos, ell li va fer fermes promeses, jo et demostraré que un musulmà pot viure amb una dona com un igual, et compraré de nou tot el que et sirià et va robar i et regalaré vestits escotats perquè llueixis com una reina. I la Blancaneus, és clar, s'ho va creure i va dir als pares i a les amigues, aquest home és diferent dels altres, aquest sí que em farà feliç. Ves a saber per què aquest cop no s'ho van empassar i uns li van deixar de parlar i d'altres es van resignar.

Ara tots la miren passar, petitona, blanca com la neu, saltironant al costat d'aquell morè ben plantat al que només li falten dos incisius i que li diu reina meva, així amb un accent estranger, i un dia et portaré al Marroc i et presentaré a la meva família, però més endavant, pensa i no ho diu, que encara haig de solucionar això del cabell ros platí i que maca que estaries amb un mocador dels que porten la meva mare i les meves germanes, ai reina meva, jo sí que et faré feliç, ja ho veuràs.

dissabte, 10 de març de 2012

L'advocat

Només quan el veig arribar, m’adono del meu error. Buscant un refugi de les aglomeracions de les festes, l’he citat en un popular restaurant de les afores. La terrassa protegida per un enorme tendal d’un groc entre cridaner i brut, està mig plena de treballadors que engoleixen l’econòmic menú del dia. Un penetrant olor a fideúa – el segon del menú- embafa l’ambient. Aparca el seu flamant BMW i, sempre elegant, alt i prim, amb vestit i corbata blau marí, l’advocat somriu per saludar-me i m’engalta dos petons. Mira al seu voltant, però no es queixa fins que tasta les gambes. Només hi ha una cosa pitjor que triar un local vulgar: triar un local vulgar amb menjar dolent. Explica acudits, segons el seu costum. Imita clients incultes, com un al que una escala estreta li causava “xenofòbia”. És rialler, com quasi totes les persones que tenen èxit. Els bons juristes –que no són pas els que guanyen més diners- tendeixen al pessimisme, a banda de que són uns ploms, disposats a demostrar-nos a tots els altres, que ens importa un rave, el seu enorme pou de saber. En canvi, l’advocat prefereix presumir de les seves capacitats psicològiques que el converteixen en un negociador excepcional.


- A mi els plets no m'agraden i no m'interessen- em comunica, com si fos una informació confidencial.


Massa feina amb un resultat massa imprevisible, penso. Precisament l'advocat ven certeses, en concret la certesa de la salvació. No és que sigui d'una secta, estigueu tranquils. La seva tasca és rescatar persones, patrimonis i alguna empresa de la ruïna. Deixar caure allò que no es pot salvar, sostenir la pressió matussera dels bancs, acomiadar treballadors superflus, reorganitzar les propietats per escapar de les urpes dels creditors. Pot semblar cru, però confiar en ell és el més intel·ligent que han fet molts empresaris en uns quants anys.


Per demostrar-me la seva amistat, de tant en tant, introdueix temes personals: la família, el viatge a Finlàndia per visitar Santa Claus, o la seva debilitat pel Julio Iglesias, que em fan creure per un moment que és humà. Les seves opinions polítiques són ultraliberals i originals, amb un punt còmic, si no fos que ell ho diu seriosament.


- Els aturats haurien de fer treballs per la comunitat amb un vestit de treball taronja perquè tothom els reconegués i s' avergonyissin de la seva situació.


Em ve el cap l'estrella que distingia els jueus a l'Alemanya nazi.


- Amb la democràcia actual tenim les mateixes llibertats individuals que en les darreries del franquisme. El fonament de la llibertat és el dret a la propietat i d'aquí deriva tota la resta.


Curiosment, a vegades té un punt d'indignat:


-Els partits polítics subvencionats per el propi estat bloquegen el sistema i impedeixen una democràcia real.


