dilluns, 25 d’abril de 2011

Gràcia



Del barri de Gràcia sempre s’ha dit que és “com un poble”. Durant anys vaig haver de suportar aquest tòpic, i fins i tot repetir-lo (per la meva incapacitat de dissentir) sense estar-hi en absolut d’acord. A mi Gràcia em semblava el súmmum del cosmopolitisme en la seva pitjor versió.


La meva germana gran sempre ha tingut una inexplicable debilitat per Gràcia. Inclús hi va tenir un pis durant uns anys. Jo, que seguia les seves opinions com si fossin dogmes, em veia incapaç de dir-li que els ionquis habituals de la plaça del Diamant o de la Plaça del Sol em feien por. Tampoc m’atrevia a manifestar que el barri em semblava lleig (i ho és sens dubte, amb les úniques excepcions de la plaça de la Virreina i Gran de Gràcia). D’aquesta manera em vaig auto obligar a “estimar” Gràcia i acudir fidelment cada agost a les seves festes, malgrat que les aglomeracions de gent i les llargues cues per anar al lavabo se’m feien insuportables.


Quan vaig conèixer l’Òliba, el fet que fos de Gràcia i visqués al bell mig del barri, digue’m que no va ser el que més em va atraure d’ella. A mi em semblava que el meu pis al Paral·lel estava tant o millor situat que el seu. Poc a poc, però, amb l’Òliba com a guia, vaig començar a conèixer millor el barri. Des de petites i antigues bodegues on encara fan un vermut casolà a botigues de segona mà i restaurants senzills vaig començar a congraciar-me amb aquesta part de la ciutat. Sola o amb ella he recorregut els seus mercats, sempre bulliciosos i engrescats, els seus cellers amb vins d'ofeta i d'elit i les seves més estrambòtiques botigues de productes d’arreu del món.


A Gràcia, una mica com al meu poble, cada cap de setmana és una festa, tantes són les activitats lúdiques, musicals, gastronòmiques, populars o esportives que s’hi celebren. Com avui que una banda de jazz formada per joves i nens tocava a la Virreina mentre una curiosa multitud de ballarins afeccionats feia piruetes per la plaça. Tot un espectacle. En contra del que seria d’esperar, en aquest any llarg que portem juntes, només un cop hem anat al cinemes Verdi (un dels millors de Barcelona i que jo pensava que era del poc que valia la pena de Gràcia) ni tampoc hem freqüentat els locals moderns i de disseny que abans feien les meves delícies ( jo buscava el Born de Gràcia). I haig de reconèixer que no els enyoro. No sempre l’encertem, he de ser sincera. Ahir vam sopar en un turc perfectament oblidable, per exemple. Però avui ens hem posat morades de vi de la casa a La Llesca al carrer Terol, on per un preu més que raonable et post polir un entrecot que es desfà a la boca. Sense més. Però menys tampoc.


M’he adonat que Gràcia és efectivament com un poble, en el sentit que constitueix un barri autònom, on pots trobar de tot, inclòs entreteniment, i en el qual pots viure com si la resta de Barcelona, no existís. Per altra banda, situat en ple centre de la ciutat aglutina molts dels problemes del cosmopolitisme: pobresa, drogoaddicció, violència, indiferència. En els seus carrers es forgen també les més radicals reaccions a aquests mals moderns: el moviment okupa, els temuts grups antiglobalització que destrossen mobiliari urbà com qui es pren un cafè amb llet, l'independentisme violent, l’extrema esquerra... Està clar que Gràcia, en aquest aspecte, no s’assembla a cap poble, on normalment aquestes tensions queden amagades darrera una pau social fonamentada en el què diran.

Potser per això resulta tan pintoresc que en aquest ambient de reivindicació i revolta permanent, dues àvies es saludin pel carrer Astúries, alienes a tot el que esdevé al seu voltant, amb un alegre:

- Que has baixat a Barcelona avui?




divendres, 15 d’abril de 2011

Excuses per un post



Llegir Eduardo Punset és com enfilar-se per una pendent d’idees sorprenents, de tal manera que en algun moment, em sobrevé el vertigen d’estar-me allunyant massa de la terra ferma composta de certeses que potser no n’eren tant, però què carai, semblaven una base prou sòlida.

Aquestes són algunes de les idees que m’han cridat l’atenció:

Afirma Punset sense despentinar-se, al menys no més que de costum, que potser els extraterrestres (o millor dit, altres éssers vius desconeguts) no viuen en d’altres planetes sinó aquí mateix no gaire lluny nostre, sota terra per exemple. No és una broma.

