dissabte, 29 de gener de 2011

El pozo de la soledad


No és gens estrany que les lesbianes que ens agrada llegir passem una etapa de diguem-ne lectura temàtica. La meva va durar quasi dos anys. Però, al contrari que moltes de les meves amigues que afirmen haver “devorat” tots els títols d’Egales (editorial especialitzada en temàtica lèsbica), jo, potser perquè vaig topar amb unes quantes novel·les d’aquesta editorial senzillament infumables, em vaig dedicar a investigar per altres camins. I la veritat, vaig tenir ben poc èxit. Ja havia llegit Orlando de Virgina Woolf i Les bostanianes de Henry James (que no m'havia agradat gens). Vaig començar El bosque de la Noche de Djurna Barnes i al cap d’unes poques pàgines em vaig rendir a l’evidència que no entenia res. Em vaig avorrir amb Lucía Echevarria i sus cuerpos celestes y únicament vaig tenir un respir amb la magnífica Carol de Patricia Highsmith i les delicioses novel·les de Sarah Waters.

Un dels llibres que durant aquella etapa, va caure en les meves mans va ser El pozo de la soledad de Radclyffe Hall. El vaig començar emocionada: per fi un clàssic lèsbic. La novel·la publicada al 1928, va afrontar un judici per obscenitat que la va convertir en proscrita d’Anglaterra fins al 1948, cosa que no va impedir, sinó segurament ajudar, a la seva ràpida difusió per França i Estats Units, convertint-se en un referent per a moltes dones, que per primera vegada van comprendre que no eren les úniques ni estaven soles.

Suposo que jo mateixa buscava recolzament i orientació en aquest llibre, però els anys no passen en va i allò que podia ser revelador al 1928, al segle XXI va esdevenir carregant. Jutgeu vosaltres mateixes:

(després de llegir un llibre de Krafft-Ebbing sobre les teories congènites de la homosexualitat, que pren de la llibreria del seu pare,la protagonista exclama, dirigint-se al seu pare ja difunt:)

"-Lo sabías! Lo supiste desde siempre pero no me lo dijiste por piedad. Oh padre y hay tantos como yo, millares de seres despreciados, que no tienen derecho a amar, que no tienen derecho a reclamar compasión, porque estan tarados, fea y monstruosamente mutilados! Que crueldad la de Dios, que permite que nazcamos con esa lacra!"

(I quan esclata la primer guerra mundial)

"Se horrorizaba al contemplar lo grotesco de su condición; en esa hora de magnífico esfuerzo nacional, ella no era más que una especie de monstruo abandonado en tierra de nadie."

I tant, la lectura d’aquest llibre anima a qualsevol en les seves hores més baixes. No us sorprendrà, doncs, que us digui que farta de tant melodrama vaig abandonar la seva lectura i poc després la lectura lèsbica en general.

Però vet aquí que la casualitat i les ganes d’escriure m’han portat a un taller de literatura lèsbica, la professora del qual la setmana passada va dedicar més d’una hora a parlar d’aquesta novel·la i la seva autora. Salvant les crítiques de melodramàtica, antiquada i conservadora, en va fer una aferrissada defensa, comprant-la amb Oscar Wilde o Virginia Woolf i reclamant, dins de les corrents de pensament de l’època, la seva aportació a fer visible la homosexualitat femenina i a defensar, si més no, el dret de les lesbianes a viure amb dignitat en tant que criatures de Déu.

Fustigada per aquesta sessió de lesbianisme militant, he reprès la lectura de la novel·la i començat a apreciar la seva prosa elegant, la seva valentia en parlar de la homosexualitat sense ambigüitats, la seva lluita contra la societat i el seu, encara que petit, punt d’esperança:

"Ya no se sentían hambrientas proscritas, indeseadas, faltas de amor, despreciadas por el mundo. Eran amantes que paseaban por la viña de la vida degustando los dulces racimos de la vid. El amor las había elevado dotándolas de alas de fuego, infundiéndoles valor, tornándolas fuertes invencibles. Nada les faltaba, porque amaban, y la tierra misma les entregaba toda su abundancia. La tierra, al responder al contacto con sus cuerpos rebosantes de salud y enardecidos, se tornaba viva. Nada les faltaba porque amaban."