Jo l'escolto amb cara de pòquer i no em prenc la molèstia de rebatre'l. Confesso que m'estimulen les seves idees. S'allunyen tant del políticament correcte que, com a mínim, tenen la virtut de descol·locar-me. Quan s'adona que no comparteixo ni una petita part del que està dient, somriu simpàtic i em deixa pagar el compte per demostrar-me que no és masclista.


- Sóc fill de pagès sense terres- em diu, amb la maliciosa intenció de recordar-me que jo he heretat quasi tot el que tinc. Un home fet a si mateix, sense por i amb talent, per què s'hauria de compadir dels altres?


-M'he re-inventat moltes vegades. El que faig ara no té res a veure amb el que feia fa cinc anys.


La seva confiança en les pròpies capacitats, siguin quines siguin les circumstàncies, el deslliura de les pors que ens disminueixen a la resta.


- Tu també ets del Barça, oi que sí?- i es sorprèn amb la meva negació- No em diguis que ets de l'Espanyol ?!


Hi ha persones que no estem mai al bàndol correcte, al contrari que d'altres a qui la vida somriu amb despreocupació.

dilluns, 9 de gener de 2012

El meu primer viatge a les Canàries

Quan l’Òliba em va proposar anar a Tenerife per Nadal per presentar-me el seu cosí, la seva dona i un reguitzell d’amics, no vaig saltar d’entusiasme. Només havia estat una vegada a les Canàries i precisament a Tenerife. Sóc nefasta per recordar dates, però deu haver passat més d'una década des d’aquell primer viatge a l'illa. Vaig passar uns deu dies, en un bungalow, al poblet de San Andres, davant de la platja de Las Teresitas, molt a la vora de Santa Cruz. També aquella vegada hi anava per l’estranya raó de visitar la família d’algú altre, la del meu cunyat en aquell cas. La seva germana i marit, alemanys per més senyes, havien decidit traslladar la seva residència a l’illa, per la senzilla raó que els entusiasmava. A mi, ja abans i més encara després del viatge, em va semblar una decisió forassenyada però els que han visitat Wolsburg (la ciutat d’origen dels meus no familiars) diuen que qualsevol lloc del món és bo per fugir del seu fred i avorriment.

El bungalow on ens vam estar tenia un jardí enorme, això sí, com tot a les Canàries, amb una pendent vertiginosa, de les que et fa por trencar-te la crisma quan la baixes i que et posa el cul dur quan la pujes. Al jardí convivíem amb les mascotes de la propietària: uns trenta gats, dels quals vint-i-nou eren inofensius, però n’hi va haver prou amb un per fer-me la vida impossible. El molt cabró, es va passar els deu dies perseguint-me, intentant entrar a la meva habitació, provant de tirar-se’m a sobre i disposat en tot moment a mossegar-me i esgarrapar-me. La meva germana i el seu marit dirien que exagero, però creieu-me que aquesta era la sensació que jo tenia i al cap i a la fi, la única veritat autèntica és la subjectiva.

Com no era prou sofriment haver de córrer pel passadís exterior perseguida per un gat boig, un cop arribava al lavabo, m’havia d’afrontar a un water que s’embussava contínuament. Novament corrent i amb el felí casolà enganxat als talons, havia de passar la vergonya de demanar ajuda al meu cunyat per reparar l’excusat i malgrat el seu caràcter servicial, no s’estava de queixar-se amargament. Al final vaig acabar restrenyida a voluntat, és a dir, no anava de ventre per impediments no físics sinó psíquics. Evitava el water de la casa, però els dels locals públics no m’oferien gaire més confiança. Perdoneu el mal gust del relat, però per il·lustrar aquells que no han visitat l’arxipèlag i situar-vos en posició (amb el cul a l’aire en un cubicle pudent), cal que us expliqui que Tenerife, per un misteri en el funcionament de les canonades, no és recomanable llançar el paper de wc aigua avall. En tots els serveis públics hi ha una paperera on has de desar el paper després de fer-lo servir. Només de pensar quines malicioses utilitats poden trobar els nens i nenes dels col·legis al contingut radioactiu d’aquestes papereres, el terme bullying escolar adquireix una nova i aterridora dimensió. Per arrodonir-ho, a l’estiu l’illa pateix una invasió d’escarabats autòctons, això és una mica més petits del normal (com diu el refrany, Dios aprieta pero no ahoga) que, naturalment, havien pres els lavabos com els seus fortins. Només el bany dels cunyats emigrants es salvava de totes aquestes plagues. Per això cada vegada que els visitàvem (un gran motiu d'alegria per mi), trenta segons després d'haver-los dit hola, m'esmunyia cap al seu lavabo, controlava el desig de besar les rajoles del terra de tanta felicitat que em produia entrar en aquella petita habitació, i m'aposentava sobre el water fins que la meva germana em cridava per marxar.