Està demostrat que els homes tenen tota la vida una edat mental de dotze anys mentre que les dones abandonen la infantesa a l’adolescència per a seguir un procés de creixement o maduresa que no acabava mai.

Les persones ens consta reconèixer els nostres errors perquè d’una manera sistemàtica el cervell recull amb màxima eficiència aquelles dades que verifiquen la premissa de la que partim (que no ens hem equivocat) i menysté les que se’n aparten. Les nostres ments tendeixen a la consonància. No explica Punset quin problema tenim els que sempre donem per descomptat que alguna cosa haurem fet per espifiar-la.

Formar part d’una minoria és una sort, perquè les nostres societats dediquen grans esforços a reconèixer drets i ajudar les persones que les conformen, mentre que els mals de les grans majories passen desapercebuts i són constantment ignorats per governs, institucions, empreses i mitjans de comunicacions. Així, si ets estrepitosament pobre, rebràs més ajudes que si només ets un pobre dins de la mitjana. O com em passa a mi, que ara que tot el poble és coneixedor de la meva tendència sexual minoritària, tinc ganes de penjar-me un cartell que digui: "Ja podeu deixar tots de somriure'm i saludar-me efusivament, ja sé que no teniu prejudicis".

Les generacions han de morir perquè les persones joves pugin substituir els seus coneixements i prejudicis. Si no fos així no podríem avançar. El problema ve quan els joves no cumpleixen la seva part del tracte i els pobres vells es moren per no res. O potser és culpa dels més grans que s'entossudeixen en allò de que tot segueixi igual fins i tot quan ells no hi siguin. Aquí em faig un embolic.

El subconscient i el passat influeixen de manera determinant en les decisions que prenem. I si no que li preguntin a Obama per què no envaeix Líbia (el comentari és meu).

Els psicòpates abundaven entre els alts executius de les empreses dels anys noranta.

La compassió, l’empatia i l’amor, com qualsevol altra destresa humana, necessiten entrenament, pràctica.

La selecció natural ha perpetuat les persones optimistes per sobre de les pessimistes. Segons un estudi, als Estats Units, la única professió en la qual ser pessimista és un avantatge és l’advocacia. (aquest ha estat un cop baix, Punset).

La comunicació serveix per tractar d’intuir què pensen o senten els altres. Explicar allò que nosaltres pensem no és tan important i encara menys intentar convèncer als altres.

I només vaig per la meitat del llibre. Això promet.

dijous, 14 d’abril de 2011

Un matí impossible

Resulta que vaig escriure un relat (de ficció) per participar en el concurs del metro, vull dir de TMB, però com és habitual en mi vaig posar-me en marxa molt tard i al final una sèrie d'aconteixements desgraciats s'han confabulat contra meu i m'ha estat impossible enviar-lo a temps (avui a les 10h acabava el termini). Així que reciclo i el penjo aquí, tot i que avui tornar-me'l a llegir he pensat que ben mirat potser el text no fa massa per mi. Per cert, quan l'hagueu llegit contesteu una petita pregunta i proveu una cosa (si voleu).


Cada matí (sí, el títol, ja és poc original)


Cada matí la mateixa cara, adormida i vulnerable, somiadora i fatigada. No m’era possible sostreure’m al seu encís. La buscava només pujar al vagó, sempre el mateix i a la mateixa hora, amb la precisió d’un rellotge suís. La contemplava durant tres parades que em semblaven eternes perquè mirant-la el temps s’aturava i paradoxalment, quan s’aixecava, una mica maldestre i amb posat despistat, per baixar i perdre’s per l’andana, el pocs minuts compartits em retornaven amb tota cruesa i amb la inevitable sensació de que havien estat injustament breus.

Fins que un dia em va sorprendre sotjant-la i amb els ulls mig clucs, com si acabés de llevar-se, em va retornar la mirada i un somriure tímid se li va dibuixar als llavis. Al matí següent vaig advertir que ella també em buscava movent el cap entre la gent. Estava asseguda i al seient del costat hi havia deixat la bossa. Quan m’hi vaig acostar, va retirar-la amb un moviment invitador. Les nostres cuixes es tocaven lleument. La seva mà reposava temptadora sobre el genoll i sense pensar-m’ho, la vaig prendre en la meva i li vaig estrènyer provant de dir-li tantes coses amb aquella carícia! Entre els meus dits vaig percebre el calor del seu cos i el fred tacte de l’or de la seva aliança.

