dilluns, 31 d’octubre de 2011

Temps moderns





Cada dia surto de casa a la mateixa hora. A quarts de set agafo el metro, cinc parades, fins a enllaçar amb l’autobús que em deixa al polígon industrial. Barrejat entre tants altres, que es dirigeixen a la fàbrica, em sento un més, aliè, impersonal, sense pes específic. A dos quarts d’onze, em menjo l’entrepà que m’he fet a les sis del matí. Avui toca truita. I una llauna de Coca-Cola. Abans em prenia una cervesa, però l’empresa ens va passar un circular en la que es prohibia el consum d’alcohol durant la jornada laboral. Faig un rot i em fumo un cigarret.


- El mes pròxim ho deixaré -li dic a un company, que, sorrut, no em respon.




A les quatre torno a enfilar-me a l’autobús per desfer el trajecte, cap a casa. Em sento cansat i una mica trist. Ha plogut després de dinar i estic ben moll. Esternudo. Quan arribo a casa, la dona em pregunta com ha anat el dia, mecànicament, com una frase obligatòria. De fet ja fa temps que no escolta la resposta. M’assec a davant del sofà amb la tele a tot drap i em prenc tres o quatre cerveses. La dona diu no sé què de que la targeta no li funciona.



- I a mi què m’expliqués! - li responc enfurismat- Ja aniré a veure aquests del banc, que són una colla de lladregots!


Penso que l'endemà haig de buidar la bústia i desfer-me de les cartes. Les puc cremar en la foguera que encenen dins un bidó, alguns treballadors, al matí per escalfar-se les mans, mentre esperen per entrar a la feina.


Així que el dia següent en baixar-me de l’autobús, ensumo el fum i miro al voltant, buscant senyals d’una foguera. Algú em pica suament l’espatlla. Em giro i em trobo amb aquell malparit de recursos humans, amb la corbata torta i la camisa arrugada, que em mira nerviós amb els seus ulls miops. Igual que aquell dia. El mateix posat insegur, la mirada que es perd per esquivar la meva, l’aire culpable, la veu somorta.


- Què hi fas aquí?


- Aquest és un país lliure, oi?- sempre l’havia volgut dir, aquesta frase.


- Als teus companys... ex companys, els incomoda que vinguis cada dia i que et passis el matí voltant per aquí.



- Doncs, que es fotin.



- Escolta, amb els diners de la indemnització pots marxar de vacances. Agafa la família i aneu a algun lloc... – dubta uns segons- a la platja, per exemple, o a la muntanya.



- Jo no vull anar enlloc i, a més, ja no me’n queden de diners.



- Mira, ho he intentat per les bones- prem els llavis amb fúria i afegeix amb un murmuri carregat d’odi- No voldràs que algú t’ho faci entendre d’una altra manera...



M’acovardeixo i giro cua cap a la parada de l’autobús. Llanço amb ràbia el fotut entrepà contra un mur ple de grafitis. S’atura un bus que no és el meu. Porta un anunci d’una pel·lícula, “Temps moderns” amb Charles Chaplin vestit d’obrer sobre unes rodes amb guies mecàniques.



-Temps moderns? I una merda! - exclamo furiós.





dissabte, 29 d’octubre de 2011

Txékhov, consells per escriptors




Llegir un llibre de Chéjov o Txékhov per aprendre escriure, sona ja de bon començament pretensiós. Tot i així me’l vaig comprar. Sé de Txékhov que és un gran escriptor de relats, però ho sé i prou, no l’he llegit, ho confesso. Precisament vaig trobar el llibre quan tractava d’esmenar aquesta llacuna, que de fet és més amplia: pràcticament no he llegit llibres de relats. Com que no crec en els músics que no escolten música ni en els pintors que no saben d’art, ja fa un temps vaig decidir que per escriure relats m’havia de capbussar-me en la lectura d’aquest gènere. Vaig començar amb Alice Munro i el seu “Demasiada felicidad” que em va fascinar. Com que sempre la descriuen com la Txékhov canadenca vaig pensar en anar directe a la font. Així que vaig sortir de la llibreria amén del llibre del títol, amb un recull de contes del mestre, i per completar, “Sueños olvidados” de Stefan Zwieg i "Relatos de lo inesperado" de Roald Dahl. He calculat que necessitaré un parell d’anys de lectura quasi exclusiva de llibres de relats, per poder dir que en sé alguna cosa. Ja veieu que faig plans a llarg termini.