Passant a temes menys escatològics, els nostres amfitrions es van esforçar en introduir-nos en les exquisideses culinàries locals. Així vàrem sopar a pràcticament tots els restaurants de San Andres. Jo sempre he estat, i més en aquella època, una mica snob, i la cutreria d’aquells establiments em desagradava, per no esmentar alguna trobada poc feliç amb els escarbats illencs. Poc aficionada al peix no vaig saber apreciar (ni beneir amb tot tipus d'exclamacions d’entusiasme, com feien tots els altres) cada vegada que el cambrer ens plantava davant del nas un animaló aquàtic, que se suposava que feia poques hores nedava en ple Atlàntic. Jo només veia un peix de nom impronunciable, fregit i ple d’espines. En conseqüència, vaig acabar saturada de menjar papes arrugades amb mojo picón. No vam tenir molta més sort en les nostres excusions. En un bar de la Laguna, quan ja havíem acabat el nostre àpat (unes insípides hamburgueses), un ratolí va emergir de sota la barra. El cambrer va considerar el seu deure professional eliminar-lo i allà mateix, escombra en mà, va posar fi a les aventures del pobre Dixie. Encara no sé com vaig conseguir avortar el vòmit.

Per compensar-nos de la sordidesa de la platja de Las Teresitas (que a mi em semblava prou agradable però els alemanys menyspreaven pel seu caràcter artificial: la seva fina sorra daurada va ser portada del desert del Sàhara) vam emprendre una excursió en cotxe muntanyes amunt, per després descendir cap a la costa de l'altra banda (és el gran avantatge de les illes: tenen aigua per totes bandes). Els dos cunyats, com a bons alemanys, van competir durant el viatge d’anada i tornada per veure qui podia conduir a una velocitat més suicida per aquelles carreteres estretes i plenes de revolts que discorrien per la vora dels barrancs. Cada vegada que baixava de l’automòvil, un trasto atrotinat, el cap em donava voltes i agraïa a Déu seguir encara en aquest món. Després del llarg trajecte vam arribar a una cala de sorra negra, de bellesa cor prenedora, però per accedir-hi calia baixar per una escala de fusta mig trencada, des d’una alçada d'almenys deu metres. Baixar i pujar aquella escala va suposar una dura prova pel meu vertigen.

Cansada de les aventures per platges inhòspites, vaig decidir provar sort a la ciutat de Santa Cruz, amb la intenció de fer-hi algunes compres. El resultat va ser decebedor. La capital em va semblar poc més que un poble gran, mancada de cap interès turístic, amb botigues avorrides i un Corte Ingles que no tenia ni escales automàtiques.



No recordo exactament com vaig fer-m’ho per suportar els deu dies llargs de vacances. Fins i tot la lectura em va fallar, doncs per combatre tanta incomoditat només comptava amb Les partícules elementals de Houellebecq, que és un llibre esgarrifós.

Recordo, malgrat tot, que algunes coses em van agradar. Per exemple, un dia vam anar d’excursió a la veïna illa de La Gomera i en la meva memòria vaguen unes vistes espectaculars. Va ser una llàstima que durant la major part del dia em vagi neguitejar una persistent migranya i que em vagi marejar en el ferri de tornada. I és que una vegada la mala sort s’apodera d’un viatge, és com rodolar per una pendent catastròfica.