No la vaig besar fins una setmana després. Ella estava dreta, recolzada a la porta del metro i un grup de joves col•legials riallers i mal educats em van empènyer cap a ella. Li tenia agafades les mans i amb l’estrebada les vaig deixar anar per aferrar-me a la seva cintura i no perdre l’equilibri. Els nostres llavis eren tan a prop que el petó va semblar el més natural.

En arribar a la seva parada ella va baixar, no sense abans, besar-me de nou. Com una parella que s’acomiada. Però nosaltres no ho érem. No ens veuríem després a casa ni dormiríem en el mateix llit.

Vaig maleir la meva indecisió. Demà la seguiré, vaig pensar, baixaré amb ella del metro i si cal aniré amb ella a treballar, sabré el seu nom, on viu, què li agrada menjar per esmorzar i si ronca quan dorm.

Però l’endemà no era en el vagó a l’hora de sempre, ni tampoc al dia següent ni a l’altre ni a l’altre ni el que ve després ni el dia que ja vaig perdre el compte de quants dies feia que l’esperava.

I aleshores les suposicions: era casada, li va fer por, no ens coneixíem, era una bestiesa...


Pregunta: de quin sexe us heu imaginat que era el/la narrador/a ?

Suggeriment: proveu a llegir-lo amb el sexe canviat. Funciona?


En fi, és una imitació d'un estil de personatge sense gènere que he après llegint Jeannette Winterson.

dissabte, 9 d’abril de 2011

El ram de flors


Basat en una idea original de Volar de nit és perillós


Un timbre més, una altra porta, l’enèsim ram per entregar. Apareix una dona morena i atractiva.

-Però si no és el meu aniversari!- exclama.

-I quants en faria si ho fos?- respon ell somrient. Una altra vegada se li ha escapat una broma inoportuna.- Perdoni, és un retorn.

-Un què?

-La destinatària no les ha volgut i les ha fet tornar.

-Però jo no he enviat flors a ningú.

De sobte l’espurna d’una idea li brilla als ulls i la sospita li enterboleix el rostre. Decidida, pren el ram de roses de las mans del noi, el deixa sobre el moble del rebedor i n’extreu la targeta. Un nom de dona desconegut, una cal·ligrafia que li és familiar i al final just després del “t’estimo”, la signatura del seu marit. Fa un pas enrere i es tambaleja marejada.

-Es troba, bé?- demana preocupat el noi, agafant-la pel braç en un moviment instintiu.

Ella es redreça, recobra el domini de si mateixa i com si res no hagués passat, es gira cap a ell, somrient, suplicant i coqueta.

Mitja hora més tard, per la mateixa porta, inanimat testimoni de l’incident, entra el marit. Després de quinze anys de casat, ha perdut el costum de cridar la seva dona en arribar a casa i, fins i tot, de saludar. Desa les claus sobre el moble del rebedor. No hi ha cap ram. Caminant pel passadís es treu la jaqueta i ja està apunt de descalçar-se, quan veu la seva dona i el noi, despullats al llit. Al seu llit. Al seu llit de matrimoni. Sense importar-los embrutar els caríssims llençols de seda. Es queda paralitzat. La seva dona aixeca el cap per damunt de l’espatlla del noi i el mira als ulls. No s’espanta, ni es sorprèn. Li clava la mirada i desafiant besa el coll del seu amant. El marit gira sobre si mateix i desapareix del llindar del dormitori. Tanca la porta de la casa amb un cop i això alerta, per fi, al noi, que es gira sobresaltat.

-Què ha estat això?

-El meu marit que ha marxat- respon ella, freda.

El noi la mira atònit però ella sembla absent. Es vesteix ràpidament, mentre ella es queda estesa al llit com si estigués inconscient. Té ganes de marxar d’aquella casa, però en l’últim segon, un dubte el reté:

-Oh sabies, oi? Vull dir que vindria.

-Sí

-Així doncs, m’has utilitzat per venjar-te?

La dona surt del seu esmorteïment, s’incorpora i li llança una mirada indignada:

-Els homes i el vostre etern egocentrisme! Sempre vosaltres! Només pots pensar que t’he utilitzat per ferir un altre home. Doncs t’equivoques. No m’interessa gens la venjança.

El noi es torna a asseure al llit, descoratjat. Ella sospira, li posa la mà sobre l’espatlla i li diu amb to conciliador:

- No m’agrada fer el paper de víctima.