Però retornant al dia d’autes, en sortir de la llibreria, malgrat els meus grandiloqüents propòsits, vaig deixar de banda els altres llibres i no vaig poder evitar llegir-me en un parell d’hores els consells de Txékhov. La meva lectura va ser àvida, impacient, esperant, contra tota lògica, descobrir una espècie de recepta màgica per l’escriptura.

La primera sorpresa va ser que Txékhov no va escriure pas aquest llibre, sinó que és el recull de fragments de cartes dirigides a altres escriptors o aspirants a ser-ho. Potser en aquí estaria la primera objecció: fer universal allò que ell va escriure de forma particular. En alguns moments els textos recollits són contradictoris, per exemple, en una carta escriu que els detalls són imprescindibles i en una altre que són excessius i fatigosos. Caldria llegir els relats dels seus dos deixebles per fer compatibles ambdós consells.

De tota manera, del conjunt és possible exteure'n uns quants principis essencials però diria que, més que formules per a ser un bon escriptor, són guies per a ser un determinat tipus d’escriptor. Segons Txékhov l’artista ha d’escriure únicament sobre la realitat que coneix bé, ha de ser breu i concís i s’ha de limitar a presentar les vides i les persones tal com són, sense entrar mai a jutjar-les i sense imposar en els seus escrits cap ideologia.

Tot plegat, consells que em van fer reflexionar. Però la feina menuda i silenciosa, no me l'estalviaré pas, però tant se val, perquè aquesta és la gràcia, ja que del resultat, amb o sense Txékhov, no crec tenir-ne gaire control.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Els nens bruixots





El meu marit es va començar a trobar malament cap al migdia. Deia que li feia mal la panxa. Tenia un dolor tan fort que al vespre ja no podia ni aixecar-se. Li va pujar la febre, suava i delirava. Jo estava angoixada. Vaig demanar als homes de la família, els seus germans i cosins, que el portessin a veure els metges blancs. A mi m’havien ajudat feia uns mesos, quan la petita acabava de néixer i no em baixava la llet.


-Són molt lluny i el teu home no es pot estar ni dempeus- em van respondre.


-Potser si els aviseu vindran fins aquí- vaig suplicar.


Però ells van decidir que seria millor anar a buscar el sacerdot. L’església episcopaliana era encara més lluny que el campament dels blancs, però se’n refiaven més. El reverend va arribar a trenc d’alba acompanyat del germà gran del meu marit. Es va mirar el malalt de la porta estant i es va asseure a fora a resar. El meu home va morir poques hores més tard. Aleshores el sacerdot va entrar a la casa i va assenyalar la meva filla de sis anys.


-Ha estat ella!- va cridar- És una bruixa! Està posseïda pels dimonis i ha portat la malaltia a casa teva.


-No és veritat!- vaig respondre d’esma.


Els meus parents em van reprendre amb la mirada. El religiós va acostar-se a la meva petita i posant-li la mà al front va sentenciar:


-La seva germana l’ha encomanat. Ella també està posseïda.


A la tarda, acompanyat d’una ajudant, es van endur les meves filles a la seva església. Em van dir que les alliberarien, però que era molt costós.


-Com quant?- vaig demanar.


-Quan tens?


Vaig vendre’m totes les meves pertinences de valor, vaig manllevar diners a la meva família i juntament amb els minsos estalvis que teníem, ho vaig posar tot en un farcell i vaig marxar cap al temple. Tenia molta por per les meves filles. Inclús si aconseguien alliberar-les del diable, el nostre futur era incert sense un cap de família.


Quan vaig arribar a l’església, el reverend i la seva dona van sortir a rebrem.


-Les teves filles estan sota la nostra protecció- em van dir- Ara no has de témer res.


Me les van deixar veure. Estaven tancades en una habitació amb uns altres infants. Els més grans estaven lligats amb cadenes als turmells.


-És necessari?- vaig preguntar.


