dilluns, 28 de febrer de 2011

Un conte de ratolins


Els ratolins s’enfilen des del jardí del darrera, creuen el safareig i entren al pis per la balconada oberta. Es passegen impunes per la cuina, corren pels fogons i degusten les restes del formatge menorquí. Intrèpids s’aventuren pel passadís per arribar-se fins al saló i fer un cop d’ull a la tele nova, enorme i absurda. Escalen les cortines i llisquen per la fina superfície de bufets i taules.

Escapen a les mirades i viuen en les foscors de la nostra llar. A les nits, assalten el llit per tastar la dolçor dels nostres cossos. Rastregen les nostres olors i beuen els nostres líquids corporals a la seva desembocadura més íntima. Són als nostres malsons però, com els fantasmes, desapareixen quan obrim els ulls. Creixen i es multipliquen entre les rialles de l’Òliba i el meu pànic. Els declarem la guerra i omplim la casa de verí i trampes assassines. Els seus cossos inerts, els caparrons escapçats ens donen el bon dia i m’amarguen el primer cafè.

El terror m’oprimeix el pit, em paralitza les passes i m’agita les vetlles insomnes. Superar-ho es converteix en una obsessió. Per aniquilar la por cal travessar moltes vegades el túnel del terror, fins que et coneixes cada ensurt.

I així arriba el dia en que li puc dir a l’Òliba: “Ja no tinc por.” Ho hem de celebrar. He preparat un sopar exquisit: una ampolla de vi negre de Toro per acompanyar uns deliciosos ratolins estofats. “Òliba, què et passa? Estàs molt pàl·lida”.

dijous, 10 de febrer de 2011

Anticicló de merda



Un anticicló terrible visita les nostres terres. Fa sol arreu, menys a la capital, on un núvol de merda, amb perdó, cobreix de gris el cel. I ara es veu que això és notícia. Deu ser que abans els cels de la nostra estimada ciutat comtal, com en diuen als telenotícies, eren clars i diàfans a tota hora, de gener a desembre, cap d’any inclòs. Però és que resulta que a més del malefici de l’anticicló i dels milions de milions de partícules contaminats que s’han instal·lat a casa nostra i que fan tossir a tort i a dret a tota una sèrie de gent que, diguem-ho clar, sempre han estat tossidors de mena, això repercuteix en la nostra velocitat d’urbanites estressats i per culpa de l’anticicló no podem arribar a casa dos minuts i trenta set segons abans. Ai quin drama!

Esperonats per uns comicis que es prometen avorrits, apareixen unes senyores i uns senyors, alcaldesses, alcaldes i alcaldables dels pobles i ciutats del país, que ens plantegen el següent dilema còsmic: hem de mantenir gossos orfes o tenir cura de la nostra gent gran? I és clar, com a tota pregunta llançada a l’arena mediàtica amb mala baba, ells ja en tenen la resposta: barra lliure d’eutanàsia canina pels ajuntaments. Però posats a ser pràctics no seria millor directament acabar també amb tots els avis i polir-nos els quartos? Un comentari cínic, i tant. Perdoneu-me, m'he deixat endur per la rauxa. En canvi, que assenyada la proposta dels nostres batlles.


Però no us preocupeu, que els ciutadans del nostre país no ens deixem enganyar per aquestes notícies que pretenen distreure'ns dels problemes reals, en aquests difícils temps que ens ha tocat viure. I ara! El conjunt de la ciutadania fent un esforç majúscul per sobreposar-nos al baix nivell del debat polític, fem tertúlia de carrer i debatem la qüestió primera i última de la nostra humil existència: la llei antitabac. Mai s’havia vist que la gent comentés tant, a un volum tan ensordidor i amb uns gestos tan eloqüents una mesura estatal.


Però, amb una mica de bona voluntat i un xic d’imaginació, tot plegat té solució. A mi se m’ha acudit que podrien fer amb el tabac com amb la velocitat: unes mesures variables. Així els dies d’anticicló i boirina d’un gris sospitós, donat que l’aire del carrer ja és pur verí, doncs tant per tant, podrien deixar fumar als bars. En agraïment per la generositat estatal de deixar-nos contaminar de portes endintre, tots els fumadors podríem adoptar un gos. I pels corredors de fórmula 1 frustrats que els agrada que el seu cotxe no talli sinó voli per sobre d’una escuma de merda tòxica, doncs enlloc de multar-los que facin unes quantes hores comunitàries de servei a la gent gran.


