dissabte, 26 de març de 2011

Nanda i les joves llatines

Dissabte i Sant Josep. Un dia de primavera abans de temps. Volíem anar als encants però feiem tard a la nostra cita amb la Nanda. La Nanda és una amiga alemanya de l’Òliba que ens havia convidat a dinar al seu pis del Poble Nou. Deu rondar els cinquanta cinc i és una persona tranquil·la i amable. Des del primer dia que la vaig conèixer em va caure bé, sobretot perquè malgrat la seves conviccions d’extrema esquerra, de lluita feminista i lèsbica i d’ecologista militant, no fa mai discursos grandiloqüents. No sabria dir si la seva actitud mostra tolerància o només cansament.

Em va agradar el seu pis ampli i lluminós, malgrat la cuina atrotinada. Com sempre que vaig a casa d’algu per primer cop, me’n vaig anar directa a investigar els prestatges plens de llibres. És com donar un cop d’ull al rere fons d’una persona. Digue’m què llegeixes i et diré qui ets. Doncs bé, no hi van haver sorpreses: la majoria dels llibres eren en alemany però Che Guevara és igual en tots els idiomes. Em va agradar veure que els pocs llibres en castellà eren simples novel·les. Una espurna d’aquesta nova Nanda que prefereix passar una bona estona llegint una història que no pas trencar-se el cap mirant de revoltar el món per fer-lo millor.

Com sempre vaig fer també un parell de visites al lavabo, perquè sóc com la protagonista de L'elegància de l'eriçó: una mica incontinent. No va sonar música clàssica en tirar de la cadena, sinó que no va passar res i jo em vaig quedar com un estaquirot mirant el water, suplicant amb la mirada, vinga va una mica d’aigua, sisplau. Però res. Vaig haver d’informar la Nanda del meu fracàs amb el seu sistema d’aigües i em va respondre tota seria que el lavabo no tenia aigua a propòsit, per estalviar. I tot seguit va agafar un cubell d’aigua bruta de la cuina i va desaparèixer pel passadís camí de l’excusat. Qualsevol li confessa a la Nanda que mínim un cop al mes omplo la banyera a vessar d’aigua ben calenta i m’hi submergeixo durant una bona estona. Bé potser la Nanda que llegeix novel·les ho entendria, però amb fa por topar-me amb la Nanda Che Guevara del lavabo sec.

Després del dinar vàrem anar a fer un tomb per la platja del Bogatell. Com que feia sol, el passeig estava ple de gom a gom, i es veien cues interminables de famílies senceres davant dels restaurants per aconseguir una taula, malgrat que ja eren quasi les quatre. Vaig fer broma dient que jo aquella hora i sense dinar, ja m’hauria cruspit els nens. Com a bona alemanya la Nanda no va entendre l’acudit així que em vaig disculpar amb un avergonyit, “és humor català”.

Ens vam comprar uns cafès en got de plàstic i ens el vam anar a prendre a la platja, estirades sobre la sorra-terra artificial del litoral barceloní. Com va dir un amic gironí: de tot en diuen platja avui en dia. Mentre érem allà estirades fent el manta, de sobte un brogit de joves rialles femenines ens va fer aixecar el cap i ens vàrem trobar davant la sorprenent visió d’una desena de jovenetes vestides amb uns ridículs vestits blancs de festa molt escotats i que amb prou feines els tapaven mitja cuixa. En mig de totes elles, una noia amb un horrorós vestit llarg de princesa de color rosa. Un parell d’homes càmera en mà els donaven ordres i les filmaven.

L’Òliba, salvadora, ens va recatar a la Nanda i a mi del nostre estupor i ens va explicar que entre els llatins americans és típic fer una gran celebració pel 15è aniversari de les nenes, perquè simbolitza que deixen la infància per esdevenir dones i d’aquí al matrimoni i als fills només és un pim pam. La festa en aquest cas era en honor de la noia del vestit rosa i les altres eren les seves amigues que feien de “dames d’honor”. A mi em va semblar que si a mi em pintessin un panorama tan depriment vers al futur, potser també voldria fer una festassa, rotllo carpe diem que en castellà es diu que nos quiten lo bailado.

Els homes de la càmera ordenaven, sense pietat, a les pobres noies, corre amunt i avall per la platja, formar rotllanes i altres estupideses semblants. L’Òliba es divertia cridant-los frases d’ànim. Tot d’una, es va trencar la màgia del moment quan a una de les noies se li va escapar un “parecemos gilipollas!”. Aleshores vaig pensar que la integració als costums i mentalitat del país d’acollida, pot esdevenir un problema quotidià per les segones generacions d’immigrants. La noia del parecemos gilipollas es debatia entre una tradició del seu país d’origen i del seu entorn més pròxim i la crua visió de tota aquella parida que, com la jove catalana que era, no podia evitar.

Després vaig pensar que només una ment tan rebuscada com la meva podia extreure tantes conclusions d’una simple frase. Aleshores vaig decidir donar-me un descans i cloure els ulls deixant que el sol m’escalfes la cara. Crec que em vaig adormir. Bona nit i bona sort a totes les joves llatino americanes i gràcies a la Nanda per un esplèndid dinar. Punt i final (per avui).

divendres, 4 de març de 2011

De la Rive gauche als ocells morts

Ahir amb el grup del taller de literatura vam anar al teatre a veure La Rive Gauche. L’obra malgrat una trama una mica fluixa, és divertida i entretinguda. Les protagonistes són dos personatges reals, dues dones, parella per cert, que tenien una per davant de l’altra les dues llibreries més famoses de París als anys vint: l’una pels llibres francesos i l’altre pels de llengua anglesa. A l’obra apareixen o es fa referència a varis autors famosos de l’època, per lo que és especialment atractiva per un públic lletraferit. Gertrude Stein i James Joyce hi surten retratats sense pietat. D’aquest últim en diuen fins a la sacietat que és una sangonera i que voleu que us digui, no venen gaire ganes de llegir-lo amb la presentació que fan de la seva personalitat egocèntrica i egoista.

Això m’ha portat ha pensar, una vegada més, en la relació entre vida i obra. Jo sóc poc partidària de conèixer la vida dels escriptors que llegeixo, per un temor a sortir-ne decebuda, per una banda i per evitar les interferències que això provoca, per altra. M’explico: si es sap massa de la vida d’un autor es corre el risc de llegir la seva obra, buscant les referències a personatges reals que el varen inspirar i a les seves motivacions vitals, perdent així la possibilitat de que l’obra, amb independència de les cuites personals de l’escriptor, se’ns presenti fresca i lliure per ser interpretada d’acord amb la nostra pròpia visió de la mateixa sense imposicions exteriors.

Respecte a la primera de les meves pors, això és la decepció amb el capteniment de l’autor, el problema seria la meva incapacitat per a superar la impressió que em produeixen certs fets. Ja sé que existeix la molt difosa teoria de que vida i obra no tenen res a veure i un perfecte fill de sa mare pot ser el més brillant dels artistes, però, no puc evitar-ho: a mi no em convenç. Jo m’apunto a la tesis de Margarit de què no és possible creure ni un sol dels mots d’amor dels escrits per Neruda, després de saber que va rebutjar la seva pròpia filla perquè tenia una greu malaltia que li afectava al cervell. Aquest home ens ha de parlar d’amor? Impossible!

“Els poemes l'oculten com el vent
cobreix de fullaraca un ocell mort”

La pregunta és: quants ocells morts s’amaguen darrera el que ens venen com a grans obres?