-No voldràs que els deixem lliures perquè a les nits escapin per reunir-se amb els esperits malignes, oi?


-No crec que a les meves filles facin res de tot això- vaig dir amb veu tremolosa.


Em varen conduir a una altra habitació i em van fer seure davant del televisor més gran que havia vist mai. Van posar una cinta i la pantalla es va omplir de nens amb cares deformades i mirada aterridora , que entre alarits salvatges devoraven les visceres d’un home encara viu i li treien els ulls. Aquells nens inhumans ballaven amb el diable en aquelarres nocturns i celebraven orgies de terror. La dona del reverend em va explicar que les meves filles eren com aquests nens i que si no les aturàvem podrien matar a tot el poblat. Vaig plorar.


-I a elles, què els passarà?


-Si les deixes amb nosaltres potser podrem alliberar-les. Els traurem els dimonis que les turmenten i te les podrem retornar guarides de tot mal. Però l’església té moltes despeses i tots els cristians hem de contribuir.


Vaig entregar-los el farcell i em vaig agenollar per suplicar-los que les alliberessin.


Volien que tornés al poble, però res m’esperava a casa. No em vaig voler separar de les meves dues criatures, tot el que em quedava en aquest món. Dormia en una cabana improvisada al davant de l’església. A les nits em despertaven els crits i plors dels nens captius. Cada dia visitava les meves filles. Tenien morats i talls, sobretot la gran, i els seus ulls esventats em miraven suplicants.


Van anar passant els dies i les notícies no eren esperançadores. Cap dels nens bruixots no millorava. Cada cop es feia més evident que no hi hauria guariment i començava a témer que el reverend i els seus ajudants, provant de treure’ls el diable, acabarien també pels treure’ls la vida. No volia pensar amb les meves petites mortes.


Una nit, quan tothom dormia, vaig entrar a l’església, i em vaig endur les nenes. Havia sentit parlar d’un refugi on homes i dones blancs, vivien amb aquelles criatures posseïdes i , vés a saber per què, a ells no els passava res de dolent. Vam caminar tota la nit i tot el dia següent, fins arribar-hi. Amb la primera foscor, vaig deixar les nenes davant la porta d’entrada.


-Aquí tindran cura de vosaltres- els vaig dir i vaig marxar sense girar el cap enrere.


De tornada al poble, vaig dir-los a tots que eren mortes. Se’n van alegrar. Havien matat el seu pare, s’ho mereixien, em van dir.


Encara no m’havia pogut acostumar a la meva nova vida sense família, quan uns policies es van presentar al poblat. Venien acompanyats d’un home alt i corpulent. Era africà i parlava com nosaltres . El cor em va fer un salt quan vaig veure la meva nena que li donava la mà i s’amagava entre les seves cames. Una dona blanca duia la petita a coll. L’home va parlar amb mi davant de tots els homes del poble.


-Has fet mal fet d’abandonar-les- em va dir- Les teves filles no són bruixes. No els passa res de dolent.


Jo callava, però els homes negaven amb el cap i s’exclamaven violentament. La seva fúria es dirigia contra la gran.


-Ha matat el seu pare i després ha posseït a la seva germaneta- repetien, sense escoltar les explicacions del foraster.


-Si es queda aquí la matarem- va amenaçar un dels cosins del meu marit.


Sentien un odi ferotge contra la nena que tremolava de por i s’agafava ben fort a les cames d’aquell home, que de tant en tant es recordava de fer-li una carícia tranquil·litzadora.


Els policies callaven i miraven cap a una altra banda. Acompanyaven aquella gent del refugi, però no semblaven tenir-los gaire simpatia. No s’hi volien ficar.


Vaig atansar-me a la dona blanca i vaig agafar la petita a coll.


-Es pot quedar amb mi, oi? És molt petita, segur que no ha fet res dolent.


Els homes van assentir atabalats. La seva fúria estava concentrada en la gran. Per ells era una bruixa terrible. Odiaven i temien a una nena de sis anys.


L’home corpulent em va dir:


-Queda’t amb la menuda. Jo m’emporto la gran perquè si la deixés aquí crec que els teus familiars la matarien aquesta mateixa nit.