Fins i tot és possible, trobar-hi reflexions que avui segueixen vigents i pràcticament qualsevol homosexual encara es pot reconèixer en algun moment de la seva vida, quan la protagonista expressa el seu cansament dels enganys i les mentides necessaris per amagar la seva sexualitat.

Haig d’agrair a la professora del taller haver-me retrobat, en un moment més equilibrat de la meva vida, amb aquesta magnífica lectura. Però convida a la reflexió que després de la llarga dissertació de la professora bramant contra el machisme i homofòbia que han condemnat aquesta novel·la clàssica a un oblit immerescut, al preguntar a les participants qui l’havia llegit, de dotze parells de mans, només dues (una meva) es van alçar. I això malgrat que el llibre estava entre la bibliografia imprescindible del curs. Potser hem de deixar de mirar fora, oblidar aquest món, que ja no és tan hostil, per preguntar-nos sobre nosaltres mateixes.

dijous, 13 de gener de 2011

El funeral del Sr.Ocell

L’últim que hauria imaginat és que mai escriuria un post sobre el Sr. Ocell i, en canvi, aquí em teniu. El Sr. Joan Ocell, (pseudònim que he triat), permeteu que us el presenti, era un holandès, client i col·laborador del despatx, que ens feia de “comercial” entre la colònia de la seva nacionalitat assentada al nostre poble.

La nota de les trucades del dilluns al matí em va sorprendre. Recollia un missatge de la Sra. Ocell “diu que el seu marit ha mort”, vaig llegir amb dificultat per la mala cal·ligrafia de la nota. Durant uns instants em vaig sentir estranyament perduda. Mort? Com pot ser?

Després vaig saber que la meva incredulitat es devia a la meva falta d’atenció. Sabia que el Sr Ocell portava anys malalt, però no m’havia preocupat gaire d’investigar sobre el seu estat de salut darrerament. De fet l’últim cop que el vaig veure, assegut a la nostra sala d’espera de la recepció, jo sortia amb un altre client i em vaig limitar a saludar-lo, amb un concís “bon dia”. Feia temps que no el veia i m’hauria pogut entretenir un moment per demanar-li per la seva salut, però no ho vaig fer i, encara més, em vaig alegrar de anar atrafegada i tenir excusa per no aturar-me a parlar ell. No m’interessava, suposo. Per això la seva mort em va agafar d’imprevist i la sorpresa em va causar neguit.

I per què tanta reticència a parlar amb ell, us demanareu. Doncs no tinc més explicació que dir que el Sr. Ocell no era simpàtic. No feia bromes. No somreia gairebé mai. No era alegre. No tenia allò que els andalusos anomenen “salero” i altres simplement en diem alegria de viure.

El mateix dilluns al matí vaig rebre una sèrie d’emails que em van fer mirar la pantalla amb la boca oberta. No sé si m’acostumaré a això d’anunciar defuncions per correu electrònic i convocar així amics i parents a la cerimònia de comiat. Tampoc m’havia trobat mai que em demanessin confirmació per l’assistència a un funeral, ni que aquest inclogués un aperitiu i un brindis pel difunt. Tot plegat una mica atabalador per un dilluns al matí. Amb una negligència fingida no vaig donar cap resposta, però finalment el dia següent vaig haver de fer front als meus deures socials i telefonar a la vídua.

El Sr. Ocells era (com es va encarregar de repetir en veu alta una ex-treballadora, en mig del tanatori rodejada d’holandesos amics del difunt) “un tocahuevos”. Tenia tota la raó, malgrat el lloc i moment desafortunat del seu comentari. El Sr. Ocell durant uns anys venia a la nostra oficina casi a diari. Sempre es presentava sense previ avís, deu minuts abans de l’hora de plegar. Això ens feia posar dels nervis a tots.


Parlar del Sr. Ocell, em porta sempre al cap els diners i la seva manera de guanyar-los, aspectes sens dubte foscos de la seva personalitat. Feia gestions per compte dels seus clients, compatriotes seus recent aterrats al nostre país. Els encolomava una casa i cobrava la suculenta comissió, igual que també tenia una participació pels comptes, hipoteques o préstecs que subscrivien amb el banc on ell amablement els acompanyava. A nosaltres també ens treia suc: a canvi dels clients que ens aportava, pràcticament no li cobràvem els honoraris de la seva pròpia empresa. Tanta comissió feia que el nostre cap de comptabilitat el qualifiqués sovint de “gitano”.