No em direu que no era fàcil d’ arreglar tot plegat. Ai, és que aquests polítics s’ofeguen en un got d’aigua.

dijous, 3 de febrer de 2011

El desembarcament de Normandia


El capità Stone es va estremir quan el brigada Watts va pronunciar el seu nom. Va pressentir que el motiu dels malsons de les darreres nits, de la inexplicable sensació de fatalisme que l’havia envaït feia dies (si és que enmig d’una guerra es pot parlar de tal cosa) esdevenia realitat per boca d’aquell noiet espigat i amb la cara encara plena d’acne. Va escoltar el comunicat amb expressió de pòquer i va acomiadar el jove Watts amb tanta indiferència com li va ser possible. Un cop lliure de la mirada del brigada, va deixar anar un expressiu “Merda!” i un cop de puny sobre la taula. Tal i com li havia estat ordenat per mitjà del soldat, es va dirigir cap a l’oficina del general, més atemorit i neguitós del que mai hauria estat disposat a admetre.

En arribar-hi el secretari del general Wellman, el va fer esperar uns insuportables cinc minuts. El capità Stone suat i amb el cor desbocat, es va posar a pensar en la seva vida abans de la guerra. Era contable en una fàbrica de sabates, estava casat i tenia dos fills petits. Una existència voluntàriament anodina. Havia escollit deliberadament una forma de vida en que el pitjor ensurt era un compte que no quadrava o una malifeta del seu petit, en John, que era una mica entremaliat. La guerra havia fet miques el seu fràgil fortí de seguretat i previsibilitat.

Quan va entrar a l’ampli despatx, el general Wellman llegia uns informes amb aire concentrat, com si el capità fos una visita inesperada, malgrat que ell mateix l’havia fet cridar.

-Ah, sí, Stone, volia parlar amb vostè -va comentar sense gairebé mirar-se’l -A veure.. sí,.. aquí tinc el seu expedient. Un magnífic full de serveis, sens dubte.

Aixecant per fi la mirada, el general el va observar i adoptant un aire solemne es va posar dret.

-Com vostè ja sabrà, l’entrada dels Estats Units en el conflicte ha donat un tomb inesperat a la guerra . Tinc el gran orgull de fer-li saber que l’exèrcit aliat està preparant una gran ofensiva sobre França. No cal que li digui que aquesta és una informació del tot confidencial.

I coneguda per tothom, va pensar el capità, mentre responia amb un automàtic:

- Pot confiar en la meva absoluta discreció, senyor.

- Comprendrà que no li puc revelar els detalls de l’operació, però és imminent un desembarcament del nostre exèrcit a la costa francesa. Les nostres millors tropes hi participaran, entre elles el seu destacament.

La pausa va obligar novament al capità Stone a contestar :

-A les seves ordres, senyor.

- Sí, és clar. Però a més volia comunicar-li personalment que vostè i els seus homes seran els primers a trepitjar el continent. Sobre vostès recaurà la responsabilitat d’entrar en combat en primer lloc i de prendre les primeres posicions. És un gran honor, capità, que li sigui encomanada aquesta missió. La nació i sa Majestat compten amb vostè.

Els nervis del capità Stone es van afluixar com si fos un globus desinflat. Acabava de rebre la seva sentència de mort. Els primers a trepitjar les platges franceses, serien carn de canó per les bateries alemanyes. Els abatrien amb tanta facilitat com un home pot esclafar una formiga. Els més afortunats rebrien una medalla al valor a títol pòstum i tots plegats engrossirien les xifres de baixes que, després de tants anys de guerra, havien perdut tota capacitat de commoure. Els plorarien només una salva de trets i una Union Jack. El capità va sentir el quasi incontenible impuls d’agenollar-se , per demanar-li pietat a aquell home que l’enviava a una mort segura. “Sóc un simple contable. Tinc dona i fills, per Déu!” hauria volgut implorar. Amb un esforç incommensurable va reprimir el seu clam patètic.

- Serà un honor servir a sa Majestat, senyor- va respondre dolorosament.

I mentre les paraules sortien de la seva boca va sentir una onada d’odi cap el general, el seu botxí. Aquell home a qui el seu país havia acollit generosament malgrat el seu paganisme, ara el sacrificava sense cap mirament i a sobre s’atrevia a fer-ho en nom del Rei.

Va sortir del despatx amb les cames tremolant, no ja de por com en entrar-hi, sinó de ràbia.

-Maleït jueu!- va murmurar entre dents, mentre tancava la porta darrera seu.