Va fer una pausa i va afegir:


-No la tornaràs a veure mai més.


Es varen girar i van emprendre el camí cap als camions que els havien portat, amb la policia guardant-los les espatlles. Els homes van cridar encara unes quantes amenaces, les dones els insultaven i els nens els van llançar pedres, tot i que amb cura de no encertar-los perquè temien a la policia. Entremig vaig veure la meva filla allargant la mà cap a l’home, que li va estrènyer sense temor. Vaig cloure el puny i per un instant em va semblar sentir els ditets de la meva nena entre els meus. No vaig deixar de mirar fins que els camions no van ser res més que uns puntets en l’horitzó.



Aquesta història està basada en un reportatge que vaig veure a la televisió, sobre el Senegal, on ha esdevingut habitual acusar els infants de bruixeria. Els nens bruixots són abandonats, maltractats o assassinats amb total impunitat malgrat que els responsables i incitadors de tanta barbàrie tenen noms i cognoms.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

El misteri de la fe

Vaig de mitjana a uns tres o quatre funerals a l’any. Segur que alguns de vosaltres us semblarà molt, però si ho situem dins el context de viure i treballar en un poble no són gaires. De fet a la meva feina hi ha companys que jo penso que pel cap baix passen deu vegades a l’any pel tanatori, la parròquia o el cementiri. Sembla que estiguin abonats als funerals, fins i tot he arribat a sospitar que el rector els avisa per sms cada vegada que hi ha una defunció. No us estranyeu perquè les noves tecnologies no respecten ni el comiat definitiu. En el meu poble de moment es segueix confiant en el boca orella per transmetre les pitjors notícies, però em temo que aquest sistema té els dies comptats. Estem, però, lluny encara, d’arribar a la vetlla virtual o el condol electrònic a l'estil Steve Jobs.


Els funerals als que assisteixo no són en absolut tots iguals. Des del punt de vista purament subjectiu es divideixen en els que em mouen emocions i sentiments diversos (com el de la meva tia, la setmana passada) o els que només intento passar l’estona, fins el moment culminant de poder dir-li a algú de la família que em sap greu i, alliberada, sortir cames ajudeu-me. I no sóc pas l'única, doncs uns dels meus entreteniments preferits en els funerals de persones afortunades en vida, és comptar els delegats d'oficines bancàries assistents a l'acte.

Els capellans del poble, conscients de que gaudeixen de ben poques oportunitats de predicar amb tant públic, de forma unilateral, abusiva i injusta han decidit allargar la cerimònia d’un pim-pam-pum, vint minuts i al carrer, a uns interminables quaranta minuts amb missa inclosa. Els ateus i agnòstics podríem aprofitar l’avinentesa per fer una becaina si no fos per la mania aquesta que tenen de fer-te alçar i asseure’t cada dos per tres, com si enlloc d’una reunió espiritual fos una classe d’aeròbic. De tant en tant, algun fet inesperat ve a trencar la monotonia del aixeca’t-asseu-te, com aquella vegada que una senyora, a l’estil concert de rock, es va desmaiar a causa de l’aglomeració i la calor.


Però el curiós es que, senyores desmaidores a part, els sacerdots troben entre els assistents una col·laboració que a mi no deixa mai de sorprendre’m. No només perquè els membres de l’auditori, embarassades, vells i paralítics inclosos, no dubten a castigar els seus genolls tantes vegades com l’oficiant ho reclami, sinó que a més canten, reciten i es persignen amb una precisió matemàtica. Per exemple, el capellà clama braços enlaire i amb veu poderosa “Reciteu el misteri de la fe!” i el públic respon amb un murmuri inintel·ligible que deixa a tots el no iniciats veritablement intrigats. La part bona d’aquests murmuris es que conviden a qualsevol a participar. Així quan tota la congregació demana a Déu nostre senyor no recordo el què, jo movent els llavis però sense emetre cap soroll vocalitzo la meva pròpia pregària “us demano, Déu nostre senyor, que aquesta missa s’acabi aviat”.


I com que em temo que potser ara mateix no sóc l’única que està pensant en el final d’alguna cosa, aprofito per acomiadar aquest post amb l’humil esperança que se us hagi fet més passatger que un funeral de compromís.