Finalment el cap de comptabilitat i jo vam acceptar la invitació a l’acte en record del Sr. Ocell al tanatori. El meu company de feina, ho va fer a desgrat, o almenys això em va semblar a mi. “No érem pas amics” em va repetir un parell de cops. Per ser sincers, tampoc jo era amiga del Sr. Ocell. Ningú a la nostra oficina ho era. Un col·laborador lleial, educat i agradable era el màxim que podíem dir d’ell i, a vegades ni això. Els seus mals humors, queixes i rabietes eren conegudes per tots nosaltres.

Quan vaig arribar al tanatori el meu company de feina m’esperava a la porta. No volia entrar perquè es sentia fora de lloc entre tants estrangers. Mentre esperàvem em va obrir el cor. “En Joan Ocell era un bon home”, em va dir amb veu neutra. És curiós com la mort i la seva impressionant presència transforma els nostres sentiments i com el difunt passa de “gitano” i “no amic” a “bon home”, que tampoc és dir gaire cosa, per cert. Qui no és una bona persona? La que mata? La que roba? La que enganya? La que odia? La que no estima? Tot depèn de la puntuació mínima que demanem per passar l’examen. Una qüestió de tonalitats entre l’amplia gama de grisos que van del blanc al negre.

A tot això potser que us expliqui que coi hi feia jo en aquell funeral. Doncs hi vaig anar per un compliment social i també per una espècie de fidelitat. Si durant anys havíem acceptat els seus clients i la seva col·laboració, em va semblar lleig que ara que ja no podia reportar-me cap benefici econòmic em desfés d’ell, amb un simple “no érem amics”.

Així que allà em teniu, a l’amplia sala d’actes del tanatori, rodejada de guiris, sense saber massa bé què fer ni què dir. Lluny de la previsible cerimònia catòlica, amb un capellà que repeteix un munt de frases fetes i apa, en mitja horeta tots al carrer i tan contents, em vaig trobar amb un acte íntim i emotiu, en que les seves filles, el seu germà, el seu veí, els seus amics, es van anar aixecant un a un per dedicar-li unes paraules de record. Música de fons i fotografies seves amb la seva família que anaven apareixent a un televisor enorme. Les paraules finals de la seva dona, no van deixar pràcticament cap ull sec. Alguns dels assistents fins i tot feien fotografies del taüt.

Abans de que la seva malaltia l’obligués a reduir al mínim indispensable la seva activitat laboral, el Sr. Ocell i jo havíem passat moltes hores junts, algunes en avorrides sales d’espera de notaries o en reunions eternes i soporíferes, ens havíem emiliat fins a la sacietat, telefonat quasi a diari. I malgrat això, abans del funeral, jo no sabia pràcticament res de la vida del Sr. Ocell. Mai parlava d’assumptes privats, ni preguntava tampoc per els dels altres.

En aquella sala amb parets de vidre, envoltada d’un silenci respectuós i quasi majestuós, amb el Sr. Ocell de cos present, durant una hora, vaig sentir parlar d’un home que havia viscut a l’ Índia i a l’ Àfrica, que havia tingut fills, que s’havia divorciat i tornat a casar, que havia esdevingut avi. Un jove ambiciós i devorador de diaris, un treballador incansable, un pare no sempre fàcil, un entusiasta dels governs d’esquerres...

I em vaig començar a estranyar d'haver estat tan a prop d’ algú i al mateix temps sempre tan lluny. És fàcil culpar-lo a ell, no vindrà pas de l’altre barri per corregir-me, però faré autocrítica. A mi m’estava bé aquella relació freda, de feina i prou i, fins i tot, agraïa que no fes preguntes inoportunes sobre el meu estat civil. No vaig fer mai cap esforç per traspassar la línea formal que ens separava. “No érem amics”, ni volíem ser-ho.


Però al final, el Sr Ocell, s’ha acabat escolant a la meva vida, fins i tot, al meu bloc. Un final paradoxal després de tants anys d' esforços mutus per desconèixer-nos.

dimarts, 4 de gener de 2011

Any nou, vida nova?

El veí de l’Òliba va començar l’any amb un vol vertical: del llit superior d’una llitera al terra. L’aterratge no va ser suau. S’ha trencat dues costelles.

Una companya de feina es va plantar ahir al al meu despatx per narrar-me la seva alergia post dinar de cap d’any, rotllo tinc tota la pell roja i cremant. Quan va acabar amb els seus patiments, va passar a la gastrointeritis de la seva mare i el seu fill.

L’Òliba va trobar ahir un bolet al sostre del passadís de casa meva. La bona notícia és que ara ja sé on va a parar l’aigua que perd la calefacció.

També ahir em va arribar un email per convidar-me al funeral d’un client. Demanava confirmació i assegurava que fariem un brindis pel difunt. Com que són guiris no crec que això del brindis sigui una metàfora.

Segons Telecinco a un poble de no sé on d’Estats Units, la nit de cap d’any van ploure ocells morts. Es veu que estaven estressats (els ocells, s'entèn, dels habitants del poble no en parlaven).

Aquest matí un client, un senyor gran i força pesat, ens ha felicitat l'any nou, amb la seva particular premonició econòmica: la crisis, diu ell tot content, durarà com a mínim 10 o 12 anys.

Després d'això molts de vosaltres en el meu lloc, pensarieu que els auguris pel 2011 són aterridors i us deixarieu endur pel pessimisme. Sort que jo no sóc d'aquesta mena de persones. Jo sóc seguidora del calendari xinès.

dissabte, 1 de gener de 2011

Qué pena de vida o queixar-se és alemany

Estem a les dates de fer recompte de l’any passat i próposits pel próxim. Ara ja fa dos anys que vaig començar aquest blog i puc constatar que el 2010 he escrit molt menys que el primer any. És degut, suposo, en bona part, a cirmcumstàncies personals que fan que disposi de menys temps per escriure o potser, més sincerament, que fan que no vulgui dedicar-hi tanta energia. Per altra banda, ja fa un temps que em pregunto si els temes s’estan esgotant. Per exemple, ja vaig escriure sobre el Nadal i els sopars d'empresa al 2008 i al 2009, l'amor i sobretot el desamor ja no lluiexen tan atractrius com abans, la mort ha estat un tema recurrent fins al punt que ja cansa, les sessions de teràpia de grup ja no es poden exprimir més. I així amb tantes altres coses. No viatjo cada setmana, no tinc una vida plena d’emocions, ni conec gent nova i interessant cada dia.

Fa un parell de setmanes vaig conèixer el cosí de l’Òliba que és periodista i ha escrit un llibre sobre un viatge per l’Amazones. Va viure cinc anys a Brasil i després de dos anys a Madrid, ara se n’hi torna a anar. Allà farà de reporter per alguns diaris, en especial per les seves revistes dominicals i també escriurà articles per a una coneguda publicació de viatges. Malgrat que s’establirà a Sao Paulo, viatjarà sovint per el centre i el sud d’Amèrica. Li encarregaran reportatges sobre temes d’actualitat o per aprofundir en qüestions d’aquelles que habitualment passen d’esquitllentes per les notícies. Podrà entrevistar artistes i polítics, anònims lluitadors pels drets humans i foscos guerrillers, víctimes i traficants, apassionats defensors dels medi ambient i freds caps d’empreses. I clar, no s’haurà de preocupar per la manca de temes sobre els quals escriure. Quan vulgui publicar un altre llibre, el seu problema serà escollir alguna de les vivències que més l’han emocionat o marcat, triar-ne una d’entre tantes experiències extraordinàries. Ben bé el pol oposat del meu.

Em puc consolar pensant que jo no sóc periodista i que tinc la sort que a mi la realitat no em limita, però ara mateix em sembla un tros de fusta molt petit per la tempesta que m'agita.


M’hauré de conformar amb seguir intentant treure-li suc a les sessions de teràpia, els clients en situacions complicades, els matalassos que cauen al mig de l’autopista (aquest post encara està per escriure) i altres petites minúcies. Mare de Déu, que dolenta és l'enveja!




PD. Per cert, el títol fa referència a que els alemanys diuen de si mateixos que són un país de queixiques. Qui ho havia de dir que un dia escriuria que em sento alemanya.